bellver08

Una de llengua... amb dubtes!

2012-01-20T18:33:00.005+01:00

Punt de partida, 1

La llengua ho és tot: és la frontera que defineix un país, és la fornal on es treballa i modela l'ésser de les persones... com diu Echeverria, “els humans vivim en un mon lingüístic”; i la UNESCO, ja fa molts anys, va definir els drets lingüístics i la necessitat dels primers aprenentatges en la llengua materna. No és el moment idò, ara i aquí, ni d'aprofundir en la càrrega conceptual ni en la importància i transcendència que, per a tota comunitat, té la seva llengua.

Però sí cal dir que, tractar la llengua com un simple vehicle de comunicació entre persones, és manipular i tergiversar una realitat acceptada per tota la comunitat científica i, alhora, un insult a la sensibilitat i a la intel·ligència.

Llengua, territori i cultura és el que ens fa ser el que som i tot és en perill d'extinció. Basta passejar per Ciutat i escoltar, anar d'excursió o analitzar el canvi de costums per adonar-se'n.

Punt de partida, 2

Sembla que quan un subjecte, i també un grup, s'ha d'enfrontar un repte inesperat i dificultós, la seva actitud, passa per diverses fases. La primera és prendre distància, fer altres coses, no voler acceptar els fets. La segona és sentir-se perseguit i, per tant, mostrar rebuig a qui, aparentment, ha causat la situació.

Però després venen altres tres fases més: l'anàlisi de la situació. dels continguts...fer un diagnòstic que possibiliti l'acció; l'entusiasme derivat de trobar una presumpta sortida a la situació (sempre hi ha sortides i accions a experimentar) i la depressió constructiva, o sigui posar fil a l'agulla en el treball per superar la situació no desitjada.

Els dubtes

Arribats aquí, sembla que resulta obvia la postura del governants actuals en relació al tema de la llengua. Les accions empreses provoquen reaccions, tal vegada més fortes del que s'havia previst: muntanyes d'al·legacions, cançons de Sant Antoni, acudits, vídeos, carrosses... que evidencien la fòbia i el rebuig a la proposta del Govern. Estem a la segona etapa comentada.

Pot passar cert temps però...un moment o altre haurem de triar, si ens volem enquistar en la queixa, en l'ofensa i en el rebuig permanent o si, altrament, començam a intentar una anàlisi que permeti superar els tòpics de “si tu dius blanc, jo dic negre” o “la culpa es teva”.

Llavors en aquest pensament es quan se'm plantegen tot un enfilall d'interrogants en relació a qüestions encara desconegudes:

Com s'ha pogut arribar a la situació actual?. ¿On neix la possibilitat de que un grup polític pugui rendibilitzar la desestabilització lingüística pactada des de feia vins-i-sis anys?.

Quines coses s'haguessin pogut fer d'una altra manera, per tal de no arribar a la situació actual?

On arrelen les actituds fòbiques dels mallorquins vers la seva pròpia llengua?

Quines polítiques d'integració dels immigrants han resultat fallides?

Fins on s'han cercat el consens, els pactes lingüístics per tal de no arribar a la situació actual?
S'ha aplicada la norma sempre de forma lògica o s'han imposat exigències innecessàries?
... i altres possibles interrogants que indaguin sobre el que s'hauria hagut de fer per no arribar on som.

Potser després d'esquinçar la roba s'hauran de cercar nous camins...i com a darrera cosa arribar a l'actitud personal...

A partir d'ara, què?

Què puc i vull fer jo,en relació al tema de la llengua d'aquesta terra?

Una de llengua!. Qüestió d'opinions?

2012-01-10T15:27:00.000+01:00

Fa anys quan aquí manavael partit conservador, la situació de la llengua catalana a Mallorcaja era tema controvertit i creava certa polèmica; hi havia elsanomenats “gonellistes” -alguns d'ells aquests dies seuen a labanqueta dels acusats en el jutjat- que defensaven, deixant de bandaels arguments de la Universitat, d'Alcover i de tots els filòlegsdel mon, que nosaltres parlàvem una llengua diferent a la catalana.

En aquell entorn, dedevers els anys vuitanta del segle passat, conten que un professor dela Universitat va anar a fer una xerrada a un poble del Raiguer.

Res, que es veu que sorgíel tema de la llengua i s'establi una discussió entre elconferenciant i una persona del públic: que si català, que simallorquí, qui si allà diuen got i aquí tassó...i cosesd'aquestes.

Malgrat els arguments delprofessor, l'espectador participant en el debat no es va vinclar gensni mica, i al final, i per tancar el tema enflocà. “bé és unaqüestió d'opinions, vostè diu que és una mateixa llengo i jo dicque es mallorquí es diferent des català i punto”

El professoruniversitari, després d'un llarg silenci (és un bon orador i dominal'ús dels silencis) va assenyalar “Si, és una qüestiód'opinions. No sé vos com heu pogut formar la vostra, però jo heestudiat prop de trenta anys, per conformar la meva”

I així va acabar eldebat.

Avui, també de la màdels conservadors, torna el tema de la llengua. Ja no per qüestionarsi es parla mallorquí, eivissenc o català (sembla que és aquestauna qüestió aclarida) si no per prioritzar el castellà, unallengua externa, sobre la llengua pròpia.

Alguns políticssegurament varen néixer il·luminats i saben més ells de llenguaque no els científics. Ses dubte una evidència de prepotència icurtor.

Sense recórrer a la transcendència de la llengua com eina de transmissió d'una manera de ser; el tema em sembla tan greu que em porta a la reflexió. ¿Es poden plantejartotes les qüestions com es planteja l'afecció al futbol -som delMadrid, som del Barça-? ¿Les majories democràtiques poden fer i desfer segons els convingui?. ¿Pot atemptar un determinat programa polític contra els drets universals individuals?

Cap d'Any i desitjos

2012-01-01T11:50:00.003+01:00

No sabem si el Cap d'Any sempre acoincidit amb les dates de celebració actuals (basti veure queenguany, no sé on, s'han berenat un dia del calendari); el que sisembla cert és que tot el que comença ha d'acabar (“Qui es nat hade morir”, diu la saviesa popular)

També sembla cert que la majoria delsnostres costums arrelen fons i tenen a veure amb el cicle anyal delblat. El costum dels desitjos i auguris de Cap d'Any, com conta Guillem Mesquida (card.cat), poden provenir de la fundació de Roma idel culte a la deesa Strenia...

Però els desitjos i propòsits,malgrat la moda de la llei de l'atracció i de “El Secreto”acostumen a quedar en un no res si no van acompanyats de plansd'acció i de feina (“Qui no fa feineta no menja coqueta”, deieni diuen)

Per si algú es volgués plantejardesitjos de millora i canvi, vet aquí una possible direcció.

La informació ve la la ma de CarmeBahima, una espolçada infermera barcelonina i amiga, que publicà fadies, en el facebook, aquest recull de penediments.

Provenen d'una publicació de BonnieWare (“Regrest of the dying)”, una dona que, al llarg de moltsanys, treballà en una unitat de cures pal·liatives atenent malaltsterminals. Concreta els cinc motius fonamentals de penedimentmanifestats al final de la vida:

1.- “Hagués volgut tenir el coratgede viure una vida amb fidelitat a mi mateix en comptes de viure-lasegons el que altres esperaven de mi”.

2.- “No havia d'haver fet tantafeina” (referit a disposar de mes temps per compartir amb lafamília)

3.- “Desitjaria haver tingut elcoratge d'expressar els sentiments”

4.- “Voldria haver mantingut encontacte més intens amb els amics”

5.- “Desitjaria haver-me permès sermés feliç” (referit a la por a canviar de vida)

Falta triar i treballar. Elegir el cim i donar una enfilall de passes, començat per la primera

GRATUÏT?

2011-12-23T18:54:00.003+01:00

Segons el diccionari el concepte correspon a “Concedit o donat per gràcia, sense haver de pagar-ho”.

Motivà la consulta al diccionari l'aparició excepcional del mot en el programa del “Nadal Cultural” d'enguany. I dic excepcional, perquè de la seixantena llarga d'actes del programa solament apareix a un d'ells, repetit tres vegades, una per a cada nucli poblacional.

La gratuïtat es refereix a un acte del dia 17, l'Itinerari guiat al Poblat talaiòtic de s'Illot.

Sens dubte la proposta es correctíssima a nivell d'interpretació. De manera inequívoca les persones varen poder entendre que, aquest dia, podien fer l'itinerari sense pagar res. A més s'adapta perfectament a la primera part de la definició “concedit o donat per gràcia”, puix la gratuïtat depèn de l'Ajuntament o de l'entitat que gestiona el Poblat.

L'interrogant del títol s'esdevé de la segona part de la definició “sense haver de pagar-ho”.

Tot, en aquest mon, té un cost. Tal vegada les úniques coses que podrien tenir la condició de gratuïtat serien les depeses energètic i temporal derivades d'una opció personal (hom pot regalar el seu temps, la seva força i el seu moviment a una altra persona o a una entitat) però a partir d'aquí tot, d'una o altra manera, s'ha de pagar.

Essent així que, solament en el cas que els monitors fessin la seva feina sense cobrar, el propietari del centre perdonàs el lloguer, l'impremta regalés els documents i GESA el llum es podria parlar estrictament de gratuïtat...i encara no perquè el desplaçament comporta una despesa de carburant.

L'aparició singular del mot en el programa, em convida a fer aquest exercici de reflexió sobre el cost que tenen totes les coses, i totes les decisions.

L'exercici, però, em porta a un altre interrogant ¿Per què no hauríem de conèixer el cost de totes les coses públiques?

No és solament per una qüestió de la necessària i reclamada “transparència” que ens permetria fer el seguiment d'on van a parar els nostres impostos i, potser amb el temps poder opinar si s'apliques una democràcia real i participativa.

Si no, també i fonamentalment, per una qüestió de “conscienciació ciutadana” a l'hora de valorar les actuacions i les aportacions. No fos cosa que, sense pensar, passem per un mateix sedàs -i solament és un exemple- el cant de la Sibil·la i la festa de cap d'any.

Conèixer el cost de tots i cada un dels serveis i accions públiques potser -no n'estic segur- ajudaria a rompre la consideració de que “el que és de tots és com si fos de ningú”

Una altra escola

2011-12-14T18:48:00.000+01:00

La referència a les aportacions deHoward Gardner i les seves intel·ligències múltiples, juntamentamb les aportacions d'altres pensadors ens deriva cap a la necessitatd'una “nova escola” que, a la força hauria de passar, entrealtres coses, per un ensenyament individualitzat i un nou rol delprofessorat.

Parlar d'educació, formació,ensenyament, desenvolupament.... és tocar un tema sensible (bastamirar el card.cat d'avui mateix) ja sigui per la quantitat de gentque s'hi dedica o pel simple fet de ser ciència humana on tothom potdir-hi la seva.

Aquesta és la meva:

Avui per avui no ho tenim gens bé; vull dir que amb l'excusa de la retallada de les despeses, i amb la majoria que porta les rendes de l'Estat s'endevinen poques possibilitats de recerca d'una escola més científica oberta i igualitària. Potser prou n'hi haurà en poder defensar el que fins ara s'ha aconseguit.
Davant la impossibilitat de poder canviar la realitat que ens volta, llavors es plantegen varies alternatives:
- Una és la queixa, que pot agafar varies formes i models (des del conegut nyu-nyu a qualsevol proposta de canvi, a la proposta utòpica de models descontextualitzats i de metes impossibles)
- Altra és l'acció derivada del compromís del grup (¿què podem fer nosaltres, a nivell de centre, per millorar aquesta realitat que no ens agrada?)
- Però encara aniré més enllà, conscient de la dificultat que pot representar trobar “equips” en el si dels centres docents i també per ser un tema que afecta a tota la comunitat, ho plantejaria de forma individualitzada: ¿què puc fer jo -per poca cosa que sigui-, per canviar aquesta escola que no m'agrada?

(El darrer interrogant deriva delconegut mantra oriental: “si vols canviar el mon, comença percanviar tu mateix” i també del convenciment que una petita acció, multiplicada per molts, es converteix en una gran acció)

Eleccions. Una lectura

2011-11-28T17:49:00.001+01:00

Si no recordo malament, aquesta és unade les poques vegades en que no tothom es proclama guanyador. Davantel blau generalitzat del mapa (tant a nivell general com illenc) pocacosa hi ha a dir. Però...

Sempre son possibles altres lectures.

Solament es poden comprar dues cosesiguals. I unes eleccions mai resulten “iguals”; de banda lescircumstàncies de l'entorn, sempre variables, es donen novesaliances i agrupacions...per això tota anàlisi comparativa sempreresultarà relativa. Amb tot i amb això vegem el que passà a lavila fent una anàlisi comparativa dels vots possibles, entreaquestes eleccions (barra superior) i les de l'any 2008 (barrainferior). No es considera l'increment d'electors (uns 200), però,malgrat totes les mancances potser es detecten varies cosesinteressants:

a.- El vertader guanyadorde les eleccions és l'abstenció Abstenció de la quan ningú se'npot apropiar però que crea un repte important per a tots elspartits. ¿De quina manera s'enfrontaran, en el futur, al problema del'abstenció?.

Potser estaria bécanviar la llei i que els diputats ho fossin per representacióproporcional “de tots els vots possibles”. Seria així que esdetectaria la vertadera representativitat dels elegits. Us imaginauun parlament amb bona part de les cadires buides?

b.- A nivell local gairebé tothomguanya. L'abstenció, els nuls, els blancs, el conjunt de partitssense representació local, el PP.... Salament perden vots els PSOE(molts) i l'aliança del PSM (pocs). ¿Quines estratègies, a nivelllocal, es dissenyaran per mantenir o capgirar la situació?

Segurament abans de quatre anys esveuran canvis i nous plantejaments...o seguirà augmentatl'abstenció?.

VIIIª Marxa del Tren. Una mirada

2011-11-10T16:21:00.001+01:00

Si, també hi era. Vaigcaminar i em vaig banyar per mostrar la meva adherència a una causaque crec justa i necessària

Ja sabem que tothom venel xot així com pot. Es així que es donen múltiples i variadesvisions. La meva es que no me'n venguin en coverbos de rendibilitat icostos, els “serveis públics” són això serveis, i tenen uncost que es paga entre tots; altrament de que serviria pagarimpostos?. Una altra part de la meva visió és la creença en lanecessitat de desenvolupar un transport públic còmode i eficientcom solen tenir totes les comunitats avançades. I encara més perviure en

una illa amb un increment excepcional de població. Vaja quem'apunto a una xarxa ferroviària ràpida, còmoda i neta quepossibiliti, si així un ho vol, poder viure sense cotxe.

Una altra vessantintroductòria fa referència a una altra creença. Tothom had'assumir les severs responsabilitats i decisions. No val donar laculpa als altres. Si un infant no escolta no és que sigui despistat,és que el pare o el mestre no sap captar la seva atenció. Si unaovella bota la tanca no és que aquesta sigui caparruda, és que elpastor no ha posat els impediments pertinents. Si un ciutadà norespon a determinades expectatives no es perquè sigui beneit si noque no se li ha sabut oferir o presentar la idea. I aniré més enllàamb aquella coneguda frase “si sempre fas el mateix no pots esperarresultats diferents”.

Aquesta llargaintroducció respon al desig de centrar el tema i no ser malinterpretat quan dic: segurament tornaré a la novena però... no emva acabar de satisfer la vuitena marxa del tren!

I abans de continuar elrelat vull lloar tant la feinada d'organització com la participaciódels nombrosos marxaires i/o participants l'acte del poliesportiuserverí. Tots els qui amb il·lusió, força, cost personal ialegria defensaren, de forma generosa i sense altre interès, lautopia de la xarxa ferroviària o la lògica econòmica i alhorajusta necessitat d'acabar una obra començada. En definitiva tot elque es podria considerar moviment social fruit d'una determinadaindignació.

Em va agradar moltésser-hi! Però....després de fer part d'una de les cinc tauladesdel cafè dels havíem triat el “pa a taleca”, després d'escolari veure les notícies de la nostra televisió pública, desprésd'ullar les notícies de la premsa referides al tema... em queda unsolam sentimental d'insatisfacció.

Al intentar clarificar elperquè d'aquest solam, al analitzar els pensaments que es fanpresents a la pantalla del cervell se m'ocorren varis motius, queconstitueixen una lectura crítica de la marxa.

Així:

- Quina necessitat hi had'inflar les xifres de participació?. Sí, ja ho sé tothom ho fa i,a més, no hi ha res més elàstic que els assistents a unamanifestació; però a menys que en contin els “manifestantsemocionals” no crec que s'arribassin a les 2500 persones que algunsdiuen. Quan començarem a jugar amb els valors de la transparència ihonestedat?

-Tothom es lliure d'anarallà on vulgui anar, faltaria més!, però la presència de políticsciutadans (el qui i el com) em va fer revenir dubtes de si l'interèsera l'objectiu comú aconseguir el tren, o compixar la cantonada ambun “m'heu vist?”. Polítics que, segurament en alguns dels casos,havien disposat de poder i participació per haver pogut incidir enque el tema “tren de Llevant” no quedàs obert i, per tant,sotmès a la voluntat dels “altres”. S'hagués pogut gestionar deforma més eficient? Es va reclamar tot el que s'havia de reclamaramb la deguda força i participació?

-La organització, elsbatles, el manifest... de puta mare, però... caponada de gall!, endeu minuts tothom havia escampat la boira. Pluriocupació o faltà unpolset d'implicació?

-En altres marxes hihavia vist persones que, d'alguna manera, feien que hi haguésrepresentació de tot el ventall d'opcions polítiques. Enguany novaig saber veure ningú dels conservadors. ¿Vol dir que no ha ha capregidor que, de banda avantposar els interessos dels poble al delpartit, sigui partidari del tren? ¿Es va cercar aquesta participacióde tots els colors?

-Es trescaren caminsd'eficiència o de confrontació?. En alguns moment no vaig tenirmassa clar si era un clam popular, una marxa reivindicativa, un actede campanya electoral... i els dubtes enterboleixen.

Deu ser això,determinats dubtes conformen el solam

El 15M aquí

2011-10-24T16:24:00.002+02:00

M'ha cridat l'atenció un titulard'avui del diari “EL País”. Deia que el 73% dels espanyols creuque els indignats tenen raó.

Sense entrar en detalls es podria dirque sembla (pel que diu el diari, per la gent que es manifesta, perl'extensió del moviment...) que l'anomenat moviment “15M”arrela. Veurem, aquest proper 20 de novembre, si també es nota a lesurnes. En teoria, bona part del vot dels partits grossos hauriad'anar a parar als petits, però encara s'ha de veure.

El titular del diari m'ha portat a unapregunta. En el nostre àmbit de convivència, a la nostra localitat,¿quina incidència ha tingut el moviment 15M?

I la veritat es que no he estat capaçde trobar cap indici per assenyalar algun canvi respecte a lasituació anterior. Potser es desconeixement, però si ara mateix emfeien la pregunta, respondria amb un contundent “cap ni una”.

¿Hi ha hagut propostes per limitar lesprerrogatives de la classe política i/o programes que puguinevidenciar presumptes corrupcions? (punts 5 i 6)

¿S'ha parlat en algun moment derecuperar les empreses públiques privatitzades? (punt12). Des del'atrevit desconeixement, deu afectar a Bellver, Recaptació...?

¿S'ha detectat algun indici de fer lescoses, i prendre decisions de forma transparent? (punt16)

¿Hi ha algun indici o propostad'exercici de “democràcia participativa” (punt 9)

Crec que, des d'aquesta perspectiva(15M), gira malament. Els nostres polítics o be no se'n han adonat obe no ho han sabut mostrar. Ni els del poder ni els de la oposició. (Ni tan sols pels llaminosos temes de l'aparcament de la plaça o del tren!)

Llàstima!

Acorar

2011-10-08T13:27:00.001+02:00

En el trajecte de tornada. Després d'haver gaudit deltex, de la interpretació, del muntatge, del pa amb sobrassada i delmesclat (no més un culet), no aturam de parlar-ne, amb na Caterina, de tot el que ens ha aportat la vetlada.

No som objectius. Mai s'és objectiuenlloc ni amb res, i ho sabem. La "realitat" és una mirada personal. A més volem fer ostentació de noobjectivitat; si gairebé tots son coneguts i estimats!

Amb n'Antoni i tot l'equip de monitorsvarem viure, eixides i experiències impactants a ses Sitges aprincipis dels noranta. Tots tenim, a les tavelles del cervell,records entranyables i profundament formatius! (En Pep de Son Berga, adesiara li ho diu: Toni, ets un crack!)

En Rafel, i ja des d'abans de partircap a Barcelona, a l'enyorada època de Mn. Joan Rosselló, sempre haestat de casa; però, a més ens anat sorprenent amb les sevesdireccions sempre acurades fins al mes petit detall.

A Rafel Lladó el coneixem de rebot.Sempre, amb les escenografies, al costat d'en Duran i a algunesvetlades de can Jaume Sales.

En Pere Terrassa és de s'AlqueriaBlanca! (Ei, no es cosa de broma!) i fill de n'Antònia, sa fornera...

Però, malgrat la subjectivitat de la que novolem prescindir; ambdós varem veure i valoram...

La decisió de n'Antoni de deixar-seportar pel cor i conrar la interpretació. Un monòleg no deixa deser un repte per a tot actor. I també per haver-se atrevit a lacreació d'un text “gomilenc”, on rere les collonades i lesocurrències enginyoses hi empelta missatges d'autocríticacol·lectiva. O deu ser a l'inrevés?.

Sense saber el que puguin dir elscrítics professionals de teatre, a nosaltres l'escenografia, lainterpretació, l'apropament de l'actor al públic en un petit espai,la coordinació dels diversos elements que hi intervenen (so, vídeo,posicionament ...) tot ens va semblar extraordinari, cuidat almil·límetre, d'un nivell a l'altura d'en Duran però a moltíssimadistància d'altres posades en escena que em pogut veure.

I que més és el que t'ha agradat?,ens demanam mútuament. A mi els missatges, diu na Caterina. La ideade n'Antoni de tractar el tema de l'automirada d'aquesta manera...

I així, en la conversa, ens anam apropant a casa. Una “passada”, ho hem de dir a... ia ... i a... si tenen ocasió hi han d'anar a riure i pensar!. Potser demà a Sa màniga, però també serà a Alaró, Búger, Muro, Manacor, Sa Pobla..

Un tema ens va quedar obert en la pots representació; parlant delmon i la bolla, va sorgir la pregunta: ¿com viuran l'obra els que nohan viscut mai unes matances?. Li ho haurem de demanar!. Potser es mantingui aquella opinió, d'un desconegut, que va sentir na Caterina després del monòleg: "Jo no he estat mai a matances i m'he sentit totalment integrat!"

Merda pereta!

2011-10-06T21:35:00.001+02:00

És una expressió que no he sabuttrobar ni a l'Alcover-Moll ni en el Diccionari d'expressionslingüístiques d'Antoni Llull. Desconec el seu origen i motivació,ni tan sols podria dir si esta ben escrita... però es ben nostra!.

S'acostuma a dir quan una cosa casolanano surt com voldries i ja no te remei o si en te, aquest ésdificultós. Quan veus que has errat un camí, quan vesses el plat de la sopa, quan te n'adones que arribes tard... I a més es diu així, ento de ràbia: Merda pereta!

(Sí, en les errades importantspotser s'usen altres expressions més coentes)

Idò això m'ha sortit quan me n'headonat del to dels darrers escrits del blog. Dels cinc darrers,n'hi ha tres que assenyalen o traspuen algun tipus de queixa.

Conscientment sabem que les queixes noserveixen de res o, en tot cas, solament serveixen per fer-te malabava a tu mateix; i que l'única via possible de canvi d'una situacióque no ens agrada és l'acció de reclam a qui te poder de decissió.

Conscientment, mitjançant la raó podem tenir molt clar quetots som com som fins que decidim canviar. O que en el canvi hi ha lavida, la il·lusió, el creixement. Que créixer, a nivell personal, és possible...

Però...

Sense adonar-te'n sorgeixen lesresistències al canvi. Com et despistis una mica, els primersaprenentatges, el que habitualment anomenam “caràcter” o “manerade ser” es fan presents, com les taques d'humitat a les parets deles cases antigues o com rebrollen les tiges de la planta que nodesitges al teu costat, o com...

Varem viure una època (s'ha de dir enpassat?) on era costum destacar i comentar el que semblava dolent iocultar la resta; on el no era més present que el si, i on el càstigera més habitual que no el reconeixement.

Als qui ho vàrem mamar ens marca icondiciona cada dia, en cada acció. Maleïts patrons mentals!. Costa desaprendre!

De cinc, tres. Merda pereta!

Educació vial

2011-10-02T18:20:00.002+02:00

No. De cap de lesmaneres!. Gens m'agradaria estar en la pell dels educadors que han defer educació vial als escolars de la vila de Sant Llorenç.

Des del meu coneixement(i compte! que puc anar molt errat) i partint de la base que educacióvial és, també, l'experiència de conduir respectant les normes decirculació; no paro de demanar-me de quina manera poden, els nostresinfants, aplicar els conceptes de l'educació vial a la vidapràctica. Es veu que el dissenyadors (plans d'estudis i circulaciólocal) no es posaren d'acord; o mes ben dit, les persones que varendecidir els fluxos del transit no varen tenir en consideració eltema de les competències educatives (en síntesi, aplicaciópràctica dels coneixements)

Ben mirat, ara i aquí,la proposta més lògica que es podria fer seria la supressió de totintent d'educació vial.

Per què? Perquè a menysque es vulguin dirigir els infants amb bicicleta cap a la “carreterad'Artà” (sembla que malgrat la desviació, el carrer Mn. Galmésencara te molt de carretera), “no és possible la no transgressiól'alguna norma de trànsit”, per a tots aquells escolar que viuen ala banda meridional de la vila.

Vegem-ho sobre el mapa.

Si ens situam en elportal de l'escola, l'única possibilitat es baixar pel carrer Creuque, arribant al carrer Rector Pasqual, dona com a únicapossibilitat “la carretera” o passant per la Plaça, tornar unamica arrere per agafar el carrer Femenias (del Portal dels homes) .

Si no es volgués arribaral Rector Pasqual hi hauria la possibilitat del carrer Xaragall queens portaria, pel Pou Vell a la Plaça Nova i... “carretera” oFemenies. També es podria anar pel camí des Cós, fent una bonavoltera, a una altra carretera, la de Son Servera, ara molt menystransitada,

Si ens situam a labarrera del pati, es te l'opció d'anar directament a la “carretera”o, baixant pel carrer Nou i Escoles, aparèixer en el carrer Creu.

Quina és la realitat deldia a dia?, que molts d'infants i les seves bicicletes han de seguiralguna direcció prohibida, han de transgredir la llei.

De banda el perill quetot això implica (abans del final de curs passat, hi va haver unpetit accident a la cantonada dels carrers Rector Pasqual i Nou)decididament no te sentit, amb aquestes condicions, fer educacióvial als escolars. Es fer retxes dins l'aigua.

Civisme local

2011-08-27T17:06:00.002+02:00

No sabem com s'ha de fer. Però sabem que el“sistema tradicional” no aconsegueix cap tipus de millora; és així que, o be ens conformam amb el que hi ha o alguna cosa haurem d'intentar canviar.

Fem referència al civisme local, en sentit ampla. Però centrarem l'anàlisi en el civisme que volta els contenidors de fems que , potser, ens ha tocat en sort (?) tenir davant la finestra de la cuina.

Sí, ja sabem que a la reclamació formal que varem fer l'any passat se'ns va respondre que prest començaria la recollida selectiva porta a porta; confiam encara amb la paraula escrita del regidor per això, ara i aqui, no volem parlar de fems si no de civisme, del respecte singular a les normes generals, les que hem d'acatar (o canviar si no ens agraden) per viure en comunitat.

Dels veïns que deixen la brossa en els“nostres” contenidors s'en podrien fer quatre grups

a.- Els que respecten les normes. Una minoria molt minoritària. Porten la brossa en una borsa tancada, i ho fan de 19h a 22h.

b.- Els que respecten les altres normes però no l'horari. Porten les borses tancades quan els ve de gust i les dipositen en el contenidor.

c.- Els que porten una mica de tot, borses tancades, capses, herbatge...quan els convé, però ho deixen en el contenidor.

Val a dir que els grups b i c són l'ampla majoria. Es a dir, de respecte parcial a les normes. Segur que ningú ho fa amb mala voluntat, però en comptes de tenir l'olor del meló podrit i de les merdes de ca en l'àmbit particular del seu corral, generosament en van partícips a tots els vianants que passen pel carrer

d.- I després hi ha el darrer grup, també molt minoritari, els que, al no posar borsa en el poal, trabuquen tota la brutícia directament en el contenidors a qualsevol hora. I també aquells que, portin el que portin, no es molesten en obrir la tapadora del contenidor i ho deixa a terra, just a la vora o sobre l'acera. Potser per dificultats físiques (seria acceptable) o simplement per peresa (no es acceptable de cap de les maneres). Aquesta darrer grup, essent minoria, es el que deixa més petjada d'incivisme local

I aquesta situació i taxonomia es manté des de que es va iniciar la moda (o el negoci?) dels contenidors en determinats indrets (no consensuats ni definits percriteris públics). I com que no canvia, no millora, i tot malgrat els paperets aferrats en els contenidors, es considera que algú -qui correspongui- hauria de fer quelcom per incrementar el grau de civisme local.

El posicionament en relació als contenidors és solament un símptoma, podríem parlar també de merdes de ca, dels plats bruts que es deixaven sobre les taules a la darrera fira nocturna, de la brutícia dels carrer després d'un dia de festa, dels pixats del Pou Vell, o de la invasió de taules i cadires a la plaça... però la conclusió general es clara: si no s'incita i reconeix el civisme, aquest, per si sol, no millora. O millora de forma tan lenta que caldrà un parell de canvis generacionals per poder detectar el progrés.

Votam cada quatre anys, però, a més, que podriem fer?

El tren

2011-08-22T17:19:00.002+02:00

Ho he deixat refredar. No volia que elscomentaris de les persones que han manifestat reiterades vegades quepensen de forma oposada a la meva manera de pensar em condicionàs al'hora de parlar del tren. Però...

Ja se que el tern de Llevant costamolts de doblers (en tot cas no més que alguns quilòmetresd'autopista a qualsevol racó de l'Estat)

Ja se que en època de crisis tothoms'han d'estrènyer la corretja (en tot cas hi ha moltes maneresd'estrènyer-se la corretja i si el tren ja tenia una partidapressupostària assignada des de Madrid, no sé que hem d'estrènyer).

Potser, al manco al principi serà unservei deficitari (però no més que altres serveis)

En tot cas, hi ha tres raons -o més- que m'hanempès a demanar varies vegades -a força de caminar- el retorn deltren i que mantenen encara viu aquest esperit

Una des de la perspectiva de lasostenibilitat. Si aixecam una mica la vista i ens feim amunt fins aintuir el perfil de la costa, ens n'adonarem que aquesta Illa ja nopot suportar l'increment persistent de cotxes esdevingut en aquestsdarrers trenta anys. Increment lògic derivat tant de l'increment depoblació com del poder adquisitiu. Simplement no hi caben.Físicament no hi ha més espai. (No recordo on vaig llegir que sitots ens poséssim d'acord i sortíssim el mateix dia i hora, elsmetres de cotxe afilerats serien més llargs que no els metres decarretera existents)

Per això cal potenciar i desenvoluparel transport públic, bus i tren. No hi ha volta de fulla

Des d'aquesta perspectiva tampoc no técap sentit deixar una obra a mitges. Es tudar totalment els doblersinvertits!

Una altra perspectiva és méspersonal. Per què els habitants de la zona de Llevant no haurien detenir els mateixos drets que els altres?

Si els de Palma, Vega de Tera o SaPobla, per citar uns noms, tenen la possibilitat de desplaçar-se entren, per què no n'hauríem de tenir nosaltres?. Els d'aquí tambépagam els impostos que ens corresponen, o no?.

I la tercera, lligada a la primera, ésturística. Ens agradi o no vivim del monocultiu del turisme. Si elspreus de cada dia son més semblants als del país d'origen, tambého han de ser els serveis; des del transport, a la neteja i al'hospitalitat.

Potser ara mateix hi ha motius políticsinconfessables (el motiu “manca de doblers” fa pudor d'excusa),però tanmateix, un dia o altre, s'hauran de reiniciar les obres.

L'ull que tot ho veu

2011-08-19T18:23:00.002+02:00

Ves per on, quan entrava en determinatsprogrames d'Internet em sortia una finestra publicitària. Resd'anormal. Tots sabem que la publicitat és una eina que ajuda a lesempreses a ser presents i, potser, a guanyar més doblers dels que,en principi havien previst.

Per això tots hem de sofrirl'incessant bombardeig publicitari (cartells, tanques, premsa, tv,internet...) Es part del joc, no hi podem fer res...mes que triar sivolem seguir els consells i deixa'ns entabanar en comptes d'atendreles necessitats reals

He de confessar certa sorpresa, quan ala pertinent finestra publicitària hi apareixien títols de llibresd'un autor que havia consultat feia poc (ja sabeu, Google,Wikipedia, cases de venda virtual...). Ostres quina casualitat, vaigpensar, es deu haver posat de moda.

I així ho vaig deixar córrer.

Fins que avui, prenent el cafetómatiner, mirava les lletres grosses del diari i la vista s'ha deturaten un article de Luis del Val “El Gran Hermano en Intenet”(Ultima Hora del 19/08. Pàg. 4).

Després d'una lectura en diagonal del'article, m'han entrat els dubtes...

L'oferta dels títols de l'autorconsultat era casualitat o una mica de puu per si m'enganxava al'ham?

Deu ser ver que des de la distància escontrolen les entrades als diversos portals?

¿Què a les finestres de publicitat hiapareixen, també i de banda temes generals, productes derivats delsnostres interessos manifestats de forma prèvia?

Si es així, des del moment que etconnectes a Internet (cosa que molts fem varies vegades cada dia) escom si anassis gairebé despullat. Una casa comercial de no se on,pot saber els interessos de qualsevol persona “d'aquesta vallignorada i monòtona”. Idò!

Si les parets són transparents llavorscobra importància:

Conèixer els límits, fins on podenarribar els altres

Tenir molts clars els valors que etmouen

La coherència entre aquests valors il'acció

Decididament no crec en lescasualitats. Ens certa manera ens podem sentir vigilats. Hauremd'aprendre a sortejat el bombardeig publicitari. Tot un repte!

Transparència

2011-07-29T17:58:00.000+02:00

Viure una tanda decolònies, encara que sigui en un rol llunyà i d'acompanyament,segueix essent una tasca intensa, plena.

Però feinejant en el quepodríem anomenar manualitats de suport (ara una bombeta o un endoll,ara l'equip de música o les hortalisses...) té de bo que permet lareflexió.

Una de les ideesrecurrents d'aquest estiu ha estat el tema de la transparència.

Si, si es deixa de bandal'Ajuntament que a més de deixar-nos ubicar la pàgina web en el seuservidor ens te en consideració al convocar grups i associacions, espodria dir ben bé que, a nivell local hem arribat a latransparència.

Talment aquella companyade treball que passats els quaranta-cinc, una temporada va retxar,gairebé, la depressió als adonar-se'n que ningú no la considerava,li feien poc cas i a més no la convidaven per anar a sopar osortir... “com si m'hagués tornat transparent, inexistent”,em deia.

Idò això mateix pensavaen relació al tema de ses Sitges.

Com a boto de mostra dosexemples recents, de persones a qui tenc gran consideració i estima.Primer va ser en Tomàs, el dia de la destapada de les plaques perfer visible la recordança a Mn. Salvador Galmés. En cap moment vafer menció a la tasca divulgativa que, des de ses Sitges i al llargde molts d'anys s'ha fet de la figura del Capellà Capirró. Ja siguiobsequiant els infants amb alguna de les seves narracions, la sevabiografia, fent-hi assenyalades referències o mitjançant el CD dePortal Forà. Possiblement no ho sabia.

Després en Pau Quina. Enel darrer Flor de Card va treure una fotografia que li agraeixodoblement, primer perquè no la tenia controlada i també pelscomentaris positius que va dedicar al meu activisme. Llàstima quetampoc pensàs en esmentar una de les activitats més costoses itranscendents de totes quantes, en grup, hem fetes: les experiènciesde ses Sitges.

I si els nostres amics sen'obliden, imagina't.

Certament la possibleerrada (?) es nostra; ens ha preocupat (i ocupat) ben poc el procésde venda.

La força de l'exemple

2011-07-29T17:53:00.003+02:00

Esun fet constatat i conegut, els nins, i totes les persones, aprenemde l'experiència. Del que provam de fer i del que veim fer alsaltres i intentam imitar; molt més que escoltar el que ens diuen.Dit d'altra manera, no funciona allò de “fes el que et dic i nofacis el que faig”. Ho sabem tots, fonamentalment els que d'una oaltra manera dedicam energies al desenvolupament dels altres.

Recordque, fa temps vaig escriure (i publicar a Flor de Card) un petitconte titulat “Els ciurons d'en Víctor” referit al tema. Enaquell cas en Víctor, un monitor, no se'n sabia avenir que elsinfants de la seva taula no menjassin ciurons i els altres si que enmenjaven. I es va quedar en la pregunta sense contesta fins que ladirectora li va enflocar “eldia que tu en mengis, els nins també en menjaran!”.

Bé,idò cada any sorgeixen exemples semblants. Poden ser referits alcantar, a l'ús de la música com a eina complementària demotivació, a l'odre en la neteja de les dents o al no ús d'aiguaembotellada o de instruments electrònics.

Totdependrà de les orientacions (inequívoques i clares) i de l'exempleque donin els educadors.

Iamb això estava quan vaig pensar amb el que passa a la vila. Lespersones som de queixa fàcil, sobre tot quan som en el cafè i volemdeixar sentir la nostra veu o en entorn desenfadats. I normalment ensqueixam dels que fan (o deixen de fer) els altres.

Potseres podria dir que hi ha certa queixa general de falta d'ordre, de quetothom fa el que li convé...i llavor ver la part justificativa: i siels altres ho fan, perquè no ho de de fer jo. Afecta a tots elsaspecte de la vida en comunitat: des de l'ordre a l'hora de donar elcondol en els funerals a l'aparcament dels cotxes en el carrer.

Senseentrar en aspectes valoratius (resulta obvi que en el batle aquestamanera de fer li aporta substanciosos vots) es podria dir que hi hauna aplicació laxa de la llei. Si no hi ha denúncies ningú no fares.

Dinsaquest entorn cobra encara més importància la força de l'exemple.Si les persones que ostenten el poder o estan al servei de lacomunitat, si fos el cas, aparquen malament, no segueixen l'ordre dela cua, circulen en direcció prohibida, tiren l'aigua al carrer, fanobres de dubtosa legalitat...¿com podrien exigir als altres, als quees limiten per força a votar cada quatre anys, que seguissen lasendera de la llei?.

Sortosament(?), tots plegats, som de memòria curta.

Pell de gallina

2011-07-29T17:39:00.001+02:00

La pell del braç d'en Pep de Son Berga va quedar totalment esborronada per l'emoció ijo vaig haver de desviar la mirada perquè el llagrimer no emdelatés.

Tot començàtrescant la interessant exposició dels 50 anys de la construcció del'edifici escolar. Li vaig comentar a na Xisca Grimalt que hifaltaven algunes referències de les aportacions de l'escola a laprimera època de Flor de Card. Ella m'assegurà que era així i quesi el muntatge de l'exposició no hagués estat tan atropellat hiserien. Ho deia mentre em mostrava, amb orgull i complaença lacol·lecció que un altre Pep, el director de FC, ha regalat al'escola amb una sentida i emocionant dedicatòria. Tocam fibra.

Desprésde trescar algunes sales es quan en Pep de Son Berga em va presentaruna de les mestres que atenien l'exposició. Quèno la coneixes, em vadir?. Va venir una quantsanys a ses Sitges...I va ser així que, sense adonar-nos varem recordar temps passats.

NaJoana Maria, que és el nom d'aquesta mestra jove i plantosa, ens vacomentar les amistats que havia fet a les colònies. I no solamentaixò si no que adesiara encara es veien i que moltes vegades haviencantat les cançons que havien après. Que el pas un tantcircumstancial per les colònies havien deixat petjada en molts desentits que en certa manera havien condicionat el seu futur... De fetfet, aplicava part dels aprenentatges en la seva vida professionalactual. Va ser aquí quan en Pep va aixecar el braç i amb un eh! ensva mostrar la pell esborronada.

Se, perquè així ho ha manifestat varies vegades, que el pas d'enPep per ses Sitges, en el seu llarg rol de monitor va resultarfortament engrescador per a ell. Però desconeixíem el cas de naJoana Maria.

Al manifestar la meva sorpresa i satisfacció vaig intentar deixarpalès la transcendència dels mots i la càrrega d'energia i orgullque representa per a nosaltres conèixer l'existència de casos comel de Joana Maria i altres que adesiara sorgeixen i que vaig intentarcomentar sense gaire encert.

En Pep, potser per tancar el tema, va assenyalar que coneixia altrescasos semblants i que potser no ens feim una idea de latranscendència de la feina feta.

Em va encantar la pell de gallina d'en Pep!. Varen resultar momentsemocionants, gratificants... d'aquells que “fan paret”.

Crònica electoral (quasi)

2011-06-15T17:30:00.004+02:00

Els pètals, campaniformes i de color blau lilenc, degoten. Cauen suaument sense parar, un ara i un altre adesiara. S terra fan tel i conformen una estora aparentment decadent però plena de vida...

La xicranda que hi ha sobre la vella era, no gaudeix ni de l'espectacularitat ni de la cultura dels elegants cirerers nipons, però... Déu n'hi dó!.

Ara mateix, amb el seu caure, els pétals em suggereixen la mutabilitat i el canvi dels pensaments; em sentia profundament decebut perquè no era capaç de tancar una crònica post electoral i ara me n'adono que la feina ja és feta: potser no te sentit mostrar-ho als altres, però m'ha ajudat a concretar i perfilar la meva manera de pensar.

Després de cada redacció quedava enrocat en el “per a què?”, en la finalitat, en la intenció; mirant sempre cap a fora, quan havia de mirar cap a dins.

Realment si miro cap a fora no té sentit. Tothom ha fet els seu anàlisis i les lectures dels fets viscuts (amb comportaments, des del meu punt de vista, no sempre fruit del que podríem anomenar “maduresa democràtica”).

Els polítics electes ja hauran pensat (o no, en tot cas és la seva responsabilitat) de quina manera poden integrar a la vida local les bases de les demandes populars que es manifesten a totes les capitals de certa importància...

Escriure els pensaments potser no aporta res de nou però ajuda a enfocar

En tot cas com evidencia la xicranda o el filòsof Comte-Sponville (citat per Walter Riso): “En un mon en que tot canvia, la immutabilitat resultaria impossible o mortífera. Un país, un partit o una empresa solament poden conservar-se amb la condició d'una adaptació permanent. Un individu no pot seguir essent ell mateix si no evoluciona, encara que sigui a contrapèl i una miqueta. Viure és créixer o envellir, dues maneres de canviar. En honor a Heracli: tot canvia, tot flueix, l'única cosa que roman és l'esdevenir universal”

Les eleccions, el nomenament de batle ja és passat; i ara què?. Els decebuts, els que es queixaven de com havien anat les coses, els que cridaren... i també els satisfets, els què guanyaren, els que pogueren aguantar les emocions...què voldran fer a partir de la nostra realitat?. El temps dirà!

Intel·ligència i flors d'ullastre

2011-05-09T22:23:00.000+02:00

Ara els ullastres de per aquí estan a la plena de la seva floració. Petites i minúscules flors blanques que, en assecar-se i caure llurs pètals conformen una estora ocre de borra.

Una més de les múltiples meravelles que ens ofereix la naturalesa any rere any i que, potser, per habitual, per intranscendent, sol passar desapercebuda.

Les descàrregues neuronals no paren mai i la borra de l'ullastre em trasllada al concepte d'intel·ligència, puix és un dels arbusts més adaptables (amb permís de les figueres i dels pins dels roquissars de la Serra) de tots quants n'hi ha.

Que es menjat per les ovelles o viu en terres pobres?, idò adopta la forma de revell. Què neix en el sí d'un pinar o d'un ullastrar?, idò s'estira cercant el llum com si fos una liana. Què viu en terres bones?, idò agafa la forma d'arbre imponent i espectacular, gairebé com si fos una alzina. Una meravella de capacitat adaptativa.

I a vegades, seguint el tirany darwinià, s'ha definit intel·ligència com a la capacitat d'adaptació a l'entorn. Per això les neurones van de la borra de l'ullastre a la intel·ligència.

Bé avui sabem que els arbres, les plantes, es poden comunicar entre ells i que, àdhuc, en determinats casos poden “pactar” l'increment de determinats productes que, essent part de la planta, poden resultar nocius per als seus enemics; però, de moment -ves a saber el que pot aportar la física quàntica-, no hi ha evidències conegudes de pensament ni d'intel·ligència, malgrat la seva desenvolupada capacitat adaptativa.

Abans de considerar la intel·ligència com a “capacitat d'adaptació”, es va pensar que aquesta era la capacitat de resposta a uns tests escalats que mesuraven el CI (coeficient intel·lectual). I d'aquí sortien els superdotats, els normals, els imbècils, els idiotes... concepte, per cert, encara vigent a l'Escola Normal en els anys seixanta.

I abans del CI encara hi havia més disparitat conceptual que podia anar del “saber lletra”, a saber fer coses que la majoria de la gent no sabia fer, o a tenir rapidesa a l'hora de respondre a una endevinalla... Com sol passar, a més desconeixement científic, correspon més dispersió i més opinions.

En una aportació recent, K.Robinson, assenyala que les persones tenen diferents maneres d'expressar la seva intel·ligència i que cap escala la pot mesurar. Una intel·ligència caracteritzada per se heterogènia (hi ha moltes intel·ligències), dinàmica (pot canviar amb el anys i les circumstàncies) i totalment peculiar (singular per a cada persona)

En sentit estricte l'aportació de Robinson planteja la necessitat d'una nova mirada, a les altres persones i, potser, si mes no, als valors socials i escolars vigents.

Noves maneres?

2011-05-07T21:40:00.001+02:00

Encara son fresques les paraules de Don Tapscott, una persona que es guanya la vida pensant i ensenyant, “Això no és una crisi, és un canvi històric”, quan advoca sortir del caduc model industrial per entrar a una nova manera de fer, més plana i humana que afectarà a persones i institucions.

Ho llegeixes i te n'alegres, veiem si encerta!, alhora que t'envaeix un cert esperit de desig, d'esperança...

Però llavors venen els fets, percebuts en diversos i variats camps, i te n'adones que questa nova manera de fer encara està per venir. Segueixen imperant els vell models, potser caducs, però encara ben aferrats.

Vegem si no:

La campanya electoral acaba de començar i, què hi ha de nou?. Es segueixen utilitzant dubtoses escletxes legals i es mantenen els arguments de sempre: anàlisi dels defectes dels altres i les conegudes promeses de difícil compliment (si es que hi ha desig real de complir)

Partits de futbol on, qui perd, s'arramba a qualsevol excusa “externa”, per no afrontar la responsabilitat a fons de les pròpies decisions. Donar la culpa dels teus mals als altres, es una manera de fer l'anguila que es pot fer extensiva a molts d'altres moments, entorns i circumstàncies. De fet resulta una manera, ben arrelada de netejar la consciència de possibles responsabilitats.

Assassinats disfressats d'execució (com el de O. Bin Laden) filmats en directe per a un reduït grup de poderosos espectadors i amb l'alegria o, si més no, el silenci de connivència de la majoria de governs, canals de televisió, premsa... I es que els americans, siguin demòcrates o republicans són, abans de res, americans i la guixa de l'univers.

...

Resta l'esperança. Tanmateix aquesta manera barroera de fer les coses, un dia haurà de canviar; arribarà un dia em que la societat, el conjunt de persones, no acceptarà aquestes maneres de fer. Es una qüestió de temps.

Jeroni Galmés

2011-05-01T16:46:00.001+02:00

Sant Llorenç, m'agrada! (i 4)

Vet aquí una informació de la UIB relativa al jove investigador llorencí, un altre motiu d'orgull d'aquesta generosa primavera.

Salvador Galmés i Sanxo

2011-04-30T18:07:00.003+02:00

Sant Llorenç m'agrada/3

Empès, en aquesta ocasió, per l'OCB i amb el suport de l'Ajuntament i costejat per “la Caixa”, aquests proppassat 25 d'abril, el dia en que es complia el 60è aniversari de la seva mort, es va donar una altra petita passa vers el necessari reconeixement “al més il·lustre dels llorencins”, el Capellà Capirró.

En un senzill i emotiu acte, es deixaren plantades dues plaques de recordança, una a ses Sitges, les cases on va néixer, i l'altra en la casa que va fer construir i on va viure des que es va retirar fins a la seva mort, el casal que ara ocupa “la Caixa” i una altra família.

Salvador Galmés assoleix tal dimensió, en els diversos vessants intel·lectuals que conreà. que es fan necessaris actes, com aquest, tendents a mantenir viva la seva presencia i refrescar alguna de les seves múltiple aportacions de forma permanent.

El Sr. Batle, que va obrir l'acte, va comentar l'èxit de l'itinerari, que sobre la figura, manté obert l'Ajuntament per a grups interessats i també va recordar la tasca realitzada per algunes persones de cara al seu re descobriment i valoració, el Sr. Director de l'oficina de "la Caixa" va incidir sobre la línia d'actuació de l'Obra Social i, finalment, el President local de l'OCB comentà el vessant més progressista del capellà per acabar amb la lectura d'uns paràgrafs de "El garriguer d'Infern"

Des de ses Sitges estant, ens congratulam, entre altres coses, d'haver contribuït, amb el suport de l'Ajuntament i mitjançant la distribució de la biografia, "La flor de corritjola"(imatge) i "Hivernal", a la divulgació de la figura i obra de l'il·lustre llorencí entre bona part dels escolars d'aquesta Illa.

La missa de la coral

2011-04-29T17:58:00.000+02:00

Sant Llorenç m'agrada/2

El dia del concert ja queda lluny, però m'agradarà, ara i aquí, assenyalar l'emoció que em (ens) provocà el concert de la coral llorencina, que actuava conjuntament amb una gran orquestra i la coral d'Artà.

Emoció guardada juntament amb la satisfacció i el reconeixement a la tasca desenvolupada per aquest ampla grups de llorencines i llorencins, molts d'ells sense gaire coneixements previs de solfa ni de cant, que foren capaços d'expandir una inusitada bellesa sonora.

Però, segurament, el nostre gaudir, el gaudir de l'espectador, resta encara molt lluny del gaudir dels participants, dels membres de la coral: sentir-se integrant d'un grup compacte que labora vers un objectiu comú, on hi ha una clara distribució de rols i funcions, sota la direcció d'una persona a qui reconeixes i acceptes els seus coneixements, veure com de l'esforç continuat en surt un profit reconegut pels altres... t'ha de proporcionar, per força, una pujada de satisfacció interior que es situa encara en un pla molt superior a l'orgull de veure el que familiars, amics i coneguts són capaços de fer.

Per uns moments, tots, a més de llorencins, varem ser membres de la coral llorencina!

"Soportando el paraiso"

2011-04-29T00:47:00.004+02:00

Sant Llorenç m'agrada! (1 de 4)

Si. he manllevat la frase a l'OCB. Potser resultaria més rodó si digués, el treball de les persones llorencines m'agrada, però ja va bé el que hi ha. Es cas de que algú es pogués queixar de la pispa o d'una manca de creativitat, en la disputa argumentaria l'esdeveniment de dues circumstàncies atenuants, la primera es que compateixo la idea de que, els mallorquins en general i els llorencins en particular patim una mica de baixa autoestima que després pot prendre mil formes (timidesa, enveja closa, desconsideració...) i la segona es que, aquesta primavera han esclatat tantes coses que semblam...natura verge!

El llibre: “Soportando el paraiso” és un llibre d'entrevistes de Marga Melià que pretén retratar la visió que aquests tenen de Mallorca i la vida. Sembla, pel que m'ha comentat en Rafel, que la idea de l'autora era editar-lo en català, però aquí també pesen les raons mercantils.

Bé, la qüestió es que dels vint artistes entrevistats, tres són nostres!, persones nascudes a Sant Llorenç i ciutadans del món. No en podem estar ben orgullosos?

En Tomeu Caldentey, cuiner d'es Molí d'en Bou

En Rafel Duran, director escènic

i en Joan Morey, artista audiovisual

Comparteixen pàgines amb altres artistes tan coneguts com en Miquel Barceló, na Maria del Mar Bonet, n'Antoni Cartany o en Biel Mesquida entre molts d'altres. “La crème de la crème!”

Si senyor! Ara anam! Això és bo!

Es un llibre que haurem de comprar...pels interessats aquí teniu un trailer

http://www.youtube.com/watch?v=hlGLpnGjO_Q

Una de llengua: Esgrellat!

2011-03-27T15:45:00.001+02:00

Volia trobar el mot referit a grell (cadascuna de les parts separades per membranes, de què consta la part comestible de certes fruites i hortalisses, com la taronja, la nou, la ceba...) per assenyalar que el nostre és un poble separat en molts de sentits. I després de trescar el diccionari (graellat, gruillat...) he trobat el participi del verb esgrellar (dividir en grells) que s'hi escau.

M'agrada el mot, que no te res a veure amb la graella on, segons tradició, torraren el nostre sant patró. D'altra banda, trescar el diccionari, com acostumava a fer el recordat Mn. Joan Rosselló, sempre resulta una activitat que raja, calma curiositats alhora que en destapa d'altres. Però anem a la qüestió dels grells...

No solament som cinc nuclis separats físicament i emocional on cada un viu com si els altres no existissen; si no que, a més, en cada nucli hi ha entitats i associacions totalment desconnectades que res tenen a veure una amb l'altra; si no que, a més, els qui estan en grups d'una mateixa línia d'actuació, acostumen a donar-se l'esquena com els fesols, si no que, a més, encara que un determinat grup pugui tenir l'aparença de compacte, no sempre la realitat del que és justifica el que sembla...

Basta ullar qualsevol dels actes que tenen la consideració de públics

Potser hem arribat al cim de la desconsideració, menyspreu, ignorància...de les accions alienes. Segurament és normal, tots som fruit d'un temps i unes circumstàncies que empenyen a l'individualisme autosuficient disfressat de mil formes.

El Diari Digital que és a punt de néixer, pot ser un punt d'inflexió, una nova manera d'enforcar el viure en comunitat. Es moment de canvi!

Una qualitat positiva que et reconeixes

2011-03-21T19:28:00.008+01:00

Rient rient i sense una planificació prèvia, a les trescades dels Trescadors, s'ha iniciat una mena d'alfabetització emocional.

Es va començar per contestar a la pregunta “i ara com et sents?” després d'una excursió llarga i pesada, es va continuar amb el “que t'ha suggerit?” una imatge determinada i ahir...

Ahir no havíem encetat cap tema fins que, ja en el bus de tornada, na Renata, la positiva, decidida i valenta polonesa que parlant habitualment en castellà mostra acceptació, respecta i entén la llengua catalana fins al punt d'atrevir-se a fer la lectura del poema “El grog Blau” de Costa i Llobera, llançà la pregunta: “I avui que no feim enquesta?”

Va resultar un estímul sobre l'existent que provocà una intervenció en aquest continu sargit vital; farem l'enquesta, però... de què?. Hmm,hmm... ja està!, confiant amb el paper i el bolígraf de n'Encarna, “¿Quina qualitat positiva et reconeixes?”

De davant a darrera i, en general, de dreta a esquerra (hi ha tal imprecisió que descarta tant la possibilitat identificativa com el possible valor científic), varen anar sorgint els següents mots:

força física, procés de recuperació de paciència, fortalesa, simpatia, decisió, bon fons, positivisme, constància, positivisme, caparrudesa positiva, trull de la gent, encollonador, fusió amb la naturalesa, caparrudesa, optimisme, sinceritat, positivisme, satisfacció, habilitat per dormir en qu

alsevol indret, activisme, nervi/acció, aprenentatge ràpid, activisme i activisme.

Mes enllà dels mots, tant la intuïció com la lectura superficial d'entorns relacionals, derivada dels dubtes, els cares i els mots... em diuen:

Les persones trescadores responen, sense problemes, a les propostes que es van fent
El punt anterior evidencia confiança i bon ambient
Els dubtes i les imprecisions determinen la falta de costum en l'automirada
Estem mes acostumats a detectar abans els defectes que no les virtuts
La falta de continuïtat impedirà conèixer el sentir que provocà la pregunta

Com diuen els excursionistes, per avançar s'ha de fer una passa rere l'altra!.

Imatge: degotís calcari sobre la roca que per posició i impacte de llum sembla una serpota, el condicionament dels nostres patrons mentals

Una de llengua: oronar

2011-02-27T18:45:00.004+01:00

Oró

Érem a Tènger, havíem pujat passejant en grup i na Margarida i en Tomeu ens mostraren la casa i l'entorn. Al final ens obsequiaren amb llepolies i coques que prèviament havien preparat. En la conversa informal sorgí el tema de les vivències de tota la família dels “Petits” en el reduït espai de Son Riscle i d'aquí es passà als modes i maneres de viure de la Mallorca preturística i a les anècdotes de l'amo en Jaume “Pistola”, aquell que sabia donar el que no tenia (coratge) i el que va tenir enginy per fer menjador un ca de barra prima que tenien a Calicant, “el va uronar dins es forn” I va ésser aquí quan en Pere Mesquida va assenyalar: “...si el va uronar devia ser dins un uró”. Veient la cara que fèiem va continuar dient, “si un uró un recipient que empleaven per posar-hi el gra...”, “jo havia sentit a dir que era dins el forn” li varen contestar. I aquí va acabar la conversa no sense el compromís de mirar-ho en el diccionari...

I efectivament, en Pere anava carregat de raó. El diccionari, entre altres coses, assenyala:

Detall de palla i trenat

2. ORÓ m.: “Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.
Loc. "Estar gras com un oró": estar molt gras (Alaró) / Refr.«Any d'aubons, any d'orons»: significa que en l'any en què abunden els aubons, hi haurà bona anyada de grans (Mall.) / Fon.: oɾó (Tortosa, País Valencià); uɾó (Mall., Men., Eiv.).

Atenent l'espai on es movia l'amo en Pistola, es probable que l'oronàs en sentit figurat, es a dir que el tengués tancat cert temps dins el forn.

La conversa informal de Tènger ens pot portar a vàries consideracions:

a.- Les persones aprenem reflexionant i fent amb altres

b.- Quan hom te una certesa i s'enfronta al desconeixement generalitzat del grup pot entrar en dubtes.

Nota: Davant la disparitat de criteris en quan a la denominació escrita: Tenja (Coromines, Mapa de Mallorca de la GEM i Rodríguez/Grimalt), Tenger (Segura), s'ha optat per Tènger, tal com a pareix a la GEM, a Ramon Rosselló i en el llistat del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB.

Percepcions i emocions

2011-02-24T13:56:00.002+01:00

Cada excursió amb els Trescadors aporta coses relativament noves i espectaculars; aquests mes varem anar a sa Galera i baixant pel Torrent des Salt arribarem a Deia, deixarem, però, que la persona a qui li ha tocat fer la crònica ho conti a la seva manera.

El motiu del present petit comentari es focalitza vers la feina dels animals carronyers i les seves conseqüències; de fet, mentre dinàvem, des d'una distància potser excessiva, varem poder contemplar com una bon esbart de corbs i alguns voltors, d'aquests marronosos, es disputaven les restes d'una ovella morta que hi havia en el coster de l'altra muntanya.

Bé la qüestió es que poc abans d'arribar al primer cim, quan ja havia acabat de ploure, i en un moment en que el caminoi convidava a passar afilerats, els qui fèiem de granera ens entretinguérem contemplant les presumptes restes d'un boc que quedaven sobre unes branques, ben arran del camí.

La consideració de boc sorgeix de les banyes i del color obscur de les restes de pell.

Imatge de Maria Mesquida

En Felip comentà el missatge que, de la imatge plàstica, en treia i, mentre na Maria ho fotografiava, en parlarem una mica; la conversa sempre es font d'idees, que es poden arxivar en el cervell o poden, com en aquest cas, incitar a l'acció. La imatge va destapar una curiositat: que en deuen pensar els nostres companys de trescada?.

Res, que per treure'ns el gat del sac, mentre asseguts sobre una explanada que semblava una era, descansàvem i dinàvem alhora varem fer a tots i de manera individualitzada la mateixa pregunta: i a tu que t'ha suggerit la imatge plàstica i “zoobotànica” dels ossos sobre la branca?

La qüestió es que la meitat de les persones del grup, ni l'havia vist!

De l'altra meitat que si l'havia vist, es van donar respostes diverses; i dins la diversitat es donà certa predominança de “m'ha recordat...”(altres casos semblants) i “fàstic”.

L'anècdota, el joc intranscendent, pot portar a la reflexió. Malgrat anem plegats d'excursió i tresquem el mateix itinerari, cada un ho viu a la seva manera; en funció dels interessos, de la curolla del moment, de la seva experiència, de les seves inquietuds i pors...

Potser acceptar i respectar aquesta coneguda i òbvia individualitat, és un primer pas per conquerir la convivència i afavorir la integració en la mòrula del grup.

Quatre ossos i una mica de pell seca, també poden donar que pensar. O no?

Absolescència programada

2011-02-05T19:47:00.006+01:00

L'altre dia -de pagès- un reportatge de la televisió explicava tot l'embull referit al que s'anomena absolescència programada. Les eines han de tenir data de caducitat; una data de caducitat forçada i avançada que el mercat imposa als productes de consum més habituals: bombetes, electrodomèstics, petita maquinària.... En alguns casos s'aplica per la via directe, del tipus “aquesta rentadora no pot durar més de cinc anys!” a manera d'ordre de l'empresari al tècnic. En altres casos mitjançant la introducció de modes: ara toca cotxes esportius, ara de quatre portes, després els quatre per quatre, ara faldes curtes o calçons amples... Tot controlat per l'amo del calaix; i paga Manolo que per això fas feina!

Va resultar interessant el reportatge, entre altres coses perquè confirma el que ja sabíem, l'estructura està muntada perquè comprem, usem i tirem de forma continuada; i nosaltres en general obeïm sense qüestionar res de res. Fins i tot ens han fet creure que això ha de ser així perquè la roda "del benestar" no s'aturi, la roda del consum necessita continuar proporcionant gran quantitat de guanys a poques i comptades persones. Hi diem nosaltres els que consumim i pagam!

Ho sabíem i encara ens ho refresquen i ens mostren el descaro i la planificació de la tal absolescència. Una “tècnica” que produeix tones i tones de ferramalla i altres materials inservibles, alguns d'ells perillosos que, com no podia ser d'altra manera, acaben en el femer d'un país perdut de l'Àfrica o de Amèrica del Sud.

Una mica empegueït agafes i fulleges aquell vell manual que, entre altres cosse et convida a fer ús de les tres “r” (reduir, reutilitzar i reciclar) i vas llegint cada una d'aquelles “50 coses senzilles que TU pots fer per salvar la TERRA”, una joia, però...

¿Realment quins dels meus hàbits puc i vull millorar per ser més respectuós amb l'entorn i no fer el joc als que, sempre, fins ara, se'n surten amb la seva?

Vaig repassant i, de moment, tenc un enfilall d'intencions; ara es tracta de convertir-les ens accions i, a ser possible en hàbits de conducta. Apa!

Llengua del sentir

2011-01-20T21:01:00.002+01:00

Sort que tot l'esforç que implica és allargar la mà i prémer un botó. Et desconnectes del mitjà i restes tranquil. Be, tranquil no és el mot; restes absent perquè ells continuen dient bajanades en relació a la meva llengua.

Si hi penses una mica tampoc no restes absent, una bavarada de ràbia puja de les entranyes del cervell al pensament conscient: i a més de dir bajanades cobren d'uns doblers que jo he pagat via impostos!.

Part de la meva aportació, per petita que sigui, va destinada a pagar un organisme públic que amb la inequívoca protecció dels partits majoritaris es dedica a insultar, a la vegada les tres llengües legals i minoritàries d'aquest Estat que anomenam Espanya. Una vergonya!.

I tot des del desconeixement, com si una llengua solament fos un vehicle de comunicació perquè dues persones s'entenguin.

Es la reacció de l'Espanya més cavernícola davant un fet que, des que va morir Franco hauria de ser normal i habitual: que tots els representants del poble poguessin parlar la llengua dels seus representats. En mancaria d'altra!

Totes les excuses: costos, eficiència...son excuses per deixar palès que es manté la vella imposició històrica. No ho entenen perquè no ho volen entendre. No hi ha res a fer. No és una qüestió d'ideologia, es una qüestió de respecte i acceptació de la diversitat. M'entristeix.

No em sorprèn gens ni mica l'increment dels vents de l'independentisme que comencen a bufar per Catalunya.

Aquí no, aquí tot ens va bé. Hi estem tan acostumats al no res....

Visions de l'atur

2011-01-10T21:12:00.003+01:00

“No creguis el que veus...i veuràs!”, diu A. Cohen.
Les xifres de l'atur a la comarca de Llevant no pinten malament, si es comparen les dades de desembre de 2009 i de 2010. Així, segons fonts de la premsa:
Artà passa de 558 a 586
Capdepera de 1.098 passa a 975
Sant Llorenç des Cardassar de 462 a 443
Son Servera de 1.314 passa a 1.208

Aparentment tots milloren les xifres, però...
Es donen possibilitats de pensaments diversos, des de “anam bé, això millora” fins a “son xifres

de gent apuntada a l'atur, però molts d'ells fan feina”, amb la part de raó i transcendència que se li vulgui donar.

També és ver que si es considera, per dir una cosa, una cinquena part de les quantitats, i a cada unitat se li assigna una persona amb noms i llinatges, que potser sustenta una família, llavor la qüestió ja resulta més transcendent.

Les xifres diuen mentides. “Avui ningú no troba res” o “Aquí hi comença a haver molta gent sense feina”, és el comentari més habitual que, ara, sorgeix des d'entorns assistencials.

Les xifres oficials van per un vent i les evidències per un altre.

Tots tenim intuïcions per saber el que podem i volem fer.

La mampara

2011-01-08T21:27:00.004+01:00

Dia de Reis. La vista llenega sobre les lletres grosses d'alguns diaris de Ciutat escrits en llengua castellana. A proposta d'una central sindical d'àmbit estatal, es demana una mampara que separi els treballadors del clients en la recepció del nou i polèmic hospital de Son Espases. Crec entendre que els treballadors tenen por, de possibles agents contaminants i d'agressions físiques.

La vista continua trescant altres titulars...Mentre el glopet de cafè envaeix les papil·les de la llengua, l'atenció del cervell recula i es ressitua a la noticia o comentari de l'hospital.

Es una nova aparició del vell dilema: qui serveix i que ha de ser servit?.

La qüestió també es pot plantejar des de la perspectiva de la finalitat, del “per a què”; ¿per quin motiu es va dissenyar una recepció sense mampares?

Com a possible usuari, i esper que no sigui per ara, el que m'agradaria trobar en arribar malalt a l'hospital, és una persona atenta i propera que m'orientàs i m'ajudàs en el meu dolor i en les meves incerteses.

No sé si és possible que els treballadors d'un hospital puguin viure en la total asèpsia, el que resulta obvi és que les mampares separen.

Propòsits

2010-12-30T13:55:00.002+01:00

Un dels condicionaments del nostre entorn cultural actual ens convida a fer nous propòsits el dia de Cap d'Any. Supòs que empesos per allò de “any nou, vida nova”, acostumem a proposar-nos ser mes bons al·lots, deixar de fumar, començar el règim, posar ordre a determinats aspectes de la vida, cuidar el cos, fer-nos regals, no girar més la llengua quan parles amb algú que t'entén, destinar el 0,7% del sou per ajudar a qui ho necessita... i coses semblants.

Propòsits pensats, escrits o dits en ferma convicció en el moment en que es plantegen i que després acostumen a volatilitzar-se com ho fa l'esperit i, als pocs dies, desaparèixer del tot i sense gens de solam, fins que torna arribar un altre Cap d'Any.

Òbviament també hi ha persones que no se'n fan cap propòsit, ni per Cap d'Any ni en cap altra data. Fins i tot en conec que, potser empesos per la por, porten una cuirassa en tants de fulls a la inconsciència que o be pensen que no hi ha res a millorar o que ja està bé així com està; dos pols d'una mateixa idea central: no m'atreveixo a moure'm d'aquí on estic.

I com que sempre acostumem a justificar el que volem justificar, en el primer cas es sol dir que sortir de la zona còmoda costa molt, que resulta massa sacrifici... o estanca el tema amb un lacònic “no vaig poder”.

En el segon cas, quan la persona no vol fermar-se a cap compromís es costum aplicar-se la més contundent de les justificacions: tanmateix no serveix per res!

Darrerament, però, el que estudien el cervell i indaguen sobre el perquè pensem el que pensem, van descobrint cosetes ben transcendents com és ara que “el cervell no cerca la veritat, sinó el sobreviure” o “la victòria més dura és la que es dona sobre un mateix”; es a dir, el cervell, el nostre, el mateix que ens fa pensar, sentir i actuar, no ens ajuda gens ni mica a complir els propòsits de Cap d'Any ni tampoc els altres.

Però...si fos el nostre desig canviar alguna cosa, com podem guanyar la peresa del cervell?.

Segons Cordelia Fine (www.redesparalaciencia.com), hi ha un camí: en comptes de molts propòsits, un de sol, no més un.

I a més estructurat en petits reptes, un per a cada dia (per exemple demà no encendré la cigarreta que acostumo a fumar abans d'anar a dormir... i el dia següent un altra petit repte, i així)

Es a dir, convertir els grans propòsits en petites intencions controlables a curt termini.

Provar-ho no costa gaire; i si surt bé produeix fonda satisfacció, creixement i millora. Què més es pot demanar?

Per un 2011 farcit de propòsits treballats!

Veritats?. Quines?

2010-12-28T21:47:00.002+01:00

“Qüestiona el que sembla obvi, res és el que pareix”, era un missatge que, gairebé de forma diària, repetia el vell professor Itamar. No hi ha realitats, donam per bones les interpretacions, individuals o col·lectives, que nosaltres en fem....

El missatge anava apareixent a la pantalla de la memòria, mentre escoltava la divertida i contundent presentació del “Pronòstic , calendari per a la Mallorca del 2011. Calendari nou, que dóna aigua quan plou”, amb textos de Tomàs Martínez i dibuixos de Josep Cortès.

En Miquel Grimalt, rient rient, ens deia que el calendari no deixa de ser una mentida, o si es vol en mes fi, un convencionalisme inexacte, tant pel que fa a la mesura tel temps com per les celebracions que si esmenten.

I tot sense sortir del nostre habitual calendari eclesiàstic catòlic!, del que correspon a la nostra cultura; que altres sistemes hi ha de mesurar el temps i de fer celebracions.

Malgrat tot, després ens recomanà comprar el “Pronòstic”. Que en altres formats i al llarg de molts d'anys es constituí en el llibre de consulta més habitual, si no únic, de la nostra pagesia.

Una de les 10 estratègies

2010-12-01T21:46:00.002+01:00

Noam Chomsky, lingüista, filòsof i activista americà és, sens dubte, un dels pensadors vius més influents.
Per la finestra oberta de les xarxes socials, em va arribar l'altre dia, una de les seves reflexions: "Les 10 estratègies de la manipulació mediàtica".
Em va agradar conèixer la seva visió sobre les tècniques que acostumen a utilitzar els gabinets i centres especialitzats de comunicació.
De totes les estratègies, i potser perquè lliga amb la curolla que ens aquests moments em mou, la que em fa un tup-tup més persistent en el cervell és la darrera. Diu:
10.- "Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, els "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicologicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, mes gran que el dels individus sobre ells mateixos".
Les ones del coneixement no sempre arriben d'hora...i aquí, en aquests raconet del mon, en que han de travessar la mar i tot el Pla, encara més.

Regalar coneixement

2010-11-18T19:43:00.002+01:00

La mirada, en la seva funció de finestra del cervell rodolava sobre les frases del "NoMiedo" de Pilar Jericó (poca broma, més de 30000 exemplars venuts). Mostraven, les llestres, un comentari sobre determinades pors que alimenten la frase "el coneixement és poder" en el sentit de "si jo ho sé i els altres no, m'hauran de menester". L'autora assenyala que aquest posicionament es la pitjor de les maneres de desenvolupar el nostre potencial, ja que quan menys donam, menys rebem. Es tracta idò de donar, com a passa prèvia al rebre, al créixer i a dissoldre la por a perdre el que es posseeix.
Va ser així que se'm va aparèixer el record i la imatge d'en Tomeu Caldentey Soler "Pinxo", el dia de la presentació del seu "Aplec culinari. 10 anys de cursos de cuina de Tomeu Caldentey-Es Molí d'en Bou al Centre d'adults" (09/11/2010, a la biblioteca Salvador Galmés).
Amb la naturalitat i senzillesa que el caracteritza, en Tomeu va parlar de l'evolució del concepte "cuiner" (abans segons mestre Tomeu Esteva, estaven tancats, anaven bruts i eren gelosos de les seves receptes), de la cuina d'autor, i del que li havien aportat els cursos.
Tot parla. No és, idò, casual que els mots introductoris a l'Aplec del primer cuiner mallorquí honrat amb l'estrella Michelin siguin justament d'agraïment a l'Ajuntament (per la iniciativa d'organitzar els cursos) i als seus "alumnes": "M'han ajudat a millorar la meva faceta com a docent i m'han donat per a poder fer investigació i recerca gastronòmica".
Si consideram aquesta actitud generosa i oberta que encara s'arrodoneix quan assenyala que "ha estat un plaer obrir el nostre espai de feina, el que consideram el cor del restaurant..." o quan fa referències de pertinença i reconeixement "a l'equip" no resultarà gens estany que aquest donar (temps i coneixement) retorni en "mostres d'admiració i agraïment" de la gent que participà i participa en els cursos.
Regalar coneixement, vet aquí una de les claus del desenvolupament personal que poden portar a la plenitud.
Decididament, crec que en Tomeu és un "groc" (segons terminologia de A. Espinosa) una d'aquelles que coneixes al llarg de la vida i que, per un o altre motiu et deixen petjada.

I si els plats (per començar d'un cuineret, eh!) ens arriben a sortir com li surten a ell, llavors ja serà com... tocar el cel amb un dit!

El tancament d'un cercle (o gairebé)

2010-10-14T21:18:00.002+02:00

"No hi ha temps que no torn" (popular)
Certament i malgrat les frases fetes els temps passats mai no tornen; tot es continua evolució i canvi.
Les evolucions i els canvis, algunes vegades poden semblar, en certa manera, circulars, com si el cercle es tanqués.
En els anys cinquanta i seixanta els nins jugaven a jocs de nins i les nines a jocs de nines. No en marcaria d'altra!. Altrament podia ser motiu de burla o renyada. (pel que conten abans dels cinquanta els infants tenien poc temps per jugar, les prioritats eren altres)
En els anys setanta, després del hippysme, sobre tot derivat de la desaparició del Dictador, i també per la incidència dels factors ambientals en l'educació s'imposaren, amb criteri i força, noves modes i consignes: fora les juguetes bèl·liques!, abaix les distincions per raons de sexe! que tots juguin amb tot!
Després, en els anys vuitanta i noranta, si mes no des de la meva percepció, es diversificaren les tendències i es rebaixà la intensitat de les campanyes de la jugueta igualitària; en una mena de mort inanició, o per la subtil imposició i força de les campanyes publicitàries.
I potser, també per la diversificació dels elements de preocupació (deu ser tòxica la pintura de la jugueta que es posa a la boca?)
Però la ciència avança...i cada dia aporta noves informacions.
Va resultar força interessant l'entrevista de E. Punset a la doctora Louann Brinzedine parlant del cervell masculí i de les experiències al facilitar diverses juguetes a mones de distint sexe (www.redesparalaciencia.com).
La testosterona transforma el ser del fetus (es veu que en el moment de la concepció tots som femelles) i condiciona els jocs dels nins en funció del seu futur paper de mascle procreador.
Ara sabem que quan un nin agafa una pepa per un braç i la fa servir de pistola, un dels fets masclistes que tant ens enutjaven, no és una qüestió específica d'entorn familiar i/o de sèries de televisió, sinó que també és biològic, natural, lògic.
I aquesta mateixa hormona, o millor la seva manca, amb els anys ens farà tornar més tendres i comprensius, mes femenins...poca cosa ho trasbalsa tot!. Idò!

Quin sentiment teniu ara mateix?

2010-10-13T21:46:00.003+02:00

Quina diferència hi ha entre les nostres respostes i les que acostumen a fer els infants?
Aquesta va ser la pregunta que, en castellà, va deixar anar la Fàtima, una alumna d'un dels Màsters de la UIB després de parlar de sentiments, una vegada feta amb els companys de curs, una volta per ses Sitges.
Després d'agrair l'encertada pregunta varem contestar que en general els infants eren més transparents, que no anaven enfundats en tantes capes d'autodefensa i que solien respondre més directament el que sentien.
Tot havia començat a manera de joc. Per canviar d'activitat -havien de passar d'analitzar les possibilitats turístiques d'una casa de pagès a quatre conceptes bàsics de Recursos Humans- els havíem fet asseure sobre els bancs que hi ha sobre l'antiga era i els demanàrem: Quin sentiment teniu ara mateix?
Tots varen voler jugar el joc i contestaren. Alguns ho varen fer en relació al que sentien; però la majoria, la gran majoria, va raonar i desplaçar la resposta vers els records d'infantesa que tenia de foravila.
Passats els dies recordo l'eixida amb complaença. La pregunta de na Fàtima no solament ens va permetre explicar el concepte de "mirada infantil" (neta de prejudicis), si no que també va evidenciar dues coses: primer la cuirassa sentimental que tots portam (ens va molt millor "opinar" que expressar el "sentir"); i després, la falta d'hàbits (i de vocabulari) a l'hora de discriminar, clarificar i manifestar el nostre mon emocional.
La formació emocional, i amb això haurem de donar la raó a tots els autors que així ho senyalen, és una assignatura oblidada i pendent que, malgrat tot i de cara al desenvolupament integral de les persones en la recerca de la utopia de la felicitat, pot resultar tan important i transcendent com el llenguatge o les matemàtiques.

Miquel Rosselló Pont

2010-08-29T11:48:00.003+02:00

Mots de presentació. Exposició d'homenatge a Miquel Rosselló. Ses Fragates. 28 d'agost, 2010
Abans de res, vull agrair a na Catalina, na Mª Magdalena i en Martí la possibilitat de ser avui aquí i poder fer una mica de presentació d'aquesta exposició-homenatge. Es un reconeixement a un aspecte del fer d'en Miquel "Capirró", o millor del seu ésser, la pintura. S'ha de sumar al reconeixement global que va exercitar la vila amb l'entrega de la primera medalla d'or i al que li va fer Esqueix Teatre, el grup que ell va formar i dirigir de forma tan personal
M'atreveixo a l'envit amb aquests mots i em sent content per dos motius: varem compartir, amb en Miquel, moltes hores d'entorn laboral i un bon grapat de curolles i confidències.
També perquè en aquesta sala em sent com a casa, voltat de gent que l'estimava i l'estima i amb el valor afegit que aporta la coneixença de la relació d'amistat entre els dos Miquels, Rosselló i Vives, morts abans d'hora i units pel fermall de la fe en l'auto formació i la sensibilitat vers les coses properes, nostres, senzilles...que es concreta, en ambdós casos, en múltiples i ordenades pinzellades sobre una tela. Avui dissortadament són absents en el físic... però ben presents en el sentir i en la deixa que ens han regalat. Per tant. Gràcies. Moltes gràcies.

Hauré de confessar que la primera intenció va ser engirgolar la presentació des d'un vessant personal. I no tan sols perquè les persones em poden interessar més que no els quadres, sinó perquè pens i crec que tot és u: les cèl·lules, els mots, els quadres, la selecció d'una obra de teatre...són peces i parts definidores d'una totalitat única en el mon i també al llarg de tota la història; que, en aquest cas, es concreta en una persona que coneixem amb el nom de Miquel Rosselló. Singularitat que és part de la la grandesa de tota persona humana!.
I, a més, hi ha tant per contar!.... just a botó de mostra, ¿que us sembla si ens endinsàssim en el poliedrisme de les persones, o de com en Miquel, que era una persona forta de caràcter, de respostes ràpides... era capaç, en un moment determinat, de passar hores i hores en el petit taller en la recerca de la perfecció del resultat de les seves pinzellades? A que resulta engrescador?.
Una altra: ¿Quins lligams s'estableixen entre les voluptuositats dels mots de Salvador Galmés i les fruites d'en Miquel? Quines arrels comparteixen?.
¿Fins a quin punt en Miquel, amb els seus suggeriments, va contribuir al redescobriment de la figura de Salvador Galmés iniciada a principis dels setanta?
Jugam a la transcendència dels mots en el moment i entorn oportú?
O bé: De quina manera aquests quadres que veim ara mateix, varen reestructurar la personalitat d'en Miquel? No som el que feim?
Ja ho dic!, camins oberts i interessants en podríem trobar uns quants...
Però no!, malgrat tot estigui relacionat amb tot, i que el que afecta a una persona, en aquests cas en Miquel Rosselló, no es pot disgregar ni encaixonar, intentem avui parlar de la seva pintura, de l'art entès en el sentit ampla d'expressió de bellesa.
¿I que podria dir, des del meu coneixement, després del: m'agrada!, de lloar el seu realisme pictòric amb les seves singulars composicions o assenyalar que tenim sempre presents a casa algunes de les seves obres, testimoni d'una històrica amistat?

No ho sé, el bagatge seria magre!. Conscient de la meva incompetència, he recorregut a l'espigolada en sementers d'altri, fonamentalment de la interessant aportació de Joan Domenge en el llibre del Centenari. Vegem si confegint brins bastim una petita gavella:

A.- Sobre la seva motivació i el perquè passa del guardonat i reconegut cinema "amateur" a la pintura, en Miquel confessa a Rafel Ferrer (1987):"Aquest passar d'un llenguatge a un altre no és sinó una forma d'expressió individualista, tota vegada que el cine depèn d'un equip i la pintura d'una sola persona".
Fluixet, fluixet haurem d'afegir-hi que la qüestió potser una mica enganyosa si consideram la seva tasca d'equip, constant, en la creació i direcció del grup local de teatre; de fet mai deixà de treballar "amb altres".
B.- En quan a la temàtica: No crec que sigui gens casual, res ho és casual, la frase de Joaquim Torres-Garcia que va triar en Miquel per obrir la presentació de l'exposició feta aquí mateix fa vint-i-tres anys diu "Busquem lo etern en lo nostre, com varen fer els grecs. Continuem d'aqueixa manera la tradició mediterrània, pensant que altre camí no hi ha, sinó el posar els ulls en aqueixes coses que cada dia tenim al davant".
Tenim idò una fita: el que es avinent, el que hi ha aquí. Remirem que el tenim a l'abast i redescobrim-ne la seva bellesa. Es el que ens mostren les seves obres: objectes quotidians i habituals, de casa.
¿Sabíeu que viure l'ara, valorar el present, remirar i valorar el que ens volta és una moderna proposta per arribar a la felicitat?
Cerquem, però, altres fites.
C.- En relació als seus mestres, diu en Miquel en una entrevista de Mª.I. Muñoz: "Em sent influenciat per Zurbaran, pel seu realisme i pel ressaltant de les coses petites"
D.- Sobre la seva manera de pintar, diu Rafel Ferrer (citat per Joan Domenge): "...sobre la base d'un dibuix fidelíssim i la valoració quasi cinematogràfica dels enquadraments... pintures sense traumes ni dobles lectures, àgil i oberta, neta d'intenció i feliç d'execució". Contundent, no?
E.- I en quan a la seva evolució, diu Joan Domenge; "...aquests cinc anys d'activitat revelen l'esperit de recerca constant d'en Miquel, un pintor que actualment ha variat els motius de les seves natures mortes, passant de les fruites als llibres i instruments musicals, sinó que les seves ultimes obres revelen un pas més. Si ja s'ha afirmat com una persona amb una tècnica que arriba ben be al virtuosisme, que toca ben de prop, més d'una vegada, l'hiperrealisme, ara comença a fer evident que coneixent a la perfecció els elements un per un, el seu comportament en l'espai, el domini del factor externs...es pot anar més enllà del realisme, o sacrificar-lo en favor de la creativitat i la imaginació" Paraules que, de banda destacar l'evolució, representen tot un envit a la continuïtat en la recerca. Envit que truncà la maleïda malaltia

Amb aquestes cinc pinzellades, hem anat component un petit i superficial esbós en la tela on es desenvolupa l'obra pictòrica d'en Miquel: buscada influència dels clàssics, coses properes, virtuosisme en l'execució, recerca constant...tot un luxe que, ara i aquí, tenim a l'abast. Basta mirar el que hi ha a la sala.
Fruïu de la seva feina!. Gaudiu de la seva sensibilitat!
I, a més, per als qui vam tenir la sort de compartir espai i temps amb ell, que els seus quadres ens serveixin de reforç, d'indicador, per recordar tot el que, de bo, ens va ensenyar i volem recordar!.
La seva pintura, les seves obres són presència. Ell, ara, mitjançant els quadres també és aquí present: afecta el nostre sentir!. Arribar al sentiment dels altres sol ésser una bona meta, i no tan sols dels artistes.
I ja per acabar, deixau-me llegir uns mots del seu. i nostre, estimat Salvador Galmés, aquells que ben be, poden descriure el plaer, l'anticipació del plaer, de tot procés de recerca: "Els ulls li pipellejaven amb una espècie d'astorament, com a l'explorador novell en endinsar-se dins l'ignot d'un avenc; les mans, els llavis, els oronells, tot son cos s'estremien, espolsats per la corrent nirviosa de l'expectació a punt de realitzar-se una esperança" (Flor de Card. OC1. Pag 33) . Moltes gràcies

Joan Ramis Munar, metge

2010-08-27T11:59:00.004+02:00

Al sol juliolenc de mitjan capvespre, en aquesta Terra, de per tot arreu regalimaven colors intensos i vius. Ara mateix, en un primer terme, sobre el daurat dels rostolls, impacten els verds dels ametllers i les mates llentiscleres; a mà dreta els canviants grisos de l'imponent Puig de Ferrutx i les roques roges d'en Pelat; i al davant, gairebé omplint l'horitzó, la mar, d'un blau marí intens, de Cova Blava; i sobre el blau petits punts blancs mòbils, alguns porten vela i altres deixen estela temporal. Tot sobre un fons més obscur el que, a contrallum, mostra la silueta de les muntanyes de la Serra. I a la part baixa, gairebé al bell mig de la imatge, les cases blanques de la Colònia de Sant Pere.
L'aturada, forçada per una cursa de festes entreté i empipa, però alhora, permet la contemplació i el pensar en el que hom veu i sent.
De tots els paisatges del mon, aquest, de marcat caràcter mediterrani i tranquil, segurament seria un dels més triats per passar els darrers anys d'una vida, per donar assossegat repòs al cos i a l'esperit després d'una esbraonadora lluita en la recerca de la utopia vital; en el vell i difícil camí de la Ítaca que cada un ha pogut o volgut triar.

De la mateixa manera que regalimen els colors, ho fan les imatges del record de diversos encontres amb en Joan. Amb rapidesa rítmica apareixen a la pantalla del cervell: l'estreta de mans fa pocs dies a la clínica; els pètals taronja d'unes caputxines als llavis, mesos abans a la residència; les salutacions acollidores -què tal Maria?- el dia de l'excursió de la Gent Gran amb aturada a la Colònia; l'amabilitat receptiva al obrir la porta de ca seva; la seguretat del to de veu al contar anècdotes i fets succeïts; els comentaris d'incomprensió vers determinades situacions socials... tot en fraccions de minut; imatges que, ara mateix, acompanyen el sentiment de dol i acceptació de la pèrdua.
La cultura popular, que a vegades resulta incisiva i cruel, assenyala: "d'aquestes mos ne toca una per hom" l'altre dia li va tocar al metge Ramis. Va morir, per això, ens agradarà avui estar uns segons presents, fent companyia a la seva vídua i als seus fills, els que més l'han estimat.

La tristesa, l'ansietat i la solitud que ens porta el dol davant la mort d'un ésser estimat passa per diverses fases que, segons aporta la psicologia i l'experiència, acaba en el retorn de l'esperança i en la reconducció de la vida després de l'acceptació de la nova situació.
Pels qui ho vivim des d'una certa distància, la que marca la sincera amistat, resulta més fàcil. Després de la sorpresa, en aquest cas relativa, ens centram en els records i, potser, en el que, de bo, ens ha aportat la persona que ens deixa.
En els magatzem del nostre sentir el metge Ramis hi serà present molt de temps, segurament fins que, també, arribi "la que ens toca". I ens agradarà, adesiara, recrear tot allò que haguéssim volgut aprendre del seu viure:

Bàsicament el seu esperit de lluita; el seu inconformisme davant el mon i les circumstàncies que li tocà viure, la seva obstinació en la recerca del camí que li semblava més adient, la fe amb les seves metes, la recerca continua de la singularitat ("els altres ja ho fan", deia per justificar determinades coses que ell no volia fer) i el generós esforç personal en la lluita (aniré en es gimnàs d'aquí i aviat caminaré).

També la manera de viure la seva professió, amb cos i ànima; tant a l'hora de fressar nous camins de risc (acupuntura, homeopatia i elements bàsics, adquisició d'aparells... ), com a l'hora d'abocar-se a l'atenció, tant pròpia ("me pos un guants perquè he de cuidar les mans!"), com dels altres ("passa per ca nostra i ho mirarem") en una continua evolució fins arribar a l'aplicació conceptual de que no es guareixen malalties sinó malalts .

Un altre caire és prendre consciència dels perills que pot representar viure intensament la coherència amb un mateix; tant pel que fa a la satisfacció interna que t'atorga com pel desgast que poden comportar les resistències derivades del anar a cert contrapèl social; la relació amb ell, i d'això n'era ben conscient, no deixava a ningú indiferent.

I finalment un enfilall d'anècdotes i aprenentatges derivats del seu coneixement científic i vivencial i que van des de la curiositat d'assaborir determinades flors (heu provat d'arrebossar flors de carabassó?) fins a la triadella de les sigues blanquetes secallones per encistar o la seva fidelitat a les seves arrels pageses i a la comunitat que el va veure néixer; sempre exercí de costitxer.
Això, i segurament altres coses que, en aquests moments resten al inconscient, es la penyora que, segons inevitable lectura personal però, en aquest cas, compartida, ens deixa en Joan. Gràcies. Ens omple de goig haver tingut l'oportunitat de compartir amb ell espai i temps.

Caterina i Guillem

La por, vista de prop...

2010-08-13T18:11:00.002+02:00

La lectura del llibre m'ha anat com anell al dit. Un matí -normalment al despertar es quan m'apareixen les idees a considerar- havia anotat a la plagueta de les anotacions "viure:alts/baixos". Es veu que, aquell dia, em sentia un poc preocupat per viure aquesta mena d'onatge que, a vegades, mareja. Segons quan, a dies, potser derivat de qualsevol detall, et sents a dalt, sobre la cresta de l'ona i tot et sembla color de rosa, dolç i bell i suara, un altre dia o un altre moment del mateix dia, baixes en el sinus i tot et sembla gris i mal d'endreçar.
Vaja un caràcter!, em deia a mi mateix. I no tant sols això sinó que ja cercava possibles arrels genètiques d'inestabilitats emocional (a quin dels padrins em dec semblar en això?)
I encara no havia començat la redacció de la reflexió (en sortirà, tal vegada, un "clotet" per a Flor de Card?) quan l'atenció es centrà en les aportacions del professor Gilbert: "Les emocions son una mena de brúixola que orienta en una certa direcció, però una brúixola que sempre indiqui el nord...no serveix per res. Si les emocions sempre son felices i agradables, deixen de ser una guia útil per reaccionar davant els canvis o les noves situacions que podem haver d'afrontar... Si la felicitat o l'estat d'alegria plaent és una emoció, serà transitòria. La felicitat és transitòria, si; però tampoc existeix la infelicitat eterna" (Punset, 2006:319)
Tanta sort!. La variabilitat de l'humor, en tant que emoció, és humana i natural; si més no un dels múltiples guillems que em conformen s'ha quedat una mica més tranquil. Ja ho ensenyen les rondaies una i una altra vegada: la por, vista de prop no resulta tan feresta com ens pensàvem! (La de coses que sabem i no sempre aplicam!)

Emocions

2010-08-04T18:02:00.003+02:00

Costa acceptar la presencia de les emocions. La pertinença a la cultura ens condiciona i aquí, en aquesta societat d'arrels masclistes el plorar és reservat a les dones. Ve de vell, el teatre grec ja mostra "ploradores" -i no ploradors- per ajudar a superar el dolor de la pèrdua o separació.
Avui la psicologia ha evidenciat que el camí més curt per superar una pèrdua o una separació, sigui temporal o definitiva, n'és l'acceptació. Sens dubte una de les manifestacions d'aquesta acceptació és deixar aflorar les emocions. Perquè ens entenguem, parlar del que ens angoixa i plorar no solament es bo si no que també pot resultar ben convenient.
De fet hi ha qui comença a fer el reclam d'integrar les emocions en el currículum escolar. Marchesi, citat per Punset assenyala "Sembla imprescindible incorporar les emocions, els sentiments i el món afectiu a l'educació. No es tracta només de tenir emocions tranquil·les i assossegades, com es pensava abans, sinó d'incorporar-les per afavorir el desenvolupament de la persona. Es tracta, en fi, d'aprendre a gaudir de la vida i de ser feliç"
Des d'aquesta perspectiva, veure el fluir de les llàgrimes a la majoria del integrants d'un grup, en una edat propera al tall de l'adolescència, després de deu dies de compartir vivències i vida en unes colònies no deixa de ser reconfortant i internament satisfactori.

Converses d'estiu: Seleccions

2010-08-04T17:30:00.002+02:00

Tan sols en veiem una vegada a l'any, i encara no de forma continuada, a l'estiu. En llengua catalana, la nostra, a vegades enfilam converses des de la disparitat d'edat, de formació i d'entorn de naixement i de vida.
Enguany un dels temes que varen sorgir a la conversa, gairebé d'entrada, va ser la proliferació de banderetes espanyoles per perviuen al mundial de futbol. Talment com si, amb la pertinent autorització i control dels poders i mitjans mes centralistes s'hagués revifat aquell "sentimiento patrio" d'antany i que, en la seva forçada implementació, tant de sofriment a anat amuntegant al llarg del segles.
Els mots, en el seu desinteressat fluir, portaren la conversa vers les seleccions autonòmiques i, ves per on!, el mundial de futbol ens ajudà a entendre la qüestió de les seleccions autonòmiques. La lluita per al seu establiment, per la banda de les autonomies; i la intransigent negació per part del poder centralitzat.
Diuen que tot te una explicació...i òbviament nosaltres no som ni el Regne Unit ni els USA

Nota: Aquesta vegada la imatge es del google

M'enganyaaaaa!

2010-06-16T19:28:00.002+02:00

Em sap un greu de l'anima, però ho he re reconèixer obertament, el meu cervell m'enganya. Me'n vaig adonar ahir vespre després de dues hores i mitja de cercar, de girar fulles a diversos llibres. La primera passada va ser directe i segura, la segona més pacient i la tercera, la tercera va ser a consciència... i no vaig trobar el que cercava!. Me'n vaig anar a dormir trist i decebut per no haver trobat la frase, però alhora, content per haver descobert les entremaliadures del meu cervell.
Va ser així, finals de primavera, la lluna és prima i els dies llargs, tant llargs que, sense adonat-te'n, passes de la claror del crepuscle a l'hora d'anar a dormir.
La intenció del moment era fer una article curtet sobre la llengua, o millor sobre les llengües, sobre l'arrelament d'una mena d'espanglish en determinats entorns de desenvolupament, sobre la ràpida incorporació de vocables anglesos que tenen o poden tenir el seu corresponent en llengua catalana i/o castellana. Per començar havia pensat en aquella coneguda cita que, si fa no fa, diu: "dona'm, necessit o vull...paciència per acceptar el que no puc canviar, força per canviar el que puc i intel·ligència per discriminar una cosa de l'altra".
No solament pensava que l'havia vist en una de les darreres lectures, si no que era situada a la part inferior d'una pàgina par i que, a més l'havia estacat amb una línia vertical de llapis a la banda esquerra. Aquesta era la meva certesa. Tan cert ho tenia que m'hagués fet contrari a mi mateix!
Però vet aquí, que després de repassar les pàgines pars i també les senars, de revisar les línies i els subratllats.. vaig ésser incapaç de trobar la cita esmentada.
A més l'havia llegida atribuïda a Sant Agustí, cosa que, d'altra banda, em va sorprendre.
N'estava tan segur de la meva certesa que l'hagués presentada, amb convicció, a qualsevol indret i davant qualsevol persona.
Després de dedicar temps a la recerca, de comprovar que no surt a les llistes de frases de Sant Agustí del google...he arribat a la conclusió de que la meva més absoluta certesa potser falsa. Per deducció suposo que un pensament o un somni poden haver ocupat l'espai de la presumpta realitat. El cervell m'ha fet una mala passada. M'ha enganyat.
Uep, dic!. I si amb això m'ha enganyat en quantes altres coses no ho haurà fet?. El que passa una vegada pot tornar passar. o pot haver passat. ¿Quantes vegades em deu haver enganyat el meu cervell?, ¿quantes presumptes certeses de les que he tengut al llarg de la vida, devien ser falses? Vaja un embolic!
Ara l'única certesa que tenc és que no puc tenir certeses.

Ben mirat, no està malament, ja em va bé el temps que hi vag dedicar!
(I el teu?, el teu cervell és dels fidels o també deu fer algun salt?)

Llegir

2010-05-31T11:31:00.002+02:00

El roll brolla de l'esquifida mànega i es diposita suaument en el clot on, fa una mesada, hi varem sembrar un brot de figuera. L'ull és verd i les fulles aparentment creixen, però no si val a badar!, "ses figueres són molt llépoles, i fins que han aferrat i han tret un ull de més d'un palm necessiten molta d'aigua!", diuen els entesos. Idò en farem cas!
Mentre la terra beu i beu fins que fa bassa, aprofito per llegir unes pàgines de "Escribir es vivir" de Jose Luis Sampedro que em recomanà un amic. Un llibret d'aquells que et queden aferrats al dits i no pots deixar de llegir.
Assegut a l'ombra de l'ametler, aixec el cap i pens amb el que acab de llegir. Li don voltes a les idees que presenta l'autor.
Mentre el pensament debana, la vista pentina el paisatge que acaba en el llunyà blau de la mar, mentre un embatol suau acaricia la pell. Em distrec i pens en la sort de viure el moment: quin plaer llegir a Sampedro assegut, a terra, a l'ombra d'un ametler!
Quantes vegades, condicionats pels pensaments sobre temes que no són del nostre abast, deixam passar un moment i un altre, i un altre... sense apreciar i valorar la bellesa del moment present!
Em, ens, queda tant per aprendre!

El factor humà

2010-04-13T23:11:00.002+02:00

També vaig anar a veure "Invictus". I vaig llegir una entrevista al periodista John Carlin, autor del llibre "El factor humano" que va inspirar la famosa pel·lícula.
De rebot i sense tenir res a veure amb Invictus, em varen regalar el Discurs de la seva presa de possessió com a President de Sud-àfrica l'any 1994

També podem aprendre de l'experiència Mandela!.

Una persona que mostrà:
Recerca d'una solució dialogada, amb realisme i tenint clars els seus objectius
Aplicació, com a primera tàctica, del coneixement de l'altre (Talment com recomana Sun Tzu a "El arte de la guerra"
Profund respecte als altres (que mostra a cada gest i detall)
Confiança en les persones (la por més profunda és reconèixer que som incommensurablement poderosos).
Mantenir la missió, la meta final, sempre present. Pensament a llarg termini
Uns valors molt clars
Coherència entre valors i comportament
Saber veure oportunitats on altres solament hi veien dificultats
Importància als símbols, al llenguatge no verbal
Esperit conciliador, (va saber aparcar l'odi i la venjança perque no servien als seus objectius)

A la nostra manera, tots podem esser una mica Mandela, no?

El renou dels infants

2010-03-09T17:58:00.001+01:00

L'altre dia, de pagès, em va arribar la notícia. El Tribunal Superior de Justícia d'Alemanya havia dictat sentència: "el renou que fan els infants quan juguen, no es considerarà molest".
Es veu que allà tenia aquesta consideració i que, per tal motiu, qualsevol veí, podia rebutjar legalment, per exemple, l'emplaçament d'una nova escola o guarderia.
La notícia es va esdevenir pocs dies després d'haver gaudit del renou dels nins de l'escola Simó Ballester de Manacor, mentre esperava l'arribada del tren. Mentalment, ja sabem que el cap mai no atura, vaig recórrer aquells llunyans dies en que, fent de mestre d'escola, era aquest un renou ben interioritzat.
Es el renou d'una mòrula d'alulees de diversos tons enxarxades que conformen un singular i universal so. Per tot arreu els nins, amb llibertat, al jugar desprenen un mateix, o molt semblant, so. Tant a la Europa desenvolupada, com a una república caribenya, als països de l'Alcorà, o als del sol ixent. Per tot s'encalcen, criden, riuen, es queixen, ploren...
Per què em va sorprendre la sentencia del tribunal alemany?
Per què mai havia sospitat que aquest renou pogués resultar molest.
Estirant el fil dels "per què" no em resultava molest, vaig arribar als patrons mentals, a les idees marc, a les que ens condicionen sense ésser-ne conscients.
Segurament vaig adquirir aquest patró mental de la mà de "don Melchor", aquell professor de l'Escola de Magisteri que és referent per a tantes i tantes generacions de mestres. Ho record com si fos ara, "senyors -sempre ens tractava de senyor- hi ha tres coses que no cansen mai, la correntia de l'aigua, la flama del foc i els nins que juguen".
El que no recordo ara es si es referia al "mirar" o al "oir" o al "sentir". Triaré la tercera opció que és més completa.

Dia Escolar de la No violènia I la Pau (DENIP)

2010-01-27T20:38:00.002+01:00

Des de l'any 1964, el mateix any en que The Beatles arribarem al número u de les llistes americanes i que, entre altres coses, es guardonà amb el Nòbel de la Pau a Martin Luter King, cada any, el 30 de gener, es celebra el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau.
Aquest dia, a les aules escolars es recorda que en el mon hi ha violència, massa violència estesa. Violència que adopta múltiples formes i arrela per tot arreu i que, sens dubte, representa una xacra complexa, arrelada i de fonaments gens científics que es fa present dia rere dia.
D'altra banda, la globalització i els mitjans de comunicació en fan tan presents algunes de les seves manifestacions que, la violència, es pot arribar a percebre com a cosa “normal” i inherent al ésser humà.
Potser en aquests punt cal situar, avui, la transcendència de l'anual DENIP. Els infants de les escoles recorden la necessitat de treballar per a la pau i, per osmosi, a través de veïns, nets, indicadors físics, notícies de premsa... la recordança s'estén a la comunitat.
La decisiva i valenta passa de Llorenç Vidal, mestre (i posteriorment inspector d'educació), poeta i pacifista santanyiner ja resultava, en els anys seixanta, necessària (recordi's el moviment sociològic de finals de la dècada). Però aquesta diada, fonamentada en les aportacions vivencials de Gandhi i de Lanza del Vasto, ha resultat d'una espectacular transcendència i permanent necessitat.
Es bo i necessari que els nostres infants ens recordin en quin mon vivim. Es imprescindible que reflexionem sobre els fets que es fan diàriament presents. Es indicador de consciencia humana fer coses per millorar el mon que ens ha tocat viure. I en aquest fer-nos “adonar”, rau la transcendència d'una de les aportacions de Vidal. Adonar-se'n de les situacions és la primera condició per, després, poder actuar.

Els nins de les escoles encenen el llumet de l'atenció, i després sorgeix la pregunta transcendent: què puc fer, què vull fer jo?
Alguns assenyalen que davant una situació que no ens agrada, els éssers vius, solament tenim tres opcions: acceptar-la plenament (en aquests cas no fer res i anar tirant adaptant-nos-hi), fugir (no viable, no podem fugir a un altre món) o intentar-la canviar.
Arribats aquí, si triam la darrera opció i si consideram que els nivells de pau no arriben a un mínim acceptable, què podem fer?
Potser una primera passa es la d'esbrinar i clarificar el concepte de pau.
En una enquesta realitzada per l'Associació Mundial d'Educadors Infantil (AMEI) entre els educadors de tot el mon, el concepte PAU es veu associat a:
Harmonia i benestar interior de la persona (38%)
Respecte als altres (36%)
Convivència harmoniosa (16%)
Amor a les altres persones (11%)
Absència de conflictes bèl·lics (9%)
Comprensió vers els altres (8%)
Establiment d'una societat justa (8%)
Diàleg entre les persones (5%)
Solidaritat entre pobles i persones (5%)
De forma majoritària ingredients d'un mateix concepte ben propers i assequibles.
A vegades ens pot resultar còmode definir pau com a “absència de conflictes bèl·lics”, és un recurs per tots aquells que donen per bona la situació. Allunyar la possibilitat d'acció deixa la consciència tranquil·la. Es pot cloure amb el popular “tanmateix!” o pot resultar un racó idoni per al refugi del les persones que troben la raó de l'existència en la queixa permanent, “quin desastre!” en comptes de centrar-se en l'acció del reclam.
I arribats aquí, tornam a la pregunta clau: què vull fer jo per millorar la pau?. I encara més, com puc concretar i seguir les accions a realitzar?

Pot passar que ens domini la peresa, que siguem esclaus dels nostres pensaments desesperançats i negatius; també que ens faci por el compromís, l'intent de canviar hàbits i sortir de la zona còmoda. Cadascú sap el camí que transita. Les possibilitats, tant de posicionament com d'acció, resulten tan variades com les persones.
Particularment, ara i aquí se m'ocorren tres accions senzilles, bàsiques i de fàcil aplicació que afectarien bona part dels ingredients assenyalats pels educadors, que conflueixen en el “respecte als altres”:
a.- Conrar la confiança. Tenir sempre ben present la coneguda aportació de C.Rogers: “tota persona se'n vol sortir, i bé, del que fa -sigui el que sigui-”.
b.- Deixar espai als altres. Considerar que, com aporta Maturana, “tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos”. Es a dir, l'ullastre del camí, la formiga que transita o aquella persona que passa pel carrer i no conec de res, viuen el seu viure com jo visc el meu
c.- Controlar els pensaments i les meves reaccions, puix com assenyala la cultura popular, qui alça la veu -i no parlem de la mà- perd, en aquell mateix moment, la possible raó que pogués tenir
Potser en alguns casos convendrà disposar d'un indicador, d'un senyal físic, per tenir-ho present, puix altrament hi ha el perill que, passada la diada del 30 de gener, les intencions es fonguin com els flocs de neu al besar la nostra terra.
Si hi ha voluntat, tothom pot trobar els seus camins d'acció; el que si resulta evident es que si no fem res, tot seguirà igual. Canviar el que no ens agrada, fent alguna cosa, és a les nostres mans.

Una cosa que em costa

2010-01-18T09:30:00.003+01:00

Es podrien assenyalar garbes d'exemples on s'evidencia que la deriva de les persones, com les ones de la mar, mostren petits, o grans, moviments ondulatoris; fins i tot en el casos en que sembla que s'ha aconseguit la plenitud.

En els moment baixos, en el sinus de l'ona, es quan s'acostuma a furgar en el propi ser i en els esdeveniments que conformen el camí vital.

Un dia d'aquests, en el passeig matinal, que també acostuma a ser reflexiu, vaig arribar a la conclusió que em costa incorporar els nous aprenentatges a les rutines del pensar i del sentir. No basta tenir-ho assumit intel·lectualment, ni tan sols haver-ho experimentat a plena satisfacció, cal, si mes no en el meu cas, estar atent, treballar indicadors d'avanç, posar fronteres... altrament els vells i antics "patrons mentals" sobresurten i envaeixen les maneres d'actuar.

Sí, és així. Em costa controlar i travar aquests bloquejador que podríem anomenar “tendència a fer les coses com sempre” o “predominança dels vells patrons mentals” que, en bona part conforma l'eix de la resistència al canvi.

Òbviament el bloquejador, amagat rere les soques que sustenten el raonar i el sentir, aprofita per sortir en els moment de feblesa, de desànim o d'inquietud intentant dominar la situació, cobrint i desdibuixant les possibles noves idees de transformació.

Així, emetre judicis relatius a persones (es que aquest és...), qualificar de bo o dolent (això esta bé, allò és una vergonya...), cercar enemics exteriors (es que aquell m'ha fet..., ha estat culpa de...), recrear-se en les “ofenses” del passat (te'n recorden de quan va fer...) o evidenciar rigideses (es així!) ...acostumen a ser elements habituals per engolir-se i deixar a l'oblit idees fonamentals com:

“Fes de l'ara el centre fonamental de la vida”

“Som el que fem” o “Els fets, centra't en els fets”

“Tothom fa el que fa de la millor manera que sap”

“Intel·ligència és la plasticitat de la conducta davant un mon canviant”

“No hi ha veritats absolutes...hi ha un model i un altre model”

“No existeix res en si mateix, tot és lectura d'un observador...”

Que configuren en la mirada ontològica, la nova interpretació del que significa ser humà.

Si vull dominar la situació hauré de controlar el bloquejador.

Com ho puc fer?... Ja ho sé el faré present i li donaré forma tangible; sí, cada vegada que miri aquests objecte que, ara mateix col·loco a la paret, em demanaré: aquests sentir obeeix al pensament actual o a vells patrons mentals?. Si, així ho faré. Als tres mesos, passat sant Josep, miraré com va la proposta de control de sabotejador. (Ho anoto a l'agenda)

Treball "desinteressat"

2009-12-18T13:11:00.002+01:00

Dels mites caiguts es el que més m’ha costat entendre i assumir; potser perquè al llarg dels anys, des de que iniciarem l’aventura del Club Card o potser des d’abans, hem conrat el reconeixement i l’admiració vers aquelles persones que fan coses “sense cobrar” i, també, perquè l’experiència laboral m’ha demostrat que els doblers, moltes vegades, en comptes d’incentivar, desmotiven.
Tenia, idò, ben empedestalat per ser motiu, si mes no d’admiració, el que adesiara anomenem “treball desinteressat”, “altruisme”, “filantropia”, “aportacions generoses”... i coses semblants

Per això, quan hom sent o llegeix:
“...ningú no fa res per ningú; si no perquè vol conservar alguna cosa...”
“...encara que es pugui dir el contrari, tothom viu el viure que vol viure...”
“...tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos...”
S’ho pot empassar i assumir a nivell intel·lectual perquè sintonitza amb la lògica de la reflexió, però a l’hora de pair-ho... ostres!, què difícil resulta pair el que trastoca aquelles “creences arrelades" i fonamentals que tots tenim!
Tenia, i tenc encara, motlles mentals rígids, barreres posades que em convidaven a no creure l’aportació del savi biòleg o a passar del tema però no!, pensem-hi!
Quina diferència hi ha entre cobrar en doblers o en reconeixement?
Que potser més valuós que m’escoltin quan parlo, o beure un vi de qualitat en el dinar?
¿Fer coses per “guanyar el cel”, o "per estar be amb mi mateix", no es el mateix que fer coses per “canviar el cotxe”?
¿Si estic bé i hem sent el vermell de l’ou; que no faré per mantenir la posició actual? Qui gosarà posar-la en perill?
¿Les accions que faig per ser “bona persona”, per ser “socialment compromesa” o per ser “fidel a la cultura” compensen totes les altres accions, potser incosncients però incoherents, i contradictòries -o també silencis- que també aplico en aquests mateixos camps?
Si ho analizam amb “ulls de milana”, des d’una certa altura, tots es relativitza una mica i res no es el mateix; i dol quan es comencen a esbaldregar i acaben caient totes aquelles idees “inamovibles”.

Però a banda del dolor, també vaig considerar altres aspectes, com es ara la possible “generositat cega”, el que hom fa pensant amb altres sense esperar res a canvi, sense cap tipus d’expectativa; i a dir ver, em va costar trobar una escletxa. Gigerenzer assenyala que les persones tenim, si mes no, dues motivacions impulsores. L’instint familiar: cuidar i preocupar-te dels teus i també l’instint comunitari, sentir-te identificat amb un grup simbòlic i cooperar i defensar els seus membres... potser per aquí podria anar la torrentera del desinterès.
O també en l’aplicació de l’amor, el que Maturana posiciona en la línia del “Homo sapiens amans-amans” i que implica autonomia reflexiva i acció. El que acaba en la complexa i contundent definició: "l’altre sorgeix per a mi com a legítim altre en la convivència. Sense prejudicis i sense expectatives".

Però, el que fem per amor o derivat dels instints de les persones pot comptar com a “desinterès”?, no seria una aplicació del fer biològic?. Si fos així tendria valor addicional excepcional?
Decididament, ara per ara i llevat de les discutibles escletxes assenyalades, no veig on puc fonamentar la meva creença en el “desinterès”.

Guillem Pont

Desembre, 2009

Les cites són de H. Maturana. Imatge: Fruit (nadalenc) de l'evònim

Altres Drets

2009-11-06T13:21:00.003+01:00

El ponent no ho va plantejar com a cosa seva, simplement va dir que al llarg dels anys, els participants en els seus seminaris havien anat treballant conceptes que, segons el seu parer, ben bé es podrien incloure en l’articulat de la Declaració Universal dels Drets Humans. Proposava, idò, una ampliació dels 30 Drets existents actualment. En concret proposava afegir a la llista:

31.- Dret a equivocar-se. Ho argumentà dient que si es cert que tots fem les coses amb la finalitat que ens surtin bé, llavors l’errada no hauria de ser mal vista si no l’intent de fer les coses d’una altra manera. Això. No solament feria desaparèixer sentiments de culpabilitats, si no que, a la llarga incrementaria els intents i els encerts

32.- Dret a canviar d’opinió. Qualsevol nova informació que ens arribi pot afavorir un canvi de visió i un canvi d’opinió. Canviar d’opinió no solament no hauria d’estar mal vist –girajaques els diuen ara- sinó que s’haurien de facilitar espais d’informació facilitadors d’aquests canvis.

33.- Dret a anar-se’n d’un lloc sense que passi res. A aplicar quan hom es troba en un entorn no amigable, tens, dispar amb el propi sentir... o simplement, perquè vol. Aixecar-se i partir no hauria de ser motiu de crítica ni de confrontació; passa i ja està.

Ho vaig trobar tal lògic que ho vaig comprar de seguida: em sembla bé l’ampliació.
Però, ai las!, una cosa és l’acceptació o identificació intel·lectual i una altra ben diferent és la integració a l’ésser.
Me’n vaig adonar l’altre dia quan una persona s’aixecà de la taula i se’n va anar sense donar explicacions. Em va doldre; vaig tenir sentiment d’abandó. Prova inequívoca de que no havia fet el pas de l’enteniment a la integració.
Hauré de treballar el tema. De moment i per començar posaré a la vista un objecte que hem recordi els nous Drets.

Guillem Pont

Novembre, 2009

Imatge: Volen tres coloms

La NO estructura de poder i els NO criteris

2009-09-18T18:11:00.004+02:00

Es va assenyalar en el darrer comentari que tots tenim les nostres creences i els nostres mites.
Alguns d'ells conformen els nostres “patrons mentals”, aquesta manera de pensar i sentir que tenim sense ésser-ne gaire conscients... i al ser els “nostres pensaments” els donam categoria de total fiabilitat, deixant de banda que amb la mateixa convicció potser en podríem tenir d’altres de pensaments; en definitiva, sol passar que sense qüestionar-los els consideram “bons” perquè son els “nostres”.
Moltes vegades particularment he usat i he sentit usar expressions com:
“l’únic criteri es que no hi ha criteris” (per exemple referit al reconeixement de mèrits que anualment fa Flor de Card al alguna persona o entitat de la vila)
“ho organitza un grups d’amics sense estructura determinada” (per exemple referit a els organitzadors dels sopars solidaris o al grup excursionista)
“Ens veim i preparam sense pensar-ho gaire, això o allò...” (referit a grups relativament esporàdics que s’uneixen per dinar, elaborar herbes casolanes...)
Expressions que varen arribar a formar part d’un fer habitual i rutinari que, mai, s’havia qüestionat.
Però vet aquí que un dia, sense mes ni pus, derivat de lectures i reflexions comentades aquelles creences tingudes com a certes, es van a porgar fum. S’esfumen, ja no hi son...un altre mite esbocinat!
“No es possible la no comunicació”...”no podem deixar de fer inferències sobre els altres”...”com les formigues a la platja, seguim l’itinerari que ens possibilita l’entorn”...”sempre, ens agradi o no, assumim un determinat rol”... son frases que, sense desenvolupar ja determinen l’errada dels (meus) patrons mentals
Es l’evolució de les ciències humanes de la mà, en aquest cas, de Watzlawick, Gigerenzer, Roma, Eker..
Per tant, si consideram aquestes aportacions, en qualsevol dels àmbits habitual d’acció que tinguem, ens n’adonarem que SEMPRE hi ha una estructura de poder; pot ser formal o no formal, explícita i implícita...però hi és. Sempre n’hi ha un que coordina, talla i cus, imposa les seves argumentacions, persuadeix o pacta...lidera una determinada actuació. El més avançat que pot passar, que no sol ocorre, és que el lideratge sigui flexible i que en una mena de pacte, formal o no, es vagi intercanviant.
I el mateix es podria dir dels “criteris establerts”. Quan es diu que no hi ha criteris, SEMPRE hi ha uns models i uns referents, formals o informals, explícits o tàcits. I sempre hi ha algú que talla i cus, imposa les seves argumentacions, persuadeix o pacta...
Volguem o no volguem, tots som fruit del nostre temps i de la nostra cultura...que porta implícits uns models, unes modes i una manera de fer.
Per això, ara crec que m’he de desdir, quan vaig usar les expressions assenyalades com a certes i inequívoques, anava errat.
Ara per ara crec que si, que sempre existeixen estructures i criteris, i si és així més val que aquests siguin formals, transparents i clars
Es (seria) un exercici d’acceptació de la transparència democràtica i del reconeixement a l’evidència. O no?

Guillem Pont

Agost, 2009

Imatge: Blaus caribenys. També SEMPRE hi ha colors

La realitat neutre

2009-07-18T17:39:00.003+02:00

Tots tenim la nostra manera de pensar; alguns autors parlen de “patrons mentals” i la conformen totes aquelles creences, coneixements, valors... que considerem tan nostres que ni ens atrevim a qüestionar. Els tenim tan aferrats que els portam com si fos una part més de la pell del ser. Bàsicament son factors culturals que hem anat adquirit a través de missatges continus de la família, de l’escola, de l’entorn... o maneres de fer arrelades des de temps antic que d’alguna manera ens resulten útils (altrament segurament no perdurarien).
Poden afectar el vestir, el fer, el pensar...

Proposo un exercici; perquè no pensar i enumerar aquelles deu coses a les quals “no estic disposat a dir que no” i després comproveu, d’aquestes, quantes n’hi hauria de diferents si el lloc de naixement o residència fos a una altra banda allunyada del mon.
Si, tots tenim les nostres creences, i els nostres mites!
Però vet aquí que, adesiara, generalment fruit de l’experiència o d’un nou coneixement, alguna d’aquestes creences cauen del pedestal i es fan bocinets. Vendria a ser una mena de caiguda de cavall de Sant Pau. A partir d’un determinat moment alguna cosa ha canviat en el nostre interior que afecta la valoració i l’apreci, el sentiment de determinades coses.
Podríeu fer relació de creences/mites esbocinats?
Ara mateix, a mi se’m venen alguns: l’humanisme universitari, el funcionament dels diversos estaments d’una empresa excepcional...just per no entrar en els mes personals i íntims (que també n’hi ha) però potser, ara, no és el moment de parlar-ne
Em voldria centrar en una creença que durant molts anys havia considerat com a certa i que darrerament, derivat de lectures i de converses amb gent molt mes bregada i formada, m’han fet canviar. Em refereixo a l’existència d’una realitat neutre, estàtica, al marge de la nostra -en aquest cas meva- percepció.
Idò no, es veu que no. No existeix tal realitat neutre, tot el que percebem ho es en funció de la nostra mirada. Es a dir la realitat no esta en el fet sinó en el nostre mirar.
Res es....nosaltres veiem
I del que veiem en fem interpretacions, deduccions...condicionades pel nostre coneixement que, a dir ver, en qualsevol moment pot canviar en funció de noves aportacions que puguin aparèixer o volguem incorporar (potser esta be recordar aquí la gran aventura de Galileo Galilei, no?)
A més, com ja sabeu, moltes vegades el cervell ens enganya. Per internet corren diaporames on s’evidencia que la nostra percepció te poc a veure amb la realitat
Tot es qüestionable! El que veiem, el que ens han dit...
Un dels exercicis mes senzills i contundents de la relativitat de les nostres percepcions és el que es mostra en el dibuix adjunt (si l’escaneig resulta de qualitat).
Segurament hi veis clots i bonys. Molt bé, i si girau la fulla on veis els clots i els bonys?
Mil pins a duro mil duros, cert (es una multiplicació)
Es realment de fusta la taula que veig a l’altra banda de l’habitació?.
Efectivament, veig una taula que sembla de fusta, però amb absoluta certesa no podria dir si la matèria es realment és llenya de roure, ni si això que en dic taula és el que una altra persona també anomena taula.[1]

G.Pont

Juliol, 2009
[1] El dubuix es de G.Gigerenzer “Decisiones instintivas: La inteligencia del incosciente”. Ed. Ariel. Barcelona, 2008

Dos dies, dos regals

2009-06-20T18:59:00.003+02:00

De banda els habituals, que no son pocs, aquesta setmana he rebut dos regals addicionals.

Un prové de Madrid. El mentor i activista emocional Josepe m'ha convidat a visitar el seu blog (josepegarcia.blogspot.com) on, entre altres coses reflexiona sobre l'experiència de la recent i tercera peregrinació pel camí de Santiago

Diu que hom se n'adona de moltes coses i entre elles "el decubrir que lo que cuenta es el ser, y no el hacer o el tener"

Aiximateix, caminant caminant, decideix reflexionar sobre les tres preguntes mes importants de la seva vida, les que es repeteix i l'han marcat amb mes insistència. Assenyala que són:

Per a què?

Per què no?

En el pitjor dels casos, què pot passar?. I què?

I després de la descripció d'anècdotes i detalls acaba dient "he tornat amb la imperiosa necessitat de NO tenir raó, d'acceptar als altres, de respectar-los..."

Les reflexions d'en Josepe em fan reflexionar, i com assenyala Maturana, "reflexionant hom no pot saber el que passa en l'altre...en tot cas s'obren camins de noves reflexions.../En la reflexió s'aprèn...i com s'aprèn?, reflexionant, fent amb altres"

L'altre prové de Barcelona. Na Montse Cascalló, codeixeble en els cursos d'Augere i companya d'experiències coachingnianes em convida a visitar al seva nova web http://www.mcoach.cat/. M'encanta. La pàgina web... i tot el que hi ha al darrera: les pors, els dubtes, les ganes, la convicció, la decissió, el treball interior, l'autoconfiança... i sobre tot la valentia de rompre amb una feina, segurament segura i rutinària, per cercar-ne una altra sens dubte mes agosarada però de ressonància amb el seu ésser d'ara.

H.Hesse -citat per Jaworski a "Sincronicidad"- assenyala: "Cada persona solament te una vocació genuïna, trobar el camí cap a si mateix...la seva tasca es descobrir la pròpia destinació -no una d'arbitrària- i viure-la totalment...tot el demés és existència hipotètica, evasió, fuita..."

Idò!. Gràcies a ambdós

G. Pont

20/06/09

Imatge: Blaveta (Poluommatus icarus balearica) sobre flor mústia de batzer; presa a ses Sitges el juny del 2004

A l'entorn de la ressonància

2009-06-17T16:22:00.004+02:00

RESSONÀNCIA f.: cast. resonancia. 1. Acció i efecte de ressonar; so repercutit. La remor dels meus passos despertava de vegades alarmants ressonàncies, Ruyra Parada 24. 2. fig. El fet de parlar-se molt i a molts de llocs sobre una cosa; fama, anomenada d'un fet. Tant l'un com l'altre cas foren de gran ressonància, Vayreda Puny. 132. Aquestes foren ressonàncies de l'èxit excepcional que tingué a Barcelona l'exposició, Pla Rus. 230. Fon.: rəsunánsiə (Barc.); resonánsia (Val.); rəsonánsi (Palma). Var. form.: ressonança. (Del DCVB)

En molts d'entorns, i mes concretament en les sessions del coach coactiu d'Augere, sovint es feu referència a la necessària ressonància entre coach i client i també en detectar les ressonàncies dels clients amb determinats temes i situacions
Em va semblar i em sembla una eina potentíssima per detectar canvis, físics i emocionals, en els clients. Per poc que miris des d'una mica de distàcia, te n'adones d'aquells temes i situacions on una altra persona es troba còmoda, vibra o mostra indiferència.
Aiximateix al fer-li de mirall (on es permet un cert grau d'exageració) pots induir a la recerca i/o admissió de nous camins
Fins aquí tot be, d'escola...
Però vet aquí que algunes lectures em porten al dubte
Primer Echeverria quan assenyala "No solament actuam d’acord a com som (i ho fem), també som així com actuam. L’acció genera ser. Un torna d’acord al que fa. Les nostres accions revelen la nostra forma de ser"
Després Eker quan ens mostra la cadena del procés que ens porta a l'acció: "Pensaments -> sentiments -> accions -> Resultats...Els pensaments procedeixen dels “arxius d’informació” que tens en els armaris de la ment... Canvia la programació i canviaras els resultats"
Llavors...
No es tal vegada la ressonància una deriva del sentiment?
I si es així no la podem canviar, canviant els pensaments?

Obviament no qüestiono la importància de la ressonància. Faltaria més!.
Pero les ressonàncies no són fites fermes i definitives, ni s'alliberen de la deriva del canvi continu.
Són -i han de ser- eines momentànies. Tant les nostres com les de les persones de relació

G.Pont
Juny 2009
Imatge: Pinta de moro (Dipsacus fullonum) amb borinot

El present

2009-04-30T09:50:00.004+02:00

Per això...
Consideres que podries millorar el teu viure i vols intentar una altra gestió personal?
Dirigeixes un grup i consideres que podries millorar la gestió de les persones per fer equip?
Vols gestionar el teu desenvolupament professional i cercar noves metes?
Formes part d’un grup de pares preocupats per la comunicació amb el fills preadolescents?

Simplement et vols moure d'on estas?

...
Potser des d’aquest blog se’t pot ajudar!.

Com?. Mitjançant la tècnica del coaching.
Que és això?. Ajudar als altres a trobar el seu propi camí
Com es fa?. Existeixen diferents tècniques que s’apliquen segons la voluntat i el desig del client. També es poden utilitzar diversos instruments: presencial, mail, telefònic,...
Que s’ofereix?:
Formació de base en ciències humanes (didàctica)
Llarga experiència en la gestió de persones en diversos entorns de desenvolupament i també en el sí d’una empresa (mes de 20 anys).
Coneixements concrets: Consultor Màster en DO, Coactiu Coaching (titulació CTI), Coaching Relacional-CR (acreditació) i coneixements de coach ontològic
Il·lusió
Confidencialitat

T’atreveixes?
Pots disposar d’una sessió de tast totalment gratuita i sense compromís.
No és el que esperaves?, no passa res. Ho consideres interessant?. Negociam sistemes i condicions
Si t’interessa fer la sessió de tast basta que trametis nom, llinatges i adreça electrònica a coachinggp@gmail.com
En uns dies rebras unes poques preguntes i després les possibles dates de contacte

Ses dubte pots arribar on vulguis!

El teu present sempre esta en les teves mans!..

Tu tries!

G. Pont
Abril, 2009
Imatge: Magrana oberta. La part mes dificil potser segui rompre les rutines.Imatge presa a ses Sitges (gener 2003)

El canemàs

2009-04-28T22:26:00.004+02:00

El fil de la conversa.
...tota persona pren les decisions que vol prendre i tria el seu viure... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...la primera baula de la cadena és el “jo”...cal observar-se des de la distància...tenir una meta sempre és bona cosa...el bessó és l’acció. I ja tenim el marc!

De mica en mica, s’ha anat conformat el marc teòric, s’ha anat teixint el canemàs on dipositar el nostre present: les possibles accions d’ajuda orientades al creixement i millora de l’altre vers la direcció o meta que aquest hagi triat.
Accions que en conjunt poden rebre el nom de desenvolupament, coaching, assessorament...

Intentaré sintetitzar en forma de frases per a la reflexió[1] els diversos fils que conformen, tant l’ordit com la trama del teixit.
L’ordit, els fils que sostenen la trama es centren en el “jo”, el punt de partida i es podrien configurar amb:
“Mentre hom estigui en l’estadi de incompetència inconscient no hi ha res a fer. La primera passa es adonar-se’n de la necessitat de...” (I. Rogowski)
“A la persona se li pot prendre tot manco una cosa: la darrera de les llibertats humanes, l’elecció de l’actitud davant un conjunt de circumstàncies per decidir el seu propi camí” (V.Frankl)
“Entre acció i reacció sempre hi ha un espai de decisió” (Covey). Tu tries!
“En el moment en que comences a observar el pensador que ets s’activa un nivell superior (E.Tolle)
“La pregunta clau és, tens desig sincer de canviar?” (Josepe Garcia)
“El tercer nivell del voler és “em compromet a...” (compromís=dedició sense reserves) (T.H. Eker)

Alguns dels fils de la trama, fent un passeig pel llibres referenciats podrien ser:
“Venim de la piràmide, cal desaprendre...no hi ha veritats absolutes...no hi ha una teoria... hi ha un model i un altre model. Manera de solucionar problema: sortir fora i veure-ho distint. Sense diagnòstic no hi ha possible intervenció” (I. Rogowski)
“Els nostres models mentals de la realitat determinen, mes que la pròpia realitat, la manera en que actuarem.../...les creences limitadores poden ser transformades o actualitzades...” (Dilts)[2]
“Res no canviarà en el futur a menys que canviï radicalment la nostra manera de pensar” (P.Senge)[3]
“Part de la transformació és una declaració i un compromís que solament poden procedir d’algú que hagi canviat la seva postura de resignació a la possibilitat de...” (Jaworski)
“La voluntat de sentit, l’autèntic compromís amb certs valors i objectius significatius, ens guia a la recerca del ple potencial humà. (A. Pattakos)
“No ets la teva ment...El moment present és l’únic que tens. Fes de l’ara el centre fonamental de la teva vida” (E.Tolle)
“No sabem com son les coses. Solament sabem com les observam o com les interpretam. Vivim en móns interpretatius” (Echeverria)
“Anomeno intel·ligència a la capacitat d’un subjecte per dirigir el seu comportament, utilitzant la informació captada, apresa, elaborada i produïda per ell mateix” (Marina)
“Tothom fa el que, des del seu coneixement, es millor en aquell moment. Des d’aquesta perspectiva no hi ha res a perdonar ni als altres ni a un mateix” (T.Prat)[4]
“Treballa la visió de futur, somnia. Imagina on voldries estar i allò que vols ser. Un dia arribaràs a ser i estar on somniares” (G. Piera)[5]
“No aprendre ni evolucionar es una manera de morir. Tot el que es viu, creix” (Miedaner)
“Si no hi vas...no hi has anat!”.”Mai no arribarem a enlloc si avui no començam donant la primera passa” (P. Muro)
“Cal tenir temps per esmolar la serra...preservar-se a un mateix. Renovar les quatre dimensions: física, espiritual, mental i la social/emocional” (S. Covey)
“Tot ésser viu, viu el seu viure, com si fos el centre del cosmos” (H. Maturana)
“La reflexió neix quan reconesc que no tenc tota la veritat (des de l’autosuficiència no hi ha reflexió)” (H. Maturana)
“M’agrada el viure que estic vivint? Vull el voler que vull? Viure es per passar-ho bé, per ser feliç...Som ésser vius, primats bípedes que vivim en el llenguatge i som amorosos” (H. Maturana)

G. Pont
Abril, 2009
Imatge: Teixit mexicà, semblant però mes fi que el canemàs fet amb l'estopa del cànem

[1] Frases que he sentit a dir o he localitzat a les publicacions dels autors assenyalats entre parèntesi. No vol dir que siguin exclussives o que els autors assenyalats siguin els primers en utilitzar-les (com veis defujo consciententment del concepte d’autoria)
[2] Robert Dilts es autor de “El poder de la Palabra. La magia del cambio de creencias a traves de la conversación”. Ed. Urano . Barcelona 2008. (No citat anteriorment )
[3] A la introducció del ja citat “Sincronicitat”,
[4] A la presentació del curs ASL. Tino Prat es coautor de “Conflict mentoring. Como afrontar i resolver conflictos”. Ed. Bresca. Barcelona, 2007
[5] G.Piera. “La Travesia.18 claves para llegar a buen puerto”. Alienta Editorial. Barcelona 2006 (no referenciat abans)

L'acció

2009-04-04T16:10:00.002+02:00

El fil de la conversa.
...tota persona pren les decisions que vol prendre i tria el seu viure... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...la primera baula de la cadena és el “jo”...cal observar-se des de la distància...tenir una meta sempre és bona cosa...per començar a caminar

Realment tots, sempre, tenim una meta, una direcció que guia les nostres accions. En podem ser conscients o no, la podem acceptar o no...però de tenir-la, la tenim. Si no en volem tenir una de final, en tendrem moltes de petites que fent una ziga-zaga més o menys pronunciada ens porten a algun indret.
Però bé, jo em vull referir, ara i aquí, a aquelles persones que han reflexionat sobre la seva meta vital; la idea, o conjunt d’idees, que guien conscientment les accions d’una vida.
I encara de manera més concreta a aquelles que, tenint clara la seva meta i els seus valors, volen emprendre accions coherents, de manera conscient i plena, vers aquesta meta. Esquivant així camins que puguin portar a un cul de sac o que distreguin de la meta primordial.

Del punt on som ara mateix a la meta on volem arribar hi ha un camí a fer, cal idò actuar. “Si no hi vas...no hi has anat”, diu Paco Muro[1]. També es bona la de J.P.Garcia: “Si no funciona fes quelcom diferent, no importa què, però fes quelcom distint”[2] fent referència a una frase feta comentada per diversos autors. En definitiva el nucli no és el pensament ni el sentiment, si no les accions que porten a resultats, malgrat la cadena sigui la ja comentada -mes de gener-: pensament-->sentiment-->acció=resultats, segons fórmula de Eker[3].

Aquest mateix autor aprofundeix en el sentit de l’acció i parteix per diferenciar tres nivells de pensament:
Vull ser: indica certa intenció i ganes, “si va bé faré...”
Trio ser: implica decisió, eliminant altres alternatives
Em comprometo a ser: implica dedicar-s’hi sense reserves. Aquest es el camí

Donant una mica de volta de falç arribam a la línia fonamental dels comentaris, a la transcendent aportació d’Echeverria[4] : “no solament actuam d’acord a com som, també som així com actuam...l’acció genera ser... hom torna d’acord al que fa” que, d’altra banda lliga aquesta nova interpretació del que significa ser humà amb el pensament aristotèlic del “som el que fem dia a dia”

Si s’ha de parlar d’acció potser es important recordar l’aportació de Covey[5] qui sintetitza -i de banda el que ja s’ha comentat- les passes a fer:
1.- Sigues proactiu: actua, treballa sobre les coses que controles. No culpis ni acusis, treballa sobre tu mateix.
2.- Comença amb una meta al cap: imagina i dibuixa la imatge final, usa tot el cervell, la part dreta de la intuïció i l’esquerra de la raó. On vols arribar, des d’on parteixes, com arribar-hi i quines activitats vols fer
3.- Lo primer es lo primer. Organitzar-se per a assumir compromisos i poder-los mantenir.
4.- Pensar en guanyar/guanyar. No teva ni meva, si algú ha de perdre mes val no fer tracte
5.- Primer comprendre, després ser comprès. Activar l’habilitat de l’escolta. Moltes vegades receptam (o opinam/aconsellam...) sense haver fet un bon diagnòstic
6.- Sinergia, es produeix quan hi ha alta confiança i alta cooperació on tot esta relacionat amb tot
7.- Esmola la serra. Cuida’t les quatre dimensions: física, espiritual, mental i la social/emocional; ha de ser una activitat diària...
Covey, -com Marina, ja esmentat- proposa una fórmula per superar l’estadi animal (supervivència + reproducció) i es aprendre-->comprometer-nos-->actuar...i així successivament

D’aquesta manera es tanca el marc teòric del blog. A partir d’aquí el no res o l’acció. Tu tries!

Guillem Pont.
Abril 2009
Imatge : Formiguer (Balafi, hivern 2009). Resultat de l’acció de les diminutes formigues

[1] Paco Muro. “Ir o no ir”. Ed. Urano. Barcelona, 2005. Del mateix autor també es interessant “El pez que no quiso evolucionar. Relatos de la empresa y la vida”. Ed. Pearsoneducación. Madrid, 2003
[2] Jose Pedro García Miguel. “PNL para lideres. Estrategias de éxito con programación neurolinguística”. Univer de Extremadura, 2008
[3] T.Harv Eker.- “Los secretos de la mente millonaria”. Ed. Sirio. Malaga, 2005
[4] Rafael Echeverría.- “Ontologia del lenguaje”JC Saez.. Santiago de Chile, 2003
[5] S.R.Covey.- “Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva”. Ed. Paidós plural. Barcelona 1989

En direcció...cap allà on vols arribar

2009-03-01T22:40:00.002+01:00

El fil de la conversa:
...tota persona pren les decisions que vol prendre i tria el seu viure... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...la primera baula de la cadena és el “jo”...cal observar-se des de la distància...per saber si es va en la direcció de la meta

Si us sembla, tornem per uns moments al punt d’inici: tothom pot triar el viure que vol viure. Tothom tria el moment i les condicions en que viu[1] i davant qualsevol circumstància la persona te fonamentalment tres opcions: canviar-la, accepar-la tal com es o anar-se’n[2]. Aquesta possibilitat de triar no solament fa referència a les petites coses (de que dinaré avui?, que vull fer ara mateix?) si no també a la direcció que volem donar a la nostra vida. Fonamentalment aquí la bifurcació es simple, però no senzilla: ¿vull dirigir la meva vida o no faig res i que la vida em porti allà on ella vulgui?

Certament no és obligat voler direccionar la pròpia vida. Moltes de les persones –sis mil cinc-cents milions[3]- que avui respiren sobre aquesta mateixa Terra no es plantegen reflexions sobre el seu viure. Dit d’altra manera es poden viure perfectament els anys biològics que ens correspongui entretinguts en la recerca d’una felicitat consistent en “beure, menjar, exercici de procrear i dormir”[4] i/o en les seves múltiples variables (com tenir mes poder, doblers.. per incrementar la qualitat de les quatre accions bàsiques assenyalades). Qualsevol de les dues opcions es igualment vàlida, no de bades cada ésser viu la seva vida com si fos el centre del Cosmos[5].

Però si triam la primera opció, dirigir la pròpia vida, llavors haurem de cercar la direcció de la meta, l’objectiu, la il·lusió, la imatge final vers allà on volem anar.

En aquesta Illa, en l’època de creixement, adesiara et feien la típica pregunta: “I tu que vols ésser en ser gran?”. Potser no resultava gratuïta puix, si mes no, et plantejava dubtes. Pregunta que es pot, o s’hauria, de plantejar en qualsevol moment de la vida: cap on vols anar?. (Ara mateix, tanc els ulls i l'em faig i em surten vàries metes en funció dels diferents rols...però no, una sobre surt per damunt les altres...com si vos envoltant... aquesta és la meva!)

Tots els autors de les darreres lectures orienten vers la necessitat de tenir clara la meta. Alguns des d’una perspectiva més espiritual l’anomenen “consciència” o el teu “propòsit intern”[6], altres “la recerca del sentit”[7] entès com “ajudar als altres a agafar el control de la seva vida, descobrint els valors que, col·lectivament formen la motivació fonamental de les seves vides”.

Altres, des d’una perspectiva mes operativa, ho assenyalen amb altres paraules com:
-“Comença amb una finalitat en el cap” (Ho descriu com a segon hàbit important, el primer es la proactivitat)[8]
- Quan les persones entenem per què s’ha de fer alguna cosa, ens hi implicam més i treballam millor”[9]
-“Tinguis visió de futur, somnia. Imagina on t’agradaria estar i el que vols ser. Un dia arribaràs allà on somniares”[10]
- Molts altres ho qualifiquen de “visió” o imatge final on vols arribar i altres “missió” o raó de ser de l’empresa, del projecte, de la persona...
-Però potser la idea més atrevida apareix a l’èxit editorial “El secreto”[11] que parla de la força de l’atracció, que realment atraus tot allò que penses i desitges de cor, sigui positiu o negatiu

Amb tot i amb això, potser la versió de meta o imatge final mes rodona es la que aporta Tolle. Assenyala tres modalitat del que anomena “acció desperta”: l’acceptació, la fruïció i l’entusiasme i defineix aquesta darrer com “vol dir que gaudeixes intensament del que fas i, a més, tens l’element afegit d’un objectiu o d’una visió a acomplir. Quan afegeixes un objectiu a la fruïció del que fas, el camp d’energia o freqüència vibratòria canvia. Ara s’hi afegeix un cert grau del que podríem anomenar tensió estructural, i es converteix en entusiasme”

Guillem Pont.
Febrer 2009
Imatge : Avió en el cel. No es possible anar a enlloc, inevitablement sempre es va en una o altra direcció
[1] H. Maturana. O.cit.
[2] E.Tolle. O.cit.
[3] Atles de la diversitat. Enciclopedia Catalana. 2004
[4] J.A.Marina O.cit
[5] H.Maturana. O. Cit
[6] E.Tolle. “Un nou món, ara. Troba el proposit de la teva vida ». Ed. Rosa dels vents . Barcelona 2006
[7] A.Pattakos “En busca del sentido. Los principios de Viktor Frankl aplicados al mundo del trabajo”.Paidós Plural. Barcelona, 2005
[8] S.R.Covey. “Los siete habitos de la gente altamente efectiva”. Ed. Paidos. Barcelona 1997
[9] P. Muro. “Ir o no ir”. Ed. [10] G. Pieta. “La travesia”. Alienta editorial. Barcelona 2006
[11] R. Byrne “El Secreto”. Ed. Urano. Madid, 2007

L'observació

2009-01-23T00:04:00.008+01:00

Recordo un somni de l’altre dia: em vaig despertar perque vivia un moment angoixant; amb un grup de gent havíem d’apilar un munt de capses i el temps ens anava curt... afloraren els nervis i van començar a alçar el to de veu i a fer-nos retrets... i amb això vaig obrir els ulls i... ai, sort que era un somni!. Es veu que no m’havia despert del tot perquè als pocs segons va continuar el somni de les capses..
El matí, cara neta, vaig pensar que això, justament això era el que explicava Tolle[1] quan recomanava discriminar el ser de l’ego; ser capaç de percenre i acceptar, sense qualificacions, els propis pensaments.
Nosaltres no som el nostre pensament. Viure l’ara, amb tota la seva intensitat i observar els nostres pensaments com si fóssim un espectador extern resulta fonamental per arribar al fons del nostre ésser.
Es a dir, la veueta que sentim dins el cap no som nosaltres, es solament una part de nosaltres, la part dels pensaments repetitius i persistents, d’emocions i esquemes de reacció derivats de l’ambient familiar, de la cultura, de l’educació que hem anat rebent i que conforma l’estructura de l’ego que és una part de “jo”. Discriminar-ho resulta important si volem dirigir i manar la nostra vida.

El mateix Tolle[2] també assenyala també que en el moment en que comences a “observar el pensador que ets” s’activa un nivell superior de comprensió. I que les coses realment importants –bellesa, amor, creativitat, alegria, pau interior...-sorgeixen de més enllà del pensar... No es tracta d’analitzar o jutjar, simplement observar els pensaments i els sentiments.

En aquesta mateixa línia trobaríem altres posicionaments com, per exemple, el de V.Frankl[3] quan en el seus principis fonamentals assenyala: “Observa’t a tu mateix des de la distància, deixant constància de que aquesta capacitat és una qualitat estrictament humana”

Maturana[4] aixi mateix assenyala, des del camp de la biologia, que la persona te la qualitat de poder observar les seves relacions en el que anomena “deriva de la vida”: successió de moments encadenats i únics que es van produint en la continua adaptació (quan no hi ha adaptació hi ha mort o ruptura de relacions) d'un individu amb altres individus i amb l'entorn. Com Tolle manifesta l’única existència del “ara” puix el passat es reviu en aquest mateix precís moment (i es reviu amb els ulls i sentiment de l’ara), i el futur no es pot predir. D’altra banda Maturana no solament parteix del jo si no que assegura que “tot ésser viu, viu el seu viure, com si fos el centre del cosmos”, fent referència tant a persones, com a animals o plantes

Com desfullam la ceba del nostre ésser?. De banda les orientacions del darrer post, voldria afegir l’aportació de T.Harv Eker[5] en relació al que anomena els nostres "patrons mentals”
Parteix de la cadena coneguda:

pensaments -> sentiments -> accions -> resultats

i assenyala que solament podem canviar els resultats si canviam els pensaments, la programació mental. Diu que en relació a qualsevol tema (doblers, creences, inquietuds culturals o socials...) tenim un esquema determinat per:
La programació verbal: que escoltaves de petit?
Uns models de referència: què veies de petit?
I uns incidents concrets: que vas experimentar de petit?
També assenyala les passes per al canvi:
a.- Consciència (pensar en allò que vam rebre)
b.- Comprensió (de quina manera ens afecta i quines altres possibilitats es podrien donar)
c.- Dissociació (entre pensaments o maneres de ser i persona: la possibilitats de triar)
d.- Declaració (de la meta i de les passes necessàries per arribar-hi
Ja podriem començar a treballar, no?

Guillem Pont.
Gener 2009
Imatge (2004): Creixement de la soca de l’eucaliptus de l’hort de sa Begura. Mirar el que hi ha rera les aparences del “jo” ens pot ajudar a créixer.

[1] E.Tolle. “Un nou món, ara, troba el propòsit de la teva vida”. Ed. Rosa dels Vents, 2006
[2] E. Tolle. “El poder del ahora”. Gaia Ediciones, 2001
[3] A.Pattakos.- “En busca del sentido”. Ed. Paidós Plural, 2005
[4] H. Maturana (ja referenciat)
[5] T.Harv Eker.- “Los secretos de la mente millonaria”. Ed. Sirio, 2006

Primera passa

2008-12-16T22:02:00.007+01:00

El fil de la conversa
...tota persona pren les decisions que vol prendre... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...
Com podem començar a caminar?. La primera passa: jo

La decisió de canviar alguna cosa (pegar el bot) implica assumir el lideratge d’un mateix. El Centre per al Lideratge Creatiu[1] assenyala que els problemes de lideratge es concreten el vuit proposicions, la primera de les quals és la falta d’autoconeixement dels líders.
Arribats aquí el camí fàcil és recòrrer al conegut “Coneix-te a tu mateix” inscrit en les parets del temple d’Apolo, que es fonamenta en l’ésser d’una determinada i immutable manera.

Però no, els trets no van per aquí. Si donam per bons:
- el “canvi permanent” d’Heràclit
- que “la realitat solament existeix en funció del nostre mirar” de Maturana
- que “l’unic existent es l’ara” de Tolle
- i en les novedoses i transcendents aportacions de Rafael Echeverria[2] -es fonamenta en Maturana, Flores. Heidegger-... que configuren els principis generals de l’ontologia del llenguatge i que són:
1.- No sabem com son les coses. Solament sabem com les observam o com les interpretam. Vivim en mons interpretatius
2.- No solament actuam d’acord a com som, també som així com actuam. L’acció genera ser, hom torna d’acord al que fa
3.- Els individus actuen d’acord als sistemes socials als que pertanyen, però a través de les accions també els poden canviar.

Llavors haurem de sortir de la vissió de la imatge permanent d’un mateix i del “jo som així” –que moltes vegades realment amaga un “no em vull moure” essent una ança de resistència lògica al canvi[3]- com si fos una fotografia, un caràcter permanent...per entrar en una altra vissió: l’autoconeixement es planteja com una acció dinàmica d’anar plantejant de forma continua una mateixa pregunta des de diverses perspectives: “des de quin sentiment penso allò que penso?”, “si em posas en una altra posició com veuria el que jo faig en aquests moment?” “que és el que estic fent i amb quina finalitat ho faig?” ...En definitiva, l’autoobservació, la conciència el que fas i del que cerques potser resulta una excel·lent eina del coneixement d’un mateix: observa el que fas o el que cerques i sabras qui ets

Entrar en aquest procés no resulta gens fàcil. Estem tan acostumats a fer i a justificar el que fem –com si tot fos “normal”, “natural” o “l’unic camí possible”- que intentar sortir de nosaltres mateixos per mira’ns exigeix desig i concentració. Quan s’aconsegueix, obviament veus les coses amb uns “altres ulls”, jo diria que més humans. Visió que obviament condiciona els pensaments, els sentiments i també les accions[4]

De totes maneres com bé diu H. Gomà[5] en el fons, normalment ens coneixem molt millor del que creiem i diem

Dit això, crec que a vegades es bo i saludable cercar visions alienes. Sense entrar en valoracions n’assenyalaré unes quantes:
-mirar la tradicional astrologia[6],
-entrar, per exemple, a “www.eneagrama.com” i respondre una sèrie de preguntes
-analitzar la postura del cos[7]
-demanar a una rotlada de gent –no coneguts i honestos- quines sensacions suggerim, -cercar l’opinió de persones de confiança sobre aspectes concrets del nostre actuar: com demanam, com reconeixem, com escoltam, com oferim i com acordam[8]?
-o simplement indagant quin és el nostre paisatge interior, amb zones il·luminades i altres zones ocultes[9]

Partir de la comprensió i acceptació d’un mateix es bàsic per establir bones relacions tant amb tu mateix com amb els altres puix com bé assenyala A.Wallace[10] “El meu benestar esta relacionat amb el teu benestar; el meu sofriment amb el teu sofriment. Pretendre cerca la meva felicitat i la meva seguretat com si jos fos una illa és una estupidesa”

En definitiva, si hom es capaç d'anar retirant capes a la ceba del ser ésser i arribar al bessó, trobarà una prespectiva d'on tot es veu molt millor.

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge (16/11/08): Retxa. L’avió, els núvols, la terra que ens aguanta, la nostra mirada...tot es mou de forma continuada i interrelacionada

[1] Jaworski.-“Sincronicidad”. (ja citat)
[2] Rafael Eheverria.- “Ontologia del Lenguaje”. J.C.Saez, Editor. (Vegeu resum a “lectures”)
[3] Itamat Rogowski repeteix constantment que si ho hi ha resistències es que no hi ha canvi
[4] Cadena esmentada per JA Marina a “La inteligencia fracasada”
[5] El Periodico 21/10/2008
[6] Hi ha de tot a la vista. M’agradà la síntesi de a J. Massacrier.- “Tornem a viure”. Ed. Els tres mussols
[7] Rodrigo Pacheco “Encuentro de Liderazgo y trabajo en Equipo a través del Aprendizaje en Movimiento”
[8] Quintana/Cistrnas/Vega.- Pautes del Coach Relacional
[9] B.Kegg a Process de CTI

[10]A.Wallace. Contra de La Vanguardia de 12/11/2008. Obsequi de Alicia Betanzos

Versión en castellano

(Para los amigos que aceptan el posicionamiento linguístico del blog pero que desconocen la lengua catalana)

El blog pretende reflexionar sobre el vivir en lo que podria plantearse como pre coaching.

De alguna manera se parte de la libertad de tota persona para tomar pequeñas decisiones que afectan su vivir. Asi es que todos podemos "dejarnos llevar" o intentar dirigir nuestra vida. Dirigir la vida implica concentración i esfuerzo hasta llegar al "dejar fluir" de la competencia inconsciente

Si este es nuestro deseo, tendremos que tomar decisiones en el sentido de dar el salto hacia nuestras metas i valores previamente establecidos.

Un primer paso es partir del yo, centro basico y fundamental. Ser conscientes de los sentimientos que condicionan nuestros pensamientos (i al revés) como tecnica de regulación, asi como de las diversas perspectivas -nunca neutras ni asepticas- con que se puede contemplar nuestro proceder

Para acercarnos a una visión externa de nuestros actos, a "vernos des de otra perspectiva", todas las tecnicas pueden ayudarnos y, en muchas ocasiones, se configuraran como complementarias

Los fundamentos teoricos se basan en lecturas y experiencias propias basadas en Rogowski, Maturana, Echeverria, Roma, Quintana... y demas autores relacionados a pie de pàgina de los articulos.

Incerteses

2008-12-06T21:56:00.003+01:00

L.G. es una persona valenta que decidí “pegar el bot”. Va deixar nòmina segura per ampliar coneixements i muntar la seva aventura. Amb parella i fills m’envia un preciós mail que acaba amb... “i després de fer el bot, com es pot conviure amb la incertesa?"
Tot un repte!. Gràcies L.

Obvimanet no tenc receptes, però m’agradarà intentar oferir una doble resposta. Serà també un exercici de diferenciació entre els rols de “consultor” i “coach”

En el darrer cas, intentaria apropar-m’hi físicament i mirant els ulls i reproduint expressions del cos, després de la recepció i definir el marc, li feria preguntes potents que li ajudassin a pensar i actuar
Què es el que realment et preocupa?
Consideres que hi pot haver altres elements que afecten aquest sentiment?
Ho podríem analitzar des d’altres vessants?
Vols, idò, que ens centrem en aquesta qüestió?
Quins components hi veus?
Quins d’aquests components vols començar a treballar?
I com ho faries?
.... i així aniríem estirant el fil del neguit fins arribar a propostes d’acció
Com penses que ho podries fer?
Ho consideres viable?
Com?
I quan creus que ho podràs tenir enllestit?
I com avaluaràs l’acció?

...
D’aquesta manera aniríem treballant una passa rera l’altra, de mica en mica però de forma constant, fins arribar a l’encontre amb un mateix, a la satisfacció interna

La proposta descrita implicaria, però, treball conjunt. Des del blog es poden aportar també elements de reflexió en la línia de consultor/orientador

Les darreres vivències i lectures em porten a la força del moment, de l’ara i aquí
Maturana[1], que des de la biologia i atomitzant les respostes als estímuls fa interessants aportacions a la filosofia del viure assenyala que, cada ésser viu (fixi’s que no diu cada persona) viu el seu viure com si fos el centre del cosmos. L’arbre del carrer no de n’adona del teu mal de queixal, deia, la seva única tasca es la recerca de l’aliment i les condicions que li permetin viure, i si no les troba es mor.
Al passar a analitzar el viure de les persones el fonamentava en la multi relació amb l’altre (parella, fill, veí, company...) i amb l’entorn. Relació que provoca un continu procés -“deriva” en deia ell- que solament viu en el moment present.
Essent així que el passat no es altra cosa que reviure un passat en el moment present i el futur és inexistent perquè desconeixem on ens portarà la deriva del viure.
En una línia semblant es situa Tolle[2] quan diu que l’únic absolutament real del teu viatge (vers una meta o direcció general a seguir) es la passa que estàs donant en aquest moment (en el teu cas llegint aquest article del blog). Es tot el que hi ha i hi pot haver.
Aquest mateix autor assenyala “estiguis on estiguis, estigues-hi totalment. Si el teu avui i ara et resulta intolerable, i et fa desgraciat, tens tres opcions: retirar-te de la situació, canviar-la o acceptar-la totalment”

En definitiva “pegar el bot” es triar un camí en una cruïlla (tal vegada no es el que fem en cada moment?, no estem triant[3] i escollint de forma continuada?). Això implica deixar, sempre, altres camins. Imaginar com haguéssim pogut viure en els altres camins és un exercici de fantasia que potser divertit uns moments però perillós si deixam que es converteixi en un mortificador pensament circular. Per això cal girar fulla i viure intensament el present. El demés són records -re elaborats en el present- i incerteses en la deriva del viure que ha de venir.
Per a mi una idea força important es la que surt ara mateix en el reflexionari –en dues versions una grega i l’altra actual[4]-: tots podem triar l’actitud que agafam davant les coses que ens passen.
Es tracta, idò, no solament de destriar i acceptar els "limitadors" esmentats elcomentari anterior, si no d'integrar-los en el nostre viure com a mesura i procés de fussió (bo de dir i mal de fer, però intentem-ho!). D'altra banda, com ja tothom accepta, vivim una profunda crisi i no bufen bons vents ni per a les petites empreses ni per als professionals, però com diu la cançó: després de la maror ve la bonança. I mentres tant a capejar el temporal i a remar![5]

Tenc la certesa LG que no t’he aportat gaire cosa, de fet tot això ja ho sabies, però hem reflexionat plegats. Hem compartit un moment de la deriva del nostre viure. A que està bé!

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge: Les ones (Mirador del la Costa dels Pins). Una imatge diferent en cada segon. Com el viure de les persones.

[1] Humberto Maturana. Diversos títols. Algunes de les seves conferències es poden trobar penjades a internet
[2] E.Tolle.- “El poder del ahora”. Gaia ediciones
[3] “Tu tries”. Vegeu el primer escrit del Blog que alhora dona titol a a la secció de “Flor de Card”
[4] Frases d’Epicteto i de V.Frankl
[5] Paco Muro.- “Ir o no ir”. Ed. Empresa Activa

Condicionants

2008-12-04T21:53:00.004+01:00

El fil de la conversa
Suposant que...la persona es conscient que pot prendre les decisions que vulgui; que no sempre s’actua segons les aportacions de la ciència; que les coses passen ens n’adonem o no; i que el voler es fonamental per emprendre accions de millora, llavors abans d’assenyalar possibles camins, m’agradarà trescar els suggeriments que fa na Montse en els seus comentari: “quins son els lligams que ens impedeixen, de vegades fer el bot?” i “quines les coses que ens donen el copet per agafar empenta?”

Es ben coneguda l’escala de la consciència que es presenta amb quatre escalons: incompetència inconscient/ incompetència conscient/ competència conscient/ competència inconscient
En molts de casos no passam del primer escaló, mai arribam a ser conscients de moltes coses, i per tant no ens preocupen gens ni mica. Sense anar més lluny no sabem si, ara mateix hi ha una matança de persones a un poblet perdut de l’Africa, i si el marit de la veïna la maltracta, o si l’humor d’aquell amic depèn d’una copa de suc...al no saber-ho no ens afecta (la realitat es inexistent fora de nosaltres, diu Maturana). Per això la primera passa és adonar-nos-en de les coses. Esser conscients de que hi ha coses de la nostra vida que, al treballar-les poden incrementar la nostra satisfacció interior i, en definitiva, els moments de felicitat.
En tenir consciència del desig de millora, llavors haurem d’analitzar les barreres i ponderar l’esforç.

Al parlar de barreres se m’apareix l’exemple del consultor Bill Kegg quan explicava els limitadors de la vida. Deia que cada vegada que manifestam “no puc estar...” o “no suporto...” el que fem es manifestar els limitadors que estrenyen el flux d’energia. Hi ho comparava a una tub del desaigua del rentador al qual, amb el temps, se li van afegint regruixos de grassa que limiten el pas de l’aigua. Son els nostres dracs interns, les nostres pors i dubtes, les finestres closes que ens conviden a la rutina i al deixar passar el temps (“tanmateix!” diem els mallorquins) i al conformisme.
El camí que oferia Bill era primer reconèixer aquests limitadors (consciència) i després acceptar-los com a propis (realisme) com a primera passa per facilitar-ne la dissolució o convertir-los en companys aliats.

Que ens impedeix fer el bot? Assenyalaria al manco tres motius, inconsciència, peresa o limitadors (controlats o incontrolats)
Cal, idò, prendre decisions i saber el que hom està disposat a perdre o a pagar per assolir les metes del somni (Es el cas, per exemple, de la persona que deixa la feina de funcionari per dedicar-se a la pintura, del que deixa una feina per estudiar, o del que s’arrisca deixant una cosa segura per encalçar un somni de futur... -per què la nostra societat no incentiva i premia el risc i l’esforç?-)

I en quan a la segona pregunta que planteja sobre quines coses ens donen l’empenta... potser es podria parlar de l’exemple (heu vist el millor vídeo de l’any?), la força dels mots (heu vist la pel·lícula de I. Coixet "La vida secreta de les paraules"?) i la força de l’entorn (a “lliçons de coses” un dia contaré l’anècdota de com una formigonera en un entorn amigable pot ajudar a una persona a decidir-se a aprendre a llegir i escriure). En tot cas, sens dubtes, resulta fonamental el desig, la il·lusió, el voler, fugir del tancament e un mateix per albirar altres perspectives.
Es una visió.
Gràcies Montse

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge: el crui del caqui o com la il·lusió interna ha de voler rompre la pell de la rutina i la comoditat

El bot

2008-11-17T19:12:00.017+01:00

El fil de la conversa
Tu tries!: cada persona sempre pren les decisions que vol prendre, tria la seva vida
Ho necessites?: no sempre necessitam tot allò que pensam que necessitam
Vols?: els fets de les persones a vegades s’allunyen de les aportacions de la ciència i, a més, no hi ha canvi sense resistències
Tot controlat?: A vegades les coses passen sense comptar-hi
El bot: Cal armar-se de coratge i saltar... es la primera passa per al canvi

Hesse[1] assenyala: Cada persona solament te una vocació genuïna, trobar el camí cap a si mateix...la seva tasca es descobrir el propi destí –no un d’arbitrari- i viure’l totalment...tot el demés és existència hipotètica, evasió, fuita..
A la dificil decisió de la recerca d’aquest camí, Jaworski l’anomena “traspassar el llindar” i el lliga al misteri i la força del compromís amb un mateix i amb els altres. Passar de la rutina del viure a la recerca del somni, traspassar el llindar, es un bot i, segons conta, no gens senzill: els meus companys es van sentir rebutjats i jo incomprès...havia madurat poc a poc distanciant-me del mon habitual...

La recerca del camí cap a si mateix, o des d’una perspectiva mes modesta, el desig d’assolir fites de millora personal segurament es pot plantejar també de forma escalonada i evolutiva. Potser resultarà un camí mes dolç, però mai absent de ruptures i canvis; de fet “si no hi ha resistències no hi ha canvi”[2], per tant sempre serà inevitable el bot, la passa, deixar coses enrere per envestir una nova situació

Aquest bot, en els cursos i seminaris de millora personal, moltes vegades es presenta lligat al que podríem anomenar certes litúrgies laiques. Així, cercant el compromís davant els altres[3] generalment es proposa treballar metes assolibles i mesurables, que es solen acompanyar d’estructures de seguiment per tal de superar, si mes no, l’efímera transcendència dels desitjos de Cap d’Any
Sols uns exemples d’aquestes litúrgies: es poden anomenar, amb convenciment i veu ben alta, les metes que hom vol assolir i passar sobre una línia dibuixada a terra figurant que es deixa el passat per encarar el futur; també es poden escriure “coses de mi que o m’agraden” i que es volen superar i després destruir el paper amb força mostrant així de manera pública del desig de superar determinades coses... es, en definitiva, una manera de manifestar als altres el desig de ser diferent.

La necessitat del bot, del pas tot cercant camins de millora, malgrat avui no tengui encara gaire consideració social (ja sabem que avui per avui el valor predominant es tenir per gastar més que els altres), és ben arrelat en la nostra cultura.
Recordem, si no “Això era i no era un rei que tenia tres fills...amb això decidiren partir a cercar la ventura..”[4]; moltes de les nostres rondaies comencen així. També en els contes de l’altre cap de mon la partida, deixar la casa, l’espai de comoditat i partir vers la recerca del desconegut es un dels missatges fonamentals[5]

La majoria de cultures tenen,també, litúrgies iniciàtiques que representen un bot per a determinar les etapes de la vida. En el nostre cas la religió potser ha anat suplantant ritus ancestrals: entre la primera i la segona infantesa hi ha la primera comunió, de la infantesa a la joventut hi ha la confirmació “que imprimeix caràcter” com el costum africà d’anar a caçar sols al bosc per primera vegada.

No solament es tracta de deixar la zona còmoda i partir. També rebem orientacions que ens poden portar a la recerca de l’aventura de la “cosa desconeguda”. Tal es el cas de l’exemple del viatge d’Abraham envers la “terra promesa”: l’aventura de trescar de forma persistent envers la recerca d’una utòpica i desconeguda meta
També ens conviden al canvi les festes de Pasqua (=pas) i fins i tot les gastades festes de Cap d’Any carregades de cistelles farcides de desitjos i il·lusions

I malgrat tot si val força i enginy per decidir i iniciar la ruptura de rutines vitals.
Com sempre podem triar entre deixar-nos portar o agafar les rendes de la vida i en aquest últim cas entre un “ja m’està bei així” o un “vull millorar”. La decisió i la feina, com sempre, es nostra. Per això, a vegades em deman, què vols fer?

Guillem Pont.
Novembre 2008

Imatge: el caragol (en aquest cas caragolí) pot representar la dualitat: tancament en si mateix/recerca de pervivència

[1] Citat per Jaworski.- “Sincronicidad. El camino interior hacia el liderazgo”. Ed. Paidós Plural
[2] Itamar Rogowski.- “Máter en desarrollo organizacional y consultoria de procesos”. Baracelona 2007-08
[3] Cal recordar que “els altres” sempre resulten fonamentals. A. Wallace a La Contra de La Vanguardia del 12/11 assenuala “buscar mi felicidad y mi seguridad como si yo fuera una isla es una estupidez”
[4] Format que, en diverses formes, es va repetint en els contes de l’ “Aplec de rondaies Mallorquines” recollides per Mn. Antoni Mª Alcover.
[5] Vladimir Propp.- “La raices històricas del cuento” . Ed. Fundamentos.

Tot controlat?

2008-09-29T22:01:00.002+02:00

El fil de la conversa
Tu tries!: cada persona sempre pren les decisions que vol prendre, tria la seva vida
Ho necessites?: no sempre necessitam tot allò que pensam que necessitam
Vols?: els fets de les persones a vegades s’allunyen de les aportacions de la ciència i, a més, no hi ha canvi sense resistències
Tot controlat?: A vegades les coses passen sense comptar-hi

Una
Era present a una d’aquestes reunions llargues i pesades. Com en moltes altres ocasions tenia el mòbil en situació de silenci. Veia les trucades però no les podia atendre; la majoria venien del desviament i realment tampoc no sabia qui era el que trucava; “si es interessant deixaran missatge” em deia a mi mateix. Vet aquí que en un petit descans, sense saber ben be per què i de forma ben excepcional deixo el mòbil a na Dàmaris (nom grec de l’eficient companya temporal de feina) per que atengui les trucades... i després ja en parlarem.
Al pocs minuts d’haver reiniciat la reunió m’avisen que en el telèfon tenc un tema important i urgent. Ostres!. ¿Per quines cinc-centes sem va ocórrer deixar el telèfon a una altra persona, cosa que mai acostumo a fer?

Dues
Tenia previst aquests mes tocar el tema de la sincronicitat (Concepte de Jung per designar la coincidència de dos o mes successos en la que hi ha implicada alguna cosa més que la possibilitat aleatòria). En una segona lectura –la primera m’havia passat de llis i aquí es podria assenyalar allò de “els mestres apareixen quan l’alumne és a punt”- el llibre de Jaworsky[1] amb aquest títol m’havia aportat profundes reflexions sobre totes aquestes preteses “casualitats” que adesiara tenim la sort de viure. I amb això, ai las!, m’arriba un mail de na Carme Bahima, fins fa poc companya de curs, amb un retall sobre el concepte de “serependisme”[2] o la sort de trobar coses valuoses per casualitat, la forma de trobar allò que no estàs cercant. Per què en aquest precís moment?

Tres
I es així que t’entra un no-se-què que es situa a la part superior del ventre i recordes, altra vegada, l’aforisme de Wagensberg[3]:“és l’atzar un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa”?
Tots hem viscut coses semblants: penses amb una persona i en aquell precís moment la te trobes o et telefona; estant amb una altra persona deis una mateixa paraula o frase en un mateix moment, penses una determinada cosa i et passa...
En podries fer una llista de les teves “sincronicitats”?

Les coses passen, tant si volem com no, tant si ens n’adonem com no... som una peça més de l’engranatge. Vegeu algunes idees per llegir i païr del llibre de Jaworski
P.Senge a la introducció assenyala:
a.- “El pensament crea el mon i després ens diu “no he estat jo” (Bohm)
b.- “La majoria de nosaltres no som capaços de percebre la realitat tal com és. La major part del que veiem esta conformat per les nostres impressions, la nostra història, el nostre equipatge, els nostres prejudicis. No podem veure els demés tal com son perquè estem massa ocupats reaccionant a la nostra pròpia experiència interna del que evoquen en nosaltres....rares vegades ens relacionam directament amb la realitat”
c.- El teorema de Bell –el descobriment més profund de la història de la ciència-: “el mon és fonamentalment inseparable...tot és connectat amb tot el demés”.
d.- El Principi de Mach: “La totalitat és necessària per a la comprensió de les parts de la mateixa manera que les parts són necessàries per a la comprensió del tot”
3.- Citant a Cataneda diu: “Tots, seguem gurerrers o no. Tenim un centímetre cúbic de sort que sorgeix davant nostre adesiara. La diferència entre l’home comú i el guerrer és que aquest es conscient d’això i una de les seves tasques és estar alerta, esperant deliberadament, de manera que quan sorgeixi aquest centímetre cúbic tengui la velocitat necessària, la valentia, d’agafar-lo”

El nostre coneixement és limitat, podem decidir allò que volem fer però dificilment podem controlar la deriva; per això ara mateix tot m’aporta a la voluntat de desaprendre algunes de les certeses apreses al llarg de la vida. Deixar de banda el Parménides de tota la vida –l’afirmació del ser i el rebuig del devenir, del canvi- i cercar la fluidesa de n’Heràclit –el fonament de tot és en el canvi incessant-, passar de pedra a riu, de la certesa al dubte, del convenciment a l’ambigüitat, del “és” al “pot ser”...

Tot això, et pot servir d’ajut o et porta al tancament?
Serè capaç de passar de les idees als fets i al ser?

Guillem Pont.
Setembre 2008
Imatge: el dragó (Tarentola mauritanica) necessita estar atent i esperant el seu centímetre cubic de sort

[1] Jaworski.- “Sincronicidad. El camino interior hacia el liderazgo”. Ed. Paidós Plural
[2] Podeu trobar referències a través de Google o altre cercador. De rebot –serependisme?- he trobat el concepte en un interessant article “los secretos de los genios de la creatividad” a MASTER-NET.net
[3] Jorge Wagensberg.- “Si la naturaleza es la respuesta, ¿Cuál era a pregunta? Y otros quinientos pensamientos sobre la incertidumbre”. Tusquets editores. Barcelona 2003

Vull?

2008-09-02T19:53:00.004+02:00

Si en una primera entrega (Tu tries!) es pretenia deixar constància de llibertat de la persona a l’hora de prendre decisions, i en una segona (Ho necessites?) es va voler evidenciar que les necessitats reals solen ser menys nombroses que les preteses o habituals, avui la intenció es deixar constància de que per millorar, s’ha de voler i, a més, implica esforç de canvi.

Idees de partida:
a.- No es pot pretendre tenir resultats diferents fent les mateixes coses de sempre
b.- Les nostres escales de coneixement son diverses en cada tema. En temes socials i conductuals moltes vegades ens encallem en la incompetència inconscient (“de capet cadascú te el seu”), volent dir amb això que no sempre aplicam el “pensament formal” de Piaget[1] –basti observar com premem els botons d’un ascensor- ni ens comportam com a “homo sapiens amans”[2].
c.- Tenir “consciència de” és sempre una primera passa per encetar qualsevol canvi
d.- Gairebé mai fem les coses en funció de l’aplicació de coneixements científics, com evidencia el filòsof J.A. Marina a “la inteligencia fracasada”[3] on en fonamentaré per plantejar interrogants amb la finalitat de qüestionar alguns comportaments habituals.
e.- Créixer, millorar, no és substancialment necessari. Tothom podria viure sense més anhels ni interessos que menjar, beure, passejar, dormir i boixar, de la millor manera possible
Amb aquesta introducció, t’interessa seguir llegint?.

Apa, idò, ara es tracta d’agafar paper i llapis i llegir a glopets...

Marina, després d’aprofundir en el concepte de intel·ligència –diu que la vertadera intel·ligència és la que acaba en conducta- assenyala que el marc de superior jerarquia per al individu és la seva felicitat. Considera un fracàs de la intel·ligència allò que l’aparti o impedeixi aconseguir la felicitat i per arribar-hi potser caldrà desaprendre algunes o, si mes no, introduir el dubte en el nostre pensament. Llavors... Quin diferencial hi ha entre el grau de felicitat que desitjaria i el que tenc?. M’atreviré a posar puntuacions?

També parla de coneixement, i de quina manera els prejudicis, les supersticions, el dogmatismes, els fanatismes, el blindatges contra les evidències, així com les creences tòxiques... ens poden allunyar tant de la ciència, com de la ètica.
He pensat alguna vegada...?”Anim que, si no arribo a la meta seré un fracassat!. “Merda!, he tornat a fallar, no faig res be”. “Mira que m’ha fet!, no li import a ningú, ho faig tot malament”. Des de quin sentiment penso això?

En quan als fracassos afectius, assenyala un camí per desgranar-los: el coneixement afecta -i es afectat- per les emocions que són les que determinen les accions. Suggereix el coneixement del nostre mapa afectiu: impulsos, sentiments, inclinacions (en castellà apegos) i pautes sentimentals (que son apreses i en algun casos es poden desaprendre) per conèixer des d’on observam la nostra conducta. Per quins sentiments he passat avui mateix?. Ara, en llegir això, des de quin sentiment ho faig?

Marina assenyala també elements per a la construcció i deconstrucció d’estils: el sistema de desitjos i projectes, les creences sobre el funcionament del mon i del que en podem esperar, així com les que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra capacitat d’afrontar problemes. M'atreveixo a fer una llista de les creences incorporades en el cervell que tenc del mon?, i de mi mateix? Es poden donar visions alternatives?

També parla del llenguatge. Assenyala com a fracàs del llenguatge interior la incapacitat de dirigir la conducta. I que el primer fracàs del llenguatge n’és la seva absència. Recorda que sempre interpretam allò que oïm, i que mai es dona una transmissió pura i simple de significat. Habitualment parlo i m’escolto o escolto realment a l’altre? Quan ho faig, intent posar-me en la seva pell?

Al tractar de la voluntat defuig de la vella voluntat com a facultat innata i es centra en quatre habilitats apreses: inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Que passaria si intentàs aplicar les quatre habilitats en les meves decisions d’acció?

Incideix també en la importància d’organitzar els propis plans de vida i de coordinar metes amb altres persones (família, relacions...) car el bessó sempre es situa en l’aplicació de la ciència en la pròpia vida i en relació amb els altres en el sí de la societat (que també potser intel·ligent o estúpida) que es concreta en la recerca del benestar, de la creació i de la justícia. Dissenyo un pla de vida? ¿Què vull ser en esser gran?

En definitiva, ¿vull dirigir la meva vida o vull esser portat per les circumstàncies i pel “ah!, jo som així”?

Bones reflexions.

Guillem Pont. Agost 2008

Imatge: soca de lledoner amb banda clara i obscura. Com la vida!

[1] J.Piaget. “Seis estudios de psicología”. Seix Barral. Barcelona, 1977
[2] Maturana/Pörksen.- “Del Ser al Hacer”. JCSaez. Santiago, 2004
[3] J.A.Marina. “La inteligencia fracasada. Teoria y practica de la estupidez”. Anagrama, 2004

Ho necessites?

2008-07-30T16:57:00.003+02:00

Avui m’agradarà cordellar quatre brins de diferents colors per arribar, amb el vencill, a poder amarrar les preguntes finals. Son quatre experiències que em portaren a la reflexió i que voldria contar.

a.-El primer primer es de color groc (llum, energia, activitat mental) i correspon a dues preguntes que em van fer. Va ser la resposta que em donaren a una proposta de creixement material: m’agradaria comprar dues quarteradetes, voltar-les de paret, fer un projecte i... llavors va esdevenir el diàleg:
-Ho necessites?
-No!
-Idò per què ho vols?
He de confessar que les preguntes no em deixaren gens neutre; a l’hora de plantejar la idea, pensava des de la lògica del “tenir més” i les preguntes, em van sacsar. Temps després, una vegada superada la sorpresa, les preguntes em van semblar evidència de profunditat de pensament i em van portar a la lògica del qüestionament: per què hauria de desitjar tenir mes bens, mes coses?.

b.- El segon es púrpura (caràcter fort, domini de la realitat, la força) prové d’una lectura. La protagonista, provenint de la supercivilització americana comparteix temporada i experiències amb els aborígens australians[1]. I allà aprèn moltes coses: a desaprendre el que havia après, a discriminar entre el que és superficial i superflu (llança totes les teves pertinences al foc), a desitjar millorar una mica cada dia (no celebren el complir anys, si no el ser millors) i a conèixer-se (quan t'asseguis en rotllana, fixa’t en allò que no pots suportar de la persona que tens al davant, idò això es el que has de començar a treballar en tu mateix)

c.- El tercer és verd (naturalesa, desig, germinació) i prové de l’experiència de la presentació del “Design Manifesto for Jerussalem” de Guillem Ferrer a Son Fortesa[2] (fa poc mes d’un any en vaig fer un comentari a “Flor de Card” i aquella tarda primaveral va representar una mena d’inici d’esdeveniments que aniré comentant). Es un convit a un nou disseny de la vida (No necessitam dissenyar sabates noves, si no caminar en una altra direcció), a la recerca de la sintonia amb la naturalesa i amb el cultiu de la saviesa: “Diuen els mestres que la saviesa ve quan un es capaç d’aquietar-se per poder observar i escoltar. No fa falta res mes. Aquietar-se, observar i escoltar activa la veritable intel·ligència que hi ha dintre d’un mateix. Llavors apareix la veritable bellesa i la veritable creativitat..."

d.- I el darrer es blanc (puresa, bons desitjos, sentiments nets) i es podria resumir en un dels consells[3] de Miedaner: Simplifica!, simplifica!, simplifica!. En la linia de “tot consumeix energia”, “desfe-te’n de tot allò que no hagis usat en el darrer any” i altres aportacions orientades superar el mal qualificat “síndrome de Diógenes” en el sentit d’arreplegar i arreplegar coses de dubtosa utilitat (obviament l’aportació de Diógenes a la cultura és una altra)

Quatre idees que es porten a la preguntes de reflexió i possible debat:

Les necessitats personals (les meves, les teves...) sintonitzen amb les necessitats globals i d’equilibri ecològic?
Podríem intentar viure una vida una mica més respectuosa amb l'entorn?. Quines coses concretes podríem fer?
Tenim clara la nostra meta vital final? Què volem ser en ésser grans? (tenir mes coses, més títols, esser feliços, una mica de tot...)
Quines coses, ara mateix, necessitam per “estar be”? (T’atreveixes a fer-ne una llista escrita i després pensar de la llista quines coses es podrien suprimir)
Quins valors fonamentals sustenten la nostra manera de fer les coses?
Es podrien donar altres possibilitats?

P.D. Acabo d’anotar a l’agenda que, aprofitant les vacances, he de fer neteja d’armaris i prestatgeries

[1] Marlo Morgan.- “Les veus del desert”
[2] www.pocapoc.net
[3] Talane Miedaner.- “Coaching para el éxito”

Tu tries!

2008-06-25T00:20:00.000+02:00

Coca, pepsi o palo en sifón? Vols continuar la relació amb la teva parella o la vols rompre?
Vols estar enfadat o alegre?...Tu tries!
Una idea oberta, certament te una mica d’arrel en els diàlegs socràtics, que entronca amb les noves línies del creixement personal que aporten les diferents orientacions del “coach” o entrenament personal, i amb un polset de les aportacions macroscòpiques derivades de desenvolupament organitzacional (DO)...tot ben remenat!

Tots coneixem persones que…. Havent tingut oportunitats de creixement personal i professional s’han quedat una mica estancades perquè els ha vingut de gust viure així. Son fruit del “tanmateix” tot esta fet, no puc fer res…
Tots coneixem persones que de mica en mica han anat amuntegant coses i mes coses materials, i doblers i… son aquells que decideixen sempre en funció d’allò que el aporta beneficis concrets. “I això treu”? sol ser la pregunta bàsica i fonamental
Tots coneixem persones que, des d’un punt de partida sense gaire possibilitats, han anat creixen de mica en mica… a força de llegir el diari cada dia, amb els anys poden mantenir una conversa oberta en diversos temes i qüestions
Tots coneixem persones que són coneixedors de temes concrets pel simple fet de mirar/escoltar documentals de la televisó
Tots coneixem persones que solament pensen en el menjar, dormir i en l’exercici del procrear.
Tots coneixem persones que destaquen per la seva generositat, que sempre tenen una mà per oferir
Tots coneixem persones compromeses amb el seu entorn, amb la seva gent, amb el seu temps
Tots coneixem persones tímides, bravejadores, despectives, opaques, dinàmiques, interessades o desinteressades, generoses… potser tots tenim una mica de tot

El que sembla evident es que tothom pot triar allò que vol viure: tu tries!.
Si vols mirar un documental o una telenovela
Si vols llegir alguna cosa o si vas al cafè a passar l’estona
Si davant una pretesa ofensa t’enfades o passes de l’enfadament
Si vas a cercar un amic o amiga per estar una estona o si vas sol al cinema
Si fas exercici físic o no. I quin!
Sempre s’ha de triar...(En una seqüència coneguda d’un film de Buñuel, fins i tot C. Deneve havia de triar quin dels dos ciurons que hi havia en el plat s’havia de menjar primer) i quan es tria un camí, se’n deixen altres

La reflexió ens porta a dos plantejament de la psicologia:
Entre acció i reacció sempre hi ha un petit moment de decisió[1]
Les accions humanes normalment venen motivades pels sentiments (això m’agrada i això altra no; m’agrada la teva companyia o no...i els sentiments es “fabriquen” a força de pensaments. En definitiva. Si dominem els pensaments[2], controlarem els sentiments, les emocions; i així podrem canviar la nostra manera de fer les coses i també les coses que tenim costum de fer (si no ens agraden)

I arribats aquí, les preguntes per al debat
Estàs satisfet o satisfeta del teu viure?. T’agradaria canviar algunes coses?
Has triat llegir aquest article. Hi tens res a dir?. Ho vols dir?
Coneixes persones com les assenyalades?. I altres casos diferents?
Quines decisions has pres avui mateix?. Han implicat triar?
Coneixes el motius pels quals has triat una cosa i no una altra?

Guillem Pont

Juny, 2008

[1] S. R. Covey. “Los 7 habitos de la gente altamente efectiva”. Ed. Paidós Plural. Barcelona, 1997
[2] E.Rigo “Les relacions humanes i el desenvolupament personal. La seva importancia en les organitzacions”. Conferència. Febrer 2007 on destaca la importancia dels pensaments