14 d’oct. 2010

El tancament d'un cercle (o gairebé)


"No hi ha temps que no torn" (popular)
Certament i malgrat les frases fetes els temps passats mai no tornen; tot es continua evolució i canvi.
Les evolucions i els canvis, algunes vegades poden semblar, en certa manera, circulars, com si el cercle es tanqués.
En els anys cinquanta i seixanta els nins jugaven a jocs de nins i les nines a jocs de nines. No en marcaria d'altra!. Altrament podia ser motiu de burla o renyada. (pel que conten abans dels cinquanta els infants tenien poc temps per jugar, les prioritats eren altres)
En els anys setanta, després del hippysme, sobre tot derivat de la desaparició del Dictador, i també per la incidència dels factors ambientals en l'educació s'imposaren, amb criteri i força, noves modes i consignes: fora les juguetes bèl·liques!, abaix les distincions per raons de sexe! que tots juguin amb tot!
Després, en els anys vuitanta i noranta, si mes no des de la meva percepció, es diversificaren les tendències i es rebaixà la intensitat de les campanyes de la jugueta igualitària; en una mena de mort inanició, o per la subtil imposició i força de les campanyes publicitàries.
I potser, també per la diversificació dels elements de preocupació (deu ser tòxica la pintura de la jugueta que es posa a la boca?)
Però la ciència avança...i cada dia aporta noves informacions.
Va resultar força interessant l'entrevista de E. Punset a la doctora Louann Brinzedine parlant del cervell masculí i de les experiències al facilitar diverses juguetes a mones de distint sexe (www.redesparalaciencia.com).
La testosterona transforma el ser del fetus (es veu que en el moment de la concepció tots som femelles) i condiciona els jocs dels nins en funció del seu futur paper de mascle procreador.
Ara sabem que quan un nin agafa una pepa per un braç i la fa servir de pistola, un dels fets masclistes que tant ens enutjaven, no és una qüestió específica d'entorn familiar i/o de sèries de televisió, sinó que també és biològic, natural, lògic.
I aquesta mateixa hormona, o millor la seva manca, amb els anys ens farà tornar més tendres i comprensius, mes femenins...poca cosa ho trasbalsa tot!. Idò!

13 d’oct. 2010

Quin sentiment teniu ara mateix?

Quina diferència hi ha entre les nostres respostes i les que acostumen a fer els infants?
Aquesta va ser la pregunta que, en castellà, va deixar anar la Fàtima, una alumna d'un dels Màsters de la UIB després de parlar de sentiments, una vegada feta amb els companys de curs, una volta per ses Sitges.
Després d'agrair l'encertada pregunta varem contestar que en general els infants eren més transparents, que no anaven enfundats en tantes capes d'autodefensa i que solien respondre més directament el que sentien.
Tot havia començat a manera de joc. Per canviar d'activitat -havien de passar d'analitzar les possibilitats turístiques d'una casa de pagès a quatre conceptes bàsics de Recursos Humans- els havíem fet asseure sobre els bancs que hi ha sobre l'antiga era i els demanàrem: Quin sentiment teniu ara mateix?
Tots varen voler jugar el joc i contestaren. Alguns ho varen fer en relació al que sentien; però la majoria, la gran majoria, va raonar i desplaçar la resposta vers els records d'infantesa que tenia de foravila.
Passats els dies recordo l'eixida amb complaença. La pregunta de na Fàtima no solament ens va permetre explicar el concepte de "mirada infantil" (neta de prejudicis), si no que també va evidenciar dues coses: primer la cuirassa sentimental que tots portam (ens va molt millor "opinar" que expressar el "sentir"); i després, la falta d'hàbits (i de vocabulari) a l'hora de discriminar, clarificar i manifestar el nostre mon emocional.
La formació emocional, i amb això haurem de donar la raó a tots els autors que així ho senyalen, és una assignatura oblidada i pendent que, malgrat tot i de cara al desenvolupament integral de les persones en la recerca de la utopia de la felicitat, pot resultar tan important i transcendent com el llenguatge o les matemàtiques.