La plaça de l'Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig.
De mica en mica la fama anà en augment fins arribar a la plenitud amb els reconeguts Antonio Machin i José Guardiola poc abans dels anys seixanta del segle passat.
Tal va arribar a ser la identificació dels artistes amb la comunitat que José Guardiola, en partits de festa, arribà a jugar amb el “C.D. Cardessar”.
.jpg)
Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure's i , fins i tot, al pensar.
Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació.
El fenomen ovni, objecte volant no identificat, va néixer el 1947 quan Kenneth Arnold, pilot nord-americà, declarà haver vist fins a nou objectes que reflectien la llum dels Sol a certa distància de l'avió que ell pilotava.
A partir d'aquí es va anar estenent el fenomen on tothom hi ficava cullerada: que si extraterrestres, que si trobades d'albirament (es veu que determinades muntanyes resultaven més idònies que les altres), fins i tot, si no recordo malament, es varen arribar a fer programes específics a la televisió pública sobre el tema.
N'Antoni Serverí, per compte de es
Sord, hi treballava de picapedrer a ca Madò Anita. Es veu que es
conegueren amb el guixaire i, mig en broma i mig en serio, es
començaren a picar: que si jo, que si tu...
Aleshores n'Antoni mostrava pretensions de bon ciclista. Era un dels pocs llorencins que disposava d'una bicicleta de manillar baix per a ús de trasllats habituals
.jpg)
La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor.
Acabada la funció, la seva tasca, s'aixecava i se n'anava. No hi havia espai ni per a la conversa ni per a salutacions afegides. Feia la seva feina i se n'anava. Una feina que no tenia assignada ni, que sabéssim, pactada amb el rector o el vicari. Simplement venia els dies de festa grossa a manxar i alliberava, d'aquesta manera, la tasca d'un dels escolanets o d'un altra “voluntari”.
No tenia el nom gens
original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes
encara eren centres d'ocupació i rendibilitat agrícola responien al
nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.
Els noms dels animals a les possessions s'anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro... en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills... i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s'han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró
En Sebastià Roser va estar llogat sis anys a Son Cardaix per fer de porqueret. Dels vuit als catorze anys. Hi va arribar després de la primera comunió i se n'anà quan li va sorgir l'oportunitat de fer de picapedrer a Manacor i, així, guanyar més doblers. -T'havies d'espavilar!, em digué en el moment de confirmar l'anècdota que havia contat n'Antoni Pascual.
.jpg)
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d'infants, de descarada explotació infantil.
En el nostre entorn ésser picadors de pedra o picadors d'esquerda, en els anys cinquanta, era una professió com una altra.
“Picar pedra” encara ara és sinònim de laboriositat continuada.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s'arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l'alimentació familiar de tot l'any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader.
.jpg)
Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura.
Se n'havia de parlar llargament i s'havia de preparar. Sempre hi havia, parent o veïnat qui, coneixent el procés de l'eixida enflocava allò de:
-Has d'anar a Palma?, idò hauràs de besar es cul a n'es portalà!.
Eren fidels clients del cafè de Cas Pinxo. Es veu que el pare d'en Nadal i de n'Antoni tenia mà esquerra per gestionar els capricis dels membres de la pandilla. Segons conta n'Antoni Pascual a vegades trobaven algun dels membres de la pandilla que anaven a collir un matí d'ametles a compte del cassiner.
De entre les múltiples annerotades que va fer “sa Matança” en destaca un simulacre de judici que es teatralitzà a l'interior del cafè.
.jpg)
Resulta curiosa la mobilitat dels costums socials. ¿Qui, en quin moment i per quines raons va decidir deixar d'anar a passejar a la carretera de Son Servera i va començar a passejar pel carrer Major?
Els qui vam viure el trasllat del jovent del cafè de Ca na Mena a l'Olímpic podem intuir que l'atzar i el lideratge en resulten fonamentals.
Després de varis intents, no reeixits, d'estudiar el tema sota l'orientació de Bel Moll, Lourdes Melis (2014), amb el guiatge de Sebastià Serra, enllestí “Tallers, brodadores i brodats a Sant Llorenç des Cardassar. 1924-1974”, un treball d'investigació publicat el 2014 que fa part de la col·lecció Pou Vell. No sols ara tenim detallada informació sinó que, posteriorment, es reté reconeixement formal amb la celebració del ”Any de les brodadores” i amb el canvi de nom de la carretera de Son Servera per “Passeig de ses Brodadores”.
Fa una seixantena d'anys, de forma ben diferent, ja hi jugaven a batalles.
Sols hi participaven nins o jovencells. S'arremolinaven a diversos indrets, un dels més populars era Son Tàrrec i al coster entre aquest i les vies del tren, tot establits de la vella possessió de Sa Cova. El lloc preferit era l'anomenada “cova de ses genetes” que no era gaire cosa més que una vella mata de dos pisos entorcillada, però que exercia la funció de símbol. Qui dominava la cova de ses genetes es sentia del grup guanyador o, si mes no, guaitar-hi quan la dominaven els altres era una proesa que evidenciava el valor i l'atreviment dels qui ho aconseguien.
Ens situam, si fa no fa, en el Sant Llorenç de 1960 del segle passat. Don Mariano Serrano, el reconegut mestre, entre altres coses, per haver iniciat a Sant Llorenç i des de l'escola pública la formació de nous batxillers, havia arribat, en tren, el 1958. Posteriorment va viure en un pis de l'antic carrer Calvo Sotelo, avui Església i, si no vaig errat, ja s'havia tornat casar.
Del seu primer matrimoni -sembla que la seva dona havia finit a les riades valencianes de 1957- era el seu fill Fernando, aleshores pollastrell.
No sabem per quin motiu un tal Escandell que segons es comentava havia fuit de la presó de Palma, devia tenir alguns temes oberts amb en Fernando. Certament, com sol passar en els adecdotaris, no es coneix res com a cosa certa, hi ha certa nebulosa de desconeixement.
El que si es cert es que aquell desconegut, no gaire ben vestit, va comparèixer a Sant Llorenç i, demanant demanant, va localitzar la casa del mestre. Va esperar la fosca per intentar, pujant per la canal, arribar al pis on vivia el mestre amb la seva família.
D'aquell grup de soldats, alguns destacaren per la seva planta i simpatia. Eren guanyadors i portaven uniforme i això els donava un valor afegit.
Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar. Ben fresca és la consideració de l'ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d'art o de cultura popular tradicional.
Quan la gent, exclusivament homes i fonamentalment joves feien vetlada en el cafè, fumant, jugant o parlant (ja se'ns fa difícil recordar-ho o imaginar-ho). Quan l'avorriment vessava, en tropa, sortien a er alguna eixida, normalment una annerotada on algun veïnat en rebia les conseqüències. Una situació molt semblant a la bellament descrita per Mn. Galmés a “Flor de card” quan parla dels boiets i En Rosset Baió.
De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l'espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s'assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d'aprendre coses noves.
.jpg)
Vivia a Son Formiga, en una d'aquelles cases que tenint el frontis a l'actual carrer Ponent gaudeixen d'un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.
AL - Anecdotari llorencí
Quin interès hi podria haver rere anècdotes relatives al passat i pocs transcendents?. Diria que l'objectiu és doble.
D'una banda furgar en el passat ens pot ajudar a entendre el present. De fet hi ha actituds i comportaments que deixen petjada. Les circumstàncies han canviat, han canviat molt, no és probable idò, que fets semblants es puguin repetir, però si es poden repetir les actituds que suporten els fets. per posar un exemple quan, temps enrere, hom participava en una de les sonades cornades, la responsabilitat individual s'amagava rere el grup, vull dir que una persona que feia alulea o tirava una pedra a una persiana ho podia fer perquè el grup l'emparava; un acte que, de forma individual, mai s'hagués atrevit a fer. Persisteix un cert costum de tirar la pedra i amagar la ma, en sentit figurat? Si hi fos, tal vegada, arrela en antics comportaments.
Cert és que determinades intervencions poden despertar curiositat, identificació, contradicció o controvèrsia però no deixen de ser excepcions. A cada una de les taules cadascú assumeix els seu paper: xerraire, escoltador, assenyat, enginyós amb els acudits, desconnectat...i les converses solen acabar tal com començaren. Vull dir que, generalment, no s'estableix cap tipus de compromís, ni d'acció, ni de sintonia, ni de res.
Precisament per això, per la seva intranscendència, resulta interessant parar l'orella als temes que sorgeixen de forma espontània o perquè algun dels membres de la taula es sent afectat.
Sense anar més lluny l'altre dia sorgí el tema de l'ocupació del carrers. Una ocupació dels carrers a benefici dels comerciants que ho sol·liciten.
Feien referència a aquells que ocupen tot el carrer determinats dies a la setmana i al tallar el trànsit obliguen els cotxes i, a vegades, els vianants a voltar per altres carrers.
A vegades m'indign, altres m'ho pas bé i m'pareix un somriure a la cara i d'altres, contravenint el saber “normal” m'ajuden a enfocar qüestions que, altrament, passarien desapercebudes.
Tal com ha passat avui, podríem dir que es van repetint una sèrie d'idees i raonaments:
A.- Llegir, pegar una ullada, als titulars de la premsa escrita, atesa la quantitat d'informacions i notícies, és una manera, com una altra, de conrear la desinformació. El que Noam Chomsky anomena “l'estratègia de la distracció”. Vora una notícia rellevant n'hi poses deu d'insignificants i la rellevant passa desapercebuda. El mateix podríem aplicar als llibres, a les decisions polítiques, a les activitats culturals... L'extensió -pàgina sencera- del tractament de la notícia no va parell a la importància o transcendència.
B.- Una altra constant fa referència als aspectes formals. Redacten tan bé, ho presenten de forma tan afinada -sigui el tema que sigui com es veu en els exemples que s'adjunten- que ens recorden, sense voler però de forma contundent, que els”escriptors locals”, jugam a una lliga regional. Vull dir amb això que la majoria dels articles de card.cat o dels comentaris que hi surten no passarien ni un sedàs qualitatiu de malla grossa.
Es que que hi ha, i n'hem de ser conscients!.
C.- Alerta!. No confondre un sedàs qualitatiu amb la capacitat d'incidència. Qualsevol comentari escrit o notícia a nivell local -en general i comptant amb les pertinents excepcions-, pot resultar molt més comentat, molt més transcendent, per a la comunitat local -dependrà del contingut i de qui l'expressa- que no els articles d'opinió esmentats a nivell de la comunitat que abasta el diari.
Val a dir que aquesta darrer punt no es suporta en cap estudi seriós. Es una simple intuïció derivada de l'experiència (cinquanta anys de participació en una revista local ha de donar cert grau).
Vegeu els comentaris, per ordre de lectura, d'avui, en hores de sol fort:
Amolla la pregunta a manera de repte: jo no ho sé, potser tu ho podràs cercar.
A vegades, no sempre, després de llegir els titulars del diari i altres vegades entre text i text, entre text i imatges o entre somriures i comentaris intranscendents -anar de collonades en diuen aquí-, es juga l'etern joc de la curiositat: fer preguntes obertes, indagar... i, tal vegada, descobrir paraules amagades.
.jpg)
El peu de fotografia del diari on, sobre gris hi apareixien un munt de petites taques blanques assenyalava que eren de Sant Llorenç i per això ens varem recrear en la conversa:
Ens hem de situar en els anys 30 del segle passat quan uns joves llorencins s'enrotllaren voluntaris a la Marina. Aleshores, temps d'estretors econòmiques, disposar de plat calent, roba neta i una petita paga complia moltes de les aspiracions dels jovencells.
Un dels ports segurs de la marina espanyola era Ceuta. A la part alta de la citat es situa el barri Hadú, formalment anomenat, també, San José. Barri on en aquella època, quan els llorencins que feien el servei militar de mariners, en determinats cafès s'hi exercia la prostitució.
Múltiples varen ser les implicacions i aportacions de fa cinquanta anys, múltiples son les possibles lectures i múltiples els records. Per això el present resum no passa de ser una de les possibles lectures que se'n poden fer.
Aquesta multiplicitat es manté a l'hora de furgar en les motivacions. ¿Què va ser el que va moure a aquell grup de joves a muntar el Card?. No he sabut trobar una resposta convincent. Certament hi havia un petit grup al que no ens agradava l'espai i el temps que ens tocà viure.
La qüestió es planteja en dos vessants a les vint-i-tres persones entrevistades: el què representà a nivell personal i l'opinió del que pogués haver representat a nivell social.
Les respostes resulten contundents.
A nivell personal:
-9 de les persones entrevistades (39%) reconeix que el Club Card o les seves activitats suposaren un canvi substancial en les seves vides.
Les preguntes obertes, com aquesta, possibiliten respostes molt divergents.
A tall d'exemple, la resposta més repetida va ser “Flor de Card”. A l'hora de fer agrupacions i comptar respostes es considerava si s'anomenava concretament “Flor de Card”. Uns ho digueren perquè havien “enrevoltat” la revista -manera d'anomenar el procés de paginació-, i recordaven aquelles vetlades donant voltes a la taula de reunions i feina. D'altres l'anomenaren perquè havia representat una finestra d'informació sobre els esdeveniments de la localitat. Realment l'únic nexe entre les dues idees tan dispars és la paraula “Flor de Card”. Cosa semblant passa amb la resta de respostes.
-La primera referència s'ha de fer a l'anomenat “esperit del temps”. Amb l'arribada dels tecnòcrates al poder s'evidencià que l'Estat no podria seguir aïllat. S'imposaven, idò, programes d'obertura perquè pogués arribar el turisme però sense trair, això sí, els principis del Movimiento Nacional En aquesta escletxa s'hi situaria el foment dels tele-clubs, primera intenció del Club Card.
