Al sol juliolenc de mitjan capvespre, en aquesta Terra, de per tot arreu regalimaven colors intensos i vius. Ara mateix, en un primer terme, sobre el daurat dels rostolls, impacten els verds dels ametllers i les mates llentiscleres; a mà dreta els canviants grisos de l'imponent Puig de Ferrutx i les roques roges d'en Pelat; i al davant, gairebé omplint l'horitzó, la mar, d'un blau marí intens, de Cova Blava; i sobre el blau petits punts blancs mòbils, alguns porten vela i altres deixen estela temporal. Tot sobre un fons més obscur el que, a contrallum, mostra la silueta de les muntanyes de la Serra. I a la part baixa, gairebé al bell mig de la imatge, les cases blanques de la Colònia de Sant Pere.
L'aturada, forçada per una cursa de festes entreté i empipa, però alhora, permet la contemplació i el pensar en el que hom veu i sent.
De tots els paisatges del mon, aquest, de marcat caràcter mediterrani i tranquil, segurament seria un dels més triats per passar els darrers anys d'una vida, per donar assossegat repòs al cos i a l'esperit després d'una esbraonadora lluita en la recerca de la utopia vital; en el vell i difícil camí de la Ítaca que cada un ha pogut o volgut triar.
De la mateixa manera que regalimen els colors, ho fan les imatges del record de diversos encontres amb en Joan. Amb rapidesa rítmica apareixen a la pantalla del cervell: l'estreta de mans fa pocs dies a la clínica; els pètals taronja d'unes caputxines als llavis, mesos abans a la residència; les salutacions acollidores -què tal Maria?- el dia de l'e
xcursió de la Gent Gran amb aturada a la Colònia; l'amabilitat receptiva al obrir la porta de ca seva; la seguretat del to de veu al contar anècdotes i fets succeïts; els comentaris d'incomprensió vers determinades situacions socials... tot en fraccions de minut; imatges que, ara mateix, acompanyen el sentiment de dol i acceptació de la pèrdua.
La cultura popular, que a vegades resulta incisiva i cruel, assenyala: "d'aquestes mos ne toca una per hom" l'altre dia li va tocar al metge Ramis. Va morir, per això, ens agradarà avui estar uns segons presents, fent companyia a la seva vídua i als seus fills, els que més l'han estimat.
La tristesa, l'ansietat i la solitud que ens porta el dol davant la mort d'un ésser estimat passa per diverses fases que, segons aporta la psicologia i l'experiència, acaba en el retorn de l'esperança i en la reconducció de la vida després de l'acceptació de la nova situació.
Pels qui ho vivim des d'una certa distància, la que marca la sincera amistat, resulta més fàcil. Després de la sorpresa, en aquest cas relativa, ens centram en els records i, potser, en el que, de bo, ens ha aportat la persona que ens deixa.
En els magatzem del nostre sentir el metge Ramis hi serà present molt de temps, segurament fins que, també, arribi "la que ens toca". I ens agradarà, adesiara, recrear tot allò que haguéssim volgut aprendre del seu viure:
Bàsicament el seu esperit de lluita; el seu inconformisme davant el mon i les circumstàncies que li tocà viure, la seva obstinació en la recerca del camí que li semblava més adient, la fe amb les seves metes, la recerca continua de la singularitat ("els altres ja ho fan", deia per justificar determinades coses que ell no volia fer) i el generós esforç personal en la lluita (aniré en es gimnàs d'aquí i aviat caminaré).
També la manera de viure la seva professió, amb cos i ànima; tant a l'hora de fressar nous camins de risc (acupuntura, homeopatia i elements bàsics, adquisició d'aparells... ), com a l'hora d'abocar-se a l'atenció, tant pròpia ("me pos un guants perquè he de cuidar les mans!"), com dels altres ("passa per ca nostra i ho mirarem") en una continua evolució fins arribar a l'aplicació conceptual de que no es guareixen malalties sinó malalts .
Un altre caire és prendre consciència dels perills que pot representar viure intensament la coherència amb un mateix; tant pel que fa a la satisfacció interna que t'atorga com pel desgast que poden comportar les resistències derivades del anar a cert contrapèl social; la relació amb ell, i d'això n'era ben conscient, no deixava a ningú indiferent.
I finalment un enfilall d'anècdotes i aprenentatges derivats del seu coneixement científic i vivencial i que van des de la curiositat d'assaborir determinades flors (heu provat d'arrebossar flors de carabassó?) fins a la triadella de les sigues blanquetes secallones per encistar o la seva fidelitat a les seves arrels pageses i a la comunitat que el va veure néixer; sempre exercí de costitxer.
Això, i segurament altres coses que, en aquests moments resten al inconscient, es la penyora que, segons inevitable lectura personal però, en aquest cas, compartida, ens deixa en Joan. Gràcies. Ens omple de goig haver tingut l'oportunitat de compartir amb ell espai i temps.
Caterina i Guillem
L'aturada, forçada per una cursa de festes entreté i empipa, però alhora, permet la contemplació i el pensar en el que hom veu i sent.
De tots els paisatges del mon, aquest, de marcat caràcter mediterrani i tranquil, segurament seria un dels més triats per passar els darrers anys d'una vida, per donar assossegat repòs al cos i a l'esperit després d'una esbraonadora lluita en la recerca de la utopia vital; en el vell i difícil camí de la Ítaca que cada un ha pogut o volgut triar.
De la mateixa manera que regalimen els colors, ho fan les imatges del record de diversos encontres amb en Joan. Amb rapidesa rítmica apareixen a la pantalla del cervell: l'estreta de mans fa pocs dies a la clínica; els pètals taronja d'unes caputxines als llavis, mesos abans a la residència; les salutacions acollidores -què tal Maria?- el dia de l'e
xcursió de la Gent Gran amb aturada a la Colònia; l'amabilitat receptiva al obrir la porta de ca seva; la seguretat del to de veu al contar anècdotes i fets succeïts; els comentaris d'incomprensió vers determinades situacions socials... tot en fraccions de minut; imatges que, ara mateix, acompanyen el sentiment de dol i acceptació de la pèrdua.La cultura popular, que a vegades resulta incisiva i cruel, assenyala: "d'aquestes mos ne toca una per hom" l'altre dia li va tocar al metge Ramis. Va morir, per això, ens agradarà avui estar uns segons presents, fent companyia a la seva vídua i als seus fills, els que més l'han estimat.
La tristesa, l'ansietat i la solitud que ens porta el dol davant la mort d'un ésser estimat passa per diverses fases que, segons aporta la psicologia i l'experiència, acaba en el retorn de l'esperança i en la reconducció de la vida després de l'acceptació de la nova situació.
Pels qui ho vivim des d'una certa distància, la que marca la sincera amistat, resulta més fàcil. Després de la sorpresa, en aquest cas relativa, ens centram en els records i, potser, en el que, de bo, ens ha aportat la persona que ens deixa.
En els magatzem del nostre sentir el metge Ramis hi serà present molt de temps, segurament fins que, també, arribi "la que ens toca". I ens agradarà, adesiara, recrear tot allò que haguéssim volgut aprendre del seu viure:
Bàsicament el seu esperit de lluita; el seu inconformisme davant el mon i les circumstàncies que li tocà viure, la seva obstinació en la recerca del camí que li semblava més adient, la fe amb les seves metes, la recerca continua de la singularitat ("els altres ja ho fan", deia per justificar determinades coses que ell no volia fer) i el generós esforç personal en la lluita (aniré en es gimnàs d'aquí i aviat caminaré).
També la manera de viure la seva professió, amb cos i ànima; tant a l'hora de fressar nous camins de risc (acupuntura, homeopatia i elements bàsics, adquisició d'aparells... ), com a l'hora d'abocar-se a l'atenció, tant pròpia ("me pos un guants perquè he de cuidar les mans!"), com dels altres ("passa per ca nostra i ho mirarem") en una continua evolució fins arribar a l'aplicació conceptual de que no es guareixen malalties sinó malalts .
Un altre caire és prendre consciència dels perills que pot representar viure intensament la coherència amb un mateix; tant pel que fa a la satisfacció interna que t'atorga com pel desgast que poden comportar les resistències derivades del anar a cert contrapèl social; la relació amb ell, i d'això n'era ben conscient, no deixava a ningú indiferent.
I finalment un enfilall d'anècdotes i aprenentatges derivats del seu coneixement científic i vivencial i que van des de la curiositat d'assaborir determinades flors (heu provat d'arrebossar flors de carabassó?) fins a la triadella de les sigues blanquetes secallones per encistar o la seva fidelitat a les seves arrels pageses i a la comunitat que el va veure néixer; sempre exercí de costitxer.
Això, i segurament altres coses que, en aquests moments resten al inconscient, es la penyora que, segons inevitable lectura personal però, en aquest cas, compartida, ens deixa en Joan. Gràcies. Ens omple de goig haver tingut l'oportunitat de compartir amb ell espai i temps.
Caterina i Guillem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada