Gabriel Alomar

CRÒNICA D'UNA PRESENTACIÓ

A manera d'introducció vaig voler agrair als assistents la seva presència. Atenent la gran oferta d'activitat (o passivitat) i també considerant que tothom és, sempre, on vol ésser, potser s'ha de valorar, de forma singular, l'interès en l'aproximació a una figura com la de Gabriel Alomar o també, si mes no, el desig de reconeixement a la feina d'un llorencí d'adopció.

Vaig voler fer extensiu l'agraïment a l'Ajuntament. L'ajuntament com a entitat acostuma a tenir l'esquena ampla i és receptor de múltiples queixes, generalment silencioses, però enllà d'això, vaig voler deixar palès el reconeixement a la sensibilitat de les persones que el conformen, vers tot el que es mou en el municipi que es pot agombolar sota l'epígraf “d'activitat cultural”.

I finalment vaig agrair a Jordi Pons la deferència per haver-me convidat a fer una petita introducció a la presentació del llibre. Em portà a fer-ne una la lectura minuciosa i em va motivar per cercar altres camins d'apropament al “gran home” (en terminologia de Joan Maset) que és Gabriel Alomar i Villalonga.

Òbviament al meva intervenció es va limitar a intentar aprofundir una mica en el primer qualificatiu del subtítol del llibre: Pedagog... malgrat altres aspectes de la biografia en resulten ben llaminers, com poden ser les lluites dialèctiques amb Mn. Alcover o la seva transcendència política.

Des d'aquesta vessant, aspectes a destacar de la seva biografia en resulten el seu pas per l'Institut Balear (el primer centre de tot l'Estat en aplicar nous conceptes educatius), els pas dels estudis de Drets a Filosofia i Lletres i la seva evolució fins arribar a catedràtic.

Del bessó de la seva tasca docent, de la interrelació que s'estableix entre professor i la majoria dels alumnes en sabem ben poca cosa. La literatura consultada mostra ben poques cites, de banda aquell anàlisi publicat per Gabriel Janer referit al seu discurs en la inauguració de l'Associació Joventut Escolar. És clar que també potser desconeixement d'aportacions posteriors (ja fa temps que no trepitjo les aules de la facultat!)

Del llibre, però, en surten vàries fites de la seva tasca docent, unes venen d'alguns dels seus alumnes. Així Cèlia Vinyes en valora en seu paper d'orientador, lligat a la moderna funció de coach educatiu. Alexandre Jaume (amb qui es veu que varen tenir certes diferències) parla d'ell com a formadors espiritual, valorat de forma singular la seva austeritat i coherència política.

Una altra fita del seu paper docent sorgeix dels seus escrits i discursos. D'aquella insistent dèria vers la llibertat, i més concretament de la llibertat de càtedra i del rebuig del dirigisme educatiu de l' Estat. De la necessitat de desvetllar les inquietuds dels alumnes. Així com de la necessitat de desenvolupar la reflexió en comptes d'afavorir l'arrelada memorització...de tot en sorgeix un docent ben avantatjat ja en el seu temps. Encara avui, després de la reculada derivada de la Dictadura, es podria considerar un discurs ben necessari i progressista.

Per acabar es va intentar esbrinar la seva relació indirecte amb Sant Llorenç: va treballar amb Baltasar Samper que havia trescat les nostres possessions caçant tonades i fent algunes fotografies, (algunes reproduïdes com mostren les “Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar” que treballa Rafel Duran). Possiblement es devien conèixer amb Salvador Galmés (no vaig saber trobar referències epistolars) puix ambòs signaren la coneguda “Resposta als catalans” i feien part de l'Associació per la Cultura de Mallorca . I finalment amb Joan Sanxo “Corso”, figura estudiada per Josep Cortès, qui era el President de l'Associació Joventut Escolar quan Alomar ve fer el seu conegut discurs on, sota el títol “L'ànima nova de l'estudiant” evidenciava la necessitat del compromís dels estudiants amb el canvi social, amb la necessitat de renovar la Història.

La intervenció va resulta una mena de pas entre la intervenció de l'editora, que explicà la gènesi del llibre, i la d'en Jordi Pons que, de forma cronològica va destacar alguns aspectes ben interessants, tant de la seva biografia (curiosa la sort que va tenir al ser, el 18 de juliol de l'any 36 a Madrid), com de les seves aportacions, com aquella d'anomenar castellà en comptes d'espanyol a la llengua que apareixia a la Constitució republicana.

En definitiva una vetlada ben interessant que acabà amb la tradicional signatura de llibres.