Mn. Galmés, un altre caire

El redescobriment de Salvador Galmés, amb desafectada però mai asèptica mirada, iniciat el 1973 no es presenta de forma lineal ni constant. Si no fa gaire es descobrien algunes de les seves arrels familiars -de cada dia s'evidencia més la transcen-dència de les arrels familiars a l'hora de forjar la personalitat de les persones- resta present en el record la carta que, sobre el seu currículum i ja al final de la seva vida, havia dirigida al aleshores jove Pare Rafel Ginard.

D'ençà que Pere Rosselló Bover, en l'edició de les obres completes, la va mostrar m'agrada rellegir-la adesiara, tot recordant el sorprenent impacte d'aquella, ja llunyana, primera lectura..

Després de la ingent tasca intel·lectual -agrupada en els cinc volums de les obres completes a les que convé afegir-hi l'estudi que sobre la seva obra va fer Pere Rosselló Bover- realitzada de banda la seva tasca professional: capellà:, Administrador-Habilitat del Clero i posteriorment també Notari Apostòlic, “Es capellà Capirró”, en els darrers anys de la seva vida, es sentia sol i fracassat, “Me tenc per un fracassat en tots els ordres” mostrant un caire profundament humà on la prudència, la humilitat i, perquè no dir-ho! una infravaloració gens bona d'entendre de les seves aportacions intel·lectuals, socials i professionals.

Mn. Salvador Galmés. Arrels familiars

 

Miquel Font Rosselló, de banda ser l'actual regidor de cultura de l'Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar és un estudiós de l'evolució de les famílies carrioneres  -de fet ja té enllestit bona part dels arbres geneològics d'ambdós pares del capellà-. Gràcies a la seva singular generositat -ja sabem que l'embatol vigent porta flaires d'individualisme i gelosia- hem pogut esbrinar algunes informacions relatives a les arrels familiars de Mn. Salvador Galmés.

Les imatges dels diversos documents censals ens permeten seguir la trànsit familiar dels primers anys de la seva vida.

El vicari Lliteres

 

Assumir aquella sentència que, desde la biologia i la mirada sistèmica de Maturana, assenyala que “tot ésser viu, viu el seu viure, com a centre del cosmos” o aquella altra que assenyala “sempre hom està on vol estar, malgrat digui el contrari”,  en definitiva, que tothom sempre fa el que creu bonament que ha de fer, em posiciona de forma incòmoda a l'hora de tractar o referenciar mèrits i reconeixements singulars.

Des d'aquesta perspectiva, de banda els imprescindibles posicionament ètic i de singular generositat, sols la transcendència social -entesa en sentit ampla i que podria abraçar des del benefici generalitzat de la comunitat fins a una destacada aportació científica, passant pel raig excepcional de bellesa o la clarificació del que som- mereixerien, al meu entendre, tal reconeixement.

Altres costos

L'entrada anterior volia mostrar una certa decepció originada pel desconeixement dels costos econòmics reals de tot el que ens atany, per l'opacitat que impera en la gestió de tot el que ens és comú.

L'enfoc economicista obeix a una constatació actual i ben nostra: tot es pondera en funció del doblers que costa o origina. Un pintor és extraordinari quan ha entrat en la roda del mercat i ven els seus quadres a alt preu. Un picapedrer tendrà més o menys consideració en funció de l'ostentació que pugui mostrar. Un empresari d'hosteleria es valorarà en funció dels nous hotels que pugui construir o comprar. Un escriptor en funció dels llibres que sigui capaç de vendre...

Cost econòmic

 

En vaig prendre consciència per primera vegada en aquells ja llunyans cursos de doctorat de finals dels anys vuitanta del segle passat. El pedagog Jaume Oliver ho deia i repetia a manera de mantra. Tot té un cost, tot té un cost.... 

El concepte no és gaire mal d'entendre, però al no posar-hi atenció passa desapercebut. Homocèntrics com som no en fem gaire cas al cost de les coses. Posteriorment altres mestres i referents també ho han anat recordant: encara que no ho volguem veure, encara que no en siguem conscients, tot té un cost, i a més a diversos nivells.

Dues voltes al cas "el Mallorquí"

Assenyalà el biòleg Humberto Maturana:  “Naixem primats bípedes genèticament Homo sapiens-amans però ens fem humans Homo sapiens-amans amans, vivint en un àmbit humà”

Aquesta idea de contundent abast humanístic i relacional és compartit per altres científics, tant investigadors de la conducta humana com de l'evolució del cervell.

Jugar d'aficionat

De forma conscient, ja sabem que el cervell en fa de les seves, justifico la intervenció sobre tres records.

Un que arrela en els inicis de “Flor de Card”. En la seva primera època, potser per inseguretats personals, potser perquè encetàvem el que en podríem dir “tasca compartida” després dels llargs anys de direcció única propiciada per la Dictadura volguérem indagar la seva utilitat i transcendència demanant opinió a persones que aleshores ens semblaven i consideràvem referents.

Algunes vegades aquestes opinions es reduïren a la contesta a una enquesta dissenyada de forma prèvia, alguns hi afegiren comentaris d'ampliació. Altres vegades l'enquesta derivà en converses més o manco profundes. En una d'aquestes converses, l'amic Antoni Galmés, que amb els anus s'havia de convertir en referent de l'hematologia balear, assenyalà -no sabria dir ara mateix si ell ho recorda, però jo ho tenc ben present- que un dels avantatges era que en una revista local hi podien participar persones i escrits que difícilment tendrien ocasió de fer-se presents o ressò en mitjans d'abast més ampli.

AL44 El nom de les persones

Malgrat el desig de tancar l'anecdotari, van sorgint nous temes. El d'avui és una proposta indirecta de n'Antoni Font que, segons sembla, està indagant el tema de les germanes de la seva padrina “Busca”. Van ser set germanes i segons conta la tradició, i en aquest cas és ver, la setena gaudeix de l'habilitat de curar el mal de panxa.

Qui va destapar la curiositat de n'Antoni va ser Miquel Font -actualment regidor de Cultura- que fa recerca sobre l'origen de les persones carrioneres. Resulta que, si més no, una branca dels Font llorencins arrela a Son Carrió. Un dels Font es va casar amb una llorencina, la major de les germanes “Busca”. Va ser així, amb aquests rebots, que va sorgir el tema dels noms de les persones.

AL43 Apèndix. Classes socials (i llenguatge)

Un dels buits singulars que es detecta una vegada tancat el tema de l'anecdotari fa referència a les classes socials existents en aquella amalgama llorencina, ara, aparentment igualitària.

Parlar de classes socials, a nivell local pot semblar atrevit, entre altres coses perquè mai no és donen situacions pures i netes; com s'ha dit altres vegades tot és mestall..

Així mateix, al meu entendre, és donen evidències clares. A diferència del que es pot detectar en altres pobles veïnats, a la vila no hi ha “casals senyorials”, aquelles cases d'estada permanent o temporal dels grans terratinents..

15 anys!

 

Quan efímera resulta la vida!, sembla que era l'altre dia i ja fa quinze anys!. Mirar arrere, no resulta gaire útil, ja és passat. Pot alimentar un cert hedonisme, es poden detectar possible errades i, alhora, es refresca la feina feta, en aquest cas en l'entorn virtual.

Tocat per la dèria ecologista -ja està bé de gastar paper si es poden emprar altres canals!- i segurament també afectat pel dubte sobre la qualitat i l'abast de “l'obra”, el 25 de juny del 2008, va néixer el “Bellver08”, el blog que, sobre temes locals i amb un primer escrit “Tu tries!” havia se donar sortida a les meves ganes de clarificar, ordenar i dir.

AL42 Tancament

Les persones que tenen la pretensió de crear bellesa no acostumen a explicar res. Deixen que l'observador o el lector labori les seves interpretacions i possible conclusions.

El gaudir es situa en l'indagar, planificar i preparar el tema que es presenta.

El present anecdotari no respon a tal posicionament.

AL41 Petiteses

Petiteses.

Al llarg d'aquest any de converses de cafè amb n'Antoni Pascual (Sant Llorenç, 1935), a petits glopets, s'ha anar perfilant aquest “Anecdotari llorencí”. Per tanca'l -encara que les edicions virtuals mai s'acaben de tancar- m'agradarà fer referència aquelles petites coses que, sense tenir la consideració d'anècdota han anar sorgint de manera reiterativa.

AL40 Sexe!

 

Pot resultar significatiu, sols quan s'ha plantejat directament ha sortit el tema en aquestes curtes, encara que llargues en el temps, converses de cafè que conformen la base de l'Anecdotari.

Les anècdotes, en aquests cas, provenen, també, de coses sabudes o comentades a nivell popular. Alerta!, que en un determinat període es comentin o es tenguin com a certes, no vol dir que ho siguin.

No és que el tema sexual no sigui ben viu en totes les societats. Basta una ullada al cançoner popular per adonar-se'n de l'eterna vigència del tema.

Val a dir que la força arrelava des de molt abans, però accentuat amb el nacionalcatolicisme derivat del 36, els capellans dels pobles exerciren un ferri control sobre la moralitat, i de forma singular sobre la moralitat femenina. Gairebé els deu manaments es reduïen a dos, el sisè i el vuitè.

AL39 Papers

Tal vegada, si no haguéssem treballat el tema en un dels tallers de desenvolupament personal, no s'hauria enfocada la qüestió.

En la nostra adolescència, quan el grup adquireix una inusitada importància i transcendència, a tots ens toca “jugar un paper”. Serà el de líder, el de destre, el d'ocurrent, el de contador d'acudits, el de queixós, el de suggeridor d'idees estrafolàries, el de seguidor....

Resulta curiós que aquests papers es poden mantenir o poden canviar en funció de la consideració del grup.

AL38 Feines

 Les converses de cafè no passen de ser això, converses superficials on cada un dels interlocutors treballa, de manera més o manco subtil i desenfadada, per imposar el seu posicionament.

Però alhora, i sobre tot si hi ha disparitat d'experiències i coneixements, adesiara sorgeix algun tema que incita la imaginació, els records i que, a més, convida a la reflexió.

Es parlava de feines, de feines ben fetes. De l'enginy d'aquells mestres picapedrers que cercaven i aplicaven noves tècniques en cada una de les obres -Fixa't amb els balcons de ca n'Angela Estrella o de Cas Pobil. Els frontis de “s'Arquitecto” destacaven, es reconeixia el seu saber fer...

AL37 Dormir en el sostre

No en tots els indrets ni de la mateixa manera, però al llarg de molts anys va ser costum generalitzat: bona part dels homes que treballaven a les possessions, quan aquestes eren centres de treball i producció, dormien en el sostre.

Sostre entès com espai, generalment situat sobre la païssa, on després de batre s'hi guardava la palla

Ho conten el padrins i ho assenyalen les evidències físiques, el nombre de dormitoris de les velles cases de possessió, clarament insuficients per agombolar tots els estadants.

Com en altres pàgines d'aquest anecdotari, haurem de recórrer a la imaginació. Les condicions de vida, els valors, la tipologia d'habitacions, els banys -excusats-, l'ús de l'aigua, els temes de conversa, les creences, els jocs relacionals, la manera de vestir...eren uns altres. Perquè unes altres eren les condicions de vida.

AL36 Cercar nius

És condició humana; en general tenim tendència a sobrevalorar el passat. Cal enfocar aspectes concret per adonar-se'n que tal suposició és falsa i que, de cada dia que passa, anam a millor. Recordem la relació i el tracte amb els animals. Sortosament ja no es veuen persones que peguin amb un garrot a les bísties o a les ovelles, ni que donin, curiosa l'expressió, “pallisses de ca” o es vegin cans de caça penjats o persones que mostrin la salvatgina a manera de trofeu. Tampoc infants que, en primavera, vagin a cercar nius.

D'anar a cercar nius tracta l'anècdota d'avui. Una activitat habitual a finals dels anys cinquanta del segle passat.

AL35 Arbres amb nom propi

 

Avui, des de l'anecdotari es vol fer recordança d'aquells arbres que, per la seva utilitat, es feren populars i gaudiren de nom propi.

Segurament cada nucli urbà en té els seus.

La idea es planteja en passat perquè s'emmarca plenament en el Sant Llorenç rural, quan fora vila era, fonamentalment, el lloc de feina i suposava la principal font d'ingressos.

Val a dir que cada família podia tenir els seus arbres de preferència. Per a la familia de sa Begura, l'arbre de la sínia (Evònim del Japó) era tan important com l'alzina de Can Corem per a la família ferrera de Son Carrió. L'objectiu, però, és un altre. Es tracta de fer referència als arbres populars, als que eren coneguts per una àmplia majoria dels ciutadans i que eren tema d'esporàdiques converses.

AL34 Xarrets i carretons

 

Indagar sobre xarrets, carretons i cabriols també pot resultar una petita aventura. De fet després de consultar aquell petit Panorama Balear titular “Carros y coches de antaño” amb textos de l'Arxiduc (1967-1891) traduït per Sureda Blanes on es parla de carretets, galeretes, galeres i omnibús s'haurà de recórrer al diccionari per intentar esbrinar el context de l'anècdota que situaríem a l'entorn dels anys quaranta del segle passat, just abans de la generalització de les motos i del Seat 600.

En el nostre entorn el vehicle bàsic de transport era el carro. Gairebé tothom disposava de carro i bístia que utilitzaven per anar a treballar i també per desplaçar-se en família d'un lloc a un altre.

AL33 La fila de l'escola

 

Des de 1922, any de la inauguració de “s'escola nova”, entesa com a edificació feta a feixines en un solar de l'església -res a veure, idò, amb el concepte d'Escola Nova de Ferriere i Decroly que encetaria la transformació de les pràctiques escolars-, fins el 1972 quan es va tancar l'escola de “ca ses monges” són cinquanta anys de clara predominança de l'escola privada a Sant Llorenç des Cardassar, tant pel que fa a l'escola de primeres lletres, després anomenada de pàrvuls, com pel que fa a l'escola de les nines i, en bona part, de la dels nins. Ccom passava en altres indrets, aquí el vicari Onofre Jaume també muntà la seva aula escolar.

Potser cal recordar que després de 1936, amb el triomf de l'anomenat nacionalcatolicisme, l'escola pública tingué un paper residual. A la manca de recursos s'hi havia d'afegir la pressió social. En definitiva, després de la gerra no era gaire ben vist que un infant anàs a l'escola pública.

AL32-Besamans

 -Ja has anat a besamans al blonco Biel?, amb els anys es convertí en un -Has anat a veure el tio Biel?, però el sentit era el mateix mostrar submissió i respecte per conservar en bon estat les relacions familiars tradicionals.

Era costum repetir l'itinerari a les festes rellevants, Nadal i Pasqua. . En aquestes darreres s'establia, a més, un intercanvi al tast de panades i rubiols. -”Oh, són molts brévols” o “La pasta és molt encertada!”. Reconeixement formal que, generalment, comportava un comentari ulterior en cercles de parella -”Però, a jo, m'agraden més ses nostres!.

Aquests darrer afegit és un dels casos on els costums, la cultura popular, es veu confirmada per la ciència: ens enamoram del que tenim, del que consideram nostre.

AL31-Es Centro

 

Els records de la infantesa resulten com flòbies que es fan fonent a l'hora de tocar la concreció. Si no vaig errat allà hi feren el refresc de la primera missa del capellà en Pep de Son Pont. També la recotrd a manera de sala obscura amb un cadafal tancat misteriós que segons deia l'escolà major era una cambre de fer cinema...i poca cosa més.

Però es veu que es Centro va ser molts d'anys un lloc de trobada per a les Filles de Maria i també sala polivalent on fer-hi, entre altres coses, representacions teatrals.

Aquella relativa infrautilització es va modificar amb l'arribada del nou rector, don Llorenç Perelló el 1960.

El Concili Vatica II (1962-1965) va introduir nous vents a l'Església, però les transformacions socials sempre son lentes i, don Llorenç, sembla que no era d'aquells que s'apunten a les noves modes i costums i seguí amb el seu tarannà tradicional i preconciliar.

AL30-Voleu fresses?

 

A l'àlbum “DARRERS DIES” de “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” de Rafel Duran hi apareixen diverses fotografies del primer ball de desfressats organitzat pel Club Card el març de 1973.

Tal vegada es pot considerar una fita en varis aspectes. Un d'ells referit a la tolerància de fer una fressa “de qualsevol manera”. Un roba un poc estrafolària i a córrer!. Encara que, a dir ver; i pel que mostren les imatges, de vestits de frssa ben fets, sempre n'hi ha haguts.

Posteriorment i de cada any de forma més elaborada, vendrien les fresses dels Darrers Dies fins a la situació actual amb el protagonisme de les comparses escolars i les fresses impecables.

AL29-Motorització

 

Segons l'amo en Jaume Sales (el padrí de na Maria i en Jaume) el primer vehicle motoritzat que passà per Sant Llorenç va ser el “carro de foc” que portava la Reina Maria Cristina a Artà el 1900 o 1901 Ho va contar a na Jerònia Mesquida i es publicà a Flor de Card (Març, 1973).

La pàgina Facebook “Fotos Antigues de Sant Llorenç des Cardassar” que tan encertadament enfila en Rafel Duran, és indicadora dels canvis, modes i costums, locals.

AL28-Cabrers de vorera

Pastors de cabres, dues o tres. Tal vegada, de manera excepcional, més. Les passejaven per indrets públics, com torrents i camins. Trescaven tot el dia. No tenien res més a fer. En treien el preu de la venda dels cabrits i la llet.

En el Sant Llorenç preturístic n'hi havia alguns. Tothom els coneixia.

El darrer que vaig veure, dècada dels vuitanta del segle passat, portava una canya llarga per aprofitar les garroves de les branques que vessaven dins el camí. Costum ancestral, el que entra a l'espai comú, és de tots.

AL27-Més hermós seria...

Un dia d'hivern, vora la foganya ens contà l'anècdota. Era xerrador i, sobre tot, contador de coses que recordava de la seva jovenesa.

Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia...”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume.

De jove va fer d'escolanet a don Salvador. Mn. Galmés vivia, ja retirat, vell i a dies malhumorat en el número vint-i-quatre del carrer Rector Pasqual. S'ha de situar l'anècdota a finals dels anys quaranta del segle passat. Don Salvador, complia amb el precepte de dir missa cada dia.

AL26-Sedes

 En aquests dies de fred de neu, a la conversa surt, pot sortir, el tema de les sedes, aquesta “Inflor de la pell causada pel fred, principalment a les mans, els peus i les orelles, acompanyada d’ardència i de picor i, a vegades, d’ulceració”, com la defineix el diccionari.

Parlant del tema n'Antoni conta una anècdota curiosa que correspon a temps passats, l'hem de situar en la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat, que mostra aquesta tendència humana, no sols llorencina, d'encollonar-se dels més febles.

Diuen que, en general, les persones humanes pensam ésser més hàbils, més curres...i més vives que la mitjana. L'anècdota en podria ser un exemple local.

AL25-Els pollastres

 Aquesta anècdota, també suggerida per Antoni Pascual, no és gaire vella. Potser la podríem situar a finals dels anys vuitanta o principis dels noranta. Diem que no és gaire vella i han passat vint-i-cinc anys!

Sense ésser gaire substanciosa mostra el xoc cultural entre fora vila i Ciutat i més concretament entre el Sant Llorenç agrícola i el Sant Llorenç turístic.

Per definir l'inici del Sant Llorenç turístic, es podria agafar la fita de la inauguració del primer hotel de capital i família llorencina (1962), o bé l'aprovació del Pla General de la Zona Costanera (1967) anys, en si mateixos, ben significatius.

Però el llorencins, excepcions a banda, vam a ser tardans a l'hora de girar la vista cap a la platja, per això m'agrada més la fita de 1974 que és quan Lourdes Melis assenyala la fi dels tallers de brodats.

AL24-"Sa raieta"

 En aquella plaça Nova, ja descrita, a principis dels anys cinquanta del segle passat i encara sense asfaltar, els dies assolellats de primavera, a sortida de missa, en el tros de carrer que hi havia entre el Lloc Sagrat i sa rectoria, en el mateix indret on ara els dimonis ballen el primer ball de Sant Antoni, cada diumenge s'hi feien varies rotlades on es jugava el joc de “sa raieta”.

AL23-Plaça Nova

Tots els topònims porten un missatge implícit. Sa Plaça Nova és un d'aquells que evidència l'existència d'una plaça anterior.

El el nostre cas popularment s'anomenà sa plaça vella en una minúscula eixamplada del carrer Major, a l'encreuament entre aquest i els actuals carrers Santa Maria de Bellver i Sant Llorenç. Curiosa la situació, un tant allunyada de la porta de l'església.

Si ens entretenim a mirar el Pla Parcel·lari de Pere d'Alcàntara Penya, (1859), Lloc Sagrat a banda, ens n'adonarem que no hi havia espai físic on ara mateix és la Plaça Nova. I la plaça vella no disposava de més amplària que l'actual. Es a dir, al llarg de molts d'anys, no anàrem gens sobrats d'espais de trobada.

AL22-Collir ametles a Pocafarina

Si es fes una consulta a les persones que ronden els setanta-cinc anys sobre la seva primera experiència laboral, segurament un bon grapat contestaria “anar a collir ametles a Pocafarina”.

Acceptaven els nous collidors i collidores a partir d'haver fet la primera comunió. Certament se'n començava a parlar una mica abans (-”Ja t'has apuntat? - Jo hi aniré amb sa caminona d'en Bernat Xaret!” -a Calicant- o "Jo hi aniré amb el caminó d'en Llavorim!" -a la caixa del camió a Pocafarina-). El dilluns de Sant Llorenç començava la tasca.

L'amo en Rafel Llagost dirigia l'estol de collidors i collidores format per quatre o cinc talls diferents dirigits per en Joan Masset, madò Maria Eivissenca i altres persones grans.

Els que ja hi tenien certa experiència pujaven sobre les branques dels ametlers per espolsar les ametles, els mes petits les aixecaven d'en terra una a una.

AL21-N'Antoni Potent

 

Amb la intenció de descobrir la possible llegenda que s'hi amagava es plantejà una pregunta lògica: -”Qui era n'Antoni Potent?”

La resposta resultà ben decebedora:

-”Res, només era per fer por, -Ara vendrà n'Antoni Potent!, ens deien.”

No deixa de resultar curiós. A diferència d'altres indrets (l'home del sac, na Maria Enganxa, el Drac de na Coca...) els nostres mites nodridors de por infantil solien ser reals: vendrà en Garranxo! o vendrà en Jaume Regalat! que eren municipals reals que adesiara potser feien mala cara. Aquests personatges reals, nodridors de pors infantils, compatien espai amb altres personatges inventats, com n'Antoni Potent o, simplement, “ara vendrà un moraco!”. La por com a eina de control i, alhora, com a guia de conducta.