L'altre dia, de pagès, em va arribar la notícia. El Tribunal Superior de Justícia d'Alemanya havia dictat sentència: "el renou que fan els infants quan juguen, no es considerarà molest".
Es veu que allà tenia aquesta consideració i que, per tal motiu, qualsevol veí, podia rebutjar legalment, per exemple, l'emplaçament d'una nova escola o guarderia.
La notícia es va esdevenir pocs dies després d'haver gaudit del renou dels nins de l'escola Simó Ballester de Manacor, mentre esperava l'arribada del tren. Mentalment, ja sabem que el cap mai no atura, vaig recórrer aquells llunyans dies en que, fent de mestre d'escola, era aquest un renou ben interioritzat.
Es el renou d'una mòrula d'alulees de diversos tons enxarxades que conformen un singular i universal so. Per tot arreu els nins, amb llibertat, al jugar desprenen un mateix, o molt semblant, so. Tant a la Europa desenvolupada, com a una república caribenya, als països de l'Alcorà, o als del sol ixent. Per tot s'encalcen, criden, riuen, es queixen, ploren...
Per què em va sorprendre la sentencia del tribunal alemany?
Per què mai havia sospitat que aquest renou pogués resultar molest.
Estirant el fil dels "per què" no em resultava molest, vaig arribar als patrons mentals, a les idees marc, a les que ens condicionen sense ésser-ne conscients.
Segurament vaig adquirir aquest patró mental de la mà de "don Melchor", aquell professor de l'Escola de Magisteri que és referent per a tantes i tantes generacions de mestres. Ho record com si fos ara, "senyors -sempre ens tractava de senyor- hi ha tres coses que no cansen mai, la correntia de l'aigua, la flama del foc i els nins que juguen".
El que no recordo ara es si es referia al "mirar" o al "oir" o al "sentir". Triaré la tercera opció que és més completa.
