Dues voltes al cas "el Mallorquí"

Assenyalà el biòleg Humberto Maturana:  “Naixem primats bípedes genèticament Homo sapiens-amans però ens fem humans Homo sapiens-amans amans, vivint en un àmbit humà”

Aquesta idea de contundent abast humanístic i relacional és compartit per altres científics, tant investigadors de la conducta humana com de l'evolució del cervell.

Al llarg de tota la vida però fonamentalment tant en primera fase, des de la gestació fins als primers records, i posteriorment en el problemàtic procés de l'adolescència, resulta fonamental que les persones “es sentin estimades”, embolcallades per un entorn amorós, que no s'ha de confondre, en cap cas, amb un entorn absent o permissiu.

No ens hem d'enganyar, ni abans ni avui tothom té la sort de gaudir de l'embolcall amorós.

Potser la diferència rau en que ara en som conscients, mentre que abans es considerava l'infant com un home petit que, si era el cas, a força de tocs i prohibicions s'havia de redreçar, tal com feien amb els arbres, segons consideració del pares i de l'entorn social, que l'acollia o bandejava.

Amb la mirada d'avui fa mal dir on arrela i com es fa un Antoni Soler. “el Mallorquí”. Després de llegir la interessant aportació de Josep Cortès, sabem que era el tercer fill de la família, que va néixer en un molí, que abans del sis any va perdre el seu pare i que la seva mare, passats els tres anys de dol acostumat, es va tornar casar... i que abans dels 14 anys ja va ser jutjat per robar ous de gallina.

També sabem que ni ell ni ningú altre neix dolent. En tot cas s'hi fa.

Llavors ve la pregunta que, a mi, em corprèn. ¿Com pot passar un infant llorencí, fill de moliners a ser pistoler professional? ¿Quines condicions de l'entorn el portaren a ser com era?.

L'analfabetisme aleshores era ben generalitzar, a Sant Llorenç, a Mallorca i a la resta de l'Estat. Tenia família, germans i parents. Les condicions de vida eren duríssimes, però ho eren per a tots, llavors, què va passar?.

Realment la història real d'on i com s'inicià la creació del que amb el temps es convertiria en un pistoler defuig de les possibilitats de coneixement. En tot cas s'ha de considerar un fracàs familiar (¿quin tracte degué rebre als nou anys del segon marit de la seva mare?) i també un fracàs social. Segur que la seva evolució era coneguda per veïnats, familiars i autoritats locals. Quines possibilitats d'acció tingueren aquestes?.

Des de la mirada actual i segons assenyala Claret, Antoni Soler s'hauria de considerar “un dels fills (esgarriat) del poble”. Des d'aquesta perspectiva l'aportació de Cortès ens aboca a una pregunta clau: ¿Seria possible, avui, l'aparició d'un altre Antoni Soler?. ¿Quins mecanismes de detecció, seguiment i control disposa l'actual comunitat llorencina?. ¿Quins protocols hi ha establerts per preveure casos semblants?.

Dissortadament n'Antoni Soler no és cas únic en la pàgina negra llorencina. A nivell local encara resten crims pendents d'aclariment i estudis sobre persecucions i bandejos, incloent-hi els escarnis organitzats en forma de cornades.

D'altra banda del llibre se'n poden derivar altres qüestions obertes:

a. Fent referència a Foch y Fum que critica la recepció que li feren com a “Jefe superior de la policia especial de la Federación Patronal” mostra una altra possible mirada que no serà possible esbrinar: com es devia sentir ell, “pistoler” o “patriota”?. I com a llorencí que havia deixat el seu poble, ¿penedit o orgullós de la seva trajectòria vital?.

b. Aquell vell sistema organitzatiu de tres potes descrit: vigilància i recerca d'informació, persones infiltrades i acció directe de la Brigada Especial, no recorda situacions ben actuals?

(Imatge del llibre)