L'enfoc economicista obeix a una constatació actual i ben nostra: tot es pondera en funció del doblers que costa o origina. Un pintor és extraordinari quan ha entrat en la roda del mercat i ven els seus quadres a alt preu. Un picapedrer tendrà més o menys consideració en funció de l'ostentació que pugui mostrar. Un empresari d'hosteleria es valorarà en funció dels nous hotels que pugui construir o comprar. Un escriptor en funció dels llibres que sigui capaç de vendre...
Aquesta mirada economicista ho cobreix tot i, en general, de forma unilateral. Els doblers ho són tot!
Però això és mentida. Hi ha molts altres factors que incideixen en el que es coneix com a felicitat. Els científics que treballen l'estar bé amb un mateix, evidencien que, una vegada superats uns mínims, hi ha coses més valuoses i transcendents que la capacitat econòmica d'una persona o d'una família: les creences, les emocions, la independència, la mirada candorosa des de la distància, el cost físic, el compromís...
Però, ara i aquí es vol enfocar el que podriem anomenar “altres costos”. En concret es vol fer referència al “cost ambiental” i al “cost didàctic”
Amb cert desànim, perquè si es ver que en el cas econòmic, amb indicadors clars o tabulables ja es dóna l'opacitat comunicativa, imaginem-nos el que pot passar quan els indicadors són parcials o inexistents.
¿Quin és el cost ambiental d'un turista que arriba amb un jet privat?
¿Quin és el cost social o didàctic -i en aquest cas també sanitari- de les “festes tradicionals” convertides en provatures de consum d'alcohol?
La veritat és que no en tenim la mes remota idea, ni ens importa gaire, ni existeixen indicadors orientatius referits als costos no econòmics.
I encara diria més, quan entitats i empreses parlen de “sostenibilitat” o de “reputació corporativa” ho fan, generalment, des de la mirada economicista.
Per intentar aprofundir en el temaa s''haurà de recòrrer, idò, a la intuïció i al seny.
Per al cost ambientar es podria aplicar un criteri senzill: com més proper menys cost.
Per al cost didàctic es podria aplicar també un altre criteri zenzill: si ho veiés un infant que aprendria?.
L'aplicació d'aquests senzills criteris ens portaria a qüestionar, si més no, bona part de la nostra indiferència.
Afecta a tots els àmbits de la vida.
Quin cost ambiental té un singló de raim produit a Perú?. O un desplaçament innecessari de Sant Llorenç a Manacor? I els mobles fabricats a la Xina?... Tot el que comporta despesa de limitats recursos naturals és un pèssim negoci de futur!.
Contemplar el cost social o didàctic, segons el senzill criteri de l'ull de l'infant també ens ajudaria a qüestionar molts arrelats costums. “Què pot aprendre un infant veient-ho”, és una qüestió que apliquen en països més avançats. -No passis un semàfor en vermells perquè que n'aprendrà ñ'infant que et mira?,
No és possible la no comunicació assenyalen els experts. Al programar activitats, sigui al nivell que sigui, sempre fomentam o restrimgim uns determinats valors.
Cost ambiental i cost didàctic, dues variables que haurien d'acompanyar el cost econòmic.
Es una de les múltiples utopies a aconseguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada