AL16-En Ramell

No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d'ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.

Els noms dels animals a les possessions s'anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro... en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills... i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s'han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró

En Sebastià Roser va estar llogat sis anys a Son Cardaix per fer de porqueret. Dels vuit als catorze anys. Hi va arribar després de la primera comunió i se n'anà quan li va sorgir l'oportunitat de fer de picapedrer a Manacor i, així, guanyar més doblers. -T'havies d'espavilar!, em digué en el moment de confirmar l'anècdota que havia contat n'Antoni Pascual.

D'en Sebastià en podríem contar unes quantes d'anècdotes, totes salades. Des de la seva relació amb el ciclisme local i nacional, fins a aquella altre quan, estant llogat a una finca de Valldemossa, va ser capaç de burlar l'anell de seguretat de Bill Clinton i apropar-s'hi. Va ser destacada noticia de premsa!. Retall i fotografia que guarda i mostra amb orgull i satisfacció.

Després les circumstàncies de la vida el portarien a camins de dependència alcohòlica. També a l'anecdotari personal hi podríem afegir aquelles eixides on, vestit de torero, interferia dels balls dels dimonis en aquelles festes de Sant Antoni que encara havien de ressorgir i trobar el nou sentit.

I de l'alcoholisme a la resiliència.

El tràngol no és senzill ni fàcil. Tal vegada l'alcoholisme amb els característic “jo ho sé controlar” és la pitjor de les dependències. Són moltes les persones que no se'n saben sortir. Però ell en va saber. Prova de la força de les seves decisions i de la seva voluntat.

Desviat de l'anècdota, des del reconeixement i certa admiració, s'han enfocat algunes de les circumstàncies del seu viure. Tots els viures són singulars i mai van a la par.

La qüestió es que aquell nin, en Sebastià, guardava la guarda de porcs de Son Cardaix i com a bon porquer s'havia fet amic d'en Ramell, el verro. Això d'amic és un dir, en Ramell no es feia l'orat i deixava apropar en Sebastià. A finals d'estiu, amb els rostolls cremats pel sol, amb la guarda trescaven cloves per aprofitar els fruits dels arbres que que es feien avinents. En Sebastià, atent, sabia que en Ramell anava fuit per pellucar les ametles que havien quedat sense recollir.

Al sentir el clec-clec dels queixals del verro que rompien l'ametla, amb inusitada lleugeresa s'arreglava per prendre-li el bessó que, sens dubtar gens, es menjava. En Ramell feia la feina i ell s'alimentava.

En Ramell amb els ulls tapats per les orelles i amb la grufa cercava i cercava però res trobava fins que podia aglapir una altra ametla i es repetia el joc. -T'havies d'espavilar! Assenyalà en Sebastià.

Aquells infants mig abandonats a les possessions en el que avui seria considerat una inadmissible explotació infantil, també disposaven d'estímuls d'experimentació i desenvolupament.

Diferents, això si, als que tenien aquells que podien gaudir de l'esquifida o més ben dit encollida escola de l'època. (Amb la Guerra l'escolà i els educadors anaren de més a menys)

En Ramell podria ser un bon exemple de com la necessitat estimula la creativitat.

Imatge. En Sebastià segons dibuix de “Nublao”. Es pot veure també article relacionat