Doctrina Romanones

Ho he pogut constatar en l'àmbit professional. I també en àmbits personal i grupal, com a integrant d'un col·lectiu

I es que hi ha costums que, sense adonar-nos, portam a la motxilla en forma de cua de nissaga. Tal és el cas del que es coneix com «Doctrina Romanones»¹ que també he vist atribuït a altres personatges de la mateixa veta.

Sol resulta dolorosa quan se'n reben les conseqüències. No tant quan s'aplica o se'n poden treure avantatges.

Es tracta de quelcom «tan normal» de fer tots els favors possibles als amics; de fer, tot quan puguem, la punyeta als contraris, i d'aplicar la llei o la norma moral establerta a tots els altres.

I com molt altres criteris heretats que es troben a l'inconscient ho aplicam sense adonar-nos.

Campaments i efectes

Treballar el camp de les ciències social implica el desconeixement del resultat immediat de les accions (Què val una idea?, ens demanava, adesiara Itamar Rogovsky). Aquests dies passats, trescant la memòria pels «anys dels campaments (1972-1984)» intentava aglapir sense gaire èxit, la possible transcendència de la feina feta. Anaven, això sí, apareixent petites anècdotes: el recurrent «te'n recordes?...» que adesiara apareix en una conversa; la d'aquella mare que mostrant un vell i gastat «Petit Princep», que comenta: «encara el guardo!. Ara el treballam amb el nostre fill»; o aquella altra que, com qui no diu res amolla: «no t'ho havia dit, però els campaments em motivaren per estudiar magisteri»