12 de febr. 2023

AL28-Cabrers de vorera

Pastors de cabres, dues o tres. Tal vegada, de manera excepcional, més. Les passejaven per indrets públics, com torrents i camins. Trescaven tot el dia. No tenien res més a fer. En treien el preu de la venda dels cabrits i la llet.

En el Sant Llorenç preturístic n'hi havia alguns. Tothom els coneixia.

El darrer que vaig veure, dècada dels vuitanta del segle passat, portava una canya llarga per aprofitar les garroves de les branques que vessaven dins el camí. Costum ancestral, el que entra a l'espai comú, és de tots.

Un costum que pot xocar amb el criteri que cada arbre arrela en una propietat particular és propietat, fruits inclosos, del particular. Creença, aquesta darrera, que ha mogut múltiples quens i quenes entre veïnats.

El pasturatge de cabres per torrents i camins era signe de pobresa. Ho feien les persones situades en el darrer escaló de la consideració social local. Tota societat, algunes més que les altres, té els seus exclosos.

Mentre anaven darrera les cabres, aprofitaven per arreplegar un espàrec, una caragola...

Aleshores no hi havia grans diferències socials, però n'hi havia.

En el nostre entorn, amb algunes excepcions a la zona carrionera, les velles possessions no disposen d'estatge de senyors. El grans terratinents, amb palaus a Palma, posaven en altres indrets.

Aquí també n'hi havia de senyors, propietaris petits, amos i gent de carrera, però els dons i “donyes” es podien contar amb els dits i encara en sobraven.

Es així que les diferències socials resultaven més subtils. Qui tenia terres, qui tenia un negoci i, sobre tot, qui tenia capacitat per donar feina o un guany als altres se sentia sobre l'escaló de poder.

Oh! els escalons de poder!. Sempre existeixen, als llorencins ens agrada mostrar les plomes: la marca del cotxe, l'altura del tractor, els podis i les medalles, els cercats reconeixements... assenyalen el subtil fil classista.

-Hi ha coses que no creu ningú. No importa ho contis. I si ho contes tanmateix no et creuen ni els importa...assenyala n'Antoni Cus a la taula del cafè.

-Però es ben ver -continua- fins que no varen començar a fer de picapedrers per devers Cala Millor, hi havia poc a guanyar, no hi havia manera de fer un duro...totes les cases de Corea s'han fetes a tongades i a força de feina...