Propòsits

Un dels condicionaments del nostre entorn cultural actual ens convida a fer nous propòsits el dia de Cap d'Any. Supòs que empesos per allò de “any nou, vida nova”, acostumem a proposar-nos ser mes bons al·lots, deixar de fumar, començar el règim, posar ordre a determinats aspectes de la vida, cuidar el cos, fer-nos regals, no girar més la llengua quan parles amb algú que t'entén, destinar el 0,7% del sou per ajudar a qui ho necessita... i coses semblants.

Propòsits pensats, escrits o dits en ferma convicció en el moment en que es plantegen i que després acostumen a volatilitzar-se com ho fa l'esperit i, als pocs dies, desaparèixer del tot i sense gens de solam, fins que torna arribar un altre Cap d'Any.

Òbviament també hi ha persones que no se'n fan cap propòsit, ni per Cap d'Any ni en cap altra data. Fins i tot en conec que, potser empesos per la por, porten una cuirassa en tants de fulls a la inconsciència que o be pensen que no hi ha res a millorar o que ja està bé així com està; dos pols d'una mateixa idea central: no m'atreveixo a moure'm d'aquí on estic.

I com que sempre acostumem a justificar el que volem justificar, en el primer cas es sol dir que sortir de la zona còmoda costa molt, que resulta massa sacrifici... o estanca el tema amb un lacònic “no vaig poder”.

En el segon cas, quan la persona no vol fermar-se a cap compromís es costum aplicar-se la més contundent de les justificacions: tanmateix no serveix per res!

Darrerament, però, el que estudien el cervell i indaguen sobre el perquè pensem el que pensem, van descobrint cosetes ben transcendents com és ara que “el cervell no cerca la veritat, sinó el sobreviure” o “la victòria més dura és la que es dona sobre un mateix”; es a dir, el cervell, el nostre, el mateix que ens fa pensar, sentir i actuar, no ens ajuda gens ni mica a complir els propòsits de Cap d'Any ni tampoc els altres.

Però...si fos el nostre desig canviar alguna cosa, com podem guanyar la peresa del cervell?.

Segons Cordelia Fine (www.redesparalaciencia.com), hi ha un camí: en comptes de molts propòsits, un de sol, no més un.

I a més estructurat en petits reptes, un per a cada dia (per exemple demà no encendré la cigarreta que acostumo a fumar abans d'anar a dormir... i el dia següent un altra petit repte, i així)

Es a dir, convertir els grans propòsits en petites intencions controlables a curt termini.

Provar-ho no costa gaire; i si surt bé produeix fonda satisfacció, creixement i millora. Què més es pot demanar?

Per un 2011 farcit de propòsits treballats!

Veritats?. Quines?

“Qüestiona el que sembla obvi, res és el que pareix”, era un missatge que, gairebé de forma diària, repetia el vell professor Itamar. No hi ha realitats, donam per bones les interpretacions, individuals o col·lectives, que nosaltres en fem....

El missatge anava apareixent a la pantalla de la memòria, mentre escoltava la divertida i contundent presentació del “Pronòstic , calendari per a la Mallorca del 2011. Calendari nou, que dóna aigua quan plou”, amb textos de Tomàs Martínez i dibuixos de Josep Cortès.

En Miquel Grimalt, rient rient, ens deia que el calendari no deixa de ser una mentida, o si es vol en mes fi, un convencionalisme inexacte, tant pel que fa a la mesura tel temps com per les celebracions que si esmenten.

I tot sense sortir del nostre habitual calendari eclesiàstic catòlic!, del que correspon a la nostra cultura; que altres sistemes hi ha de mesurar el temps i de fer celebracions.

Malgrat tot, després ens recomanà comprar el “Pronòstic”. Que en altres formats i al llarg de molts d'anys es constituí en el llibre de consulta més habitual, si no únic, de la nostra pagesia.

Una de les 10 estratègies

Noam Chomsky, lingüista, filòsof i activista americà és, sens dubte, un dels pensadors vius més influents.
Per la finestra oberta de les xarxes socials, em va arribar l'altre dia, una de les seves reflexions: "Les 10 estratègies de la manipulació mediàtica".
Em va agradar conèixer la seva visió sobre les tècniques que acostumen a utilitzar els gabinets i centres especialitzats de comunicació.
De totes les estratègies, i potser perquè lliga amb la curolla que ens aquests moments em mou, la que em fa un tup-tup més persistent en el cervell és la darrera. Diu:
10.- "Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, els "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicologicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, mes gran que el dels individus sobre ells mateixos".
Les ones del coneixement no sempre arriben d'hora...i aquí, en aquests raconet del mon, en que han de travessar la mar i tot el Pla, encara més.

Regalar coneixement

La mirada, en la seva funció de finestra del cervell rodolava sobre les frases del "NoMiedo" de Pilar Jericó (poca broma, més de 30000 exemplars venuts). Mostraven, les llestres, un comentari sobre determinades pors que alimenten la frase "el coneixement és poder" en el sentit de "si jo ho sé i els altres no, m'hauran de menester". L'autora assenyala que aquest posicionament es la pitjor de les maneres de desenvolupar el nostre potencial, ja que quan menys donam, menys rebem. Es tracta idò de donar, com a passa prèvia al rebre, al créixer i a dissoldre la por a perdre el que es posseeix.
Va ser així que se'm va aparèixer el record i la imatge d'en Tomeu Caldentey Soler "Pinxo", el dia de la presentació del seu "Aplec culinari. 10 anys de cursos de cuina de Tomeu Caldentey-Es Molí d'en Bou al Centre d'adults" (09/11/2010, a la biblioteca Salvador Galmés).
Amb la naturalitat i senzillesa que el caracteritza, en Tomeu va parlar de l'evolució del concepte "cuiner" (abans segons mestre Tomeu Esteva, estaven tancats, anaven bruts i eren gelosos de les seves receptes), de la cuina d'autor, i del que li havien aportat els cursos.
Tot parla. No és, idò, casual que els mots introductoris a l'Aplec del primer cuiner mallorquí honrat amb l'estrella Michelin siguin justament d'agraïment a l'Ajuntament (per la iniciativa d'organitzar els cursos) i als seus "alumnes": "M'han ajudat a millorar la meva faceta com a docent i m'han donat per a poder fer investigació i recerca gastronòmica".
Si consideram aquesta actitud generosa i oberta que encara s'arrodoneix quan assenyala que "ha estat un plaer obrir el nostre espai de feina, el que consideram el cor del restaurant..." o quan fa referències de pertinença i reconeixement "a l'equip" no resultarà gens estany que aquest donar (temps i coneixement) retorni en "mostres d'admiració i agraïment" de la gent que participà i participa en els cursos.
Regalar coneixement, vet aquí una de les claus del desenvolupament personal que poden portar a la plenitud.
Decididament, crec que en Tomeu és un "groc" (segons terminologia de A. Espinosa) una d'aquelles que coneixes al llarg de la vida i que, per un o altre motiu et deixen petjada.

I si els plats (per començar d'un cuineret, eh!) ens arriben a sortir com li surten a ell, llavors ja serà com... tocar el cel amb un dit!

El tancament d'un cercle (o gairebé)

"No hi ha temps que no torn" (popular)
Certament i malgrat les frases fetes els temps passats mai no tornen; tot es continua evolució i canvi.
Les evolucions i els canvis, algunes vegades poden semblar, en certa manera, circulars, com si el cercle es tanqués.
En els anys cinquanta i seixanta els nins jugaven a jocs de nins i les nines a jocs de nines. No en marcaria d'altra!. Altrament podia ser motiu de burla o renyada. (pel que conten abans dels cinquanta els infants tenien poc temps per jugar, les prioritats eren altres)
En els anys setanta, després del hippysme, sobre tot derivat de la desaparició del Dictador, i també per la incidència dels factors ambientals en l'educació s'imposaren, amb criteri i força, noves modes i consignes: fora les juguetes bèl·liques!, abaix les distincions per raons de sexe! que tots juguin amb tot!
Després, en els anys vuitanta i noranta, si mes no des de la meva percepció, es diversificaren les tendències i es rebaixà la intensitat de les campanyes de la jugueta igualitària; en una mena de mort inanició, o per la subtil imposició i força de les campanyes publicitàries.
I potser, també per la diversificació dels elements de preocupació (deu ser tòxica la pintura de la jugueta que es posa a la boca?)
Però la ciència avança...i cada dia aporta noves informacions.
Va resultar força interessant l'entrevista de E. Punset a la doctora Louann Brinzedine parlant del cervell masculí i de les experiències al facilitar diverses juguetes a mones de distint sexe (www.redesparalaciencia.com).
La testosterona transforma el ser del fetus (es veu que en el moment de la concepció tots som femelles) i condiciona els jocs dels nins en funció del seu futur paper de mascle procreador.
Ara sabem que quan un nin agafa una pepa per un braç i la fa servir de pistola, un dels fets masclistes que tant ens enutjaven, no és una qüestió específica d'entorn familiar i/o de sèries de televisió, sinó que també és biològic, natural, lògic.
I aquesta mateixa hormona, o millor la seva manca, amb els anys ens farà tornar més tendres i comprensius, mes femenins...poca cosa ho trasbalsa tot!. Idò!

Quin sentiment teniu ara mateix?

Quina diferència hi ha entre les nostres respostes i les que acostumen a fer els infants?
Aquesta va ser la pregunta que, en castellà, va deixar anar la Fàtima, una alumna d'un dels Màsters de la UIB després de parlar de sentiments, una vegada feta amb els companys de curs, una volta per ses Sitges.
Després d'agrair l'encertada pregunta varem contestar que en general els infants eren més transparents, que no anaven enfundats en tantes capes d'autodefensa i que solien respondre més directament el que sentien.
Tot havia començat a manera de joc. Per canviar d'activitat -havien de passar d'analitzar les possibilitats turístiques d'una casa de pagès a quatre conceptes bàsics de Recursos Humans- els havíem fet asseure sobre els bancs que hi ha sobre l'antiga era i els demanàrem: Quin sentiment teniu ara mateix?
Tots varen voler jugar el joc i contestaren. Alguns ho varen fer en relació al que sentien; però la majoria, la gran majoria, va raonar i desplaçar la resposta vers els records d'infantesa que tenia de foravila.
Passats els dies recordo l'eixida amb complaença. La pregunta de na Fàtima no solament ens va permetre explicar el concepte de "mirada infantil" (neta de prejudicis), si no que també va evidenciar dues coses: primer la cuirassa sentimental que tots portam (ens va molt millor "opinar" que expressar el "sentir"); i després, la falta d'hàbits (i de vocabulari) a l'hora de discriminar, clarificar i manifestar el nostre mon emocional.
La formació emocional, i amb això haurem de donar la raó a tots els autors que així ho senyalen, és una assignatura oblidada i pendent que, malgrat tot i de cara al desenvolupament integral de les persones en la recerca de la utopia de la felicitat, pot resultar tan important i transcendent com el llenguatge o les matemàtiques.

Miquel Rosselló Pont

Mots de presentació. Exposició d'homenatge a Miquel Rosselló. Ses Fragates. 28 d'agost, 2010
Abans de res, vull agrair a na Catalina, na Mª Magdalena i en Martí la possibilitat de ser avui aquí i poder fer una mica de presentació d'aquesta exposició-homenatge. Es un reconeixement a un aspecte del fer d'en Miquel "Capirró", o millor del seu ésser, la pintura. S'ha de sumar al reconeixement global que va exercitar la vila amb l'entrega de la primera medalla d'or i al que li va fer Esqueix Teatre, el grup que ell va formar i dirigir de forma tan personal
M'atreveixo a l'envit amb aquests mots i em sent content per dos motius: varem compartir, amb en Miquel, moltes hores d'entorn laboral i un bon grapat de curolles i confidències.
També perquè en aquesta sala em sent com a casa, voltat de gent que l'estimava i l'estima i amb el valor afegit que aporta la coneixença de la relació d'amistat entre els dos Miquels, Rosselló i Vives, morts abans d'hora i units pel fermall de la fe en l'auto formació i la sensibilitat vers les coses properes, nostres, senzilles...que es concreta, en ambdós casos, en múltiples i ordenades pinzellades sobre una tela. Avui dissortadament són absents en el físic... però ben presents en el sentir i en la deixa que ens han regalat. Per tant. Gràcies. Moltes gràcies.

Hauré de confessar que la primera intenció va ser engirgolar la presentació des d'un vessant personal. I no tan sols perquè les persones em poden interessar més que no els quadres, sinó perquè pens i crec que tot és u: les cèl·lules, els mots, els quadres, la selecció d'una obra de teatre...són peces i parts definidores d'una totalitat única en el mon i també al llarg de tota la història; que, en aquest cas, es concreta en una persona que coneixem amb el nom de Miquel Rosselló. Singularitat que és part de la la grandesa de tota persona humana!.
I, a més, hi ha tant per contar!.... just a botó de mostra, ¿que us sembla si ens endinsàssim en el poliedrisme de les persones, o de com en Miquel, que era una persona forta de caràcter, de respostes ràpides... era capaç, en un moment determinat, de passar hores i hores en el petit taller en la recerca de la perfecció del resultat de les seves pinzellades? A que resulta engrescador?.
Una altra: ¿Quins lligams s'estableixen entre les voluptuositats dels mots de Salvador Galmés i les fruites d'en Miquel? Quines arrels comparteixen?.
¿Fins a quin punt en Miquel, amb els seus suggeriments, va contribuir al redescobriment de la figura de Salvador Galmés iniciada a principis dels setanta?
Jugam a la transcendència dels mots en el moment i entorn oportú?
O bé: De quina manera aquests quadres que veim ara mateix, varen reestructurar la personalitat d'en Miquel? No som el que feim?
Ja ho dic!, camins oberts i interessants en podríem trobar uns quants...
Però no!, malgrat tot estigui relacionat amb tot, i que el que afecta a una persona, en aquests cas en Miquel Rosselló, no es pot disgregar ni encaixonar, intentem avui parlar de la seva pintura, de l'art entès en el sentit ampla d'expressió de bellesa.
¿I que podria dir, des del meu coneixement, després del: m'agrada!, de lloar el seu realisme pictòric amb les seves singulars composicions o assenyalar que tenim sempre presents a casa algunes de les seves obres, testimoni d'una històrica amistat?

No ho sé, el bagatge seria magre!. Conscient de la meva incompetència, he recorregut a l'espigolada en sementers d'altri, fonamentalment de la interessant aportació de Joan Domenge en el llibre del Centenari. Vegem si confegint brins bastim una petita gavella:

A.- Sobre la seva motivació i el perquè passa del guardonat i reconegut cinema "amateur" a la pintura, en Miquel confessa a Rafel Ferrer (1987):"Aquest passar d'un llenguatge a un altre no és sinó una forma d'expressió individualista, tota vegada que el cine depèn d'un equip i la pintura d'una sola persona".
Fluixet, fluixet haurem d'afegir-hi que la qüestió potser una mica enganyosa si consideram la seva tasca d'equip, constant, en la creació i direcció del grup local de teatre; de fet mai deixà de treballar "amb altres".
B.- En quan a la temàtica: No crec que sigui gens casual, res ho és casual, la frase de Joaquim Torres-Garcia que va triar en Miquel per obrir la presentació de l'exposició feta aquí mateix fa vint-i-tres anys diu "Busquem lo etern en lo nostre, com varen fer els grecs. Continuem d'aqueixa manera la tradició mediterrània, pensant que altre camí no hi ha, sinó el posar els ulls en aqueixes coses que cada dia tenim al davant".
Tenim idò una fita: el que es avinent, el que hi ha aquí. Remirem que el tenim a l'abast i redescobrim-ne la seva bellesa. Es el que ens mostren les seves obres: objectes quotidians i habituals, de casa.
¿Sabíeu que viure l'ara, valorar el present, remirar i valorar el que ens volta és una moderna proposta per arribar a la felicitat?
Cerquem, però, altres fites.
C.- En relació als seus mestres, diu en Miquel en una entrevista de Mª.I. Muñoz: "Em sent influenciat per Zurbaran, pel seu realisme i pel ressaltant de les coses petites"
D.- Sobre la seva manera de pintar, diu Rafel Ferrer (citat per Joan Domenge): "...sobre la base d'un dibuix fidelíssim i la valoració quasi cinematogràfica dels enquadraments... pintures sense traumes ni dobles lectures, àgil i oberta, neta d'intenció i feliç d'execució". Contundent, no?
E.- I en quan a la seva evolució, diu Joan Domenge; "...aquests cinc anys d'activitat revelen l'esperit de recerca constant d'en Miquel, un pintor que actualment ha variat els motius de les seves natures mortes, passant de les fruites als llibres i instruments musicals, sinó que les seves ultimes obres revelen un pas més. Si ja s'ha afirmat com una persona amb una tècnica que arriba ben be al virtuosisme, que toca ben de prop, més d'una vegada, l'hiperrealisme, ara comença a fer evident que coneixent a la perfecció els elements un per un, el seu comportament en l'espai, el domini del factor externs...es pot anar més enllà del realisme, o sacrificar-lo en favor de la creativitat i la imaginació" Paraules que, de banda destacar l'evolució, representen tot un envit a la continuïtat en la recerca. Envit que truncà la maleïda malaltia

Amb aquestes cinc pinzellades, hem anat component un petit i superficial esbós en la tela on es desenvolupa l'obra pictòrica d'en Miquel: buscada influència dels clàssics, coses properes, virtuosisme en l'execució, recerca constant...tot un luxe que, ara i aquí, tenim a l'abast. Basta mirar el que hi ha a la sala.
Fruïu de la seva feina!. Gaudiu de la seva sensibilitat!
I, a més, per als qui vam tenir la sort de compartir espai i temps amb ell, que els seus quadres ens serveixin de reforç, d'indicador, per recordar tot el que, de bo, ens va ensenyar i volem recordar!.
La seva pintura, les seves obres són presència. Ell, ara, mitjançant els quadres també és aquí present: afecta el nostre sentir!. Arribar al sentiment dels altres sol ésser una bona meta, i no tan sols dels artistes.
I ja per acabar, deixau-me llegir uns mots del seu. i nostre, estimat Salvador Galmés, aquells que ben be, poden descriure el plaer, l'anticipació del plaer, de tot procés de recerca: "Els ulls li pipellejaven amb una espècie d'astorament, com a l'explorador novell en endinsar-se dins l'ignot d'un avenc; les mans, els llavis, els oronells, tot son cos s'estremien, espolsats per la corrent nirviosa de l'expectació a punt de realitzar-se una esperança" (Flor de Card. OC1. Pag 33) . Moltes gràcies

Joan Ramis Munar, metge

Al sol juliolenc de mitjan capvespre, en aquesta Terra, de per tot arreu regalimaven colors intensos i vius. Ara mateix, en un primer terme, sobre el daurat dels rostolls, impacten els verds dels ametllers i les mates llentiscleres; a mà dreta els canviants grisos de l'imponent Puig de Ferrutx i les roques roges d'en Pelat; i al davant, gairebé omplint l'horitzó, la mar, d'un blau marí intens, de Cova Blava; i sobre el blau petits punts blancs mòbils, alguns porten vela i altres deixen estela temporal. Tot sobre un fons més obscur el que, a contrallum, mostra la silueta de les muntanyes de la Serra. I a la part baixa, gairebé al bell mig de la imatge, les cases blanques de la Colònia de Sant Pere.
L'aturada, forçada per una cursa de festes entreté i empipa, però alhora, permet la contemplació i el pensar en el que hom veu i sent.
De tots els paisatges del mon, aquest, de marcat caràcter mediterrani i tranquil, segurament seria un dels més triats per passar els darrers anys d'una vida, per donar assossegat repòs al cos i a l'esperit després d'una esbraonadora lluita en la recerca de la utopia vital; en el vell i difícil camí de la Ítaca que cada un ha pogut o volgut triar.

De la mateixa manera que regalimen els colors, ho fan les imatges del record de diversos encontres amb en Joan. Amb rapidesa rítmica apareixen a la pantalla del cervell: l'estreta de mans fa pocs dies a la clínica; els pètals taronja d'unes caputxines als llavis, mesos abans a la residència; les salutacions acollidores -què tal Maria?- el dia de l'excursió de la Gent Gran amb aturada a la Colònia; l'amabilitat receptiva al obrir la porta de ca seva; la seguretat del to de veu al contar anècdotes i fets succeïts; els comentaris d'incomprensió vers determinades situacions socials... tot en fraccions de minut; imatges que, ara mateix, acompanyen el sentiment de dol i acceptació de la pèrdua.
La cultura popular, que a vegades resulta incisiva i cruel, assenyala: "d'aquestes mos ne toca una per hom" l'altre dia li va tocar al metge Ramis. Va morir, per això, ens agradarà avui estar uns segons presents, fent companyia a la seva vídua i als seus fills, els que més l'han estimat.

La tristesa, l'ansietat i la solitud que ens porta el dol davant la mort d'un ésser estimat passa per diverses fases que, segons aporta la psicologia i l'experiència, acaba en el retorn de l'esperança i en la reconducció de la vida després de l'acceptació de la nova situació.
Pels qui ho vivim des d'una certa distància, la que marca la sincera amistat, resulta més fàcil. Després de la sorpresa, en aquest cas relativa, ens centram en els records i, potser, en el que, de bo, ens ha aportat la persona que ens deixa.
En els magatzem del nostre sentir el metge Ramis hi serà present molt de temps, segurament fins que, també, arribi "la que ens toca". I ens agradarà, adesiara, recrear tot allò que haguéssim volgut aprendre del seu viure:

Bàsicament el seu esperit de lluita; el seu inconformisme davant el mon i les circumstàncies que li tocà viure, la seva obstinació en la recerca del camí que li semblava més adient, la fe amb les seves metes, la recerca continua de la singularitat ("els altres ja ho fan", deia per justificar determinades coses que ell no volia fer) i el generós esforç personal en la lluita (aniré en es gimnàs d'aquí i aviat caminaré).

També la manera de viure la seva professió, amb cos i ànima; tant a l'hora de fressar nous camins de risc (acupuntura, homeopatia i elements bàsics, adquisició d'aparells... ), com a l'hora d'abocar-se a l'atenció, tant pròpia ("me pos un guants perquè he de cuidar les mans!"), com dels altres ("passa per ca nostra i ho mirarem") en una continua evolució fins arribar a l'aplicació conceptual de que no es guareixen malalties sinó malalts .

Un altre caire és prendre consciència dels perills que pot representar viure intensament la coherència amb un mateix; tant pel que fa a la satisfacció interna que t'atorga com pel desgast que poden comportar les resistències derivades del anar a cert contrapèl social; la relació amb ell, i d'això n'era ben conscient, no deixava a ningú indiferent.

I finalment un enfilall d'anècdotes i aprenentatges derivats del seu coneixement científic i vivencial i que van des de la curiositat d'assaborir determinades flors (heu provat d'arrebossar flors de carabassó?) fins a la triadella de les sigues blanquetes secallones per encistar o la seva fidelitat a les seves arrels pageses i a la comunitat que el va veure néixer; sempre exercí de costitxer.
Això, i segurament altres coses que, en aquests moments resten al inconscient, es la penyora que, segons inevitable lectura personal però, en aquest cas, compartida, ens deixa en Joan. Gràcies. Ens omple de goig haver tingut l'oportunitat de compartir amb ell espai i temps.

Caterina i Guillem

La por, vista de prop...

La lectura del llibre m'ha anat com anell al dit. Un matí -normalment al despertar es quan m'apareixen les idees a considerar- havia anotat a la plagueta de les anotacions "viure:alts/baixos". Es veu que, aquell dia, em sentia un poc preocupat per viure aquesta mena d'onatge que, a vegades, mareja. Segons quan, a dies, potser derivat de qualsevol detall, et sents a dalt, sobre la cresta de l'ona i tot et sembla color de rosa, dolç i bell i suara, un altre dia o un altre moment del mateix dia, baixes en el sinus i tot et sembla gris i mal d'endreçar.
Vaja un caràcter!, em deia a mi mateix. I no tant sols això sinó que ja cercava possibles arrels genètiques d'inestabilitats emocional (a quin dels padrins em dec semblar en això?)
I encara no havia començat la redacció de la reflexió (en sortirà, tal vegada, un "clotet" per a Flor de Card?) quan l'atenció es centrà en les aportacions del professor Gilbert: "Les emocions son una mena de brúixola que orienta en una certa direcció, però una brúixola que sempre indiqui el nord...no serveix per res. Si les emocions sempre son felices i agradables, deixen de ser una guia útil per reaccionar davant els canvis o les noves situacions que podem haver d'afrontar... Si la felicitat o l'estat d'alegria plaent és una emoció, serà transitòria. La felicitat és transitòria, si; però tampoc existeix la infelicitat eterna" (Punset, 2006:319)
Tanta sort!. La variabilitat de l'humor, en tant que emoció, és humana i natural; si més no un dels múltiples guillems que em conformen s'ha quedat una mica més tranquil. Ja ho ensenyen les rondaies una i una altra vegada: la por, vista de prop no resulta tan feresta com ens pensàvem! (La de coses que sabem i no sempre aplicam!)

Emocions

Costa acceptar la presencia de les emocions. La pertinença a la cultura ens condiciona i aquí, en aquesta societat d'arrels masclistes el plorar és reservat a les dones. Ve de vell, el teatre grec ja mostra "ploradores" -i no ploradors- per ajudar a superar el dolor de la pèrdua o separació.
Avui la psicologia ha evidenciat que el camí més curt per superar una pèrdua o una separació, sigui temporal o definitiva, n'és l'acceptació. Sens dubte una de les manifestacions d'aquesta acceptació és deixar aflorar les emocions. Perquè ens entenguem, parlar del que ens angoixa i plorar no solament es bo si no que també pot resultar ben convenient.
De fet hi ha qui comença a fer el reclam d'integrar les emocions en el currículum escolar. Marchesi, citat per Punset assenyala "Sembla imprescindible incorporar les emocions, els sentiments i el món afectiu a l'educació. No es tracta només de tenir emocions tranquil·les i assossegades, com es pensava abans, sinó d'incorporar-les per afavorir el desenvolupament de la persona. Es tracta, en fi, d'aprendre a gaudir de la vida i de ser feliç"
Des d'aquesta perspectiva, veure el fluir de les llàgrimes a la majoria del integrants d'un grup, en una edat propera al tall de l'adolescència, després de deu dies de compartir vivències i vida en unes colònies no deixa de ser reconfortant i internament satisfactori.

Converses d'estiu: Seleccions

Tan sols en veiem una vegada a l'any, i encara no de forma continuada, a l'estiu. En llengua catalana, la nostra, a vegades enfilam converses des de la disparitat d'edat, de formació i d'entorn de naixement i de vida.
Enguany un dels temes que varen sorgir a la conversa, gairebé d'entrada, va ser la proliferació de banderetes espanyoles per perviuen al mundial de futbol. Talment com si, amb la pertinent autorització i control dels poders i mitjans mes centralistes s'hagués revifat aquell "sentimiento patrio" d'antany i que, en la seva forçada implementació, tant de sofriment a anat amuntegant al llarg del segles.
Els mots, en el seu desinteressat fluir, portaren la conversa vers les seleccions autonòmiques i, ves per on!, el mundial de futbol ens ajudà a entendre la qüestió de les seleccions autonòmiques. La lluita per al seu establiment, per la banda de les autonomies; i la intransigent negació per part del poder centralitzat.
Diuen que tot te una explicació...i òbviament nosaltres no som ni el Regne Unit ni els USA

Nota: Aquesta vegada la imatge es del google

M'enganyaaaaa!

Em sap un greu de l'anima, però ho he re reconèixer obertament, el meu cervell m'enganya. Me'n vaig adonar ahir vespre després de dues hores i mitja de cercar, de girar fulles a diversos llibres. La primera passada va ser directe i segura, la segona més pacient i la tercera, la tercera va ser a consciència... i no vaig trobar el que cercava!. Me'n vaig anar a dormir trist i decebut per no haver trobat la frase, però alhora, content per haver descobert les entremaliadures del meu cervell.
Va ser així, finals de primavera, la lluna és prima i els dies llargs, tant llargs que, sense adonat-te'n, passes de la claror del crepuscle a l'hora d'anar a dormir.
La intenció del moment era fer una article curtet sobre la llengua, o millor sobre les llengües, sobre l'arrelament d'una mena d'espanglish en determinats entorns de desenvolupament, sobre la ràpida incorporació de vocables anglesos que tenen o poden tenir el seu corresponent en llengua catalana i/o castellana. Per començar havia pensat en aquella coneguda cita que, si fa no fa, diu: "dona'm, necessit o vull...paciència per acceptar el que no puc canviar, força per canviar el que puc i intel·ligència per discriminar una cosa de l'altra".
No solament pensava que l'havia vist en una de les darreres lectures, si no que era situada a la part inferior d'una pàgina par i que, a més l'havia estacat amb una línia vertical de llapis a la banda esquerra. Aquesta era la meva certesa. Tan cert ho tenia que m'hagués fet contrari a mi mateix!
Però vet aquí, que després de repassar les pàgines pars i també les senars, de revisar les línies i els subratllats.. vaig ésser incapaç de trobar la cita esmentada.
A més l'havia llegida atribuïda a Sant Agustí, cosa que, d'altra banda, em va sorprendre.
N'estava tan segur de la meva certesa que l'hagués presentada, amb convicció, a qualsevol indret i davant qualsevol persona.
Després de dedicar temps a la recerca, de comprovar que no surt a les llistes de frases de Sant Agustí del google...he arribat a la conclusió de que la meva més absoluta certesa potser falsa. Per deducció suposo que un pensament o un somni poden haver ocupat l'espai de la presumpta realitat. El cervell m'ha fet una mala passada. M'ha enganyat.
Uep, dic!. I si amb això m'ha enganyat en quantes altres coses no ho haurà fet?. El que passa una vegada pot tornar passar. o pot haver passat. ¿Quantes vegades em deu haver enganyat el meu cervell?, ¿quantes presumptes certeses de les que he tengut al llarg de la vida, devien ser falses? Vaja un embolic!
Ara l'única certesa que tenc és que no puc tenir certeses.

Ben mirat, no està malament, ja em va bé el temps que hi vag dedicar!
(I el teu?, el teu cervell és dels fidels o també deu fer algun salt?)

Llegir

El roll brolla de l'esquifida mànega i es diposita suaument en el clot on, fa una mesada, hi varem sembrar un brot de figuera. L'ull és verd i les fulles aparentment creixen, però no si val a badar!, "ses figueres són molt llépoles, i fins que han aferrat i han tret un ull de més d'un palm necessiten molta d'aigua!", diuen els entesos. Idò en farem cas!
Mentre la terra beu i beu fins que fa bassa, aprofito per llegir unes pàgines de "Escribir es vivir" de Jose Luis Sampedro que em recomanà un amic. Un llibret d'aquells que et queden aferrats al dits i no pots deixar de llegir.
Assegut a l'ombra de l'ametler, aixec el cap i pens amb el que acab de llegir. Li don voltes a les idees que presenta l'autor.
Mentre el pensament debana, la vista pentina el paisatge que acaba en el llunyà blau de la mar, mentre un embatol suau acaricia la pell. Em distrec i pens en la sort de viure el moment: quin plaer llegir a Sampedro assegut, a terra, a l'ombra d'un ametler!
Quantes vegades, condicionats pels pensaments sobre temes que no són del nostre abast, deixam passar un moment i un altre, i un altre... sense apreciar i valorar la bellesa del moment present!
Em, ens, queda tant per aprendre!

El factor humà

També vaig anar a veure "Invictus". I vaig llegir una entrevista al periodista John Carlin, autor del llibre "El factor humano" que va inspirar la famosa pel·lícula.
De rebot i sense tenir res a veure amb Invictus, em varen regalar el Discurs de la seva presa de possessió com a President de Sud-àfrica l'any 1994

També podem aprendre de l'experiència Mandela!.

Una persona que mostrà:
Recerca d'una solució dialogada, amb realisme i tenint clars els seus objectius
Aplicació, com a primera tàctica, del coneixement de l'altre (Talment com recomana Sun Tzu a "El arte de la guerra"
Profund respecte als altres (que mostra a cada gest i detall)
Confiança en les persones (la por més profunda és reconèixer que som incommensurablement poderosos).
Mantenir la missió, la meta final, sempre present. Pensament a llarg termini
Uns valors molt clars
Coherència entre valors i comportament
Saber veure oportunitats on altres solament hi veien dificultats
Importància als símbols, al llenguatge no verbal
Esperit conciliador, (va saber aparcar l'odi i la venjança perque no servien als seus objectius)

A la nostra manera, tots podem esser una mica Mandela, no?

El renou dels infants

L'altre dia, de pagès, em va arribar la notícia. El Tribunal Superior de Justícia d'Alemanya havia dictat sentència: "el renou que fan els infants quan juguen, no es considerarà molest".
Es veu que allà tenia aquesta consideració i que, per tal motiu, qualsevol veí, podia rebutjar legalment, per exemple, l'emplaçament d'una nova escola o guarderia.
La notícia es va esdevenir pocs dies després d'haver gaudit del renou dels nins de l'escola Simó Ballester de Manacor, mentre esperava l'arribada del tren. Mentalment, ja sabem que el cap mai no atura, vaig recórrer aquells llunyans dies en que, fent de mestre d'escola, era aquest un renou ben interioritzat.
Es el renou d'una mòrula d'alulees de diversos tons enxarxades que conformen un singular i universal so. Per tot arreu els nins, amb llibertat, al jugar desprenen un mateix, o molt semblant, so. Tant a la Europa desenvolupada, com a una república caribenya, als països de l'Alcorà, o als del sol ixent. Per tot s'encalcen, criden, riuen, es queixen, ploren...
Per què em va sorprendre la sentencia del tribunal alemany?
Per què mai havia sospitat que aquest renou pogués resultar molest.
Estirant el fil dels "per què" no em resultava molest, vaig arribar als patrons mentals, a les idees marc, a les que ens condicionen sense ésser-ne conscients.
Segurament vaig adquirir aquest patró mental de la mà de "don Melchor", aquell professor de l'Escola de Magisteri que és referent per a tantes i tantes generacions de mestres. Ho record com si fos ara, "senyors -sempre ens tractava de senyor- hi ha tres coses que no cansen mai, la correntia de l'aigua, la flama del foc i els nins que juguen".
El que no recordo ara es si es referia al "mirar" o al "oir" o al "sentir". Triaré la tercera opció que és més completa.

Dia Escolar de la No violènia I la Pau (DENIP)

Des de l'any 1964, el mateix any en que The Beatles arribarem al número u de les llistes americanes i que, entre altres coses, es guardonà amb el Nòbel de la Pau a Martin Luter King, cada any, el 30 de gener, es celebra el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau.
Aquest dia, a les aules escolars es recorda que en el mon hi ha violència, massa violència estesa. Violència que adopta múltiples formes i arrela per tot arreu i que, sens dubte, representa una xacra complexa, arrelada i de fonaments gens científics que es fa present dia rere dia.
D'altra banda, la globalització i els mitjans de comunicació en fan tan presents algunes de les seves manifestacions que, la violència, es pot arribar a percebre com a cosa “normal” i inherent al ésser humà.
Potser en aquests punt cal situar, avui, la transcendència de l'anual DENIP. Els infants de les escoles recorden la necessitat de treballar per a la pau i, per osmosi, a través de veïns, nets, indicadors físics, notícies de premsa... la recordança s'estén a la comunitat.
La decisiva i valenta passa de Llorenç Vidal, mestre (i posteriorment inspector d'educació), poeta i pacifista santanyiner ja resultava, en els anys seixanta, necessària (recordi's el moviment sociològic de finals de la dècada). Però aquesta diada, fonamentada en les aportacions vivencials de Gandhi i de Lanza del Vasto, ha resultat d'una espectacular transcendència i permanent necessitat.
Es bo i necessari que els nostres infants ens recordin en quin mon vivim. Es imprescindible que reflexionem sobre els fets que es fan diàriament presents. Es indicador de consciencia humana fer coses per millorar el mon que ens ha tocat viure. I en aquest fer-nos “adonar”, rau la transcendència d'una de les aportacions de Vidal. Adonar-se'n de les situacions és la primera condició per, després, poder actuar.

Els nins de les escoles encenen el llumet de l'atenció, i després sorgeix la pregunta transcendent: què puc fer, què vull fer jo?
Alguns assenyalen que davant una situació que no ens agrada, els éssers vius, solament tenim tres opcions: acceptar-la plenament (en aquests cas no fer res i anar tirant adaptant-nos-hi), fugir (no viable, no podem fugir a un altre món) o intentar-la canviar.
Arribats aquí, si triam la darrera opció i si consideram que els nivells de pau no arriben a un mínim acceptable, què podem fer?
Potser una primera passa es la d'esbrinar i clarificar el concepte de pau.
En una enquesta realitzada per l'Associació Mundial d'Educadors Infantil (AMEI) entre els educadors de tot el mon, el concepte PAU es veu associat a:
Harmonia i benestar interior de la persona (38%)
Respecte als altres (36%)
Convivència harmoniosa (16%)
Amor a les altres persones (11%)
Absència de conflictes bèl·lics (9%)
Comprensió vers els altres (8%)
Establiment d'una societat justa (8%)
Diàleg entre les persones (5%)
Solidaritat entre pobles i persones (5%)
De forma majoritària ingredients d'un mateix concepte ben propers i assequibles.
A vegades ens pot resultar còmode definir pau com a “absència de conflictes bèl·lics”, és un recurs per tots aquells que donen per bona la situació. Allunyar la possibilitat d'acció deixa la consciència tranquil·la. Es pot cloure amb el popular “tanmateix!” o pot resultar un racó idoni per al refugi del les persones que troben la raó de l'existència en la queixa permanent, “quin desastre!” en comptes de centrar-se en l'acció del reclam.
I arribats aquí, tornam a la pregunta clau: què vull fer jo per millorar la pau?. I encara més, com puc concretar i seguir les accions a realitzar?

Pot passar que ens domini la peresa, que siguem esclaus dels nostres pensaments desesperançats i negatius; també que ens faci por el compromís, l'intent de canviar hàbits i sortir de la zona còmoda. Cadascú sap el camí que transita. Les possibilitats, tant de posicionament com d'acció, resulten tan variades com les persones.
Particularment, ara i aquí se m'ocorren tres accions senzilles, bàsiques i de fàcil aplicació que afectarien bona part dels ingredients assenyalats pels educadors, que conflueixen en el “respecte als altres”:
a.- Conrar la confiança. Tenir sempre ben present la coneguda aportació de C.Rogers: “tota persona se'n vol sortir, i bé, del que fa -sigui el que sigui-”.
b.- Deixar espai als altres. Considerar que, com aporta Maturana, “tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos”. Es a dir, l'ullastre del camí, la formiga que transita o aquella persona que passa pel carrer i no conec de res, viuen el seu viure com jo visc el meu
c.- Controlar els pensaments i les meves reaccions, puix com assenyala la cultura popular, qui alça la veu -i no parlem de la mà- perd, en aquell mateix moment, la possible raó que pogués tenir
Potser en alguns casos convendrà disposar d'un indicador, d'un senyal físic, per tenir-ho present, puix altrament hi ha el perill que, passada la diada del 30 de gener, les intencions es fonguin com els flocs de neu al besar la nostra terra.
Si hi ha voluntat, tothom pot trobar els seus camins d'acció; el que si resulta evident es que si no fem res, tot seguirà igual. Canviar el que no ens agrada, fent alguna cosa, és a les nostres mans.

Una cosa que em costa

Es podrien assenyalar garbes d'exemples on s'evidencia que la deriva de les persones, com les ones de la mar, mostren petits, o grans, moviments ondulatoris; fins i tot en el casos en que sembla que s'ha aconseguit la plenitud.

En els moment baixos, en el sinus de l'ona, es quan s'acostuma a furgar en el propi ser i en els esdeveniments que conformen el camí vital.

Un dia d'aquests, en el passeig matinal, que també acostuma a ser reflexiu, vaig arribar a la conclusió que em costa incorporar els nous aprenentatges a les rutines del pensar i del sentir. No basta tenir-ho assumit intel·lectualment, ni tan sols haver-ho experimentat a plena satisfacció, cal, si mes no en el meu cas, estar atent, treballar indicadors d'avanç, posar fronteres... altrament els vells i antics "patrons mentals" sobresurten i envaeixen les maneres d'actuar.

Sí, és així. Em costa controlar i travar aquests bloquejador que podríem anomenar “tendència a fer les coses com sempre” o “predominança dels vells patrons mentals” que, en bona part conforma l'eix de la resistència al canvi.

Òbviament el bloquejador, amagat rere les soques que sustenten el raonar i el sentir, aprofita per sortir en els moment de feblesa, de desànim o d'inquietud intentant dominar la situació, cobrint i desdibuixant les possibles noves idees de transformació.

Així, emetre judicis relatius a persones (es que aquest és...), qualificar de bo o dolent (això esta bé, allò és una vergonya...), cercar enemics exteriors (es que aquell m'ha fet..., ha estat culpa de...), recrear-se en les “ofenses” del passat (te'n recorden de quan va fer...) o evidenciar rigideses (es així!) ...acostumen a ser elements habituals per engolir-se i deixar a l'oblit idees fonamentals com:

“Fes de l'ara el centre fonamental de la vida”

“Som el que fem” o “Els fets, centra't en els fets”

“Tothom fa el que fa de la millor manera que sap”

“Intel·ligència és la plasticitat de la conducta davant un mon canviant”

“No hi ha veritats absolutes...hi ha un model i un altre model”

“No existeix res en si mateix, tot és lectura d'un observador...”

Que configuren en la mirada ontològica, la nova interpretació del que significa ser humà.

Si vull dominar la situació hauré de controlar el bloquejador.

Com ho puc fer?... Ja ho sé el faré present i li donaré forma tangible; sí, cada vegada que miri aquests objecte que, ara mateix col·loco a la paret, em demanaré: aquests sentir obeeix al pensament actual o a vells patrons mentals?. Si, així ho faré. Als tres mesos, passat sant Josep, miraré com va la proposta de control de sabotejador. (Ho anoto a l'agenda)