Circumstàncies

 

En parlàrem a la darrera assemblea de Card.cat. Quan es parla d'assemblea es pot entendre que una munió de gent o bona part dels socis d'una entitat es reuneix per decidir alguna cosa. En el nostre cas no és així. Malgrat els convits públics les persones reunides no acostumen arribar als dits d'una mà.

De forma distesa, parlàrem dels inevitables i continus canvis

D'alguna manera ja s'ha perdut l'esperança d'incrementar plantilla de col·laboradors, d'editors i potser de lectors. Es marceix aquella vella utopia de traspassar el testimoni i la feina feta a altres grups o associacions. Es el que sol passar amb les utopies i les plantes que no es cuiden, arriba un punt en que es marceixen i, amb el temps, arriben a morir.

.-Saps que n'he vistes de coses! Acostumen a dir les persones grans. I es que la vida és això, canvi continu.

Malgrat la consciència i i els raonaments sobre motius i circumstàncies no deixa de sorprendre la comparació dels diversos “esperits del temps” (Domínguez, 2019 ), les circumstàncies que porten el corrent dels viure generalitzat per un o altre indret.

A tall d'exemple, va néixer el Club Card i després “Flor de Card” (1972) en el més absolut dels deserts, ni activitats culturals, ni lúdiques. Res!. Les darreres cuejades del passeig dels diumenges i “reunions” a cases particular per encetar festejos. Res més. No resulta estrany, idò, la pretensió de “sa revista”, aleshores butlletí del Club Card, segons mostra la primera editorial redactada per Miquel Rosselló: “el medio de expresión de anhelos e inquietud de la juventud de San Lorenzo y al mismo tiempo sea vehiculo de cultura y palestra literaria de nuestra villa” -si la primera editorial encara era en llengua castellana-.

Havien de passar encara molts anys perquè es parlàs de “revolució digital”.

No tants en el moment de la digitalització de “sa revista” que passaria a ser diari amb el nom de Card.cat (2011). Cert és però que no vam saber preveure la ràpida i contundent evolució.

A dia d'avui, llevat de situacions singulars, -com el cas de les defuncions i algunes altres- no es fa gens necessària una “revista local” ni cap “diari digital” local, ja que cada entitat, cada grup, cada persona disposa, de manera més formal -amb tècnics que cobren per fer tal feina- o informal -a clic d'un telèfon mòbil- dels canals de comunicació que considera adients.

Canals de comunicació en mans alienes que, a conveniència, poden tallar i cosir com els vengui de gust i, a sobre, ens fan creure que som lliures i que podem triar: Facebook, Google, Instagram o WhatsApp...

Amb poc més de dotze anys han canviat radicalment les circumstàncies que empenyien o justificaven aquelles primeres intencions de “Flor de Card” i, posteriorment de Card.cat.

Fem part del que el filòsof ¹ anomena “eixam digital”, Un eixam que “consta d'individus aïllats, sense ànima, sense un nosaltres capaç d'una acció en comú, de caminar en una direcció o de manifestar-se en una veu. La híper comunicació digital destrueix el silenci que necessita l'ànima per reflexionar i per ser ella mateixa. Sol es percep renou, sense sentit, sense coherència. Tot això dificulta la formació d'un contrapoder que pugui qüestionar un ordre establert que adquireix així trets totalitaris”.

1Byung-Chul Han (2014). En el enjambre. Barcelona: Herder