El vicari Lliteres

 

Assumir aquella sentència que, desde la biologia i la mirada sistèmica de Maturana, assenyala que “tot ésser viu, viu el seu viure, com a centre del cosmos” o aquella altra que assenyala “sempre hom està on vol estar, malgrat digui el contrari”,  en definitiva, que tothom sempre fa el que creu bonament que ha de fer, em posiciona de forma incòmoda a l'hora de tractar o referenciar mèrits i reconeixements singulars.

Des d'aquesta perspectiva, de banda els imprescindibles posicionament ètic i de singular generositat, sols la transcendència social -entesa en sentit ampla i que podria abraçar des del benefici generalitzat de la comunitat fins a una destacada aportació científica, passant pel raig excepcional de bellesa o la clarificació del que som- mereixerien, al meu entendre, tal reconeixement.

Superades qüestions polítiques i relacionals que poden afectar els nombrosos reconeixements formals de la comunitat, se'm fa difícil entendre l'oblit de la figura del Vicari Lliteres precisament per la transcendència social, a nivell local, de la seva tasca. 

L'artanenc Mn. Sebastià Lliteres Terrassa al llarg de nou anys (1904-1913) va ser el reponsable de l'església de Sant Llorenç. Posteriorment, al ser declarada parròquia, requerí la presència d'un rector que seria el binassalemer Jaume Pasqual Ferrer que disposa d'un carrer, sobre tot per la seva intervenció “l'any del grip” (1918). També un altre rector, el manacorí Pedro Bonnin, disposa de carrer.

Sobre el Vicari Lliteres, Pere Fullana, en el “Llibre del centenari” hi dedica dues pàgines; en bona part fent-se ressò del que ja s'havia publicat anteriorment a “Flor de Card”.

Entre altres aportacions, el 1907 va fer instal·lar -amb un cost de 1.500 pessetes, aleshores una quantitat ben considerable- en el campanar el rellotge que encara ara assenyala les hores. Decisió que s'ha de contextualitzar: a diferència d'ara ni totes les persones disposaven d'un rellotge ni totes les persones tenien drets laborals reconeguts en un conveni col·lectiu. Les persones treballaven en situació del que ara ens semblaria esclavatge feudal, és a dir de sol a sol i sense gaire reconeixement ni un sou que pogués cobrir les seves necessitats bàsiques..

La col·locació del rellotge va representar una fita social local; una mesura contestada per terratinents i persones poderoses. Fins i tot en feren una glosa popular que recitava Francesc Clapés “Migollo”, home de prodigiosa memòria, i que fullejant Flor de Card no he sabut trobar. Fent-ne una recreació, més o manco deia “El rellotge del campanar / puntual les hores fa sonar /En Cladera i s'Americà Gras / mai volgueren que el posàs”.

Una altra de les seves aportacions va ser la introducció de la confecció de bosses d'argent, una tasca fonamentalment femenina. El treball amb fils de plata, oferia a les dones llorencines i per primera vegada la possibilitat d'un treball que es podia fer des de casa; rompent així el que fins aleshores era l'unica via, la del treball a fora vila. La disposició de mà d'obra femenina pocs anys després derivaria en el treball de les perles manacorines i posteriorment en al tallers de brodats vigents fins a pincipis dels anys setanta del segle passat. 

Seguint orientacions dels bisbat va impulsar la creació del Cercle d'Obrers Catòlics que no sols disposaria de lloc amb cinematógraf i gramòfon, aleshores instruments excepcionals, gairebé màgics sinó que seria l'impulsor de la “Gent Cardessana. Caxa Rural de Sant Llorenç des Cardessar, la tercera que es creà a Mallorca, després de la de Sant Joan i la d'Artà.

La caixa rural, que no durà gaire anys, segons consta a la Memòria de 1908, va néixer en un moment de “mancament de capitals, efecte de les sagries ubertes per les moltes establicions, sangries que encara no estan estroncades permor de les de Llucamar i Ses-Sitges”

De banda el vessant econòmic n'eren objectius “la pau i unió dins el poble. La convivència dins la Caxa ha llimades moltes d'asprors que hi havia a causa de la bruta i maleïda política”.../...Comprar una màquina porgadora-trituradora en benefici del sòcis, adquirir adobs químics...

En definitiva, pel que senbla, i sense aprofundir gaire en la seva tasca ni en les seves motivacions, sembla clara la implicació social de l'oblidat Sebastià Lliteres en el desenvolupament d'aquell poble que feia pocs anys -i després de llarga lluita- havia aconseguit ésser municipi independent. 

Imatge de Fotos antigues de Sant llorenç des Cardassar. Arxiu Jeroni Juan. Podria ser que la persona amb sotana que surt a l'obscurida imatge fos Sebastià Lliteres