Destapa't: Text de la presentació de Xisca Grimalt

Va ser el curs passat quan, dins l’oferta formativa de l’STEI, vaig tenir notícia d’un curs que, com aquell cocarroi que amb el seu aroma i color em crida des de la llauna del forn; o com aquelles sabates, que semblem fetes a mida i per encàrrec, que em miren des del mostrador de la sabateria; o com el llibre, que feia tant de temps que cercava, i em xiula des del prestatges de la llibreria; em va estirar i em va atrapar. El curset tenia tres qualitats : era presencial, tenia un títol atractiu: COACHING. INTRODUCCIÓ A UNA EINA DE RELACIÓ I DESENVOLUPAMENT, i l’impartia en Guillem. Així que, d’entrada, les meves expectatives, al contrari del que manifesta en Toni al llibre, eren prou elevades.

Van ser un dies intensos, el cap, el cor i els sentits van treballar de valent. Després arribaren les conseqüències ... una activitat frenètica que, com l’enamorament, s’ha anat assentant, que no apagant, amb el temps... un munt d’idees per ordenar i per a posar en pràctica.

Aquells dies no passaren en va. Per a mi, hi ha un abans i un després del curset.

Quan en Guillem em va demanar per intervenir en aquesta presentació, ell ja sabia cert que li diria que sí. Encara que no sé si sabré fer el que pertoca, el que sí sé és que ho intentaré: faré els deures.

Si hagués de fer una classe de llengua als meus alumnes els explicaria que destapa’t és una frase imperativa, i que, tot i que no dugui signe d’admiració, la seva entonació hauria de ser com la de les exclamatives. I també els comentaria que les oracions imperatives serveixen per donar una ordre, un prec o un consell. En Guillem no és home d’ordres, sinó més bé de consells, de suggeriments, amb un respecte absolut a la tria personal. Però jo, com que no som en Guillem, pens que el títol de l’obra hauria de ser, ara més que mai, una ordre i hi posaria un signe d’exclamació com unes cases... o dos.

Vivim coberts de comoditats... embolicats amb les inèrcies i rutines... abrigats pel materialisme... amagats darrera els prejudicis... taponats per la por... no ens destapam, no ens deixam veure, no permetem que res de defora entri ni que surti el que tenim dedins. Així no podem rebre el benefici de l’aire, ni del sol, ni de l’aigua i ens sentim protegits dins la closca mentre les arnes fan la seva feina.

Fins aquí el text havia fluït, però aquí em vaig perdre. Només quan vaig canviar l’ activitat intel·lectual per una feina més domèstica, quan vaig tenir preparats els estris per fer neteja, vaig saber com havia de continuar. El text ja el tenia a l’ordinador mateix, només calia copiar i aferrar. No són paraules d’en Guillem, però són “culpa” seva . Que perdonin la reiteració aquells que ja les havien llegit, però és que jo, com ja sabeu els que em coneixeu, som insistent i toixarruda :

Que, cadascú, quan li llegui,

escuri i agrani bé,

pols i teranyines llevi,

que tot això no convé.

Que obri portals i finestres

i que hi entrin els bons vents

perquè els corcs i les arnes

ja no hi tenguin res a fer.

Que endreci bé els calaixos,

i observi perxa i rebost,

retirant dels vells armaris

tot allò que ja no vol.

Que faci una gran bugada

del que ha mester rentar

i posi fil a l'agulla

per si cal apedaçar.

Que agafi totes les eines

per reparar l'espenyat,

i a les parets i a les taules

que hi posi un bell decorat.

I, amb el cavall i l'arada,

que faci un solc ben profund

per sembrar la llavor nova

que grani en arribar el punt.

Així l'un i també l'altre,

tots: infants,vells, i jovent,

aixecarem una torre:

alta, ferma, ben rabent.

Això és, al meu parer, el que cal fer per destapar-se. En un moment en que tot són queixes, cal canviar-les per reclams, és necessari desxondir-se i passar a l’acció, treure el millor de cada un i fer pinya.

Treballant amb l’eina que tenim a les mans, podrem saber cada un de nosaltres com fer llevar-nos el tap, com tirar embolcalls i abrics innecessaris, i, després de despullar-nos de bates i roba de dormir i de vestir-nos amb la roba de feina i la de combat, fer un entrenament personal i de grup, decidir-nos, adquirir un compromís i obrar en conseqüència. Així serem persones d’acció, fortes i grups valents, amb fites clares.

Quan vaig saber de l’existència de l’obra la vaig imaginar com una exposició teòrica, amb un cert aire filosòfic, d’aquelles que s’han de llegir a poc a poc per poder-les pair. Idò no, la fórmula escollida per l’autor és planera i didàctica alhora. Amb un text narratiu que recrea un hipotètic curset, l’autor posa en boca d’en Toni, que després de realitzar estudis de Relacions Públiques, treballa com a funcionari a l’Ajuntament i dirigeix una companyia de teatre d’aficionats i d’animació infantil, l’explicació detallada de l’experiència: el desenvolupament de les sessions, les reflexions pròpies i les del grup- altres nou persones i la directora, o facilitadora, o acompanyadora com prefereix dir en Guillem,-, les conclusions i les decisions preses. És així com de manera entenedora s’expliquen uns conceptes i unes tècniques de manera pràctica i vivencial.

Acompanyen el relat el texts que serveixen per a la reflexió, planers i propers alhora que profunds i colpidors.

Ara ja he fet els deures, ara us toca a vosaltres. Agafau l’agenda i anotau: llegir el llibre, decidir-se, triar eines i fer camí.

Sant Llorenç des Cardassar, 18 de maig de 2012

Ui iuiui iuiui...la que ens arriba!

Prémer el botó va ser un acte gairebé instintiu, així mentre acabes de feinejar i endreçar la sala escoltes una mica de música. L'aparell és d'aquests d'oferta i d'obsolescència programada, això fa que, situat on està i sense antena exterior, segons el moment del dia, has de triar una emissora o una altra puix, altrament, les interferències acostumen a guanyar el so desitjat.

Girant suaument la roda de sintonitzar emissores, la vaig deixar sobre una que es sentia prou bé: que soni!

No sé quina emissora era, però per la qualitat del so diria que era potent, vull dir nacional o d'aquestes d'aqui que emeten amb força

Res que al cap d'algunes anades i tornades, es veu que va acabar la música i vaig sentir parlar. De tot d'una no hi vaig parar atenció, ja es cansarà...però no, anava de reflexions, era una veu d'home pausada i clara, no sé si era capellà o seglar, però amb el seu parlar diria que coneixia l'art de l'oratòria, es feia escoltar!.

Tant que vaig parar uns moment i deixant el que tenia entre mans vaig escoltar. Va ser una estoneta curta,. Parlava, en castellà, sobre el quart manament de la Llei de Déu, aquell que diu “honraràs a tu padre y a tu madre”. Comentava l'obligació moral que tots tenim de respectar als pares....i dins aquests entorn de lògica i consens, de patró mental assumit des de la infantesa, afegia que no havíem de ser reduccionistes que el manament no és limitava als pares biològics, si no que abastava a tots els superiors incloent-hi les autoritats, posant-les en la mateixa línia que els pares...i al cap d'una estona, i a nivell d'exemple, també va incloure els mestres dins el conjunt d'autoritats.

