De totes maneres, remirar adesiara el diccionari s'ha de considerar un bon costum que permet trescar per les diverses accepcions i matisos que s'amaguen rere cada paraula.
No era el cas, estultícia era radicalment desconeguda. Ho mires i...”qualitat d'estult; acció o dita estulta”, de banda no aclarir res obre un altre interrogant. Estult: “nici, mancat de discerniment”. Es continua amb el fil. Nici:”V neci”. Neci: “Que no sap allò que podria o deuria saber; mancat de discreció elemental”. Uep!, ara sí. D'aquestes en conec unes quantes persones.
Com es pot delimitar aquest “Podria o deuria saber”?. S'hauria d'aplicar el sentit comú, la lògica i el raonament. Se suposa, per exemple, que un lampista ha de saber unir dues canonades i que un historiador ha de saber quin dia és l'idoni per celebrar la Diada. Però no sempre la lògica i el sentit comú són d'aplicació en els comportaments humans. L'ego, els sentiments, l'obcecació, els interessos... hi juguen un paper fonamental.
Temps enrere les famílies acostumaven a tenir els seus referents. Persones de la localitat, veïnats, als que se'ls reconeixia uns coneixements o una ascendència superiors als de la pròpia família. Eren portes a les que tocar quan hi havia un desconeixement vital o un dubte de qualsevol tipus. Cada família, i cada entorn tenia els seus. Un pagès, un menestral savi i seriós, la mestra, el capellà o algun membre de la mateixa família eren persones a les que es podia consultar, tant una barrina, com un posicionament o un dubte existencial.
Un joc d'un cert risc, però ja s'hi comptava.
Demanar ajuda a un altre persona no deixa de ser un acte d'humilitat que implica autoconeixement, confiança en el coneixement del altres i, sobre tot, contrastar el propi posicionament davant cada una de les qüestions concretes sotmeses a consulta.
El temps han canviat. De forma generalitzada es podria dir que manca una grapada d'humilitat. Per això qui més qui manco tira pel dret amb les seves creences. I llavors es dóna per bo que la terra es plana, que les inflamacions es curen amb conques de segó, que les serps mamen a les ovelles o que el mallorquí i el català són llengües diferents. Tot embolicat amb el paper de "la meva opinió"
De forma generalitzada, primer es pren la decisió i després es justifica el que s'ha decidit.
Vam perdre el costum de consultar el que no sabíem, i així ens va!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada