Tal vegada es pot considerar una fita en varis aspectes. Un d'ells referit a la tolerància de fer una fressa “de qualsevol manera”. Un roba un poc estrafolària i a córrer!. Encara que, a dir ver; i pel que mostren les imatges, de vestits de frssa ben fets, sempre n'hi ha haguts.
Posteriorment i de cada any de forma més elaborada, vendrien les fresses dels Darrers Dies fins a la situació actual amb el protagonisme de les comparses escolars i les fresses impecables.
La pàgina Facebook “Fotos Antigues de Sant Llorenç des Cardassar” que tan encertadament enfila en Rafel Duran, és indicadora dels canvis, modes i costums, locals.
En el Sant Llorenç preturístic n'hi havia alguns. Tothom els coneixia.
El darrer que vaig veure, dècada dels vuitanta del segle passat, portava una canya llarga per aprofitar les garroves de les branques que vessaven dins el camí. Costum ancestral, el que entra a l'espai comú, és de tots.
.jpg)
Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia...”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume.
De jove va fer d'escolanet a don Salvador. Mn. Galmés vivia, ja retirat, vell i a dies malhumorat en el número vint-i-quatre del carrer Rector Pasqual. S'ha de situar l'anècdota a finals dels anys quaranta del segle passat. Don Salvador, complia amb el precepte de dir missa cada dia.
Parlant del tema n'Antoni conta una anècdota curiosa que correspon a temps passats, l'hem de situar en la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat, que mostra aquesta tendència humana, no sols llorencina, d'encollonar-se dels més febles.
Diuen que, en general, les persones humanes pensam ésser més hàbils, més curres...i més vives que la mitjana. L'anècdota en podria ser un exemple local.
