29 de set. 2008

Tot controlat?


El fil de la conversa
Tu tries!: cada persona sempre pren les decisions que vol prendre, tria la seva vida
Ho necessites?: no sempre necessitam tot allò que pensam que necessitam
Vols?: els fets de les persones a vegades s’allunyen de les aportacions de la ciència i, a més, no hi ha canvi sense resistències
Tot controlat?: A vegades les coses passen sense comptar-hi

Una
Era present a una d’aquestes reunions llargues i pesades. Com en moltes altres ocasions tenia el mòbil en situació de silenci. Veia les trucades però no les podia atendre; la majoria venien del desviament i realment tampoc no sabia qui era el que trucava; “si es interessant deixaran missatge” em deia a mi mateix. Vet aquí que en un petit descans, sense saber ben be per què i de forma ben excepcional deixo el mòbil a na Dàmaris (nom grec de l’eficient companya temporal de feina) per que atengui les trucades... i després ja en parlarem.
Al pocs minuts d’haver reiniciat la reunió m’avisen que en el telèfon tenc un tema important i urgent. Ostres!. ¿Per quines cinc-centes sem va ocórrer deixar el telèfon a una altra persona, cosa que mai acostumo a fer?

Dues
Tenia previst aquests mes tocar el tema de la sincronicitat (Concepte de Jung per designar la coincidència de dos o mes successos en la que hi ha implicada alguna cosa més que la possibilitat aleatòria). En una segona lectura –la primera m’havia passat de llis i aquí es podria assenyalar allò de “els mestres apareixen quan l’alumne és a punt”- el llibre de Jaworsky[1] amb aquest títol m’havia aportat profundes reflexions sobre totes aquestes preteses “casualitats” que adesiara tenim la sort de viure. I amb això, ai las!, m’arriba un mail de na Carme Bahima, fins fa poc companya de curs, amb un retall sobre el concepte de “serependisme”[2] o la sort de trobar coses valuoses per casualitat, la forma de trobar allò que no estàs cercant. Per què en aquest precís moment?

Tres
I es així que t’entra un no-se-què que es situa a la part superior del ventre i recordes, altra vegada, l’aforisme de Wagensberg[3]:“és l’atzar un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa”?
Tots hem viscut coses semblants: penses amb una persona i en aquell precís moment la te trobes o et telefona; estant amb una altra persona deis una mateixa paraula o frase en un mateix moment, penses una determinada cosa i et passa...
En podries fer una llista de les teves “sincronicitats”?

Les coses passen, tant si volem com no, tant si ens n’adonem com no... som una peça més de l’engranatge. Vegeu algunes idees per llegir i païr del llibre de Jaworski
P.Senge a la introducció assenyala:
a.- “El pensament crea el mon i després ens diu “no he estat jo” (Bohm)
b.- “La majoria de nosaltres no som capaços de percebre la realitat tal com és. La major part del que veiem esta conformat per les nostres impressions, la nostra història, el nostre equipatge, els nostres prejudicis. No podem veure els demés tal com son perquè estem massa ocupats reaccionant a la nostra pròpia experiència interna del que evoquen en nosaltres....rares vegades ens relacionam directament amb la realitat
c.- El teorema de Bell –el descobriment més profund de la història de la ciència-: “el mon és fonamentalment inseparable...tot és connectat amb tot el demés”.
d.- El Principi de Mach: “La totalitat és necessària per a la comprensió de les parts de la mateixa manera que les parts són necessàries per a la comprensió del tot
3.- Citant a Cataneda diu: “Tots, seguem gurerrers o no. Tenim un centímetre cúbic de sort que sorgeix davant nostre adesiara. La diferència entre l’home comú i el guerrer és que aquest es conscient d’això i una de les seves tasques és estar alerta, esperant deliberadament, de manera que quan sorgeixi aquest centímetre cúbic tengui la velocitat necessària, la valentia, d’agafar-lo

El nostre coneixement és limitat, podem decidir allò que volem fer però dificilment podem controlar la deriva; per això ara mateix tot m’aporta a la voluntat de desaprendre algunes de les certeses apreses al llarg de la vida. Deixar de banda el Parménides de tota la vida –l’afirmació del ser i el rebuig del devenir, del canvi- i cercar la fluidesa de n’Heràclit –el fonament de tot és en el canvi incessant-, passar de pedra a riu, de la certesa al dubte, del convenciment a l’ambigüitat, del “és” al “pot ser”...

Tot això, et pot servir d’ajut o et porta al tancament?
Serè capaç de passar de les idees als fets i al ser?

Guillem Pont.
Setembre 2008
Imatge: el dragó (Tarentola mauritanica) necessita estar atent i esperant el seu centímetre cubic de sort


[1] Jaworski.- “Sincronicidad. El camino interior hacia el liderazgo”. Ed. Paidós Plural
[2] Podeu trobar referències a través de Google o altre cercador. De rebot –serependisme?- he trobat el concepte en un interessant article “los secretos de los genios de la creatividad” a MASTER-NET.net
[3] Jorge Wagensberg.- “Si la naturaleza es la respuesta, ¿Cuál era a pregunta? Y otros quinientos pensamientos sobre la incertidumbre”. Tusquets editores. Barcelona 2003

2 de set. 2008

Vull?

Si en una primera entrega (Tu tries!) es pretenia deixar constància de llibertat de la persona a l’hora de prendre decisions, i en una segona (Ho necessites?) es va voler evidenciar que les necessitats reals solen ser menys nombroses que les preteses o habituals, avui la intenció es deixar constància de que per millorar, s’ha de voler i, a més, implica esforç de canvi.

Idees de partida:
a.- No es pot pretendre tenir resultats diferents fent les mateixes coses de sempre
b.- Les nostres escales de coneixement son diverses en cada tema. En temes socials i conductuals moltes vegades ens encallem en la incompetència inconscient (“de capet cadascú te el seu”), volent dir amb això que no sempre aplicam el “pensament formal” de Piaget[1] –basti observar com premem els botons d’un ascensor- ni ens comportam com a “homo sapiens amans”[2].
c.- Tenir “consciència de” és sempre una primera passa per encetar qualsevol canvi
d.- Gairebé mai fem les coses en funció de l’aplicació de coneixements científics, com evidencia el filòsof J.A. Marina a “la inteligencia fracasada[3] on en fonamentaré per plantejar interrogants amb la finalitat de qüestionar alguns comportaments habituals.
e.- Créixer, millorar, no és substancialment necessari. Tothom podria viure sense més anhels ni interessos que menjar, beure, passejar, dormir i boixar, de la millor manera possible
Amb aquesta introducció, t’interessa seguir llegint?.


Apa, idò, ara es tracta d’agafar paper i llapis i llegir a glopets...

Marina, després d’aprofundir en el concepte de intel·ligència –diu que la vertadera intel·ligència és la que acaba en conducta- assenyala que el marc de superior jerarquia per al individu és la seva felicitat. Considera un fracàs de la intel·ligència allò que l’aparti o impedeixi aconseguir la felicitat i per arribar-hi potser caldrà desaprendre algunes o, si mes no, introduir el dubte en el nostre pensament. Llavors... Quin diferencial hi ha entre el grau de felicitat que desitjaria i el que tenc?. M’atreviré a posar puntuacions?

També parla de coneixement, i de quina manera els prejudicis, les supersticions, el dogmatismes, els fanatismes, el blindatges contra les evidències, així com les creences tòxiques... ens poden allunyar tant de la ciència, com de la ètica.
He pensat alguna vegada...?”Anim que, si no arribo a la meta seré un fracassat!. “Merda!, he tornat a fallar, no faig res be”. “Mira que m’ha fet!, no li import a ningú, ho faig tot malament”. Des de quin sentiment penso això?

En quan als fracassos afectius, assenyala un camí per desgranar-los: el coneixement afecta -i es afectat- per les emocions que són les que determinen les accions. Suggereix el coneixement del nostre mapa afectiu: impulsos, sentiments, inclinacions (en castellà apegos) i pautes sentimentals (que son apreses i en algun casos es poden desaprendre) per conèixer des d’on observam la nostra conducta. Per quins sentiments he passat avui mateix?. Ara, en llegir això, des de quin sentiment ho faig?

Marina assenyala també elements per a la construcció i deconstrucció d’estils: el sistema de desitjos i projectes, les creences sobre el funcionament del mon i del que en podem esperar, així com les que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra capacitat d’afrontar problemes. M'atreveixo a fer una llista de les creences incorporades en el cervell que tenc del mon?, i de mi mateix? Es poden donar visions alternatives?

També parla del llenguatge. Assenyala com a fracàs del llenguatge interior la incapacitat de dirigir la conducta. I que el primer fracàs del llenguatge n’és la seva absència. Recorda que sempre interpretam allò que oïm, i que mai es dona una transmissió pura i simple de significat. Habitualment parlo i m’escolto o escolto realment a l’altre? Quan ho faig, intent posar-me en la seva pell?

Al tractar de la voluntat defuig de la vella voluntat com a facultat innata i es centra en quatre habilitats apreses: inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Que passaria si intentàs aplicar les quatre habilitats en les meves decisions d’acció?

Incideix també en la importància d’organitzar els propis plans de vida i de coordinar metes amb altres persones (família, relacions...) car el bessó sempre es situa en l’aplicació de la ciència en la pròpia vida i en relació amb els altres en el sí de la societat (que també potser intel·ligent o estúpida) que es concreta en la recerca del benestar, de la creació i de la justícia. Dissenyo un pla de vida? ¿Què vull ser en esser gran?

En definitiva, ¿vull dirigir la meva vida o vull esser portat per les circumstàncies i pel “ah!, jo som així”?

Bones reflexions.

Guillem Pont. Agost 2008
Imatge: soca de lledoner amb banda clara i obscura. Com la vida!

[1] J.Piaget. “Seis estudios de psicología”. Seix Barral. Barcelona, 1977
[2] Maturana/Pörksen.- “Del Ser al Hacer”. JCSaez. Santiago, 2004
[3] J.A.Marina. “La inteligencia fracasada. Teoria y practica de la estupidez”. Anagrama, 2004