27 d’abr. 2013

Correllengua 2013, una mirada


No sempre se'n surt, d'un acte cultural o de qualsevol altre moment compartit, amb el mateix sentiment. I quan es parla de sentiments, aquests, no sempre es poden definir fàcilment. Si s'hagués de dibuixar un ventall de possibilitats segurament aquestes anirien de l'enuig per considerar l'acte com una pèrdua de temps i energia fins a la plena satisfacció que es manifesta amb la pell de gallina passant pel res, ni fu ni fa, esta bé però..., esta bé, molt bé i extraordinari (de fet cada un te tenir la seva escala que aplica de forma inconscient o en base a uns raonaments determinats).
Sense voler arribar al més alt escaló, es podria dir -i és una opinió compartida- que l'acte del Correllengua d'enguany, coordinat per l'OCB local, ha resultat altament satisfactori.
Llavors, ¿quins elements diferencials s'ha donat en relació a altres actes culturals o reivindicatius en defensa de la llengua?.
De banda el motius externs, -què també conten, i molt- com és el cas de la pluja que ha obligat a l'agrupació de les persones sota el teulat o l'assajament constant de l'actual Govern (recordi's que en els casos d'assajament la càrrega de la prova sempre correspon a l'assajador), ¿quins altres elements poder haver influït en la cara general de satisfacció dels participants?. Vet aquí una hipòtesi:
a.- El fet d'estar agrupats en un espai reduït espai, ha fet que ens sentíssim propers, independentment del grau de coneixença o d'afinitat ideològica (al topar-te de cara, si mes no, alces celles de complicitat)
b.- Totes les persones presents han portat, un moment, la torxa. L'han rebuda del veí físicament més proper i l'han passada al de l'altre costat (sense distincions ni triadelles)
c.- La majoria de grups i associacions han participat de la lectura del manifest
d.- La Banda de Música ha encetat i tancat -amb una emotiva Balenguera- l'acte
e.- Hi ha hagut ordre amb flexibilitat (des de canvis motivats per la pluja a possibilitats de fer-se una fotografia familiar amb la torxa de la llengua)
Aquest comentari de recerca d'elements “diferencials” sorgeix de la constatació de l'apatia generalitzada que, en general, ens correspon com a poble -”dins una vall ignorada i monòtona hi ha un Cardassar”-, i de l'habitual disgregació de forces que es sol donar, possiblement derivat d'una prioritat del cultiu de l'ego -.potser de grup- sobre els presumptes interessos col·lectius.

Més enllà dels mots, les imatges també palesen molts aspectes d'una festa. I més si son tractades amb ma destre, sensibilitat i fina intuïció com és el cas de les presents realitzades per la Trescadora, Maria Mesquida

4 d’abr. 2013

Imaginació en el poder


D'un dia per l'altre aparegueren els dos indicadors de direcció prohibida, nous, brillants, imponents, un a cada banda, com estendards de processó, en la besada del carrer Major amb la carretera de Son Servera.
- Ho has vist? Han posat nous indicadors!
Les neurones van establir connexions sense ordres prèvies i varen portar al sentir un, a la fi!. Va ser immediat i, tal vegada, derivat de l'errada de pensar que els altres poden pensar com tu penses. Per uns moments va arrelar la suposició de que s'havia fet cas a aquella vella petició formal al Consistori de la necessitat de facilitar el trànsit dels escolars amb bicicleta sense haver de passar per alguna contra direcció de forma obligatòria i que, per aquest motiu, s'havia canviat l'ordre de circulació del carrer Major.
Però no! Tal suposició es va fondre just en el moment d'arribar a la plaça Jaume Santandreu i comprovar que no, que res havia canviat, que també hi havia els habituals indicadors de direcció prohibida.
- Jas!, no, també hi ha els vells!
De forma automàtica la suposició en convertí en incomprensió...
- Idò si que...ara queda un tros de carrer d'un vent i un altra tros de l'altra! Què deu haver passat?

Després de l'observació i el petit comentari tot retornà a la situació anterior, conversa, pensaments, acció de conduir... i l'interrogant del “què deu haver passat” es va oblidar temporalment. Es veu, però, que deixà una finestra de curiositat oberta i que romania com foc colgat... fins que un comentari de cafè el va fer ressorgir, llavors es va incitar la voluntat de demanar clarícies i indagar sobre el presumpte “per què?”.
Aprofitant la coneixença del regidor responsable de la circulació se li planteja un 
- I això del canvi de direcció?, que ha passat en el carrer Major?

Es complementa la pregunta amb una descripció a l'estil de “no deixa de ser curiós que tot el carrer Major sigui de direcció prohibida de llevant a ponent exceptuant la darrera de les illetes en que la prohibició és de ponent a llevant. (Per entrar a la vila pel carrer Major, ara, has d'agafar la direcció Artà i en el primer cap de cantó voltar a la dreta i després, també en el primer, a l'esquerra. Si entres per la carretera de Son Servera, hauràs d'esperar el segon).
-Això és lo que se cercava!, va ser la contesta que es complementà amb informacions addicionals com que era una mesura derivada de la sol·licitud d'alguns veïns del carrer i que tenia per finalitat d'impedir que el cotxes entrassin directament des de la carretera perquè “anaven massa afuats”
Imaginació al poder!. Es podia multar l'excés de velocitat, es podia posar traves en forma de bony a la velocitat...però no!, de les múltiples solucions possibles, la més novedosa, la més original: un tros així i un tros aixà!. Just a la manera del que es podria anomenar “estil llorencí” o també “xapuceta al marge d'una planificació global”. Què hi farem, som així!
Superada l'entesa a la solució del suposat problema llavors ve la segona reflexió: hi ha veïns més habilidosos que els altres a l'hora d'aconseguir els seus desitjos. Ves per on!, amb la mateixa finalitat que és la humana por a possibles futurs accidents de trànsit, hi ha una sol·licitud que roman perduda en les calaixeres de l'Ajuntament: la petició de posar indicadors, en els carrers “embellits”, que prioritzi el pas dels vianants sobre els dels vehicles.
Idò!.