Circumstàncies

 

En parlàrem a la darrera assemblea de Card.cat. Quan es parla d'assemblea es pot entendre que una munió de gent o bona part dels socis d'una entitat es reuneix per decidir alguna cosa. En el nostre cas no és així. Malgrat els convits públics les persones reunides no acostumen arribar als dits d'una mà.

De forma distesa, parlàrem dels inevitables i continus canvis

D'alguna manera ja s'ha perdut l'esperança d'incrementar plantilla de col·laboradors, d'editors i potser de lectors. Es marceix aquella vella utopia de traspassar el testimoni i la feina feta a altres grups o associacions. Es el que sol passar amb les utopies i les plantes que no es cuiden, arriba un punt en que es marceixen i, amb el temps, arriben a morir.

L'aventura dels "Mots perduts"

 

Tot el que comença acaba diu la cançó en una versió endolcida de la frase més contundent i ancestral que ens regala la nostra llengua amb el “tot lo nat ha de morir”.

Amb gairebé set anys (28/09/2017) i unes set-centes paraules és desig de refredar la secció. No es vol fer un tancament definitiu, poden anar sorgint nous mots d'aquests que hem considerat “perduts”, però sense la publicació amb el ritme, la periodicitat aplicada fina ara.

Els motius són varis, d'una banda ja s'ha fet una feina de recordança dels vells mots -tema que, d'altra banda es podria anar allargant fins a replicar bona part del diccionari-. D'altra banda i tornant a la fraseologia, “mentre nuen no fan corda”, és a dir, quan es fa una cosa es deixa de fer-ne una altra.

La idea, crec haver esmentat el tema altres vegades, es vella. En el meu cas arrela en una juguesca “vejam si tu recordes haver sentit mai... “, en una excursió liderada pels germans Domenge al popular barri “los d'Amunts” d'Alaró que es va fer a principis dels anys vuitanta del segle passat. Ara mateix em ve al cap aquella transcendent aportació de Maturana: Com s'aprèn?, reflexionant, fent amb altres.