.jpg)
Assumir aquella sentència que, desde
la biologia i la mirada sistèmica de Maturana, assenyala que “tot ésser viu, viu el seu viure, com a
centre del cosmos” o aquella altra que assenyala “sempre hom està
on vol estar, malgrat digui el contrari”, en definitiva, que tothom sempre fa el que creu bonament que ha de fer, em posiciona de forma incòmoda a l'hora de
tractar o referenciar mèrits i reconeixements singulars.
Des d'aquesta perspectiva, de banda els imprescindibles posicionament ètic i de singular generositat, sols la
transcendència social -entesa en sentit ampla i que podria abraçar des del benefici
generalitzat de la comunitat fins a una destacada aportació científica, passant pel raig excepcional de bellesa
o la clarificació del que som- mereixerien, al meu entendre, tal
reconeixement.
