27 de des. 2015

Confrontants


A vegades les idees s'ennuen. 
Es el cas.
I tot per dir, sense que ningú es pugui sentir ofès, el que tots ja sabem: la discrepància, la varietat, la diversificació de mirades...amplia perspectives i ajuda a créixer.
Si, cert, és més còmode compartir amb els que t'allisen el pel. Amb uns sempre et trobes millor que amb altres, però...
Si volem créixer, haurem de sortir de la zona còmoda. Haurem de confrontar idees i negociar, i pactar.
Acordar implica cedir. I mostrar!, perquè pugui fluir la confiança.
Si volem millorar (ningú en te l'obligació!) haurem de cercar confrontants diversos.
Res de nou.
Tots ho sabem: part i contrapart, mascle i femella, dreta i esquerra, poder i oposició, Yin i Yang... Ho sabem. Però cercam dreceres per fugir-ne
Es una constant que afecta a persones físiques i jurídiques; a persones amb nom i llinatges, però també grups, entitats, associacions, ajuntaments...

1 de nov. 2015

20.000...Gràcies!

Altres vegades vaig comentar, referit als escrits a Flor de Card, que la manca de feedback, de devolució de la feina feta, és un element que pot resultar desmotivador.
Cert és que el que es fa, sempre es fa perquè es vol fer, encara que no sempre sabent de forma clara, que és el què es vol conservar o, dit d'altra manera, la pretensió final real.
En tot cas, tenir notícies de la possible repercussió de la feina feta, tenir una idea del seu abast, pot orientar, si mes no, sobre l'encert de l'enfocament o sobre la capacitat de compartir l'interès i, tal vegada, el propi sentir.

6 de set. 2015

Autocrítica


Si, tal com diuen, resulta cert que... amb l'anàlisi d'un part, hom se'n pot fer una idea de la totalitat; es a dir que, a l'engròs, en van repetint modes i maneres de fer minúscules.
Si, tal com diuen, resulta cert que... per millorar i evolucionar de manera personal resulta fonamental un cert grau d'autocrítica, de la mateixa manera que, per a l'evolució d'un grup en resulta fonamental l'aportació, amb respecte i acceptació, de punts de vista divergents.
Si, tal com diuen, resulta cert que... l'equilibri s'acostuma a trobar en el consens derivat de la lluita, noble i ponderada, entre parts amb interessos oposats (direcció i sindicats en el cas de les empreses, poder i oposició, en el cas del joc polític...)
Si, tal com diuen, resulta cert... que per arribar a algun indret, cal primer saber on es vol arribar i, després, programar les passes que es considerin adient per poder-hi arribar
Si, tal com diuen, resulta cert que... es mostra un desig generalitzat d'increment de transparència i de participació ciutadana que s'ha evidenciat de forma reiterada tant en les darreres campanyes electorals com adesiara se'n fan ressò els mitjans de comunicació. Desig referit a l'Estat, país, poble...

16 d’ag. 2015

Festes...

Una gentada!
Pot haver-hi altra mirar?
Com s'avaluen?

Una gentada!
Nou equip i vells costums,
valors de consum

Cal avaluar-ho?
Passar comptes i pensar...
si vols millorar!


Amic Macià,


Deia, fa temps, el poeta:
...Quan els nostres terrers no brosten savis
serà perquè els silencis maten l'aire.
Damunt el dol calent, jurem propòsit
de lluitar perquè prompte ningú mori
inevitablement -es la paraula
en clau- crucificat al llit d'un càncer.1

Fa anys del desig d'en Santandreu, i ja en duc un enfilall de persones properes, de l'entorn laboral, maltractades per la maleïda malaltia: en Miquel, en Juan Carlos, en Fernando...i ara tú, Macià. La falcella sega il·lusions quan vol i a qui manco esperes.
Però, en cada cas, després del dol, resten els moments compartits, els mots, les anècdotes, en alguns casos les discrepàncies...i el sentir que tot ho embolcalla.

Hi ha, hi haurà, presència d'aquelles persones que ens han deixat petjada.

19 de jul. 2015

Doctrina Romanones


Ho he pogut constatar en l'àmbit professional. I també en àmbits personal i grupal, com a integrant d'un col·lectiu
I es que hi ha costums que, sense adonar-nos, portam a la motxilla en forma de cua de nissaga. Tal és el cas del que es coneix com «Doctrina Romanones»1 que també he vist atribuït a altres personatges de la mateixa veta.
Sol resulta dolorosa quan se'n reben les conseqüències. No tant quan s'aplica o se'n poden treure avantatges.
Es tracta de quelcom «tan normal» de fer tots els favors possibles als amics; de fer, tot quan puguem, la punyeta als contraris, i d'aplicar la llei o la norma moral establerta a tots els altres.

I com molt altres criteris heretats que es troben a l'inconscient ho aplicam sense adonar-nos.

10 de jul. 2015

Campaments i efectes


Treballar el camp de les ciències social implica el desconeixement del resultat immediat de les accions (Què val una idea?, ens demanava, adesiara Itamar Rogovsky). Aquests dies passats, trescant la memòria pels «anys dels campaments (1972-1984)» intentava aglapir sense gaire èxit, la possible transcendència de la feina feta. Anaven, això sí, apareixent petites anècdotes: el recurrent «te'n recordes?...» que adesiara apareix en una conversa; la d'aquella mare que mostrant un vell i gastat «Petit Princep», que comenta: «encara el guardo!. Ara el treballam amb el nostre fill»; o aquella altra que, com qui no diu res amolla: «no t'ho havia dit, però els campaments em motivaren per estudiar magisteri»

28 de maig 2015

Voldrem?


I després de la festa democràtica, sempre amb certes tensions i sorpreses finals, venen les enhorabones i les anàlisi dels resultats. Mirant una mateixa cosa no sempre tots veiem els mateixos detalls, per això les anàlisis sempre son personals. En casos de partits i grups cal suposar que, en bona part, les anàlisis son compartides per les persones que els integren.Al Card.cat, com no podria ser d'altra manera, ja s'hi han publicats diversos tipus de lectures dels resultats electorals.
La meva proposta, ara i aquí, seria la reflexió personal, pública i transparent, intentant agafar -si en som capaç- una mica de distància:

20 de maig 2015

Cada quatre anys...


Després del silenci forçat imposat per la dictadura entenguerem, de forma errònia, que la possibilitat d'anar a votar havia de ser sinònim de democràcia, de participació, de pluralitat, de transparència... i de totes aquelles utòpiques virtuts que havia congregat “el desig de canvi”, la inajornable necessitat d'una nova manera de ser ciutadans, de fer política.
Fins i tot pensàrem, també de forma errònia, que s'havia superat, amb escreix, allò de "atado y bien atado", la famosa frase del Dictador.
En aquell desig de canvi, amb encert i clarividència, el capellà poeta dels marginats -que ja no és capellà, però si poeta i treballador de marginàlia- reclamava, amb contundència, “persones netes, honrades i poc gastades”

19 d’abr. 2015

Per camins de terra i d'aigua

Per camins de terra i d'aigua. Estudi de Manacor i Sant Llorenç des Cardassar en època andalusina i fins just després de la conquesta de Jaume I (1229-30) és la síntesi de la tesi doctoral d'Eugènia Sitjes Vilaró -presentada l'any 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol "Assentaments i sistemes hidràulics andalusins abans i just després de la conquesta catalana (1229-1230)"- publicada fa poc (agost, 2014) a MUSA, la revista del Museu d'Història de Manacor, dirigida per M.M.Salas.
Me'n vaig assabentar gràcies a un correu de n'Antoni Font, persona enamorada de les velles pedres i, de seguida que vaig poder, me'n vaig fer amb un exemplar. (No feia encara ni quinze dies que, amb ocasió d'una recent visita al Museu, havia tornat a fotografiar aquell primer panell informatiu sobre toponímia andalusina).

21 de març 2015

Dictadura administrativa


No la conec de res, però m'ha pres el titular de la punta de la llengua: “40 anys de dictadura, i 35 de propina” és el títol de l'article de Maria Pizà en el “dbalears.cat” fent referència a les parts i quarts de la justícia que, des del desconeixement i amb mots del dictador, sembla encara “atada y bien atada”.

Hagués volgut trobar un títol tan encertat per referir-me a la permanent dictadura administrativa.
Fa temps que no heu anat de papers?.
No resulta gens estrany que algunes persones quan han de fer “córrer papers” es posin nervioses i arribin a “perdre els papers”.

. Segons on, si no demanes cita prèvia, no pensis ni d'anar-hi. Es podria pensar que és qüestió d'eficiència. Eficiència?. Quan de n'adones del ritme de feina, o del temps d'absència a l'hora del berenar s'arriba, amb la intuïció, al convenciment que més que eficiència és comoditat.
. -Es que ara s'ha penjat!, diu la persona que t'atén referint-se al ordinador que no entén. Donar la culpa als altres és una mena d'esport nacional, però donar la culpa a les màquines!. Com aquella dependenta que, en certa ocasió, no va poder acabar de despatxar i cobrar -tres objectes, tres- perquè “no hi ha línia”
. O també, tot els paper d'un cop?. Ca barret!. Ara una cosa. Quan hi portes aquesta en surt una altra, i una altra, i una altra... I si t'escapa un -M'ho haguéssiu pogut demanar tot d'un vegada!, t'entaferren un imperatiu -Ets tu que has de conèixer la llei! pels morros que et deixa amb cara de pa.
. I quan, usant el teu dret legal fas consultes escrites i, de forma il·legal (o al·legal, el resultat és el mateix) no et contesten en els terminis què correspon?. Què fas?
. Ah!, això si!. Si un dia t'oblides de domiciliar un rebut t'envien una “lletra” farcida d'amenaces i possibles recàrrecs.
La càrrega sempre a l'esquena de l'administrat!. (No en faltaria d'altra!)

Es clar, quan hom ve de l'empresa privada, on habitualment es fan hores d'excés sense cobrar, i on s'esforcen per controlar una pretesa rendibilitat de la teva producció i, a més, adesiara t'envien a fer cursos de vendes i d'atenció al client, llavors et xoca la parsimònia i, sobre tot, la prepotència i l'orgull dels desatents recollidors de papers de l'Administració.
Llavors el -Ja ho val!, o el -Quin país!, et surt de l'ànima.

PD.- Segurament en el col·lectiu de funcionaris de cada una de les administracions, com passa en tots els col·lectius, s'hi donen totes les tipologies de persones que conformen la nostra societat: n'hi ha d'honestos i d'indecents, de feiners i de ganduls, de tímids i de barruts, d'eficients i d'ineficaços...però, en general i des del meu entendre, no resultaria gens sobrer un polset afegit de desig o esperit de servei. Tots hi guanyaríem. Els funcionaris, derivat del plaer en la feina, també.