AL8-Pandilles

 

Ara, en temps de festes patronals, a Sant Llorenç es juga a incruentes, mixtes i joioses batalles entre Camp Rodó i Corea.

Fa una seixantena d'anys, de forma ben diferent, ja hi jugaven a batalles.

Sols hi participaven nins o jovencells. S'arremolinaven a diversos indrets, un dels més populars era Son Tàrrec i al coster entre aquest i les vies del tren, tot establits de la vella possessió de Sa Cova. El lloc preferit era l'anomenada “cova de ses genetes” que no era gaire cosa més que una vella mata de dos pisos entorcillada, però que exercia la funció de símbol. Qui dominava la cova de ses genetes es sentia del grup guanyador o, si mes no, guaitar-hi quan la dominaven els altres era una proesa que evidenciava el valor i l'atreviment dels qui ho aconseguien.

AL7-Un tal Escandell

 

Ens situam, si fa no fa, en el Sant Llorenç de 1960 del segle passat. Don Mariano Serrano, el reconegut mestre, entre altres coses, per haver iniciat a Sant Llorenç i des de l'escola pública la formació de nous batxillers, havia arribat, en tren, el 1958. Posteriorment va viure en un pis de l'antic carrer Calvo Sotelo, avui Església i, si no vaig errat, ja s'havia tornat casar.

Del seu primer matrimoni -sembla que la seva dona havia finit a les riades valencianes de 1957- era el seu fill Fernando, aleshores pollastrell.

No sabem per quin motiu un tal Escandell que segons es comentava havia fuit de la presó de Palma, devia tenir alguns temes oberts amb en Fernando. Certament, com sol passar en els adecdotaris, no es coneix res com a cosa certa, hi ha certa nebulosa de desconeixement.

El que si es cert es que aquell desconegut, no gaire ben vestit, va comparèixer a Sant Llorenç i, demanant demanant, va localitzar la casa del mestre. Va esperar la fosca per intentar, pujant per la canal, arribar al pis on vivia el mestre amb la seva família.

AL6-La Parrala

 Conten com a cosa certa que després de la Guerra de 36 en el poble de Sant Llorenç,hi quedà un petit destacament de soldats. Els rojos havien reembarcat definitivament i amb la forta repressió durant i després d'aquell any -passades l'oli de ricí, detencions, bandejament de tota persona no addicta al Règim...- tot restava controlat, però per un si de cas!; els soldats hi romanien i es relacionaven amb la gent llorencina.

D'aquell grup de soldats, alguns destacaren per la seva planta i simpatia. Eren guanyadors i portaven uniforme i això els donava un valor afegit.

AL5-Pinyols de síndria

 

Com passa en la majoria de les anècdotes cal fer una petita introducció. En aquest cas per clarificar el rols tradicionals de proveïdor i client. Avui tot sembla una mica embullat, les grans superfícies comercials amb el pertinent autoservei, l'absència de barberies i petits negocis, el posicionament de la banca i de l'administració pública fan que no quedi del tot clar qui serveix i qui ha de ser servit. Es desconeixen estudis sociològics referits al tema; tal vegada el procés de globalització que afecta tots els aspectes de la vida hi pugui haver influït.

AL4-Galleres

 Quan es detecta la seva pràctica a determinats països llunyans o es veu en el cinema, les bregues de galls semblen una practica primària, molt primària i inhumana. Es situa en el vell pressupòsit que el sofriment dels animals és de segona o tercera categoria. Un posicionament homocèntric i patriarcal, aquell de “l'home per damunt totes les coses” com s'explicava en l'episodi de la Creació.

Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar. Ben fresca és la consideració de l'ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d'art o de cultura popular tradicional.

AL3-Els crits

Ens hem de situar en un Sant Llorenç rural, on bona part de les famílies vivien de la producció de set o vuit quarterades. Amb poca premsa i encara menys comunicació exterior els temes de conversa s'allargaven i allargaven: -Què fa el matancer? -Es un gust veure'l menjar? -Fa calor avui, no n'havia tenguda tanta mai...i coses semblants.

Quan la gent, exclusivament homes i fonamentalment joves feien vetlada en el cafè, fumant, jugant o parlant (ja se'ns fa difícil recordar-ho o imaginar-ho). Quan l'avorriment vessava, en tropa, sortien a er alguna eixida, normalment una annerotada on algun veïnat en rebia les conseqüències. Una situació molt semblant a la bellament descrita per Mn. Galmés a “Flor de card” quan parla dels boiets i En Rosset Baió.

AL2-S'esquerranet

 

Sabem de tendències ideològiques, de patrons de comportament, de la singularitat de les persones... i malgrat això tenim tendència a pensar que el procés de pensar de les altres persones és igual al nostre.

De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l'espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s'assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d'aprendre coses noves.

AL1-L'esca del sen Castell

 

Sen era un antic tractament que es donava als camperols d'edat avançada, és a dir que el sen Castell havia treballat tota la vida la terra i ara ja era gran.

Vivia a Son Formiga, en una d'aquelles cases que tenint el frontis a l'actual carrer Ponent gaudeixen d'un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.