AL25-Els pollastres

 Aquesta anècdota, també suggerida per Antoni Pascual, no és gaire vella. Potser la podríem situar a finals dels anys vuitanta o principis dels noranta. Diem que no és gaire vella i han passat vint-i-cinc anys!

Sense ésser gaire substanciosa mostra el xoc cultural entre fora vila i Ciutat i més concretament entre el Sant Llorenç agrícola i el Sant Llorenç turístic.

Per definir l'inici del Sant Llorenç turístic, es podria agafar la fita de la inauguració del primer hotel de capital i família llorencina (1962), o bé l'aprovació del Pla General de la Zona Costanera (1967) anys, en si mateixos, ben significatius.

Però el llorencins, excepcions a banda, vam a ser tardans a l'hora de girar la vista cap a la platja, per això m'agrada més la fita de 1974 que és quan Lourdes Melis assenyala la fi dels tallers de brodats.

AL24-"Sa raieta"

 En aquella plaça Nova, ja descrita, a principis dels anys cinquanta del segle passat i encara sense asfaltar, els dies assolellats de primavera, a sortida de missa, en el tros de carrer que hi havia entre el Lloc Sagrat i sa rectoria, en el mateix indret on ara els dimonis ballen el primer ball de Sant Antoni, cada diumenge s'hi feien varies rotlades on es jugava el joc de “sa raieta”.

AL23-Plaça Nova

Tots els topònims porten un missatge implícit. Sa Plaça Nova és un d'aquells que evidència l'existència d'una plaça anterior.

El el nostre cas popularment s'anomenà sa plaça vella en una minúscula eixamplada del carrer Major, a l'encreuament entre aquest i els actuals carrers Santa Maria de Bellver i Sant Llorenç. Curiosa la situació, un tant allunyada de la porta de l'església.

Si ens entretenim a mirar el Pla Parcel·lari de Pere d'Alcàntara Penya, (1859), Lloc Sagrat a banda, ens n'adonarem que no hi havia espai físic on ara mateix és la Plaça Nova. I la plaça vella no disposava de més amplària que l'actual. Es a dir, al llarg de molts d'anys, no anàrem gens sobrats d'espais de trobada.

AL22-Collir ametles a Pocafarina

Si es fes una consulta a les persones que ronden els setanta-cinc anys sobre la seva primera experiència laboral, segurament un bon grapat contestaria “anar a collir ametles a Pocafarina”.

Acceptaven els nous collidors i collidores a partir d'haver fet la primera comunió. Certament se'n començava a parlar una mica abans (-”Ja t'has apuntat? - Jo hi aniré amb sa caminona d'en Bernat Xaret!” -a Calicant- o "Jo hi aniré amb el caminó d'en Llavorim!" -a la caixa del camió a Pocafarina-). El dilluns de Sant Llorenç començava la tasca.

L'amo en Rafel Llagost dirigia l'estol de collidors i collidores format per quatre o cinc talls diferents dirigits per en Joan Masset, madò Maria Eivissenca i altres persones grans.

Els que ja hi tenien certa experiència pujaven sobre les branques dels ametlers per espolsar les ametles, els mes petits les aixecaven d'en terra una a una.

AL21-N'Antoni Potent

 

Amb la intenció de descobrir la possible llegenda que s'hi amagava es plantejà una pregunta lògica: -”Qui era n'Antoni Potent?”

La resposta resultà ben decebedora:

-”Res, només era per fer por, -Ara vendrà n'Antoni Potent!, ens deien.”

No deixa de resultar curiós. A diferència d'altres indrets (l'home del sac, na Maria Enganxa, el Drac de na Coca...) els nostres mites nodridors de por infantil solien ser reals: vendrà en Garranxo! o vendrà en Jaume Regalat! que eren municipals reals que adesiara potser feien mala cara. Aquests personatges reals, nodridors de pors infantils, compatien espai amb altres personatges inventats, com n'Antoni Potent o, simplement, “ara vendrà un moraco!”. La por com a eina de control i, alhora, com a guia de conducta.