Qui se'n farà càrrec?

Sorgí la qüestió a “Que en trobau?” de Card.cat (17.12.2014). El número de respostes podria evidenciar manca d'interès, però també certa desesperança.

Darrerament el servei d'electricitat a les cases llorencines -que tothom paga religiosament perquè si no te'l tallen sense miraments- mostra greus deficiències tant per les continues interrupcions com per les baixades de tensió. Fets que poden provocar, i de fet han provocat, nombrosos perjudicis que van des de la pana dels electrodomèstics més sensibles a la pèrdua de feina amb qui treballava, per exemple amb ordinadors o màquines industrials.

La deriva del S.M.O.E.

Assenyala Maturana que s'aprèn reflexionant amb altres i deu tenir part de raó, perquè si en Tomàs no m'hagués convidat a fer la presentació del reportatge “Les mestres de la República” segurament encara no hagués reverdit a la memòria la vella i oblidada experiència del SMOE.

Entre altres coses, el dia de l'esmentada presentació, vaig assenyalar que, com a comunitat, no havíem destacat pel nostre interès vers el sistema escolar, ni l'educació en general.

Fonamentava la opinió en tres fets concrets:

Via verda

“Aigo, vos demanam, aigo
i vós, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent”.

Ho canta magistralment Maria del Mar Bonet en una vella cançó, i es podria aplicar perfectament a la “Via verda”.

Inaugurada fa poc, -segons el diari amb bona part del públic amb presència de persones afiliades al Partit que governa-, ens podrà agradar més o manco: pel paisatge, pels arbres sembrats, pels racons, per les senyalitzacions...i hi podrem passejar de forma més manco habitual; però no se ben be si la qüestió és valorar com ha quedat o l'ús que se'n fa.

Demanàrem un mitjà de transport ecològic i sostenible que pogués cobrir les necessitats de les persones que viuen a la zona de Llevant i ens han encolomat una “Via verda” per anar a passejar!. No. No era això!

Les mestres de la República (introducció)

Vaig entendre que la proposta de l'OCB, -a qui agraeixo la possibilitat de parlar de qüestions d'educació, un tema que m'encanta i emociona- era treballar el canemàs on es presentar el reportatge “Las maestras de la República”, un reportatge de FETE-UGT dirigit per Pilar Pérez Solano al qual, enguany, li atorgaren el pertinent Goya.

Si tot el que es diu es dit per algú, el títol, la font i el premi ja mostren clarament les pretensions y la qualitat del reportatge. Dels continguts en vaig voler destacar el “nou model de dona” de les mestres, la palanca de modernització, no sempre ben acceptada, del paper social de la dona que es feia evident amb el canvi de color de la roba (del negre al color), amb la llargària dels cabells (dels tapats sota el mocador als curts) i amb els costums (de casa a l'aula del poble).

Una bassa d'oli!

Es que, es que...saps, ella és poc menjadora i... L'infant que passa pel carrer amb la padrina i encara balbuceja, amb el seu parlar de persona gran, ja ha après una de les lliçons fonamentals, i que segurament li durarà tota una vida, culpar als altres del que li passa i no l'hi agrada gaire.

Mestres tant, a l'altre cantó, amb roba i pols de picapedrer un altre padrí espera l'arribada del seus nets que just acaben de començar el curs escolar “allà d'alt”:-Què?, arribaran? -En veig un bon “grupo” que ve daixo-daixo, crec que si...

Trànsit emocional (aproximació teòrica)

El sentiment de tristesa, després de llegir “Joan Sanxo Tous” de Josep Cortès, em convidà a la reflexió i recerca de velles anotacions. ¿Com es pot passar de: “ ...el nostre silenci, la nostra inacció no seria altra cosa que una deserció...” “Peró mai no hi ha raó per creuar els braços, escèptics a tot” (en paraules seves) a “Les seves filles, i fins i tot la meva germana, em diuen que en tenen la imatge d’ell llegint o escoltant la ràdio. Jo el recordo caminant” (C. Alomar) o a “un home callat, reclòs a ca seva, que mirava enfora” (Ll. Capellà)? ¿Quins sentiments degueren acompanyar el seu trànsit?

Tot canvi de posicionament -encara que sigui desitjat, com per exemple una jubilació- i tota ruptura -per exemple una separació- implica pèrdues i haver d'afrontar nous reptes; i tota pèrdua implica un cert dol.

Nuclis

Sense arribar a saber si la pregunta fou ben plantejada -les preguntes tan obertes permeten múltiples interpretacions-, cert és que el darrer “Que en trobau?” d'en Pau a Card.Cat ha provocat diverses, inesperades i interessants intervencions.

Sembla ser que alguns veïns de sa Coma no estan gaire satisfets pel conjunt dels serveis rebuts. Segurament també trobaríem persones de Son Carrió i de Sant Llorenç que no es mostrarien satisfetes per un o altra motiu...

De transparències i participació

Ara ja sabem que estem ens mans de la desinformació. Tot es maquilla a conveniència; i les notícies, fins i tot en els mitjans més oberts -com demostra la crisi de “El Jueves”-, mostren el caire que el poder vol i desitja. D'altra banda els missatges no formals són tants i variats que configuren un vertader boscatge de difícil clarificació.
La intuïció, després d'espipellar a un i altre indrets, serà, idò, la font més personal i fiable.
Recentment s'han produït dos fets que conviden a la reflexió.

Cues

Adesiara es pot gaudir de l'exercici de mirar des d'una certa distància i treure'n conclusions. Procurant no implicar-se emocionalmente en els judicis es tracta d'aprofitar el joc incessant de les connexions neuronals en l'aplicació del que podríem anomenar "joc mental del que passaria si...”.

El cas concret fa referència a l'organització interna d'un grup de persones amb una tasca en comú. 

Així, sala d'espera on la gent, sense horari concret, compareix a l'hospital amb la finalitat de que li treguin una mica de sang per fer una anàlisi de finalitat diversa. La indicació, curta i senzilla, semblant per a tots: “heu d'anar allà, en dejú, de 8 a 9”.

Nou paradigma

A vegades arriben informacions....

Diuen que cada dia rebem un feix de missatges que el cervell ha de sedassar davant la impossibilitat de poder-los processar a tots. I el cervell tria els que vol triar, d'acord amb tota la història personal que, mica en mica, anam confegint. Es així que, si un grup de persones fa un mateix viatge, es dona la possibilitat de que casa un el conti de forma diferent.

Barruts!

Si resulta cert el que assenyala la teoria quàntica (http://reflexionari.blogspot.com.es/2014/03/blog-post.html) hauré d'acceptar que el meu ésser també disposa d'aquest gradient egoista, atrevit i despectiu que defineix els barruts. Sí, aquell que apliquen, davant els altres i l'entorn, de forma continuada, amb fets i pensaments, ser centre únic del cosmos. Un gradient que, d'altra banda, em resulta agressiu, que no puc suportar perquè fer la meva sensibilitat. Ja ho val!

La nostra comunitat és petita, d'aquelles en que ens diem la mentida “aquí ens coneixem tots”.

Preguntes de gener

Escola

Desconcert, confusió...desànim. Com abans?, segurament bastant pitjor.

Diuen que les proves de força contra l'Estat, on els que protesten hi posen el sou i els que manen no hi posen res -si no es converteixen en capgirades polítiques, es clar!- tenen poques possibilitats d'arribar a bon port.

També diuen que res es pot imposar, a la força, a una altra persona. Bé ho saben els directius de les empreses que treballen el convenciment i l'afiliació dels seus empleats. Les ordres imperatives, l'ús de la por -d'altra banda arma ben poderosa-... tan sols aconsegueixen un llanguit “fer com si”

Cal reconèixer que si la Conselleria d'Educació pretén -com han dit veus ben autoritzades- desprestigiar i carregar-se l'escola pública no ho fan gens malament. Es clar que en ser en el cap -vull dir les eleccions- comptarem les voltes! I sabrem on som.

De rebots i altres consideracions

Encarxofats en el sofà que justament hi ha davant la xemeneia que crema estelles d'ametler i la televisió que ens adormissen mentre la digestió fa la seva feina, vivim el viure con si la vida passàs pel carrer sense afectar-nos. Han passat poques hores i gairebé ja són a l'oblit els propòsits habitualment inútils de Cap d'Any, si és que n'hi va haver!. Fa part del joc, la festa ens distreu, la pèrdua del poder adquisitiu i de les condicions socials ens estrenyen però ,encara, no ofeguen, i la peresa enterboleix el pensar.