Parlar de classes socials, a nivell local pot semblar atrevit, entre altres coses perquè mai no és donen situacions pures i netes; com s'ha dit altres vegades tot és mestall..
Així mateix, al meu entendre, és donen evidències clares. A diferència del que es pot detectar en altres pobles veïnats, a la vila no hi ha “casals senyorials”, aquelles cases d'estada permanent o temporal dels grans terratinents..
No sols això, sinó que “ses cases” de les nostres possessions, si deixam a banda les excepcions de sa Torre Nova, sa Punta i tal vegada Son Vives, no disposen ni d'estança temporal per als senyors propietaris. I encara més, ses cases velles -Llucamar, Calicant, sa Begura...- no passen de ser modestes construccions d'una sola planta. (No hi ha constància de les possibles visites del Comte d'Aiamans; el marquès Desbrull posava a Carrossa d'Artà).
Tenim, idò, una primera consideració: l'absència de models de referència.
Podria significar això absència de diferències socials?. No, de cap de les maneres!. Aquí com a tots els altres indrets s'hi donaven els estrats habituals.
Fent una mica de caricatura es podrien considerar de classe alta aquells que podien, o no, facilitar un lloc de feina als altres -amos de grans possessions i petits propietaris locals-. De classe mitjana, aquells que “tocaven calaix” -botiguers, menestrals... -“Qui podia tocar calaix marxava bé, assenyala n'Antoni Pascual-. I de classe baixa aquells que no tenien res més que els seus braços, Els qui havien d'anar a jornal; els qui es llogaven de porquerets quan eren infants, que habitualment dormien en el sostre o els qui llogaven una rota en alguna de les grans possessions.
Fins a finals dels anys seixanta els “don”, o en el seu cas el castellanisme “donya” - segons el diccionari partícula de tractament de respecte, equivalent a ‘senyor’- eren ben comptats a Sant Llorenç: metges, apotecari, capellans i mestres externs. De manera excepcional gaudiren de l'esmentat tractament determinats propietaris de terres que, sense tenir-ne molta extensió, eren arrelats a la vila: don Domingo (carrer des Pou) i donya Aina (carrer Femenias, segurament el nom n'és homenatge familiar) a qui escometien i feien rotlo a la sortida de missa.
Les diferències entre classes socials eren més subtils que en altres pobles, però la incidència social i política era semblant. En cas de dubtes -des de barrines a matrimonis o herències- a qui s'anava a demanat consell?. Als don o donya! O potser a algun dels menestrals de reconeguda serietat i solvència.
...
La relació entre les classes socials i el llenguatge és un vell tema ben estudiat i clarificat. No parlen de la mateixa manera la filla d'un metge o la d'un obrer de la construcció.
En el cas llorencí, malgrat les aparents subtils diferències socials, el llenguatge era ben diferent.
Ara, superada aquella etapa d'enfilalls de flastomies, en alguns casos dues per idea, ja se'n fa difícil imaginar-ho; però els qui tenim certa edat ho recordarem.
De les quarantacarretadesdeputessagrades als cagoncristo de forma persistent i continuada als “escolimbros” o “punyemes” a manera de substitució de les paraules més gruixades o el parlar sense l'ús continuat de paraules grolleres.
A partir dels anys seixanta, amb la bonança econòmica, la generalització de l'escolarització i l'aparició del turisme a les nostres platges tot hauria de canviar. Els fills de roters, menestrals o petits propietaris pogueren assolir la meta dels títols universitaris i, en alguns dels casos, ésser-n'hi professors. Un fet ben extraordinari, si més no, des de la mirada dels sociòlegs de l'educació, ja que implica partir de baix i rompre moltes barreres, ja que el "sistema" preten mantenir les arrelades desigualtats socials. (Segons el vell estudi "Els nostres universitaris" publicat a "Flor de Card" la generalització de titols universitaris no ha suposat, encara, canvis substantcial a l'estructura social ni en la cultura locals).
Malgrat la transformació, malgrat els indicadors externs d'ostentació no ens hem d'enganyar, ara mateix, amb altres noms i situacions hi ha qui té capacitat d'oferir feina als altres (o modificar-ne el seu sou), qui toca calaix o és autònom i qui sols té la força i la possibilitat del jornal.
Imatge de Fotos antigues de Sanbt Llorenç des Cardassar. Arciu de Catalina Melis Ferrer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada