El 15M aquí

M'ha cridat l'atenció un titular d'avui del diari “EL País”. Deia que el 73% dels espanyols creu que els indignats tenen raó.

Sense entrar en detalls es podria dir que sembla (pel que diu el diari, per la gent que es manifesta, per l'extensió del moviment...) que l'anomenat moviment “15M” arrela. Veurem, aquest proper 20 de novembre, si també es nota a les urnes. En teoria, bona part del vot dels partits grossos hauria d'anar a parar als petits, però encara s'ha de veure.

El titular del diari m'ha portat a una pregunta. En el nostre àmbit de convivència, a la nostra localitat, ¿quina incidència ha tingut el moviment 15M?

I la veritat es que no he estat capaç de trobar cap indici per assenyalar algun canvi respecte a la situació anterior. Potser es desconeixement, però si ara mateix em feien la pregunta, respondria amb un contundent “cap ni una”.

¿Hi ha hagut propostes per limitar les prerrogatives de la classe política i/o programes que puguin evidenciar presumptes corrupcions? (punts 5 i 6)

¿S'ha parlat en algun moment de recuperar les empreses públiques privatitzades? (punt12). Des de l'atrevit desconeixement, deu afectar a Bellver, Recaptació...?

¿S'ha detectat algun indici de fer les coses, i prendre decisions de forma transparent? (punt16)

¿Hi ha algun indici o proposta d'exercici de “democràcia participativa” (punt 9)

Crec que, des d'aquesta perspectiva (15M), gira malament. Els nostres polítics o be no se'n han adonat o be no ho han sabut mostrar. Ni els del poder ni els de la oposició. (Ni tan sols pels llaminosos temes de l'aparcament de la plaça o del tren!)

Llàstima!

Acorar

En el trajecte de tornada. Després d'haver gaudit del tex, de la interpretació, del muntatge, del pa amb sobrassada i del mesclat (no més un culet), no aturam de parlar-ne, amb na Caterina, de tot el que ens ha aportat la vetlada.

No som objectius. Mai s'és objectiu enlloc ni amb res, i ho sabem. La "realitat" és una mirada personal. A més volem fer ostentació de no objectivitat; si gairebé tots son coneguts i estimats!

Amb n'Antoni i tot l'equip de monitors varem viure, eixides i experiències impactants a ses Sitges a principis dels noranta. Tots tenim, a les tavelles del cervell, records entranyables i profundament formatius! (En Pep de Son Berga, adesiara li ho diu: Toni, ets un crack!)

En Rafel, i ja des d'abans de partir cap a Barcelona, a l'enyorada època de Mn. Joan Rosselló, sempre ha estat de casa; però, a més ens anat sorprenent amb les seves direccions sempre acurades fins al mes petit detall.

A Rafel Lladó el coneixem de rebot. Sempre, amb les escenografies, al costat d'en Duran i a algunes vetlades de can Jaume Sales.

En Pere Terrassa és de s'Alqueria Blanca! (Ei, no es cosa de broma!) i fill de n'Antònia, sa fornera...

Però, malgrat la subjectivitat de la que no volem prescindir; ambdós varem veure i valoram...

La decisió de n'Antoni de deixar-se portar pel cor i conrar la interpretació. Un monòleg no deixa de ser un repte per a tot actor. I també per haver-se atrevit a la creació d'un text “gomilenc”, on rere les collonades i les ocurrències enginyoses hi empelta missatges d'autocrítica col·lectiva. O deu ser a l'inrevés?.

Sense saber el que puguin dir els crítics professionals de teatre, a nosaltres l'escenografia, la interpretació, l'apropament de l'actor al públic en un petit espai, la coordinació dels diversos elements que hi intervenen (so, vídeo, posicionament ...) tot ens va semblar extraordinari, cuidat al mil·límetre, d'un nivell a l'altura d'en Duran però a moltíssima distància d'altres posades en escena que em pogut veure.

I que més és el que t'ha agradat?, ens demanam mútuament. A mi els missatges, diu na Caterina. La idea de n'Antoni de tractar el tema de l'automirada d'aquesta manera...

I així, en la conversa, ens anam apropant a casa. Una “passada”, ho hem de dir a... i a ... i a... si tenen ocasió hi han d'anar a riure i pensar!. Potser demà a Sa màniga, però també serà a Alaró, Búger, Muro, Manacor, Sa Pobla..

Un tema ens va quedar obert en la pots representació; parlant del mon i la bolla, va sorgir la pregunta: ¿com viuran l'obra els que no han viscut mai unes matances?. Li ho haurem de demanar!. Potser es mantingui aquella opinió, d'un desconegut, que va sentir na Caterina després del monòleg: "Jo no he estat mai a matances i m'he sentit totalment integrat!"

Merda pereta!

És una expressió que no he sabut trobar ni a l'Alcover-Moll ni en el Diccionari d'expressions lingüístiques d'Antoni Llull. Desconec el seu origen i motivació, ni tan sols podria dir si esta ben escrita... però es ben nostra!.

S'acostuma a dir quan una cosa casolana no surt com voldries i ja no te remei o si en te, aquest és dificultós. Quan veus que has errat un camí, quan vesses el plat de la sopa, quan te n'adones que arribes tard... I a més es diu així, en to de ràbia: Merda pereta!

(Sí, en les errades importants potser s'usen altres expressions més coentes)

Idò això m'ha sortit quan me n'he adonat del to dels darrers escrits del blog. Dels cinc darrers, n'hi ha tres que assenyalen o traspuen algun tipus de queixa.

Conscientment sabem que les queixes no serveixen de res o, en tot cas, solament serveixen per fer-te mala bava a tu mateix; i que l'única via possible de canvi d'una situació que no ens agrada és l'acció de reclam a qui te poder de decissió.

Conscientment, mitjançant la raó podem tenir molt clar que tots som com som fins que decidim canviar. O que en el canvi hi ha la vida, la il·lusió, el creixement. Que créixer, a nivell personal, és possible...

Però...

Sense adonar-te'n sorgeixen les resistències al canvi. Com et despistis una mica, els primers aprenentatges, el que habitualment anomenam “caràcter” o “manera de ser” es fan presents, com les taques d'humitat a les parets de les cases antigues o com rebrollen les tiges de la planta que no desitges al teu costat, o com...

Varem viure una època (s'ha de dir en passat?) on era costum destacar i comentar el que semblava dolent i ocultar la resta; on el no era més present que el si, i on el càstig era més habitual que no el reconeixement.

Als qui ho vàrem mamar ens marca i condiciona cada dia, en cada acció. Maleïts patrons mentals!. Costa desaprendre!

De cinc, tres. Merda pereta!

Educació vial

No. De cap de les maneres!. Gens m'agradaria estar en la pell dels educadors que han de fer educació vial als escolars de la vila de Sant Llorenç.

Des del meu coneixement (i compte! que puc anar molt errat) i partint de la base que educació vial és, també, l'experiència de conduir respectant les normes de circulació; no paro de demanar-me de quina manera poden, els nostres infants, aplicar els conceptes de l'educació vial a la vida pràctica. Es veu que el dissenyadors (plans d'estudis i circulació local) no es posaren d'acord; o mes ben dit, les persones que varen decidir els fluxos del transit no varen tenir en consideració el tema de les competències educatives (en síntesi, aplicació pràctica dels coneixements)

Ben mirat, ara i aquí, la proposta més lògica que es podria fer seria la supressió de tot intent d'educació vial.

Per què? Perquè a menys que es vulguin dirigir els infants amb bicicleta cap a la “carretera d'Artà” (sembla que malgrat la desviació, el carrer Mn. Galmés encara te molt de carretera), “no és possible la no transgressió l'alguna norma de trànsit”, per a tots aquells escolar que viuen a la banda meridional de la vila.

Vegem-ho sobre el mapa.

Si ens situam en el portal de l'escola, l'única possibilitat es baixar pel carrer Creu que, arribant al carrer Rector Pasqual, dona com a única possibilitat “la carretera” o passant per la Plaça, tornar una mica arrere per agafar el carrer Femenias (del Portal dels homes) .

Si no es volgués arribar al Rector Pasqual hi hauria la possibilitat del carrer Xaragall que ens portaria, pel Pou Vell a la Plaça Nova i... “carretera” o Femenies. També es podria anar pel camí des Cós, fent una bona voltera, a una altra carretera, la de Son Servera, ara molt menys transitada,

Si ens situam a la barrera del pati, es te l'opció d'anar directament a la “carretera” o, baixant pel carrer Nou i Escoles, aparèixer en el carrer Creu.

Quina és la realitat del dia a dia?, que molts d'infants i les seves bicicletes han de seguir alguna direcció prohibida, han de transgredir la llei.

De banda el perill que tot això implica (abans del final de curs passat, hi va haver un petit accident a la cantonada dels carrers Rector Pasqual i Nou) decididament no te sentit, amb aquestes condicions, fer educació vial als escolars. Es fer retxes dins l'aigua.