Els pètals, campaniformes i de color blau lilenc, degoten. Cauen suaument sense parar, un ara i un altre adesiara. S terra fan tel i conformen una estora aparentment decadent però plena de vida...
La xicranda que hi ha sobre la vella era, no gaudeix ni de l'espectacularitat ni de la cultura dels elegants cirerers nipons, però... Déu n'hi dó!.
Ara mateix, amb el seu caure, els pétals em suggereixen la mutabilitat i el canvi dels pensaments; em sentia profundament decebut perquè no era capaç de tancar una crònica post electoral i ara me n'adono que la feina ja és feta: potser no te sentit mostrar-ho als altres, però m'ha ajudat a concretar i perfilar la meva manera de pensar.
Després de cada redacció quedava enrocat en el “per a què?”, en la finalitat, en la intenció; mirant sempre cap a fora, quan havia de mirar cap a dins.
Realment si miro cap a fora no té sentit. Tothom ha fet els seu anàlisis i les lectures dels fets viscuts (amb comportaments, des del meu punt de vista, no sempre fruit del que podríem anomenar “maduresa democràtica”).
Els polítics electes ja hauran pensat (o no, en tot cas és la seva responsabilitat) de quina manera poden integrar a la vida local les bases de les demandes populars que es manifesten a totes les capitals de certa importància...
Escriure els pensaments potser no aporta res de nou però ajuda a enfocar
En tot cas com evidencia la xicranda o el filòsof Comte-Sponville (citat per Walter Riso): “En un mon en que tot canvia, la immutabilitat resultaria impossible o mortífera. Un país, un partit o una empresa solament poden conservar-se amb la condició d'una adaptació permanent. Un individu no pot seguir essent ell mateix si no evoluciona, encara que sigui a contrapèl i una miqueta. Viure és créixer o envellir, dues maneres de canviar. En honor a Heracli: tot canvia, tot flueix, l'única cosa que roman és l'esdevenir universal”
Les eleccions, el nomenament de batle ja és passat; i ara què?. Els decebuts, els que es queixaven de com havien anat les coses, els que cridaren... i també els satisfets, els què guanyaren, els que pogueren aguantar les emocions...què voldran fer a partir de la nostra realitat?. El temps dirà!
