De banda la festa d'inauguració, un campionat local de ping-pong, un concurs de felicitacions de Nadal, la cavalcada dels Reis d'Orient i la representació del “Rei Herodes”, foren les primeres activitats del Club Card, Si a aquestes primeres hi afegim les de febrer i març: excursions, “Flor de Card”, conferències i cinema (més els campaments a l'estiu), tendrem un ampla ventall ben en línia del que s'havia treballat en el llarg procés de gestació.
Unes primeres activitats que defineixen el que hauria de ser el Club Card en aquella primera etapa tant a nivell del “que” com a nivell del “com” que vendria definit, en certa manera, per l'estructura del poder de decisió.
Segurament aquest “com”, aleshores s'havia de considerar una estructura de poder “moderna” al intentar exercitar una democràcia que, de manera formal, encara havia d'arribar.
A les Juntes mensuals de la Directiva es prenien acords per majoria simple. A l'hora d'assignar responsabilitats s'assenyalava la persona que més hi havia de treballar, i que per raons de democràcia interna hauria de consensuar les decisions amb el grup si no volia rebre la consideració de “dictador!”.
En el sí de la Junta Directiva hi havia els rols que, de seguida i amb el fer, s'anaren definint i que es mantendrien, si més no, al llarg de tota la primera etapa: el president presidia, de la mateixa manera que feien les tasques administratives, secretari i tresorer, però la dinàmica d'activitats, el lideratge real es portava des de la vicepresidència amb el suport del que posteriorment conformaria el nucli de “Flor de Card”. Un lideratge tou i compartit on s'aplicaria la coneguda màxima “qui fa la feina és qui ha de decidir” (Certament la lectura del, llibretó “Ganaras el pan con el sudor del de enfrente” de P. Chamizo ens havia afectat).
Aquesta estructura, que tampoc era planificada, s'explica perquè els que ens veiem cada dia un grapat d'hores érem qui treballàvem la confecció, manual i pobre, de “sa revista”.
Ja de ben prest, es possibilitaria l'autonomia de les diverses seccions que de mica en mica anirien assumint. Una autonomia que, d'altra banda, donava sortida als diversos lideratges que, encara que parcialment ocults s'haurien de destapar.
Una estructura sense distincions per motius d'edat, sexe i creences, moderna en el seu temps, i potser encara ara ho seria.
I tot de forma intuïtiva i sense planificació prèvia. Amb mirada d'avui hom se n'adona d'una certa semblança tant amb l'escola del treball de Kerschensteiner, ja que s'aprenia treballant, fent les coses, com amb l'idea d'aprenentatge de Humberto Maturan, pel que fa al desenvolupament personal, “s'aprèn reflexionant, fent amb altres”.
I com era d'esperar, ben prest, sorgiren les primeres discrepàncies internes, els primers problemes. Uns d'àmbit estrictament personal i d'altres de caire més estructural. Fidels al temps que ens tocà viure, la competició predominava sobre la cooperació i la personalitat individual adesiara intentava i volia sorgir com a predominant sobre els interessos del grup. Al meu entendre es podria dir que sota la capa de treball de grup sorgien, adesiara, tanyades de potent individualisme. Algunes vegades es podien controlar i altres no.
Es podrien citar altres exemples, però a manera d'il·lustració assenyalarem dos casos. Si la memòria no m'enganya, pel que fa al tema d'individualisme seria el cas de la representació del “Rei Herodes”, i pel que fa al tema estructural seria, al meu entendre, el cas de la banda de música.
Feia anys, devers setze, que el dia del Reis no es representava a la plaça “El Rei Herodes”. Recordem, ara i aquí, que “Els Reis” (1910) de Salvador Galmés és una divertidíssima descripció de tal representació. Al ser molts dels actors de la darrera representació ja difunts, la recopilació del text va resultar laboriosa. Una vegada es disposà de la “versió llorencina” del text, van començar els assajos i... quan tot ja era a punt per a l'estrena, un dels actors principals, no sé per quina raó, es va sentir ofès i va deixar als altres plantats. Afloraren nervis i malestar i, sobre tot, obligà a fer una ràpida redistribució de papers. Malgrat tot, la representació resultà ben exitosa i un bany d'emoció; recordo certa sorpresa al contemplat les llàgrimes i el manifest agraïment de gent major pel gaudir de la representació.
El cas de la banda de musica fou més estructural. Amb l'empenta d'en Pedro “Cosme” alguns joves del Club manllevaren instruments de la vella i inoperant banda, per començar a sonar. Els primers assajos es feren a “cases monges” i encara que els instruments fossin de la banda, els antics sonadors sentiren certa gelosia que els motivà per tornar sortir a sonar. El dia de Sant Antoni de 1973, amb músics antics i altres de jovencells, es reiniciava una nova etapa de la Banda de Música. Però ben aviat es deslligaren del Club Card. El motiu fou econòmic. La Banda estava acostumada a rebre certs emoluments per a cada una de les actuacions i en el Club Card totes les activitats es feien des del més absolut desinterès i altruisme. No era possible lligar les dues intencions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada