7 de març 2013

Fonts


En la presentació de "La manufactura dels brodats a Sant Llorenc des Cardassar (1924-1974)" de Lourdes Melis Gomila del proppassat 5 de març, crec que ho vaig entendre bé. A Sant Llorenç, segons el cens de l'Ajuntament, en una determinada data hi havia devers sis-centes brodadores, un terç de la població femenina...pocs anys després, segons aquest mateix cens municipal, s'havia reduït de forma dràstica el nombre de dones dedicades als brodats.
Realment la font deia mentides perquè aquí la gran majoria encara brodava o cosia, però en el cens, a la casella de la professió en contes de posar “bordadora” es posà de moda escriure-hi “sus labores”
Una curiosa aportació de na Lourdes que incita a qüestionar, també, determinades fonts escrites.
L'esmentat -i tan sols aparent- canvi de professió de les dones llorencines potser casual, però també podria ser interessat. Alguna persona que creies amb la conveniència -o interès- d'amagar aquesta professió real i que, disposant de cert poder, donàs instruccions als qui complimentaven el cens a l'estil de “...tothom posa “sus labores” perquè si dius que ets brodadora i no ho declares no se que pot passar!...”. A vegades una realitat compartida, la presumpta realitat real, resulta difícil d'esbrinar.
D'altra banda, de les fonts orals ja se n'ha parlat altres vegades. Els darrers estudis que n'han fet del cervell mostren que mai els records són com una imatge fotogràfica guardada en el pensament. Primer perquè aquesta imatge guardada no respon a "tota" la realitat viscuda, o a "tots" els fets del moment, si no a una part. I en segon terme perquè la recreació del record sempre es fa en el present, amb els interessos i condicionants del present. Els dubtes sobre la valoració dels records arriben al punt en que alguns científics proposen que la justícia s'hauria, en casos delicats, de replantejar-se el valor dels testimonis.
Amb una paraula, que si les fonts orals són dubtoses i les escrites a vegades són confuses, fa que el treball dels historiadors es converteixi en un repte apassionant.
Des d'aquesta perspectiva sembla ben encertat el posicionament de l'autora al deixar els temes oberts i, en tot cas, intentar casar les fonts orals amb les documentals