Tal vegada es pot considerar una fita en varis aspectes. Un d'ells referit a la tolerància de fer una fressa “de qualsevol manera”. Un roba un poc estrafolària i a córrer!. Encara que, a dir ver; i pel que mostren les imatges, de vestits de frssa ben fets, sempre n'hi ha haguts.
Posteriorment i de cada any de forma més elaborada, vendrien les fresses dels Darrers Dies fins a la situació actual amb el protagonisme de les comparses escolars i les fresses impecables.
En aquest llarg espai fronterer que va des de les annerotades o gamberrades ofensives i de mal gust de la postguerra fins als Darrers Dies del segle actual es vol enfocar aquest full de l'anecdotari.
Ben lluny resten les fresses dels anys seixanta amb un jac girat i un mocador o una careta pel cap que es passejaven de casa en casa amb el pertinent “Voleu fresses? distorsionant la veu abans d'entrar a la casa. En algunes cases et deien -Siiii, sols per passar una estona d'endevinalla -I tu qui ets? i entretenir la vetlada.
Fresses d'elaboració pobre i també, des del dijous jarder fins al dimecres de cendra, de blavet a les mans dels al·lots amb l'intent d'arribar a la cara de les nines en un joc impositiu (i masclista) gens innocent.
I encara més lluny resten els darrers dies dels anys quaranta quan els jovenots, molts d'ells guanyadors de la Gerra, feien malifetes a determinades cases de persones humils, en un joc, òbviament impositiu i també masclista gens innocent i fruit de la força de l'entorn. (Dels jocs feixucs ja se n'ha deixat constància en altres pàgines i més concretament a la pàgina “Pandilles” i d'aquest anecdotari).
I aquí volem centrar la mirada de l'anecdotari a l'època de postguerra, de quan les fresses tapades, per imperatiu legal, havien d'anar acompanyades d'una persona destapada, imperatiu legal que no sempre es complia.
N'Antoni Pascual conta que com era costum de l'època, de tot se'n parlava molt de temps.
Els acudits, els fets succeïts es remolcaven una i altra vegada. No hi havia gaire entreteniments addicionals.
Els llests, els caps dels grups sempre solien restar al marge però afuaven els altres a fer les malifetes, generalment sobre persones que tenien mal defensar-se. Contaven que al padrí d'en Sanson un vespre el feren aixecar i quan era a la porta li tiraren un poal d'aigua, a l'amo en Tomasset, que tenia una vaca i un cavallet, li amollaren el cavall i el feren pujar pel carrer Major. A en Jordi Banyeta entre tres o quatre el van tupar, a un altra casa, crec que era la l'amo en Jaume Pa, hi tiraren una olla emmerdada, o entraven a la casa i tomaven els cossiols que hi havia sobre els pedestals... i de tot això se'n parlava i se'n feia befa.
Com es feia befa de les persones amb certes minusvàlues: en Tomeu Pisca, sa Muda, na Paca...se'n reien i encara en bravejaven...sortosament moltes d'aquestes coses ja fa estona que s'han superat...
Aleshores les trastades dels darrers dies s'allargaven en el temps. El Dijous Jarder era el cim, però abans hi havia el dijous de les comares i abans els dijous dels compares...
Després, a mesura que els components de les pandilles tornaven grans o es casaven, les trastades minvaren i tot acabà en no res fins que un nou jovent ho va reviscolar amb altre sentit...
Res a veure, idò, entre els Darrers Dies dels nostres padrins i els actuals.
Segurament encara falta camí, però de mica en mica, en aspectes relacionals i de respecte a la diferència, anam millorant.
(Imatge de Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar/Arxiu Catalina Riera)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada