El fil de la conversa
Tu tries!: cada persona sempre pren les decisions que vol prendre, tria la seva vida
Ho necessites?: no sempre necessitam tot allò que pensam que necessitam
Vols?: els fets de les persones a vegades s’allunyen de les aportacions de la ciència i, a més, no hi ha canvi sense resistències
Tot controlat?: A vegades les coses passen sense comptar-hi
El bot: Cal armar-se de coratge i saltar... es la primera passa per al canvi
Hesse[1] assenyala: Cada persona solament te una vocació genuïna, trobar el camí cap a si mateix...la seva tasca es descobrir el propi destí –no un d’arbitrari- i viure’l totalment...tot el demés és existència hipotètica, evasió, fuita..
A la dificil decisió de la recerca d’aquest camí, Jaworski l’anomena “traspassar el llindar” i el lliga al misteri i la força del compromís amb un mateix i amb els altres. Passar de la rutina del viure a la recerca del somni, traspassar el llindar, es un bot i, segons conta, no gens senzill: els meus companys es van sentir rebutjats i jo incomprès...havia madurat poc a poc distanciant-me del mon habitual...
La recerca del camí cap a si mateix, o des d’una perspectiva mes modesta, el desig d’assolir fites de millora personal segurament es pot plantejar també de forma escalonada i evolutiva. Potser resultarà un camí mes dolç, però mai absent de ruptures i canvis; de fet “si no hi ha resistències no hi ha canvi”[2], per tant sempre serà inevitable el bot, la passa, deixar coses enrere per envestir una nova situació
Aquest bot, en els cursos i seminaris de millora personal, moltes vegades es presenta lligat al que podríem anomenar certes litúrgies laiques. Així, cercant el compromís davant els altres[3] generalment es proposa treballar metes assolibles i mesurables, que es solen acompanyar d’estructures de seguiment per tal de superar, si mes no, l’efímera transcendència dels desitjos de Cap d’Any
Sols uns exemples d’aquestes litúrgies: es poden anomenar, amb convenciment i veu ben alta, les metes que hom vol assolir i passar sobre una línia dibuixada a terra figurant que es deixa el passat per encarar el futur; també es poden escriure “coses de mi que o m’agraden” i que es volen superar i després destruir el paper amb força mostrant així de manera pública del desig de superar determinades coses... es, en definitiva, una manera de manifestar als altres el desig de ser diferent.
La necessitat del bot, del pas tot cercant camins de millora, malgrat avui no tengui encara gaire consideració social (ja sabem que avui per avui el valor predominant es tenir per gastar més que els altres), és ben arrelat en la nostra cultura.
Recordem, si no “Això era i no era un rei que tenia tres fills...amb això decidiren partir a cercar la ventura..”[4]; moltes de les nostres rondaies comencen així. També en els contes de l’altre cap de mon la partida, deixar la casa, l’espai de comoditat i partir vers la recerca del desconegut es un dels missatges fonamentals[5]
La majoria de cultures tenen,també, litúrgies iniciàtiques que representen un bot per a determinar les etapes de la vida. En el nostre cas la religió potser ha anat suplantant ritus ancestrals: entre la primera i la segona infantesa hi ha la primera comunió, de la infantesa a la joventut hi ha la confirmació “que imprimeix caràcter” com el costum africà d’anar a caçar sols al bosc per primera vegada.
No solament es tracta de deixar la zona còmoda i partir. També rebem orientacions que ens poden portar a la recerca de l’aventura de la “cosa desconeguda”. Tal es el cas de l’exemple del viatge d’Abraham envers la “terra promesa”: l’aventura de trescar de forma persistent envers la recerca d’una utòpica i desconeguda meta
També ens conviden al canvi les festes de Pasqua (=pas) i fins i tot les gastades festes de Cap d’Any carregades de cistelles farcides de desitjos i il·lusions
I malgrat tot si val força i enginy per decidir i iniciar la ruptura de rutines vitals.
Com sempre podem triar entre deixar-nos portar o agafar les rendes de la vida i en aquest últim cas entre un “ja m’està bei així” o un “vull millorar”. La decisió i la feina, com sempre, es nostra. Per això, a vegades em deman, què vols fer?
Guillem Pont.
Novembre 2008
Tu tries!: cada persona sempre pren les decisions que vol prendre, tria la seva vida
Ho necessites?: no sempre necessitam tot allò que pensam que necessitam
Vols?: els fets de les persones a vegades s’allunyen de les aportacions de la ciència i, a més, no hi ha canvi sense resistències
Tot controlat?: A vegades les coses passen sense comptar-hi
El bot: Cal armar-se de coratge i saltar... es la primera passa per al canvi
Hesse[1] assenyala: Cada persona solament te una vocació genuïna, trobar el camí cap a si mateix...la seva tasca es descobrir el propi destí –no un d’arbitrari- i viure’l totalment...tot el demés és existència hipotètica, evasió, fuita..
A la dificil decisió de la recerca d’aquest camí, Jaworski l’anomena “traspassar el llindar” i el lliga al misteri i la força del compromís amb un mateix i amb els altres. Passar de la rutina del viure a la recerca del somni, traspassar el llindar, es un bot i, segons conta, no gens senzill: els meus companys es van sentir rebutjats i jo incomprès...havia madurat poc a poc distanciant-me del mon habitual...
La recerca del camí cap a si mateix, o des d’una perspectiva mes modesta, el desig d’assolir fites de millora personal segurament es pot plantejar també de forma escalonada i evolutiva. Potser resultarà un camí mes dolç, però mai absent de ruptures i canvis; de fet “si no hi ha resistències no hi ha canvi”[2], per tant sempre serà inevitable el bot, la passa, deixar coses enrere per envestir una nova situació
Aquest bot, en els cursos i seminaris de millora personal, moltes vegades es presenta lligat al que podríem anomenar certes litúrgies laiques. Així, cercant el compromís davant els altres[3] generalment es proposa treballar metes assolibles i mesurables, que es solen acompanyar d’estructures de seguiment per tal de superar, si mes no, l’efímera transcendència dels desitjos de Cap d’Any
Sols uns exemples d’aquestes litúrgies: es poden anomenar, amb convenciment i veu ben alta, les metes que hom vol assolir i passar sobre una línia dibuixada a terra figurant que es deixa el passat per encarar el futur; també es poden escriure “coses de mi que o m’agraden” i que es volen superar i després destruir el paper amb força mostrant així de manera pública del desig de superar determinades coses... es, en definitiva, una manera de manifestar als altres el desig de ser diferent.
La necessitat del bot, del pas tot cercant camins de millora, malgrat avui no tengui encara gaire consideració social (ja sabem que avui per avui el valor predominant es tenir per gastar més que els altres), és ben arrelat en la nostra cultura.
Recordem, si no “Això era i no era un rei que tenia tres fills...amb això decidiren partir a cercar la ventura..”[4]; moltes de les nostres rondaies comencen així. També en els contes de l’altre cap de mon la partida, deixar la casa, l’espai de comoditat i partir vers la recerca del desconegut es un dels missatges fonamentals[5]
La majoria de cultures tenen,també, litúrgies iniciàtiques que representen un bot per a determinar les etapes de la vida. En el nostre cas la religió potser ha anat suplantant ritus ancestrals: entre la primera i la segona infantesa hi ha la primera comunió, de la infantesa a la joventut hi ha la confirmació “que imprimeix caràcter” com el costum africà d’anar a caçar sols al bosc per primera vegada.
No solament es tracta de deixar la zona còmoda i partir. També rebem orientacions que ens poden portar a la recerca de l’aventura de la “cosa desconeguda”. Tal es el cas de l’exemple del viatge d’Abraham envers la “terra promesa”: l’aventura de trescar de forma persistent envers la recerca d’una utòpica i desconeguda meta
També ens conviden al canvi les festes de Pasqua (=pas) i fins i tot les gastades festes de Cap d’Any carregades de cistelles farcides de desitjos i il·lusions
I malgrat tot si val força i enginy per decidir i iniciar la ruptura de rutines vitals.
Com sempre podem triar entre deixar-nos portar o agafar les rendes de la vida i en aquest últim cas entre un “ja m’està bei així” o un “vull millorar”. La decisió i la feina, com sempre, es nostra. Per això, a vegades em deman, què vols fer?
Guillem Pont.
Novembre 2008
Imatge: el caragol (en aquest cas caragolí) pot representar la dualitat: tancament en si mateix/recerca de pervivència
[2] Itamar Rogowski.- “Máter en desarrollo organizacional y consultoria de procesos”. Baracelona 2007-08
[3] Cal recordar que “els altres” sempre resulten fonamentals. A. Wallace a La Contra de La Vanguardia del 12/11 assenuala “buscar mi felicidad y mi seguridad como si yo fuera una isla es una estupidez”
[4] Format que, en diverses formes, es va repetint en els contes de l’ “Aplec de rondaies Mallorquines” recollides per Mn. Antoni Mª Alcover.
[5] Vladimir Propp.- “La raices històricas del cuento” . Ed. Fundamentos.
