El concepte no és gaire mal d'entendre, però al no posar-hi atenció passa desapercebut. Homocèntrics com som no en fem gaire cas al cost de les coses. Posteriorment altres mestres i referents també ho han anat recordant: encara que no ho volguem veure, encara que no en siguem conscients, tot té un cost, i a més a diversos nivells.
Tenim un desig, necessitam un objecte, un queviure...disposam de doblers, demanam el preu, si ens sembla raonable, el pagam i ja esta!. Tant si és una casa, un llbre, una botella de vi o una hora de treball. Les informacions que rebem d'aquí i d'allà ens orienten sobre el que podriem anomenar “preu raonable” -sols a tall d'elxemple, l'actual preu de l'oli, l'any passat segurament no ens haguès semblat raonable- i si ens interessa ho compram.
De forma generalitzada, a la Mallorca que ens ha tocat viure, els doblers, la capacitat de compra, suposa el valor capdal. Normalment no es va més enllà.
I si es pot abastar algun bé tangible sense haver-se de gratar la butxaca, encara molt millor. Si normalment al comprar un objecte no miram més enllà del cost econòmic quan arribam al comercial concepte “gratis total” llavors consideram o bé que el cost no existeix o que ja està bé que l'assumeixi qui en fa l'oferta, sobre tot si és una institució pública.
“Mirar més enllà” en aquest cas significaria contempar, també, altres valors; si més no l'ambiental i el social. Val a dir, però que ni des del vessant empresarial ni des de l'institucional, al no considerar aquests valors, no interessa ni parlar-ne ni fer-ne seguiment, per això no existeixen possibles indicadors.
Ara i aquí, centrem-nos en els costos exclusivament econòmics. De fet, al marge de les adquisicions personals o familiars, ben poca cosa en sabem de costos. Ni tan sols d'aquells que, de forma opaca ens afecten ben directament.
Ben mirat tenim problema d'arrel. S'ha fomentat tant l'individualisme i la competitivitat que tot el que no és adquisició de productes i serveis de forma directe, ens sembla irrellevant i assumible.
Però, si tot té un cost, no l'hauriem de conèixer?
La pregunta es planteja al marge de possibles normatives i lleis -que desconec-, es tracta de lògica.
Per què les institucions -ni publiques ni privades- passen comptes del que fan?
Poques vegades es mostren costos. Tampoc es mostren objectius i resultats.
Per quines cinc-centes no hauriem de conèixer els costos reals de tot el que ens afecta?Sols a tall d'exemple. Quin cost real deu tenir per a la comunitat qualsevol dels actes de les festes?
Costos directes, per exemple el preu d'un grup de música, i també costos indirectes com feina de la brigada. hores extres dels funcionaris, electricitat...
Encara més, ¿és coneixen aquests costos reals?
Oh, això seria molta feina! o no es pot saber mai!. Podrien ser respostes uduals. Però segur que qualsevol empresa ben gestionada ho coneix. Vaja si ho coneix!
En tot cas, podem mirar cam a una altra banda, però per no mirar no deixar d'haver-hi uns costos econòmics reals i concrets..
Imatge: plat de raors, el peix més car del mercat. (Pot arribar als 100€/k)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada