AL16-En Ramell

No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d'ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.

Els noms dels animals a les possessions s'anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro... en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills... i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s'han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró

En Sebastià Roser va estar llogat sis anys a Son Cardaix per fer de porqueret. Dels vuit als catorze anys. Hi va arribar després de la primera comunió i se n'anà quan li va sorgir l'oportunitat de fer de picapedrer a Manacor i, així, guanyar més doblers. -T'havies d'espavilar!, em digué en el moment de confirmar l'anècdota que havia contat n'Antoni Pascual.

AL15-Picar pedra

El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d'estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l'àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.

Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d'infants, de descarada explotació infantil.

En el nostre entorn ésser picadors de pedra o picadors d'esquerda, en els anys cinquanta, era una professió com una altra.

“Picar pedra” encara ara és sinònim de laboriositat continuada.

AL14-Xof!

L'amo en Jaume Ragalat era el zeladors que cuidava de controlar la pesada dels porcs.

El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s'arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l'alimentació familiar de tot l'any.

Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader.

AL13-Palma. Una primera vegada

Sempre, amb tot el que experimentam, hi ha una primera vegada (i també una darrera). En termes generals la “primera vegada”, sigui per desconeixement previ, sigui per expectatives, acostuma a deixar petjada. Potser bona o dolenta, però petjada a la fi.

Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura.

Se n'havia de parlar llargament i s'havia de preparar. Sempre hi havia, parent o veïnat qui, coneixent el procés de l'eixida enflocava allò de:

-Has d'anar a Palma?, idò hauràs de besar es cul a n'es portalà!.

AL12-El judici

 

Sa Matança era una popular pandilla liderada per Sebastià Caron. En Sebastià tenia un cert avantatge cultural: havia anat uns anys a escola en un col·legi de frares d'Inca.

Eren fidels clients del cafè de Cas Pinxo. Es veu que el pare d'en Nadal i de n'Antoni tenia mà esquerra per gestionar els capricis dels membres de la pandilla. Segons conta n'Antoni Pascual a vegades trobaven algun dels membres de la pandilla que anaven a collir un matí d'ametles a compte del cassiner.

De entre les múltiples annerotades que va fer “sa Matança” en destaca un simulacre de judici que es teatralitzà a l'interior del cafè.