La producció bloguera
resta gairebé paralitzada. L'andoiar substitueix el reflexionar i
posar en ordre, de forma escrita. els pensaments. L'“escriure és
viure” de l'admirat Sampedro es deixa a la calaixera del temes
pendents. Com en altres moments de crisi personal em refugio a
l'amagatall de la immensitat: movent terra, anant de tomatigueres o
ullastres, passejant...
Al indagar sobre
motivacions d'aquesta abúlia el primer que apareix n'és l'edat i
els nombrosos “es què...”. Segurament una cortina de fum. Els
humans som especialistes en crear murades de protecció personal per
justificar tot el que volem justificar.
Treballant
d'administratiu a l'entitat financera vaig aprendre que la diagnosi
d'una errada sempre és localitzable. Sobre tot quan és una sola
errada; si les errades es multipliquen i es superposen llavors el
desnuat es complica. Segurament aquest és el cas. Diverses variables
incideixen sobre l'apatia i la desgana.
Algunes d'aquestes
variables s'haurien de situar a l'àmbit estrictament personal, el
conegut i esmentat onatge vital. Però algunes altres, tal vegada el
feix més gruixut, s'han de situar en l'àmbit social. Sí, ho he de
reconèixer, el tema Catalunya m'ha afectat. Encara que, ben mirat,
no és el “tema Catalunya” sinó tot el merder que el tema ha fet
surar. Unes actituds i uns posicionaments que, de forma errònia,
considerava obsolets i superats.
Les imposicions, el joc
brut de les mentides i la creació de relats a conveniència, l'ús
de la força per reconduir voluntats humanes, resulten contràries
als principis més elementals de la ciència. I també de l'ancestral
costum pagès: si vols que els animals no facin tala, tracta'ls be.
Tothom sap que amb una grapadeta de sec s'aconsegueix molt més que
utilitzant la força bruta.
Però aquí no es tracta
de ciència, ni de tradició pagesa. Els interessos són uns altres.
Uns interessos que van mes enllà dels vots, puix si fos així el joc
brut es delimitaria a l'àmbits dels partits polítics. Es
l'autoritarisme que, ara mateix, arrela a tots els indrets i s'estén
per tots els racons. La imposició, l'aplicació dels coneguts: perquè jo ho dic, jo mano,
és la llei, a les bones o a les males...
Amb la cara tapada o amb
arguments inventats per conveniència, s'han ultrapassat moltes
retxes vermelles!.
I tanmateix, en conjunt,
anam vers un futur més transparent, més solidari i més amable.
M'agradarà recordar,
ara, aquells tres drets humans no escrits en la Declaració de la
ONU, assenyalats per Maturana: els drets a equivocar-se, a canviar
d'opinió i anar-se'n, cara alta, d'un lloc on no t'hi trobes bé.
Es clar que als
cavernícoles, els importa un pebre la Declaració Universal de Drets
Humans!.
Certament, em trastoca,
però gràcies al “Procés” sabem moltes més coses de les que
sabíem l'estiu passat. És el que hi ha!.
Em tocarà tornar triar
camí.
(Imatge: soques salinitzades a Lago Enriquillo (RD)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada