Parlant del tema n'Antoni conta una anècdota curiosa que correspon a temps passats, l'hem de situar en la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat, que mostra aquesta tendència humana, no sols llorencina, d'encollonar-se dels més febles.
Diuen que, en general, les persones humanes pensam ésser més hàbils, més curres...i més vives que la mitjana. L'anècdota en podria ser un exemple local.
Es Batlet gros, en Tomeu Batlet, també anomenat pels seus companys com “en Massoni”, en recordança del reconegut ciclista italià Simone Massoni, era persona feinera i generosa.
Conten que, entre altres coses, tenia un verro, en Ramell -els verros sempre tenien el nom de Ramell- que sense cobrar res, feia el servei a domicili. Normalment qui tenia truges les portava a un dels verros que hi havia al voltant del poble. Però en Ramell, que tenia corral just vora el nou portal del cementiri era com un xotet que en Tomeu, a canvi d'una petita alegrança, portava on el demanaven. Una vegada feta la feina, el tronava al corral.
Bé la qüestió es que en Tomeu era de cara grossa i d'orelles també grosses que, a l'hivern, poblades de sedes encara eren més grosses i vermelles.
Es veu que tractant el tema de les sedes i de la mala vida que li donaven, a la barberia li suggeriren una solució:
-Saps que has de fer Tomeu?
-Digués!
-Idò t'has de banyar les orelles amb esperit i quan les tenguis ben banyades les hi pegues foc!. Però has de tenir una tovallola preparada perquè tot d'una l'has d'apagar!. Ha de ser un rapit bluf-plàs!
No s'ho va prendre malament. Tampoc hi ha constància de que experimentàs la recepta.
Una llunyana i petita anècdota intranscendent que, tal vegada, mostri una determinada manera de ser.
(Imatge de Google)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada