Presentació del llibre

Cortès, Josep (2012).- Sant Llorenç des Cardassar. Edificis singulars, possessions, molins, pous, sínies, fonts, jaciments arqueològics...

Les bases d'una presentació

Atès que havia fet el pròleg del llibre deixant constància de la possible transcendència que pot -i necessita- tenir en relació al nostre patrimoni; atès també que l'autor havia fet una precisa síntesi explicant el “que” del treball, publicada a Flor de Card...Després de fer referència a l'emotiva dedicatòria vaig optar per intentar teixir, potser amb més voluntat que enginy, una presentació reflexiva del treball que es concreta en sis petits apartats:

a.- La necessitat de tancar velles portes per obrir nous camins i possibilitats

Suggerit per la coincidència del dia de la presentació amb el “canvi de cicle” del Calendari Maia. I considerant que per a en Pep la realització de tots els dibuixos ha sigut una tasca llarga en el temps...però que ja té tot el patrimoni del Terme Municipal dibuixat. Considerant, també, que aquest mes es tanca la llarga i gruixuda dedicació a la revista local, coneixent el seu activisme i el seu treball, gairebé enllestit referit a la Memòria històrica... quines noves aventures engegarà?.

I encara més, quines rutines de cada un dels presents convendria tancar per possibilitar nous camins de trànsit i/o d'aventura?.

Si no es tanquen velles portes, difícilment es poden obrir noves finestres a altres horitzons

b.- Qüestionar el valor de totes les coses

Les presentacions de llibres solen implicar la magnificència tant de la feina feta com de l'autor, però seguint la línia maturanenca del “malgrat pugui dir el contrari tothom és allà on vol estar” en planteja ¿per què hauria de ser més important i transcendent un treball intel·lectual que un altre de manual, o un individual que un altre d'equip, o un personal d'un social?. Solament el temps i encara de forma relativa, podrà determinar la transcendència del que cada un de nosaltres fem cada dia.

c.- Sobre el concepte de propietat

Si, tal com assenyala Echeverria i d'altres, vivim en mons interpretatius, ¿fins a quin punt l'autor és propietari de l'obra?. Es proposa que l'autor d'una obra plàstica he és fins que l'exposa o l'ofereix en venda als altres de la mateixa manera que l'autor d'un llibre ho és mentre el redacta i poleix fins que l'entrega a l'editor. A partir d'aquí les obres són dels espectadors o dels lectors que, en base a l'envit de l'autor, “re crearan” el seu propi mon amb nous pensaments, emocions i, qui sap!, tal vegada amb noves propostes d'acció!

Que bo que seria que la feina de l'autor, en aquest cas, acabàs amb una nova percepció i valoració del patrimoni local!

d.- Sobre el “per a què” del que fem el que fem

Indagar la finalitat, el per a què, es fa de cada dia més necessari. Si mes no per poder ponderar la resultant entre el cost i l'esforç en relació al resultat obtingut. Potser, en determinades circumstàncies “no fer res” podria resultar la decisió més sostenible i ecològica. Superat l'ego personal, ¿que li convendria més al mon que ens ha tocat viure?

e.- Sobre els compromisos que volem assolir.

La proposta d'en Pep representa, des del meu punt de vista, un envit a la valoració i al conservacionisme del patrimoni que encara tenim, però... a partir d'aquí, ¿quin compromís volem assolir?. Tot resta a les mans, les intencions, del lector. Podem assolir una nova actitud crítica o seguir com fins ara. Si el llibre ha de ser, sols, una peça més a la prestatgeria, quedarà bé perquè és bonic en si mateix però, si no anam una mica més enllà, de poc haurà servit l'esforç i la feina de l'autor.

f.- També som el que fem

Amb línia amb el comentari que havia fet en Tomàs en el moment d'obrir l'acte, que qualificà en Pep de “renaixentista” en el sentit de que sap tocar moltes coses i totes bé, vaig voler incidir en que el llibre és, en el fons, un retrat de l'autor. Perquè fem així com som. Però el fer també crea ser. Segurament la pràctica dels dibuixos l'haurà fet més destre, i també al cercar dades i elements a dibuixar li haurà ajudat a canviar la seva mirada del patrimoni... el fet de fer el present llibre, encara que no volgués, l'haurà canviat una mica. Tots canviam en funció del que fem!

Tots educam (o no!)

José Antonio Marina, filòsof i pedagog, planteja un camí per millorar l'educació. Ho recorda en una entrevista publicada fa poc per Diario de Mallorca

L'ànima de la “universidad de padres” i autor, entre moltes d'altres obres, de “La inteligencia fracasada”, assenyala de forma contundent: millorar l'educació no és una utopia, i sabem com fer-ho. Basta proposar-s'ho i canviar la gestió.

Segons assenyala es necessitaria un pressupost del 4,5% del PIB (ara estem en el 4,2%) i de tres a cinc anys de feina.

Atès que no creu en un pacte polític sobre l'educació, proposa un “pacte social educatiu” per, així i a la llarga, poder pressionar els polítics. Òbviament no creu en la Nova Llei, -Wert viu en un país irreal, diu- puix les avaluacions que aquesta proposa no serveixen per aprendre si no per treure nota, i això, segregarà encara més els alumnes.

També diu que per millorar el sistema educatiu el més important és: atendre els equips directius dels centres escolars, atendre molt la formació del professorat i fomentar la comunicació entre famílies i centres

Però de la sucosa entrevista m'interessa destacar un aspecte de cada dia més evident: la importància i transcendència de l'entorn social en tot procés de desenvolupament.

Ell parteix del concepte zulú “Per educar a un infant fa falta una tribu sencera”, afegint-hi però l'acabatall “una bona tribu!”.

Es a dir tots estem inferint sobre els altres i sobre la seva formació. Marina ho concreta assenyalant que alguns en tenen consciència i un rol clar, referint-se a pares i mestres. Però n'hi ha d'altres: periodistes, polítics, esportistes, policies...que potser no ho tenen tan clar. Però no per això deixen d'incidir-hi

Es tracta, en definitiva de reprendre la força de la comunitat, aquell fil, ara oblidat, del “poble educador” o, en castellà, "ciudad educativa".

Les petites comunitats com la nostra, Sant Llorenç, Son Carrió, Sa Coma, en conjunt i per separat, gaudeixen d'una situació privilegiada, tant pel que fa a la grandària -encara tots ens podem conèixer més o manco- com pel fet que bona part dels nostres dirigents són i es senten educadors, ja sigui de professió o per raons de maternitat o paternitat.

No es tracta ni de ser herois ni de fer res extraordinari. Basta reflexionar-hi i iniciar petites accions, les que són al nostre abast.

Per això i abans de res parlar-ne. Ajuntament, mestres, pares, associacions...asseure's una vetlada, o dues o mes i dissenyar estratègies diferencials i conjuntes d'acció.

No sé si la iniciativa ha de sortir del Batle o dels Directors de les escoles del municipi...però el que resulta cert és i segur es que si no es fa res es mantindrà o creixerà encara més la llunyania dels pares i, de rebot, l'apatia social vers l'escola.

Com diu també Marina, per canviar les dinàmiques socials fa falta paciència (temps) i tornar a explicar les coses.

No cal dir que també hi ha l'alternativa de no fer res i colgar-nos amb la queixa de cada dia (tots, si miram, en podem tenir un covo ple de queixes que no serveixen per res)

Oposicions i... ja està?.

Era la primera vegada que hi anava amb la intenció d'entrar-hi. No es que em fes una il·lusió especial, però havia trobat uns quants bitllets d'aquells d'un temps -pessetes- que feien racó, i a la meva entitat financera no els em varen voler canviar: hauràs d'anar a Palma!

Després de trescar alguns carrerons de la part alta de Ciutat arribes a un edifici singular. Vull dir que es diferencia de les altres cases dels voltants; resulta més sobri, pesat i proporcionat.... Gires el cap de cantó i veus el pati que et porta a l'àmplia entrada principal sota un clar indicador: “Banco de España”.

Per accedir-hi, després de saludar varies persones que parlen castellà, algunes de les quals porten una mena d'escapulari penjat del coll i fumen, i que no recordo si varen contestar el “bon dia”, has de pujar quatre o cinc escalons per entrar en un batiport de vidres transparents. Quan de forma automàtica es tanca la primera porta, la que dona al carrer, s'obre la segona, la que dona a l'interior, això t'obliga a estar uns moments quiet entre vidre i vidre de les portes corredores i entre els vidres fixes dels costats, com si fos una peixera.

Els escalons i les portes són clars indicadors de separació, de barreres arquitectòniques que assenyalen perfectament uns “dins” i un “fora”. En certa manera i com a primera vegada, imposa

La sala de recepció és espaiosa. No hi ha altre client, estic sol voltat d'una barra separadora de fusta noble i obscura amb gruixuts vidres a sobre que arriben fins al sostre. Rere els vidres es veuen algunes persones. Em dirigeixo a la finestreta que posa “cambio” i de seguida arriba un jovencell. No hi ha cap intent d'apropament al client, escara disposen d'aquelles caixetes que s'obrin per una part i es tanquen per l'altre i que, ajudades per un servei de megafonia local -dejelo aqui por favor-, s'utilitzen per fer passar, a tandes, bitllets, papers, i tot el que sigui precís.

El procés es lent perquè l'empleat mira els bitllets d'en un en un i després, teclejant l'ordinador, els relaciona posant el tipus de bitllet, la data, la figura que hi surt representada les unitats i, de forma automàtica, el contra valor en euros. No arribo a endevinar l'ordre de separació però fa tres fulls diferents impresos de l'ordinador i en el darrer, la suma de les tres quantitats parcials per fer el total a mà. Si mes no, curiós.

Deia que el procés és llarg i tens temps per mirar tots els indicadors, en castellà i català, que informen de la normativa vigent. Uns altres, també fets a màquina, amb algun subratllat de retolador vermell per indicar que no es canvia moneda estrangera....

I també temps per contemplar el ritme de feina dels empleats que ocupen algunes de les esclarissades taules que hi ha allà lluny, vora les finestres del carrer. Travessa la sala una al·lota jove que, daixo-daixo, bromejant amb un i altre, amb una cigarreta a la mà, es dirigeix cap a la porta d'entrada.

M'encanta aquest ritme de feina. Sense cues, sense presses...gens d'estrès aparent! Així és pot fer feina fina i ben feta!

Sense voler, mentalment, ho compares amb altres entitats financeres, amb altres treballadors de diversos àmbits que, també, van a jornal i que, per no perdre el lloc de feina, s'han de pegar amb els talons pel cul, amb els autònoms que s'han d'espavilar fort, amb els joves de carrera acabada que, si tenen la sort de tenir feina, cobren sous de misèria, amb els pensionistes que, cada any, van perdent poder adquisitiu... la música no és igual per a tots!. Uns tant i altres tant poc!

Segurament aquests empleats del Banco de Espanya deuen tenir els seus controls d'eficiència i rendibilitat, però el ritme d'acció que s'observa, no se ben bé perquè, porta el meu pensar vers aquells processos d'oposició que una vegada superats poden servir per "penjar el capell". Aprovés un procés i ja temps feina per tota la vida!. Postura que es podria entendre en situacions de bonança i quan la demanda és més forta que no la oferta i també si els processos de selecció fossin justos (orientat a l'eficàcia).
Però avui no és aquest el cas. Per lògica i necessitat, les oposicions, que no deixen de ser un procés de selecció, potser s'haurien de completar amb controls d'eficiència i plans de desenvolupament per preservar que els llocs de feina disponibles no els gaudeixin persones desmotivades i cansades si no d'altres il·lusionades i preparades.

Ja ho va dir no se qui, la crisi no arriba de la mateixa manera a totes les portes. I potser ha de ser així, però... s'imposen camins de racionalització, discussió i pacte. Aspectes oblidats pels qui manen, que de banda allò de que “no ens representen” al comandar amb els vots d'una ínfima part del total de la població, no troben (els deuen cercar?) camins per satisfer a la majoria.

Una vegada acabada la feina, em dirigeixo altra vegada cap al carrer; aquells que fumaven a fora, encara hi son. S'hi ha afegit aquella al·lota que riejava amb un i altre

Moltes antigues pessetes s'han convertit amb uns pocs euros. La primera visita al “Banco de España” ha resultat ben interessant i reflexiva. Havia d'haver vengut abans. Si mes no, a badar.