Llegia una manera de pensar
estesa que, algunes vegades, es converteix en pràctica. Unes
opinions velles i arrelades de les quals ja se'n feu ressò “Flor
de Card” a principis dels anys vuitanta en una sèrie de reflexions
sobre la inutilitat dels càstigs, aleshores enfocant la qüestió
des d'una perspectiva didàctica.
A mesura que anava llegint, apareixien
en el pensar imatges i situacions derivades del Procés i uns enormes
interrogants: i no ho sabien que passaria això?; on fonamenten les
seves decisions?; de quin tipus d'assessors disposen?; els escolten?;
perquè no contracten mediadors especialistes en resolució de
conflictes?
Segurament no en deuen tenir
d'assessors. O tal vegada si, però son de la mateixa corda. Amics i
coneguts que en comptes de conèixer, escoltar i fer propostes
resolutives es dediquen a allisar el pèl a qui mana. Es a dir no
serveixen, no resulten útils.
Un joc d'aparences perquè qui mana,
tampoc no desitja opinions que surtin del seu àmbit intuïtiu ja que
es fia més de les seves intuïcions des del desconeixement, que el
que li puguin suggerir altres persones.
Certament ho tenen malament els
assessors, si és que n'hi ha.
Per entendre aquest tipus de
situacions, les que s'esdevenen mes enllà del meu abast, m'agrada
-si en tenc coratge i som capaç d'agafar certa distància-
reflexionar sobre el que s'esdevé en el meu entorn més immediat. Tant si fa referència a assessors com a decisions intuïtives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada