Un que arrela en els inicis de “Flor de Card”. En la seva primera època, potser per inseguretats personals, potser perquè encetàvem el que en podríem dir “tasca compartida” després dels llargs anys de direcció única propiciada per la Dictadura volguérem indagar la seva utilitat i transcendència demanant opinió a persones que aleshores ens semblaven i consideràvem referents.
Algunes vegades aquestes opinions es reduïren a la contesta a una enquesta dissenyada de forma prèvia, alguns hi afegiren comentaris d'ampliació. Altres vegades l'enquesta derivà en converses més o manco profundes. En una d'aquestes converses, l'amic Antoni Galmés, que amb els anus s'havia de convertir en referent de l'hematologia balear, assenyalà -no sabria dir ara mateix si ell ho recorda, però jo ho tenc ben present- que un dels avantatges era que en una revista local hi podien participar persones i escrits que difícilment tendrien ocasió de fer-se presents o ressò en mitjans d'abast més ampli.
L'altra record no és tan llunyà i correspon a la última fase laboral. Em sorprenia la capacitat que tenia un dels companys en traspassar, a manera de paràbola, bona part de les seves intervencions en el món del futbol. No es pot dir que sempre fos acurat però era la seva manera de fer-se entendre.
El tercer dels records, que lliga amb el primer, deriva d'una visita que férem al Pare Ginard en el convent d'Artà. Ens va venir a dir que, una revista local, com més local més interessant i transcendent resulta en el temps.
Els tres records avalen el sentir que adesiara m'embarga.
Quan mirant cap enrere contemples les llargues hores dedicades a escriure, a contar coses, a expressar sentiments, a suggerir camins, a compartir presumptes coneixements, primer en la llarga trajectòria de “Flor de Card” i ara a card.cat, hom se n'adona de varis vessants.
El primer fa referència al conjunt de temes tractats. Gairebé tots es podrien guardar, si aquests fos el desig, en tres calaixos, un referit a la llengua, l'altre a la naturalesa i a l'entorn més immediat i el tercer al desenvolupament, al desig d'actualitzar coneixements i compartir el posicionament personal.
Un altre vessant fa referència a la presumpta i sempre discutible càrrega qualitativa. En general fruit d'una primera redacció, són molt poques les aportacions que suporten una absència del desig de rectificació, matisació o ampliació. En bona part, després d'una relectura, em semblen feines inacabades i en el pitjor dels casos obsoletes, fruit d'un determinat moment ja superat.
I finalment hi ha el vessant de la transcendència i aquí hi voldria utilitzar el símil futbolístic. treballar en aquests entorn resulta semblant al jugar d'aficionat
A vegades, en els pobles disposen d'un o varis equips de futbol que participen en cada una de les diferents categories. Paral·lelament i al marge d'aquells equips formals, estructurats, amb entrenadors, atesos i setmanalment presents jugant alguna de les diferents lligues, s'hi dona l'anomenat “equip dels aficionats”.
Els jugadors no caben en el primer equip però desitgen jugar; els costa acceptar el paper de bandejats, i així aconsegueixen formar equip; cerquen en altres localitats altres equips que es troben en la mateixa situació i plantegen una mena de lliga informal. (Així es feia fa anys, no sabria dir si actualment es manté la tradició d'aquests equips marginals)
En general no els preocupa tant guanyar com jugar, estan alerta a possibles lesions i amb un somriure de consol acompanyen una pèrdua de pìlota o una mala jugada. S'impliquen en la gestió i en el joc compartit fan el que poden i saben. No esperen cap benefici fora del propi plaer derivat de la participació en el joc. Tal vegada, si hi ha sort, gaudiran de la companyonia que es conforma en el grup i, en cas d'una bona jugada, potser rebran un copet a l'espatlla a manera de reconeixement d'algun dels companys.
Treballar en un mitjà de comunicació local, on costa desfermar públiques opinions i obrir polèmiques, on tampoc es donen criteris compartits d'implicació o intervenció, ni tampoc protocols interns de reconeixement o presència, és com jugar d'aficionat.
S'hi guanya perquè s'exercita la introspecció i la participació i, tal vegada, aparegui un somriure aliè o el comentari d'un lector després del que tu mateix has considerat una bona intervenció, en símils futbolístics, una bona jugada.
Viure en una petita comunitat com la nostra, sortosament ofereix múltiples possibilitats de jugar al joc de l'aficionat. Per exemple, es pot escriure i mostrar-ho sense haver fer cap curs de narrativa, es pot fer teatre sense haver passat per una escola d'interpretació es pot cantar a la coral sense haver passat per una escola de música o es pot fer de mare o pare sense que t'hagi interessat gens en que consisteix aquest rol.
Aquest fer d'aficionat, que no implica absència d'interès -Ningú no fa res per a ningú, sinó perquè vol conservar alguna cosa assenyala Maturana-, resta ben allunyat del fer professional que comporta uns objectius, una planificació i un sou o un benefici pecuniari en qualsevol dels àmbits econòmics, socials o culturals.
En aquests entorn complaent, de silencis i permissivitat, juntament amb la falta d'autocrítica resulta fàcil arribar a “utilitzar els propis prejudicis com a font d'autoritat científica” com assenyalaren els doctes acadèmics, referit al cas de “la llengua valenciana” en un post que, darrerament, circula per la xarxa.
Imatge: Castells, joc cooperatiu d'aficionats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada