Sense ésser gaire substanciosa mostra el xoc cultural entre fora vila i Ciutat i més concretament entre el Sant Llorenç agrícola i el Sant Llorenç turístic.
Per definir l'inici del Sant Llorenç turístic, es podria agafar la fita de la inauguració del primer hotel de capital i família llorencina (1962), o bé l'aprovació del Pla General de la Zona Costanera (1967) anys, en si mateixos, ben significatius.
Però el llorencins, excepcions a banda, vam a ser tardans a l'hora de girar la vista cap a la platja, per això m'agrada més la fita de 1974 que és quan Lourdes Melis assenyala la fi dels tallers de brodats.
Els canvis socials, els canvis de creences i costums sempre resulten lents. De 1962 a 1974 hi van 12 anys de petits canvis graduals que afectaren la situació econòmica de les famílies i un cert canvis de costum emmirallats en els turistes que ens visitaven.
També afecta directament el món local de l'agricultura. Els pagesos, sigui per jubilació, sigui per canvi de feina van deixant el cultiu de les seves terres que cedeixen a familiars o veïnats que encara mantenen l'ancestral professió.
A vegades, poques, s'establia un certa compensació tipus, “tu la cultives i jo colliré els alts (ametles, figues i garroves)” o també “si m'hi deixes passar les ovelles, per Pasqua el faré arribar un mè”...però ben aviat acabaren en un no res. Mentre les terres primes s'abandonaven de forma definitiva i reapareixien els ullastrars, a les terres bones, un mantenia la propietat i l'altra explotava la possible producció. I aquí és situa l'anècdota.
Conten que l'amo en Joan de Son Mou, de banda les seves finques, cultivava algunes parcel·les de terra bona a sa Grua, zona nua d'arbrat atesa la seva producció cerealística. L'evolució del mercat propicià que la producció real d'aquestes petites parcel·les fos, en sentit estricte i si es consideraven llavor, adobs i feina, inexistent, malgrat això l'amo en Joan, per allò dels patrons mentals, es sentia en deute amb el propietari.
Val a dir que els actuals propietaris no podien ni volien atendre la terra. Una vegada desapareguda la gent major que l'havia cultivada, quedà sota el maneig dels joves que, treballant a Palma, s'havien convertit en llorencins de caps de setmana.
Per compensar el suposat lloguer, poc abans de Nadal, l'amo en Joan tria els dos galls més plantosos de tot el corral d'aviram, un de cresta reial i l'altra de cresta estirada. Els posà en un sac net de tela clara, d'aquella que deixava respirar els animalons, i els portà, vius, a la casa del propietari de la terra. Era la seva manera de compensar una espècie de lloguer inexistent.
En conversa cordial parlaren una mica de tot: de salut, del temps i de la llarga teringa de males anyades: “-I es que fora vila ja no és el que era!, no sé on arribarem!” “-No ho havíeu de fer, noltros no ho necessitam” i altres expressions en una mateixa línia de reconeixement, presència i acceptació. Després d'una estoneta de conversa, s'acomiadaren deixant, l'amo en Joan, el sac amb els dos pollastres.
Va haver de passar temps perquè l'amo en Joan arribas a conèixer la trnascendència de la seva acció. Passa adesiara, tenim tendència a pensar que els altres pensen com nosaltres pensam.
La veritat és que, sense voler, va crear un problema de mil dimonis. Els propietaris del trossos de terra no sabien gens que fer-ne amb els dos pollastres!. No els podien portar a Palma, ni tampoc els volien matar, amb tot el que suposa de feines derivades.
L'acceptació del regal, el no voler dir no al poder-se entendre com un innecessari despreci a persona reconeguda, provocà situacions imprevistes que anaren de la rialla desenfadada a la preocupació: “I ara què fem?”.
Un dels avantatges dels pobles és, sens dubte, disposar d'una xarxa de familiars i coneguts que, en cas de necessitat, et poden donar una mà i solucionar sorpreses imprevistes. Després de la sorpresa inicial els pollastres acabaren com era previst, a l'olla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada