El redescobriment de Salvador Galmés, amb desafectada però mai asèptica mirada, iniciat el 1973 no es presenta de forma lineal ni constant. Si no fa gaire es descobrien algunes de les seves arrels familiars -de cada dia s'evidencia més la transcen-dència de les arrels familiars a l'hora de forjar la personalitat de les persones- resta present en el record la carta que, sobre el seu currículum i ja al final de la seva vida, havia dirigida al aleshores jove Pare Rafel Ginard.
D'ençà que Pere Rosselló Bover, en l'edició de les obres completes, la va mostrar m'agrada rellegir-la adesiara, tot recordant el sorprenent impacte d'aquella, ja llunyana, primera lectura..
Després de la ingent tasca intel·lectual -agrupada en els cinc volums de les obres completes a les que convé afegir-hi l'estudi que sobre la seva obra va fer Pere Rosselló Bover- realitzada de banda la seva tasca professional: capellà:, Administrador-Habilitat del Clero i posteriorment també Notari Apostòlic, “Es capellà Capirró”, en els darrers anys de la seva vida, es sentia sol i fracassat, “Me tenc per un fracassat en tots els ordres” mostrant un caire profundament humà on la prudència, la humilitat i, perquè no dir-ho! una infravaloració gens bona d'entendre de les seves aportacions intel·lectuals, socials i professionals.