29 d’oct. 2018

Llarg camí


Seguint el rastre que van deixant el titulars de la premsa i alguns dels comentaris que van sorgint en relació a la dramàtica torrentada del 09/10/2018,  es podria assenyalar, amb certa acidesa, que es van succeint etapes previsibles d'un llarg camí cap a la normalitat:

A.- Certament no cada dia plou, de manera insistent, 270/320 litres per m2; ni cada any es desborda el torrent a Sant Llorenç/Son Carrió/S'Illot (comptabilitzant les torrentades de diversa intensitat ens surt, si fa no fa, a una cada 10 anys). Però també és cert que a altres indrets, per exemple Castelló, pot ploure amb una intensitat semblant sense haver de considerar tretze morts. I encara sort, assenyala gairebé tothom, que la torrentada no arribà de nit!.

18 d’oct. 2018

Un procés


Cada persona te una manera de viure les seves experiències. No hi ha receptes universals.
Tots els processos, però acostumen a seguir unes determiades passes. S'aplica a la dinàmica de grups i, tal vegada, el model es podria adaptar al dol col·lectiu que, derivat de la torrentada assassina ens toca viure.

1.
Després del xoc, hem viscut una primera passa, la distància. Treure fang, orientar els voluntaris, visitar familiars i amics, ens ha distret una mica, la “feina imprescindible” i el dol interior han ocupat el pensar i el sentir

23 de set. 2018

Envelliment


El físic Wagensberg, en un dels seus coneguts aforismes es demana si l'atzar és un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa.
Si mes no curiosa resulta la coincidència. El mateix dia que la nostra Associació de Gent Gran, celebrava, amb un dinar a Sa Gruta Nova -taula presidencial inclosa- el seu del 34è Aniversari, a la UIB, Pere Salvà, un altre científic, llegia davant els altres acadèmics i les autoritats de la Comunitat, la lliçó inaugural del nou curs acadèmic.

10 de set. 2018

Converses d'estiu/3: jocs


Els jocs infantils de les festes també va ser tema de conversa a la taula...
Les converses d'estiu resulten converses desenfadades on de forma més seriosa o entre collonades -a vegades resulta dificultós esbrinar la diferència-, tothom hi diu la seva.
Es parlava de la participació d'algunes mares, sobre l'afany d'obtenir premi, sobre l'organització de carreres per a infants de uè...
I d'aquí sorgiren preguntes sense resposta: ¿Quin sentit té que les mares hagin d'estirar els infants, que encara no arriben a dominar el seu cos, per arribar a la canya? o ¿Què s'organitzin carreres per a totes les edats? o ¿Què un pare hagi d'aguantar la bicicleta per tal que el seu fill pugui agafar, amb els dits, una cinta? ¿Com és que abans es feien jocs infantils sense pares i ara son omnipresents i, si el fill o filla no assoleix premi, el pare o la mare, s'enfaden?

26 d’ag. 2018

Converses d'estiu: Criats


No en recordo el moment, ni el lloc, ni el grup, tan sols en recordo el concepte, pessimista i radical: “en comptes de ser indígenes confinats en una reserva, ens tenen reservat el paper de criats a servei del turistes”.
Segurament no li vaig donar importància i per això no en recordo res. Podria ser fent un tassonet de vi blanc davant l'estanc del poble, asseguts a una taula del cafè prenent alguna cosa fresca a la recerca d'una mica d'oratjol en aquestes nits caloroses i humides de festa, davant la modernitzada torronera en una breu conversa de salutació... No ho recordo!

11 d’ag. 2018

Converses d'estiu: els variats


Amb suau oneig i gairebé imperceptible so, el brot exterior del teix acaricia la rebranca de la finestra. S'ha mogut l'airet de llevant que, descomptant dies de pesat xaloc, a mig matí, alegra els carrers de la vila.
-Seu aquí que aviat arribarà l'embatol”, em va dir l'amo en Rafel de sa Fontpella un dia de sol granat d'estiu. Va ser una altra lliçó de cultura vital i de saviesa popular, com les que, sense dir res sabia transmetre mon pare quan, mirant com corrien les boires per sobre la muntanya de ses Voltes, decidia el programa de feina del dia. A vegades moltes vegades, s'arraconen els coneixements amuntegats per les persones i, llavors, s'ha de tornar a començar a reinventar la roda. El personalisme i el “cunyadisme” s'imposen amb la mateixa mesura en que es menysprea el coneixement.

1 d’ag. 2018

Encara "San Lorenzo"


Hauré de treballar aquest aspecte personal. Ho he de reconèixer, tenc tendència a detectar abans els aspecte negatius que els positius. Realment no sé on neix la vena.
Potser és herència genètica?; però en tenc dubtes, ni els ferrers de Son Carrió ni els llorencins de sa Begura són, en general, singularment negatius; diria que els primers són llargament pacients i els segons tenen afinada l'autoestima...
Potser són influències de l'entorn?: podria ser, les persones llorencines ens definim com a xafarderes i criticadores i en un altre grau com a individualistes...

26 de jul. 2018

Sang a la cresta


Ja era gran quan vaig sentir per primera vagada l'expressió aquesta de “pujar la sang a la cresta”. Era en un entorn menestral; quan una cosa senzilla i habitual, per diversos motius, s'havia esgarrada; llavors després d'un enfilall de flestomies, a manera de disculpa pública, el responsable adduia que li havia pujat la sang a la creta.

Em va sorprendre i agradar tal expressió que vaig fer-la meva. Ho he de confessar, davant determinades circumstàncies, em puja la sang a la cresta. Resulta tal la incomprensió, el desencís i la indignació que, per uns moments, una ràbia sorda m'envaeix. Sort que després s'és passa i s'esdevé el retorn a la empastifada rutina.
Malgrat això, algunes vegades el “tanmateix” és substituït per un “què hi puc fer?” que trastoca l'actitud davant un possible enfilall de promeses electorals. El que decideix una gota dins un immens oceà d'interessos i voluntats.
És el cas.

Aquest proppassat cap de setmana, per diverses circumstàncies, vaig visitar una residència de tercera edat i el centre que Aproscom te a la carretera de Son Fangos, temes que, si et troben amb la sensibilitat desvestida, et suggereixen preguntes poderoses, com aquella de “en quin país de merda vivim?!.
Certament el que defineix un país avançant és precisament l'atenció i cura dels temes que afecten les persones més desfavorides.

23 de jul. 2018

Assessors


Llegia una manera de pensar estesa que, algunes vegades, es converteix en pràctica. Unes opinions velles i arrelades de les quals ja se'n feu ressò “Flor de Card” a principis dels anys vuitanta en una sèrie de reflexions sobre la inutilitat dels càstigs, aleshores enfocant la qüestió des d'una perspectiva didàctica.
Llegia, deia, “L'acció punitiva es basa en la premissa de que les persones cometen actes reprovables perquè són dolentes i per esmenar tal situació, cal obligar-les al penediment. Així s'aplica un “correctiu” mitjançant l'acció punitiva per tal que: (1) sofreixin de manera suficient fin a veure l'errada en el seu procedir: (2) se'n penedeixin; i (3) canviïn. Amb tot i amb això, l'acció punitiva, en comptes de suscitar penediment i aprenentatge, amb tota probabilitat generarà ressentiment i hostilitat en la persona a qui va dirigida i reforçarà la seva resistència a la conducta que espera que s'adopti.”

8 de jul. 2018

Compixats?


“I si et compixen, treu el paraigües i pensa que plou”. La primera vegada que vaig sentir l'expressió ja treballava en l'àmbit de recursos humans de l'empresa. Aleshores el meu cap em volia prevenir de determinades i inevitables situacions amb que m'hauria de sotmetre a raonaments i decisions estranyes i/o inconcebibles. Era, és, part del joc.
A dir ver, de llavors ençà, m´he sentit compixat moltes vegades.

Card.cat és, segurament entre altres coses, un excel·lent tauler on s'hi van penjant fets, idees i notícies a conveniència de cada un dels autors. En conjunt mostra, també, un cert ésser, no de bades i com assenyalen els especialistes en comunicació “tot el que és diu és dit per algú”. Un algú que conforma comunitat local.
Es així que el concepte compixats que es presenta deriva d'alguns dels comentaris llegits fa poc, a les seves pàgines. I es que quan topes amb les grans empreses o amb l'administració es tracta de treure el paraigües.

5 de juny 2018

Trastocat


La producció bloguera resta gairebé paralitzada. L'andoiar substitueix el reflexionar i posar en ordre, de forma escrita. els pensaments. L'“escriure és viure” de l'admirat Sampedro es deixa a la calaixera del temes pendents. Com en altres moments de crisi personal em refugio a l'amagatall de la immensitat: movent terra, anant de tomatigueres o ullastres, passejant...
Al indagar sobre motivacions d'aquesta abúlia el primer que apareix n'és l'edat i els nombrosos “es què...”. Segurament una cortina de fum. Els humans som especialistes en crear murades de protecció personal per justificar tot el que volem justificar.
Es tracta de trescar l'interior, d'indagar.

22 d’abr. 2018

Gabriel Alomar


CRÒNICA D'UNA PRESENTACIÓ

A manera d'introducció vaig voler agrair als assistents la seva presència. Atenent la gran oferta d'activitat (o passivitat) i també considerant que tothom és, sempre, on vol ésser, potser s'ha de valorar, de forma singular, l'interès en l'aproximació a una figura com la de Gabriel Alomar o també, si mes no, el desig de reconeixement a la feina d'un llorencí d'adopció.
Vaig voler fer extensiu l'agraïment a l'Ajuntament. L'ajuntament com a entitat acostuma a tenir l'esquena ampla i és receptor de múltiples queixes, generalment silencioses, però enllà d'això, vaig voler deixar palès el reconeixement a la sensibilitat de les persones que el conformen, vers tot el que es mou en el municipi que es pot agombolar sota l'epígraf “d'activitat cultural”.