En definitiva, venia a dir, que si no respectam les autoritats (no va afegir allò de “civils, religioses i militars”, però poc hi faltà), mala cosa perquè voldrà dir que desatenem les orientacions de la llei natural.

Exercint l'irrenunciable dret de llibertat individual, vaig prémer, altra vegada, el botó i vaig apagar l'aparell, però no vaig quedar tranquil...

Vaja, vaja una manipulació tan sibil·lina, en aquests temps concret de crispació i mentides. Cert és que qui te els doblers i pot dominar els mitjans de comunicació pot orientar l'oli -en aquest cas la opinió no crítica- cap on li convé.

Haurem d'estar cada dia més alerta a l'hora de sedassar les informacions i estímuls que ens arriben, no podrem deixar dormir la consciència.

Com si fos anys enrera...

Si no fos que implicaria que no hem après res, assenyalaria aquella vella dita que acostuma a dir la gent que, apagades totes les il·lusions, espera el no res. “No hi ha temps que no torn!”, diuen assenyalant que la vida no són més que onatges concèntrics de coses que van i venen. Té altres variants com el conegut “El que ha passat una vegada pot, tornar a passar” i coses semblants.

Ahir 29 d'abril va ser dia festós sa Ràpita. Sense gaire publicitat i amb la callada enunciativa dels diaris -què passa aquí?- s'hi va concentrar tota una munió de gent: 5000, 8000, 12000... tant se val!. El que és cert i segur és superaren moltes, moltíssimes vegades la suma de tots els afiliats a les entitats organitzadores.

Va resultar semblant a la diada per la Llengua... de totes bandes surten persones que, amb la cara ben alta i amb to festiu, deixen les seves ocupacions, les seves afeccions i les seves preocupacions -que avui no són poques- per deixar anar un missatge clar i contundent: basta!, ja n'hi ha prou!.

Una majoria absoluta no representa una carta signada en blanc. La lletra d'un programa electoral -que d'altra banda es bota quan convé- no és una llei que no es pugui modificar. Hi ha decisions que, malgrat el mes absolut respecte a la democràcia, no es poden deixar en mans del desconeixement del primer polític que passa per un càrrec... i l'actitud dels municipals de Campos una ninada, i les paraules del batle de Campos un insult a la opinió dels turistes que ens visiten.

No sé si és inconsciència o “favor als amics”, però tampoc no entenc gens ni mica la inhibició de la Conselleria de Turisme -d'altra banda amb un Conseller tan feiner en temes de llengua i de persecució als companys de partit que no pensen com ell- que ha de conèixer perfectament les mancances turístiques de la Comunitat en quan a necessitats de revitalització, esponjaments i qualitat ambiental. I posats a no entendre, tampoc es bona d'entendre, descomptant la golafreria del benefici immediat, la proposta de la companyia Blau Hotels, ni el “deixar fer” de les associacions hoteleres. ¿Tants d'anys de desastres i encara no n'hem après?, ¿o es que tan sols es consideren parcialment les enquestes de qualitat que tots els hotelers fan als seus clients?, ¿o potser varen deixar de posar preguntes relatives a l'entorn?.

A la gruixuda cadena humana s'hi podien destriar moltes diversitats: de fesomies, d'aparences, de vestits, de professions, de maneres de viure, d'edats, de llengües,  de localitats d'origen... congregades rere un únic missatge “Qui estima Mallorca no la destrueix”.

Amb alguns comentàrem que es com tornar a viure una segona joventut que creiem superada -”crec que solament em falta córrer davant es grisos per tancar es cercle” em va comentar un d'ells-; es varen poder veure camisetes que recordaven la famosa excavadora de Jaume Ramis dels anys setanta;  gent que sortí al carrer, en aquest cas la platja, per defensar els senyals d'identitat d'aquesta Illa; i l'emoció et fa posar la pell de gallina quan escoltes proclames de fidelitat a la Terra (així amb majúscules com ho feia Blai Bonet) que estimes i et conforma i sustenta.

Ens poden fer empobrir una mica més cada dia, de fet ja fa temps que “això roda malament, mallorquins” -que diria Guillem d'Efak-; però quan arribin a trastocar la dignitat, amb respecte i educació, sabrem posar el peu ben fiter

Una de llengua....amb sorpresa!

Què voleu que digui, em va sorprendre. I no hauria de ser així, després d'haver-ne vistes tantes, ja res m'hauria de sorprendre!. Però es veu que encara resta un raconet per a la sorpresa, i també per a la indignació que motiva per redactar quatre retxes...

Vagi per entès que, com no podria ser d'altra manera, tothom te dret a expressar les seves opinions de la manera que consideri. En mancaria d'altra!. I si a sobre et paguen per opinar, que més es pot demanar?

El que es pot esperar, però, és que les opinions de qui cobra per opinar i que es publiquen en un diari de la Comunitat amb pretensió de seriós, es fonamentin en un mínim de rigor científic.

Deia Eduardo Jordá a “Las siete esquinas” (Diario de Mallorca) ahir: “...Y en el otro lado, en el de los “enllaçats”, ¿es que nadie se ha dado cuenta de que lo verdaderamente preocupante no es el idioma, sino los resultados académicos. Y estos resultados, se mire como se mire, son terroríficos. En el informe PISA del 2010...”

No conec l'autor de l'escrit, i potser per això em va sorprendre. Fa referència a l'etern retorn de Nietzsche i es queixa de que aquí sempre estem en les mateixes i de la falta d'explicacions a l'hora d'aplicar retallades...el que dona certes pistes; amb tots els dubtes pertinents la intuïció em porta a pensar que el seu escrit es podria situar en un context “progressista castellà”. Però embulla amb el tema de la llengua. Per al Sr. Jordà -quants n'hi deu haver que, de bona fe, pensen així?- , i a diferència de la majoria dels “enllaçats”, la llengua és un simple mitjà de comunicació, una eina per a què dues persones es puguin entendre. Tant té si és castellà, català o gallec el que compta són els resultats (em sona a allò de, tant és si el moix és blanc o negre...) de l'informe PISA.

Si a la fotografia PISA sortim malament, segurament serà per qüestions didàctiques, d'interès social (no deixar de ser curiós que en una recent enquesta del CIS la preocupació per l'educació es situï per davall i a molta distància de l'atur, els problemes econòmics, la classe política i la corrupció), de pressupost o de formació del professorat, no ho sé.

Però el que si sé, es que no hi ha pitjor mentida que una mitja veritat i que no es tracta d'embullar els lectors. Des de la distància considero que els “enllaçats” defensen la llengua com a senyal d'identitat d'una terra, i que a més, conforma l'ésser de les persones d'aquesta Comunitat. Es la resposta dels educadors conscienciats vers una contundent i sibil·lina agressió a la nostra identitat

De fet, potser tots els qui som conscients de la transcendència de la llengua hauríem d'anar “enllaçats” de forma permanent fins que els governants prioritzin les raons científiques sobre les populistes.

(PD. Acabo de llegir que avui Manacor ha despert “enllaçada” per totes bandes. Un exemple de consciència per a tots els altres municipis)

Verí a la carretera

Just acabava de fer la fotografia dels sembrats i el camí. Volia mostrar, una vegada més, els efectes que el verí que dispensa i ens regala el Consell Insular, potser ajuden a mantenir els voreres netes, però... desconeixem les conseqüències nocives que, a la llarga o a la curta, puguin tenir per a nosaltres. Per no saber, ni sabem si l'operari que distribuïa el verí disposava del pertinent carnet de manipulador de productes químics. Com es pot veure l'afirmació destil·la una profunda desconfiança. Posaria la mà al foc que els arguments de sostenibilitat ambiental han pesat ben poc a l'hora de prendre la decisió d'espargir el verí.

En tot cas, i com mostra la segona fotografia, hi ha municipis que en tirar verí avisen als vianants i veïns per si algú tingués la temptació de collir un espàrrec o agafar alguna altra cosa, però en cas dels camins del Consell Insular no cal avisar, no hi ha motiu (?), fins on arriba l'esquitada, a vegades descontrolada per l'acció del vent, tota vida desapareix. Res, no queda res viu. A dir ver és una encertada manera de “mostrar” tota la brutor de la vorera: plàstics, ampolles, papers...bellament distribuïts.

Coses que passen, als pocs dies de fer la fotografia vaig llegir un article de J. Corbella a La Vanguardia (30/03): “La ciència assenyala als pesticides com a culpables de la mort massiva d'abelles”. Ve a dir que dues investigacions, una britànica i l'altra francesa, han descobert que pesticides introduïts fa vint anys (neonicotinoides i imidacloprid) espargits per “protegir” els sembrats afecten la capacitat d'orientació de les abelles.

Com no podia ser d'altra manera, la companya BayerCropScience, distribuïdora dels productes, considera, segons l'article citat, que les dades aportades per la investigació de la universitat escocesa no demostren res.

En tot cas, atès la importància de les abelles en la pol·linització de pomeres i ametlers i la producció que s'en deriva, als Estats Units, a l'altra banda de l'oceà, es convocarà un grup d'experts per abordar el tema... i tot això al marge de reformes laborals, atacs a la llengua i mentides dels governants

Entre una i altra cosa, dues conclusions tristes, de Setmana Santa:

-Abelles vives o mortes no és tema tan important com la possible producció de pomes i ametles

- Fa 20 anys que tiren un determinat producte i ara es descobreix que fa mal irreparable

Quines conseqüències tendrà el verí que tira el Consell a la carretera? Si es destapàs alguna conseqüència, qui se'n farà responsable?

Una de llengua....amb estopa!

Estava llegint que es necessita moltadisciplina per saber refer les passes donades, aprendre les lliçonsdoloroses, preparar-se altra vegada i explorar noves possibilitats...i de seguida m'ha vengut al cap la imatge dels cartells. Tot emmarcat en eltema de la llengua.

Lluitarem fins on podrem i sensefallir. Òbviament aconseguirem, entre tots, un estatus definitiu ipredominant per a la nostra llengua. En mancaria d'altra!. La llenguaés el mes sagrat que te un territori i és el que defineix un país.

S'ha d'aconseguir que un atac a la llengua pròpia, en el nostre casla llengua catalana, pugui ser penat per la llei. Com ho és latransgressió d'un senyal de trànsit o robar el primer cotxe queveus aparcat. No sé si serà en aquesta legislatura o en la següent,però s'aconseguira!.

D'ençà que l'actual Govern ataca lallengua per tots els costats, segurament per desviar l'atenciód'altres temes, m'he demanat varies vegades: com s'ha pogut arribar ala situació actual?.

I segurament tots en tenim una mica deculpa, tant les persones (des d'aquells que giram amb massa facilitatla llengua -me n'acuso- com aquells altres que adopten posturesradicals ens moments inadequats), com les entitats (des de les quedefensen la llengua sense qüestionar-se la seva postura o fer-nelectures crítiques, fins a les que es passen, desatenent l'Estatut,el tema de la llengua pel forro; i en aquest indret n'hi trobaríemtant de públiques com de privades) i les institucions públiques.

Ara tothom fa escainadissa, però escom amb el tema tren, s'ha pogut arribar on som per decisió d'unspolítics desinformats o amb la decisió d'aplicar radicalment el“tot val” per arribar on volen arribar; però també perquè hantrobat, no sols una terra adobada, si no una feina anteriorinacabada.

Podem anar pel camí més fàcil,repartint culpes a dreta i esquerra, però sempre als altres...opodem explorar noves possibilitat perquè mai més el tema de lallengua sigui un tema de discussió o decisió política. Què ensaben de llengua els polítics?. Els qui governen, i això que n'hiha que son universitaris i educadors, han demostrat saber-ne ben pocacosa.

Ah!, la imatge dels cartellsassenyalada al principi és la que es presenta. Passant per davantles seus sindicals de l'Hospital de Manacor, just vora la capella,vaig poder comprovar que cap dels escrits sindicals era redactat otenia traducció a la llengua catalana. Hi havia despatxos de CCOO,UGT, un sindicat balear d'infermeres i un altre. ¿Si els sindicatsassenyalats, a l'hora d'escriure i anunciar, no són sensibles altema de la llengua, com poden incentivar la sensibilitat dels seusafiliats?.

Segurament no es tracta tant de fer retrets a ningú com de començar a sargir amb agulla ben enfilada. Si passàvem la granera pels racons segurament sortiria molta borra imprevista!.
Es tracta de mirar envant, retrets ni tan sol a un mateix; com sempre i en qualsevol circumstància de coses a millorar es tracta de redreçar el timó. No més tenim una clau: ¿que vull fer, jo, per defensar la nostra llengua?

Pètals

Aquests dies, per la xarxa, circula una bella frase atribuida a Unamuno: “El fascismo se cura leyendo y el racismo se cura viajando”, frase contundent que ha coincidit amb la florida, enguany un tant tardana, dels ametlers.

Ara els camps de Mallorca, si mes no els de la nostra contrada, son tot un poema. Ha resultat una florida escalonada, segons la zona i varietat. El temps fred, assenyalen els pagesos, ha retardat la florida, però ja és aquí.

Mentre uns encara no han acabat de florir, altres ja deixen caure els seus pètals alhora que els borrons donen pas a les diminutes fulles d'un verd tendral.

Tot un espectacle, efímer, de color i sensibilitat. Un espectacle pletòric que, alguns dels que vivim o tenim sentiment de ruralia, tenim ocasió de gaudir. Amb tot i amb això, haurem de reconèixer que si hi passam el drap de l'estadística, és un espectacle que passa ben desapercebut per la majoria de la població d'aquesta Illa.

Els valors, les preocupacions, els interessos, la sensibilitat... és una altra!.

De la mà de na Mariko i el seu entranyables entorn familiar, fa anys, vàrem tenir l'extraordinària sort de poder viure la festa del hanami, l'observació de les flors del sakura, el cirerer ornamental del Japó. Els pétals de les seves flors resulten una mica més grossos i nombrosos que les del nostre ametler i, si fa no fa, floreixen a la mateixa època.

Allà, a l'altra banda del món, la floració dels cirerers, l'efímera bellesa és motiu de notícia i font d'eixides i excursions. Les persones embadaleixen contemplant la caiguda dels pètals rosacis que resulten motiu de reflexió sobre la temporalitat i fragilitat de la vida: ara hi és, ara cau i es perd.

D'altra banda tenen un altre valor, el simbòlic, al ser referència dels kamikaces que morien impregnats de fidelitat a les seves creences induïdes.

Un altre entorn físic, una altra llengua i grafisme, unes altres costums i religions (es dona el xintoisme i budisme alhora i segons les circumstàncies).

Tots som fruit d'una determinada terra. A vegades, aquí, ens n'oblidam. Prometem fidelitat a terres veïnes o ens deixam vèncer per la imposició de la força de l'engany i la confusió malèvolament induïdes.  

Opinions

Ha començat com un joc d'entreteniment en una petita aturada, ja que esperam....Farem una enquesta!: “segons la teva opinió, què hi falta i que hi sobra a Sant Llorenç?. Dues coses, sense pensar gaire, una primera impressió...”

I així com anaven arribant anàvem preguntant i anotant respostes. Després s'ha completat fent la mateixa pregunta en els que arribaven en cotxe...

I ha resultat un bon entreteniment!. Vull dir que no te ni valor estadístic. Les persones que avui, com és habitual tots els darrers dissabtes de cada mes, han anat a l'excursió de la gent gran no és un grup aleatori que contempli tot l'espectre poblacional. No passa de ser un grup de passejadors, però...surten cosetes a considerar...

Potser la primera es que si es demana opinió a la gent, aquesta la dona, mostra el seu parer. Si mes no aparentment, ni la transparència -malgrat el que pugui assenyalar la “premsa publicitària”, la que viu de la publicitat- ni la participació ciutadana son el fort de les nostres autoritats; gairebé representen dues assignatures pendents -suposadament ja que no s'han vist convocatòries publicades- en l'actuació dels nostres polítics. Tant dels qui ostenten el poder com dels qui estan a l'oposició.

La segona es que darrera el desenfado i la mitja broma les persones parlen, diuen coses que, si mes no per a elles, són importants.

La tercera es que, de les coses dites, malgrat les possibles errades de transcripció o derivades de la falta de rigor en les anotacions, o possibles influencies d'una opinió sobre una altra posterior... malgrat tot deia, se'n poden treure certes conclusions útils. Després qui correspongui, les podrà tenir, o no, en consideració, però això ja és un altre tema.

Per això, les persones que dia 25 de febrer anaren d'excursió a Son Galianeta opinen que...

La necessitat més important és una residència local per a persones majors

Segueix una atenció metge de 24 hores i després, a certa distància, les altres opinions

En quan al que sobra, destaca tant la falta de control de la despesa, en el sentit de no malgastar o d'aplicar una economia familiar (deutes, despeses innecessàries, lloguer inútils...) com la necessitat d'eficiència dels servidors municipals. En tot cas, de la llista de coses sobreres se'n desprèn, tal vegada, la necessitat d'explicar el que es fa, de vendre idees i accions.

No són reclams formals ni organitzats, són simples opinions d'una persona en un moment concret, també es permès mirar cap a un altre indret i seguir xiulant.

Conjunt de dades

Falta			Sobra
Residència	17		Deutes i gastos innecessaris	7
Metge 24 h	10		Lloguer inútils	6
Vigilància policia mun.l	4		Gent que cobra sense fer res	6
Escola fins a 16a	3		Municipals (que no fan res)	6
Sala d'activitats	3		Agranador de carrers	3
Bon batle	3		Política (baralles partits)	3
Piscina coberta	2		Tolerància estacionaments	2
Tren	2		Res	2
Poliesportiu unit	2		Gamberrisme	2
Respecte entre partits	2		Brutor cans	2
Potenciació del mercat	1		Vagos	2
Local jovent (no xiringo)	1		Individualisme	1
Solidaritat	1		Mentides	1
Estimacio	1		Estufera	1
			Jardiners	1
			Renou motos	1
			Ca s'Escaleta	1
			Es batle	1
			Lladroneria	1
			Situació tren	1
			Inseguretat	1

Una de llengua... amb dubtes!

Punt de partida, 1

La llengua ho és tot: és la frontera que defineix un país, és la fornal on es treballa i modela l'ésser de les persones... com diu Echeverria, “els humans vivim en un mon lingüístic”; i la UNESCO, ja fa molts anys, va definir els drets lingüístics i la necessitat dels primers aprenentatges en la llengua materna. No és el moment idò, ara i aquí, ni d'aprofundir en la càrrega conceptual ni en la importància i transcendència que, per a tota comunitat, té la seva llengua.

Però sí cal dir que, tractar la llengua com un simple vehicle de comunicació entre persones, és manipular i tergiversar una realitat acceptada per tota la comunitat científica i, alhora, un insult a la sensibilitat i a la intel·ligència.

Llengua, territori i cultura és el que ens fa ser el que som i tot és en perill d'extinció. Basta passejar per Ciutat i escoltar, anar d'excursió o analitzar el canvi de costums per adonar-se'n.

Punt de partida, 2

Sembla que quan un subjecte, i també un grup, s'ha d'enfrontar un repte inesperat i dificultós, la seva actitud, passa per diverses fases. La primera és prendre distància, fer altres coses, no voler acceptar els fets. La segona és sentir-se perseguit i, per tant, mostrar rebuig a qui, aparentment, ha causat la situació.

Però després venen altres tres fases més: l'anàlisi de la situació. dels continguts...fer un diagnòstic que possibiliti l'acció; l'entusiasme derivat de trobar una presumpta sortida a la situació (sempre hi ha sortides i accions a experimentar) i la depressió constructiva, o sigui posar fil a l'agulla en el treball per superar la situació no desitjada.

Els dubtes

Arribats aquí, sembla que resulta obvia la postura del governants actuals en relació al tema de la llengua. Les accions empreses provoquen reaccions, tal vegada més fortes del que s'havia previst: muntanyes d'al·legacions, cançons de Sant Antoni, acudits, vídeos, carrosses... que evidencien la fòbia i el rebuig a la proposta del Govern. Estem a la segona etapa comentada.

Pot passar cert temps però...un moment o altre haurem de triar, si ens volem enquistar en la queixa, en l'ofensa i en el rebuig permanent o si, altrament, començam a intentar una anàlisi que permeti superar els tòpics de “si tu dius blanc, jo dic negre” o “la culpa es teva”.

Llavors en aquest pensament es quan se'm plantegen tot un enfilall d'interrogants en relació a qüestions encara desconegudes:

Com s'ha pogut arribar a la situació actual?. ¿On neix la possibilitat de que un grup polític pugui rendibilitzar la desestabilització lingüística pactada des de feia vins-i-sis anys?.

Quines coses s'haguessin pogut fer d'una altra manera, per tal de no arribar a la situació actual?

On arrelen les actituds fòbiques dels mallorquins vers la seva pròpia llengua?

Quines polítiques d'integració dels immigrants han resultat fallides?

Fins on s'han cercat el consens, els pactes lingüístics per tal de no arribar a la situació actual?
S'ha aplicada la norma sempre de forma lògica o s'han imposat exigències innecessàries?
... i altres possibles interrogants que indaguin sobre el que s'hauria hagut de fer per no arribar on som.

Potser després d'esquinçar la roba s'hauran de cercar nous camins...i com a darrera cosa arribar a l'actitud personal...

A partir d'ara, què?

Què puc i vull fer jo,en relació al tema de la llengua d'aquesta terra?

Una de llengua!. Qüestió d'opinions?

Fa anys quan aquí manava el partit conservador, la situació de la llengua catalana a Mallorca ja era tema controvertit i creava certa polèmica; hi havia els anomenats “gonellistes” -alguns d'ells aquests dies seuen a la banqueta dels acusats en el jutjat- que defensaven, deixant de banda els arguments de la Universitat, d'Alcover i de tots els filòlegs del mon, que nosaltres parlàvem una llengua diferent a la catalana.

En aquell entorn, de devers els anys vuitanta del segle passat, conten que un professor de la Universitat va anar a fer una xerrada a un poble del Raiguer.

Res, que es veu que sorgí el tema de la llengua i s'establi una discussió entre el conferenciant i una persona del públic: que si català, que si mallorquí, qui si allà diuen got i aquí tassó...i coses d'aquestes.

Malgrat els arguments del professor, l'espectador participant en el debat no es va vinclar gens ni mica, i al final, i per tancar el tema enflocà. “bé és una qüestió d'opinions, vostè diu que és una mateixa llengo i jo dic que es mallorquí es diferent des català i punto”

El professor universitari, després d'un llarg silenci (és un bon orador i domina l'ús dels silencis) va assenyalar “Si, és una qüestió d'opinions. No sé vos com heu pogut formar la vostra, però jo he estudiat prop de trenta anys, per conformar la meva”

I així va acabar el debat.

Avui, també de la mà dels conservadors, torna el tema de la llengua. Ja no per qüestionar si es parla mallorquí, eivissenc o català (sembla que és aquesta una qüestió aclarida) si no per prioritzar el castellà, una llengua externa, sobre la llengua pròpia.

Alguns polítics segurament varen néixer il·luminats i saben més ells de llengua que no els científics. Ses dubte una evidència de prepotència i curtor.

Sense recórrer a la transcendència de la llengua com eina de transmissió d'una manera de ser; el tema em sembla tan greu  que em porta a la reflexió. ¿Es poden plantejar totes les qüestions com es planteja l'afecció al futbol -som del Madrid, som del Barça-? ¿Les majories democràtiques poden fer i desfer segons els convingui?. ¿Pot atemptar un determinat programa polític contra els drets universals individuals?

Cap d'Any i desitjos

No sabem si el Cap d'Any sempre acoincidit amb les dates de celebració actuals (basti veure queenguany, no sé on, s'han berenat un dia del calendari); el que sisembla cert és que tot el que comença ha d'acabar (“Qui es nat hade morir”, diu la saviesa popular)

També sembla cert que la majoria delsnostres costums arrelen fons i tenen a veure amb el cicle anyal delblat. El costum dels desitjos i auguris de Cap d'Any, com conta Guillem Mesquida (card.cat), poden provenir de la fundació de Roma idel culte a la deesa Strenia...

Però els desitjos i propòsits,malgrat la moda de la llei de l'atracció i de “El Secreto”acostumen a quedar en un no res si no van acompanyats de plansd'acció i de feina (“Qui no fa feineta no menja coqueta”, deieni diuen)

Per si algú es volgués plantejardesitjos de millora i canvi, vet aquí una possible direcció.

La informació ve la la ma de CarmeBahima, una espolçada infermera barcelonina i amiga, que publicà fadies, en el facebook, aquest recull de penediments.

Provenen d'una publicació de BonnieWare (“Regrest of the dying)”, una dona que, al llarg de moltsanys, treballà en una unitat de cures pal·liatives atenent malaltsterminals. Concreta els cinc motius fonamentals de penedimentmanifestats al final de la vida:

1.- “Hagués volgut tenir el coratgede viure una vida amb fidelitat a mi mateix en comptes de viure-lasegons el que altres esperaven de mi”.

2.- “No havia d'haver fet tantafeina” (referit a disposar de mes temps per compartir amb lafamília)

3.- “Desitjaria haver tingut elcoratge d'expressar els sentiments”

4.- “Voldria haver mantingut encontacte més intens amb els amics”

5.- “Desitjaria haver-me permès sermés feliç” (referit a la por a canviar de vida)

Falta triar i treballar. Elegir el cim i donar una enfilall de passes, començat per la primera

GRATUÏT?

Segons el diccionari el concepte correspon a “Concedit o donat per gràcia, sense haver de pagar-ho”.

Motivà la consulta al diccionari l'aparició excepcional del mot en el programa del “Nadal Cultural” d'enguany. I dic excepcional, perquè de la seixantena llarga d'actes del programa solament apareix a un d'ells, repetit tres vegades, una per a cada nucli poblacional.

La gratuïtat es refereix a un acte del dia 17, l'Itinerari guiat al Poblat talaiòtic de s'Illot.

Sens dubte la proposta es correctíssima a nivell d'interpretació. De manera inequívoca les persones varen poder entendre que, aquest dia, podien fer l'itinerari sense pagar res. A més s'adapta perfectament a la primera part de la definició “concedit o donat per gràcia”, puix la gratuïtat depèn de l'Ajuntament o de l'entitat que gestiona el Poblat.

L'interrogant del títol s'esdevé de la segona part de la definició “sense haver de pagar-ho”.

Tot, en aquest mon, té un cost. Tal vegada les úniques coses que podrien tenir la condició de gratuïtat serien les depeses energètic i temporal derivades d'una opció personal (hom pot regalar el seu temps, la seva força i el seu moviment a una altra persona o a una entitat) però a partir d'aquí tot, d'una o altra manera, s'ha de pagar.

Essent així que, solament en el cas que els monitors fessin la seva feina sense cobrar, el propietari del centre perdonàs el lloguer, l'impremta regalés els documents i GESA el llum es podria parlar estrictament de gratuïtat...i encara no perquè el desplaçament comporta una despesa de carburant.

L'aparició singular del mot en el programa, em convida a fer aquest exercici de reflexió sobre el cost que tenen totes les coses, i totes les decisions.

L'exercici, però, em porta a un altre interrogant ¿Per què no hauríem de conèixer el cost de totes les coses públiques?

No és solament per una qüestió de la necessària i reclamada “transparència” que ens permetria fer el seguiment d'on van a parar els nostres impostos i, potser amb el temps poder opinar si s'apliques una democràcia real i participativa.

Si no, també i fonamentalment, per una qüestió de “conscienciació ciutadana” a l'hora de valorar les actuacions i les aportacions. No fos cosa que, sense pensar, passem per un mateix sedàs -i solament és un exemple- el cant de la Sibil·la i la festa de cap d'any.

Conèixer el cost de tots i cada un dels serveis i accions públiques potser -no n'estic segur- ajudaria a rompre la consideració de que “el que és de tots és com si fos de ningú”

Una altra escola

La referència a les aportacions de Howard Gardner i les seves intel·ligències múltiples, juntament amb les aportacions d'altres pensadors ens deriva cap a la necessitat d'una “nova escola” que, a la força hauria de passar, entre altres coses, per un ensenyament individualitzat i un nou rol del professorat.

Parlar d'educació, formació, ensenyament, desenvolupament.... és tocar un tema sensible (basta mirar el card.cat d'avui mateix) ja sigui per la quantitat de gent que s'hi dedica o pel simple fet de ser ciència humana on tothom pot dir-hi la seva. 

Aquesta és la meva:

• Avui per avui no ho tenim gens bé; vull dir que amb l'excusa de la retallada de les despeses, i amb la majoria que porta les rendes de l'Estat s'endevinen poques possibilitats de recerca d'una escola més científica oberta i igualitària. Potser prou n'hi haurà en poder defensar el que fins ara s'ha aconseguit.
• Davant la impossibilitat de poder canviar la realitat que ens volta, llavors es plantegen varies alternatives:
  • Una és la queixa, que pot agafar varies formes i models (des del conegut nyu-nyu a qualsevol proposta de canvi, a la proposta utòpica de models descontextualitzats i de metes impossibles)
  • Altra és l'acció derivada del compromís del grup (¿què podem fer nosaltres, a nivell de centre, per millorar aquesta realitat que no ens agrada?)
  • Però encara aniré més enllà, conscient de la dificultat que pot representar trobar “equips” en el si dels centres docents i també per ser un tema que afecta a tota la comunitat, ho plantejaria de forma individualitzada: ¿què puc fer jo -per poca cosa que sigui-, per canviar aquesta escola que no m'agrada?
    
    

(El darrer interrogant deriva del conegut mantra oriental: “si vols canviar el mon, comença per canviar tu mateix” i també del convenciment que una petita acció, multiplicada per molts, es converteix en una gran acció)

Eleccions. Una lectura

Si no recordo malament, aquesta és una de les poques vegades en que no tothom es proclama guanyador. Davant el blau generalitzat del mapa (tant a nivell general com illenc) poca cosa hi ha a dir. Però...

Sempre son possibles altres lectures.

Solament es poden comprar dues coses iguals. I unes eleccions mai resulten “iguals”; de banda les circumstàncies de l'entorn, sempre variables, es donen noves aliances i agrupacions...per això tota anàlisi comparativa sempre resultarà relativa. Amb tot i amb això vegem el que passà a la vila fent una anàlisi comparativa dels vots possibles, entre aquestes eleccions (barra superior) i les de l'any 2008 (barra inferior). No es considera l'increment d'electors (uns 200), però, malgrat totes les mancances potser es detecten varies coses interessants:

a.- El vertader guanyador de les eleccions és l'abstenció Abstenció de la quan ningú se'n pot apropiar però que crea un repte important per a tots els partits. ¿De quina manera s'enfrontaran, en el futur, al problema de l'abstenció?.

Potser estaria bé canviar la llei i que els diputats ho fossin per representació proporcional “de tots els vots possibles”. Seria així que es detectaria la vertadera representativitat dels elegits. Us imaginau un parlament amb bona part de les cadires buides?

b.- A nivell local gairebé tothom guanya. L'abstenció, els nuls, els blancs, el conjunt de partits sense representació local, el PP.... Salament perden vots els PSOE (molts) i l'aliança del PSM (pocs). ¿Quines estratègies, a nivell local, es dissenyaran per mantenir o capgirar la situació?

Segurament abans de quatre anys es veuran canvis i nous plantejaments...o seguirà augmentat l'abstenció?.

VIIIª Marxa del Tren. Una mirada

Si, també hi era. Vaig caminar i em vaig banyar per mostrar la meva adherència a una causa que crec justa i necessària

Ja sabem que tothom ven el xot així com pot. Es així que es donen múltiples i variades visions. La meva es que no me'n venguin en coverbos de rendibilitat i costos, els “serveis públics” són això serveis, i tenen un cost que es paga entre tots; altrament de que serviria pagar impostos?. Una altra part de la meva visió és la creença en la necessitat de desenvolupar un transport públic còmode i eficient com solen tenir totes les comunitats avançades. I encara més per viure en

una illa amb un increment excepcional de població. Vaja que m'apunto a una xarxa ferroviària ràpida, còmoda i neta que possibiliti, si així un ho vol, poder viure sense cotxe.

Una altra vessant introductòria fa referència a una altra creença. Tothom ha d'assumir les severs responsabilitats i decisions. No val donar la culpa als altres. Si un infant no escolta no és que sigui despistat, és que el pare o el mestre no sap captar la seva atenció. Si una ovella bota la tanca no és que aquesta sigui caparruda, és que el pastor no ha posat els impediments pertinents. Si un ciutadà no respon a determinades expectatives no es perquè sigui beneit si no que no se li ha sabut oferir o presentar la idea. I aniré més enllà amb aquella coneguda frase “si sempre fas el mateix no pots esperar resultats diferents”.

Aquesta llarga introducció respon al desig de centrar el tema i no ser mal interpretat quan dic: segurament tornaré a la novena però... no em va acabar de satisfer la vuitena marxa del tren!

I abans de continuar el relat vull lloar tant la feinada d'organització com la participació dels nombrosos marxaires i/o participants l'acte del poliesportiu serverí. Tots els qui amb il·lusió, força, cost personal i alegria defensaren, de forma generosa i sense altre interès, la utopia de la xarxa ferroviària o la lògica econòmica i alhora justa necessitat d'acabar una obra començada. En definitiva tot el que es podria considerar moviment social fruit d'una determinada indignació.

Em va agradar molt ésser-hi! Però....després de fer part d'una de les cinc taulades del cafè dels havíem triat el “pa a taleca”, després d'escolar i veure les notícies de la nostra televisió pública, després d'ullar les notícies de la premsa referides al tema... em queda un solam sentimental d'insatisfacció.

Al intentar clarificar el perquè d'aquest solam, al analitzar els pensaments que es fan presents a la pantalla del cervell se m'ocorren varis motius, que constitueixen una lectura crítica de la marxa.

Així:

- Quina necessitat hi ha d'inflar les xifres de participació?. Sí, ja ho sé tothom ho fa i, a més, no hi ha res més elàstic que els assistents a una manifestació; però a menys que en contin els “manifestants emocionals” no crec que s'arribassin a les 2500 persones que alguns diuen. Quan començarem a jugar amb els valors de la transparència i honestedat?

-Tothom es lliure d'anar allà on vulgui anar, faltaria més!, però la presència de polítics ciutadans (el qui i el com) em va fer revenir dubtes de si l'interès era l'objectiu comú aconseguir el tren, o compixar la cantonada amb un “m'heu vist?”. Polítics que, segurament en alguns dels casos, havien disposat de poder i participació per haver pogut incidir en que el tema “tren de Llevant” no quedàs obert i, per tant, sotmès a la voluntat dels “altres”. S'hagués pogut gestionar de forma més eficient? Es va reclamar tot el que s'havia de reclamar amb la deguda força i participació?

-La organització, els batles, el manifest... de puta mare, però... caponada de gall!, en deu minuts tothom havia escampat la boira. Pluriocupació o faltà un polset d'implicació?

-En altres marxes hi havia vist persones que, d'alguna manera, feien que hi hagués representació de tot el ventall d'opcions polítiques. Enguany no vaig saber veure ningú dels conservadors. ¿Vol dir que no ha ha cap regidor que, de banda avantposar els interessos dels poble al del partit, sigui partidari del tren? ¿Es va cercar aquesta participació de tots els colors?

-Es trescaren camins d'eficiència o de confrontació?. En alguns moment no vaig tenir massa clar si era un clam popular, una marxa reivindicativa, un acte de campanya electoral... i els dubtes enterboleixen.

Deu ser això, determinats dubtes conformen el solam

El 15M aquí

M'ha cridat l'atenció un titular d'avui del diari “EL País”. Deia que el 73% dels espanyols creu que els indignats tenen raó.

Sense entrar en detalls es podria dir que sembla (pel que diu el diari, per la gent que es manifesta, per l'extensió del moviment...) que l'anomenat moviment “15M” arrela. Veurem, aquest proper 20 de novembre, si també es nota a les urnes. En teoria, bona part del vot dels partits grossos hauria d'anar a parar als petits, però encara s'ha de veure.

El titular del diari m'ha portat a una pregunta. En el nostre àmbit de convivència, a la nostra localitat, ¿quina incidència ha tingut el moviment 15M?

I la veritat es que no he estat capaç de trobar cap indici per assenyalar algun canvi respecte a la situació anterior. Potser es desconeixement, però si ara mateix em feien la pregunta, respondria amb un contundent “cap ni una”.

¿Hi ha hagut propostes per limitar les prerrogatives de la classe política i/o programes que puguin evidenciar presumptes corrupcions? (punts 5 i 6)

¿S'ha parlat en algun moment de recuperar les empreses públiques privatitzades? (punt12). Des de l'atrevit desconeixement, deu afectar a Bellver, Recaptació...?

¿S'ha detectat algun indici de fer les coses, i prendre decisions de forma transparent? (punt16)

¿Hi ha algun indici o proposta d'exercici de “democràcia participativa” (punt 9)

Crec que, des d'aquesta perspectiva (15M), gira malament. Els nostres polítics o be no se'n han adonat o be no ho han sabut mostrar. Ni els del poder ni els de la oposició. (Ni tan sols pels llaminosos temes de l'aparcament de la plaça o del tren!)

Llàstima!

Acorar

En el trajecte de tornada. Després d'haver gaudit del tex, de la interpretació, del muntatge, del pa amb sobrassada i del mesclat (no més un culet), no aturam de parlar-ne, amb na Caterina, de tot el que ens ha aportat la vetlada.

No som objectius. Mai s'és objectiu enlloc ni amb res, i ho sabem. La "realitat" és una mirada personal. A més volem fer ostentació de no objectivitat; si gairebé tots son coneguts i estimats!

Amb n'Antoni i tot l'equip de monitors varem viure, eixides i experiències impactants a ses Sitges a principis dels noranta. Tots tenim, a les tavelles del cervell, records entranyables i profundament formatius! (En Pep de Son Berga, adesiara li ho diu: Toni, ets un crack!)

En Rafel, i ja des d'abans de partir cap a Barcelona, a l'enyorada època de Mn. Joan Rosselló, sempre ha estat de casa; però, a més ens anat sorprenent amb les seves direccions sempre acurades fins al mes petit detall.

A Rafel Lladó el coneixem de rebot. Sempre, amb les escenografies, al costat d'en Duran i a algunes vetlades de can Jaume Sales.

En Pere Terrassa és de s'Alqueria Blanca! (Ei, no es cosa de broma!) i fill de n'Antònia, sa fornera...

Però, malgrat la subjectivitat de la que no volem prescindir; ambdós varem veure i valoram...

La decisió de n'Antoni de deixar-se portar pel cor i conrar la interpretació. Un monòleg no deixa de ser un repte per a tot actor. I també per haver-se atrevit a la creació d'un text “gomilenc”, on rere les collonades i les ocurrències enginyoses hi empelta missatges d'autocrítica col·lectiva. O deu ser a l'inrevés?.

Sense saber el que puguin dir els crítics professionals de teatre, a nosaltres l'escenografia, la interpretació, l'apropament de l'actor al públic en un petit espai, la coordinació dels diversos elements que hi intervenen (so, vídeo, posicionament ...) tot ens va semblar extraordinari, cuidat al mil·límetre, d'un nivell a l'altura d'en Duran però a moltíssima distància d'altres posades en escena que em pogut veure.

I que més és el que t'ha agradat?, ens demanam mútuament. A mi els missatges, diu na Caterina. La idea de n'Antoni de tractar el tema de l'automirada d'aquesta manera...

I així, en la conversa, ens anam apropant a casa. Una “passada”, ho hem de dir a... i a ... i a... si tenen ocasió hi han d'anar a riure i pensar!. Potser demà a Sa màniga, però també serà a Alaró, Búger, Muro, Manacor, Sa Pobla..

Un tema ens va quedar obert en la pots representació; parlant del mon i la bolla, va sorgir la pregunta: ¿com viuran l'obra els que no han viscut mai unes matances?. Li ho haurem de demanar!. Potser es mantingui aquella opinió, d'un desconegut, que va sentir na Caterina després del monòleg: "Jo no he estat mai a matances i m'he sentit totalment integrat!"

Merda pereta!

És una expressió que no he sabut trobar ni a l'Alcover-Moll ni en el Diccionari d'expressions lingüístiques d'Antoni Llull. Desconec el seu origen i motivació, ni tan sols podria dir si esta ben escrita... però es ben nostra!.

S'acostuma a dir quan una cosa casolana no surt com voldries i ja no te remei o si en te, aquest és dificultós. Quan veus que has errat un camí, quan vesses el plat de la sopa, quan te n'adones que arribes tard... I a més es diu així, en to de ràbia: Merda pereta!

(Sí, en les errades importants potser s'usen altres expressions més coentes)

Idò això m'ha sortit quan me n'he adonat del to dels darrers escrits del blog. Dels cinc darrers, n'hi ha tres que assenyalen o traspuen algun tipus de queixa.

Conscientment sabem que les queixes no serveixen de res o, en tot cas, solament serveixen per fer-te mala bava a tu mateix; i que l'única via possible de canvi d'una situació que no ens agrada és l'acció de reclam a qui te poder de decissió.

Conscientment, mitjançant la raó podem tenir molt clar que tots som com som fins que decidim canviar. O que en el canvi hi ha la vida, la il·lusió, el creixement. Que créixer, a nivell personal, és possible...

Però...

Sense adonar-te'n sorgeixen les resistències al canvi. Com et despistis una mica, els primers aprenentatges, el que habitualment anomenam “caràcter” o “manera de ser” es fan presents, com les taques d'humitat a les parets de les cases antigues o com rebrollen les tiges de la planta que no desitges al teu costat, o com...

Varem viure una època (s'ha de dir en passat?) on era costum destacar i comentar el que semblava dolent i ocultar la resta; on el no era més present que el si, i on el càstig era més habitual que no el reconeixement.

Als qui ho vàrem mamar ens marca i condiciona cada dia, en cada acció. Maleïts patrons mentals!. Costa desaprendre!

De cinc, tres. Merda pereta!

Educació vial

No. De cap de les maneres!. Gens m'agradaria estar en la pell dels educadors que han de fer educació vial als escolars de la vila de Sant Llorenç.

Des del meu coneixement (i compte! que puc anar molt errat) i partint de la base que educació vial és, també, l'experiència de conduir respectant les normes de circulació; no paro de demanar-me de quina manera poden, els nostres infants, aplicar els conceptes de l'educació vial a la vida pràctica. Es veu que el dissenyadors (plans d'estudis i circulació local) no es posaren d'acord; o mes ben dit, les persones que varen decidir els fluxos del transit no varen tenir en consideració el tema de les competències educatives (en síntesi, aplicació pràctica dels coneixements)

Ben mirat, ara i aquí, la proposta més lògica que es podria fer seria la supressió de tot intent d'educació vial.

Per què? Perquè a menys que es vulguin dirigir els infants amb bicicleta cap a la “carretera d'Artà” (sembla que malgrat la desviació, el carrer Mn. Galmés encara te molt de carretera), “no és possible la no transgressió l'alguna norma de trànsit”, per a tots aquells escolar que viuen a la banda meridional de la vila.

Vegem-ho sobre el mapa.

Si ens situam en el portal de l'escola, l'única possibilitat es baixar pel carrer Creu que, arribant al carrer Rector Pasqual, dona com a única possibilitat “la carretera” o passant per la Plaça, tornar una mica arrere per agafar el carrer Femenias (del Portal dels homes) .

Si no es volgués arribar al Rector Pasqual hi hauria la possibilitat del carrer Xaragall que ens portaria, pel Pou Vell a la Plaça Nova i... “carretera” o Femenies. També es podria anar pel camí des Cós, fent una bona voltera, a una altra carretera, la de Son Servera, ara molt menys transitada,

Si ens situam a la barrera del pati, es te l'opció d'anar directament a la “carretera” o, baixant pel carrer Nou i Escoles, aparèixer en el carrer Creu.

Quina és la realitat del dia a dia?, que molts d'infants i les seves bicicletes han de seguir alguna direcció prohibida, han de transgredir la llei.

De banda el perill que tot això implica (abans del final de curs passat, hi va haver un petit accident a la cantonada dels carrers Rector Pasqual i Nou) decididament no te sentit, amb aquestes condicions, fer educació vial als escolars. Es fer retxes dins l'aigua.  

Civisme local

No sabem com s'ha de fer. Però sabem que el“sistema tradicional” no aconsegueix cap tipus de millora; és així que, o be ens conformam amb el que hi ha o alguna cosa haurem d'intentar canviar.

Fem referència al civisme local, en sentit ampla. Però centrarem l'anàlisi en el civisme que volta els contenidors de fems que , potser, ens ha tocat en sort (?) tenir davant la finestra de la cuina.

Sí, ja sabem que a la reclamació formal que varem fer l'any passat se'ns va respondre que prest començaria la recollida selectiva porta a porta; confiam encara amb la paraula escrita del regidor per això, ara i aqui, no volem parlar de fems si no de civisme, del respecte singular a les normes generals, les que hem d'acatar (o canviar si no ens agraden) per viure en comunitat.

Dels veïns que deixen la brossa en els“nostres” contenidors s'en podrien fer quatre grups

a.- Els que respecten les normes. Una minoria molt minoritària. Porten la brossa en una borsa tancada, i ho fan de 19h a 22h.

b.- Els que respecten les altres normes però no l'horari. Porten les borses tancades quan els ve de gust i les dipositen en el contenidor.

c.- Els que porten una mica de tot, borses tancades, capses, herbatge...quan els convé, però ho deixen en el contenidor.

Val a dir que els grups b i c són l'ampla majoria. Es a dir, de respecte parcial a les normes. Segur que ningú ho fa amb mala voluntat, però en comptes de tenir l'olor del meló podrit i de les merdes de ca en l'àmbit particular del seu corral, generosament en van partícips a tots els vianants que passen pel carrer

d.- I després hi ha el darrer grup, també molt minoritari, els que, al no posar borsa en el poal, trabuquen tota la brutícia directament en el contenidors a qualsevol hora. I també aquells que, portin el que portin, no es molesten en obrir la tapadora del contenidor i ho deixa a terra, just a la vora o sobre l'acera. Potser per dificultats físiques (seria acceptable) o simplement per peresa (no es acceptable de cap de les maneres). Aquesta darrer grup, essent minoria, es el que deixa més petjada d'incivisme local

I aquesta situació i taxonomia es manté des de que es va iniciar la moda (o el negoci?) dels contenidors en determinats indrets (no consensuats ni definits percriteris públics). I com que no canvia, no millora, i tot malgrat els paperets aferrats en els contenidors, es considera que algú -qui correspongui- hauria de fer quelcom per incrementar el grau de civisme local.

El posicionament en relació als contenidors és solament un símptoma, podríem parlar també de merdes de ca, dels plats bruts que es deixaven sobre les taules a la darrera fira nocturna, de la brutícia dels carrer després d'un dia de festa, dels pixats del Pou Vell, o de la invasió de taules i cadires a la plaça... però la conclusió general es clara: si no s'incita i reconeix el civisme, aquest, per si sol, no millora. O millora de forma tan lenta que caldrà un parell de canvis generacionals per poder detectar el progrés.

Votam cada quatre anys, però, a més, que podriem fer?