.jpg)
El el nostre cas popularment s'anomenà sa plaça vella en una minúscula eixamplada del carrer Major, a l'encreuament entre aquest i els actuals carrers Santa Maria de Bellver i Sant Llorenç. Curiosa la situació, un tant allunyada de la porta de l'església.
Si ens entretenim a mirar el Pla Parcel·lari de Pere d'Alcàntara Penya, (1859), Lloc Sagrat a banda, ens n'adonarem que no hi havia espai físic on ara mateix és la Plaça Nova. I la plaça vella no disposava de més amplària que l'actual. Es a dir, al llarg de molts d'anys, no anàrem gens sobrats d'espais de trobada.
En tot cas voldria enfocar l'atenció en la Plaça Nova.
Una plaça que en el Sant Llorenç agrícola fou durant uns anys centre relacional, de comunicació, intercanvis i mercat dominical. Confiant en la memòria -que té tendència a magnificar el passat- es fa descripció d'esdeveniments en un mateix espai físic en anys diferents.
Cert és que en els anys quaranta cinquanta i seixanta del segle passat, quan gairebé tothom, homes i dones, asseguts de forma separada, els diumenges anaven a missa per manament de la Santa Mare Església. Aleshores, en època del nacionalcatolicisme, no complir amb els preceptes dominicals era molt mal vist.
A la sortida de les diverses misses, la primera començava de bon matí, hi solia haver les diverses trobades, en rotlanes fonamentalment masculines. I aprofitant l'agrupació de persones, el mercat dominical!.
Així, davall el “teulado” el ganiveter Ponset, hi solia parar taula cada quinze dies, a vegades alternava amb “en Morrut”, un altre ganiveter. Les apreciades feines dels ganiveters era l'esmolat de les ganivetes en època de matances, l'entrescat de xòrrecs a l'hivern i dentat de les fals abans de l'estiu. Posteriorment també portarien petites i diverses eines agrícoles.
Una mica més enllà a l'esquerra mirant des de l'església, segons èpoques un minúscul mercat d'animals.
En el centre de la plaça potser un venedor de llençols. Adesiara hi solia comparèixer un tal Penya, bon parlador, des de d'alt d'una cadira deia que regalava coses i coses si compraves una manta o un adreç de llençols. Altres eren més seriosos com es Rander o sa Calcera de Manacor, una espècie de merceria ambulant.
A vegades, hi compareixia un carro amb tàperes i envinagrats. En “Llovisset”, en temps d'olives mostrava canastres de diverses varietats arrecerat a la banda de migjorn de sa rectoria. En el mateix espai que, posteriorment, ocupaven els planteristes de tarongers, pruneres...poc abans de l'arribada de la primavera. Val a dir, però que els planteristes, en Barrufau, no hi van comparèixer fins en els anys seixanta. Per als ametlers sembraven ametles agres, a més, abans ningú es plantejava tenir determinats fruiters, tarongers, pomeres... tot això necessitava aigua i tenia un cost que no sempre es podia pagar. -”No hi havia manera de fer un dobler!, venia just sobreviure!”, assenyala n'Antoni.
S'hi podien donar situacions excepcionals:
Algun diumenge hi compareixia un home amb un onso i el feia ballar; després les pandilles més atrevides s'entretenien copiats aquests fets, un feia d'onso o l'altre de domador.
Un altre diumenge un desconegut hi compareixia per vendre oli de serp, botelles de vidre transparent en una serp morta coberta d'oli o d'esperit; explicava aquell venedor les meravelles terapèutiques que podia aconseguir la seva aplicació. Molts miraven i pocs compraven.
Vora ca s'escolà hi posava un arrabassador de queixals, un home major corpulent que, amb la força dels dits, arrabassava els queixals afeblits per la piorrea. Adesiara un venedor d'ulleres de mirar a prop també oferia solucions a la vista cansada, ulleres aleshores més necessàries per enfilar agulles o trenar treballs amb les mans que no per llegir .
També era comentat l'anunci de l'arribada de “ses perruqueres des Port” que feien permanents amb carburo i posaven damunt can Madona. Posteriorment va venir en Paco s'argenter que darrerament posava en el cafè de Ca na Mena...
Conta n'Antoni que n'hi havia un al que anomenaven “En capellet de vidre” perquè duia un capell grisenc, més clar que els de la majoria que eren negres. Venia verdures i també canyamel, trossets de palm que el al·lots rosegaven per xuclar el suc dols de la fibra abans d'escopir-la a terra. -No miraven gaire prim! També hi havia un arbre amb un forat a la soca que era un pixador, amb una olor!...Aleshores pixar pel carrer era costum d'alguns nins, i homes!.
A banda també hi havia llorencins que hi venien verdures i hortalisses: sa madona des Cabo, l'amo en Miquel Cuc...
L'eixida acabava amb una passada per la barberia, amb un cafè, una orxata o un xopet. La situació econòmica generalitzada no donava per gaire cosa més.
Una plaça plena de vida, com les places que veiem en el cinema o les que es podien localitzar, abans de la pandèmia en els pobles dels països centreamericans o del Magrib.
Posteriorment, ja a finals dels anys seixanta la situació anà variant de mica en mica. S'alegrà la situació econòmica, es posaren de moda els variats i el vermut (“botellins” en deien) i el lloc de trobada i de relació, ara de joves i al·lotes, passà del “passeig” -ja comentat- als diversos cafès del carrer Major.
Informacions de n'Antoni Cus -de 87 anys- amb intervencions de n'Aina de ses Toltes i de na Catalina de sa Torre i d'alguns records personals.
Imatges: Pla parcel·lari de Pere d'Alcantara Penya i “Concentració falangista a sa plaça Nova” on es pot veure l'arbre que es comenta. Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar/Arxiu de la Biblioteca Municipal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada