No en recordo el moment,
ni el lloc, ni el grup, tan sols en recordo el concepte, pessimista i
radical: “en comptes de ser indígenes confinats en una reserva,
ens tenen reservat el paper de criats a servei del turistes”.
Segurament
no li vaig donar importància i per això no en recordo res. Podria
ser fent un tassonet de vi blanc davant l'estanc del poble, asseguts
a una taula del cafè prenent alguna cosa fresca a la recerca d'una
mica d'oratjol en aquestes nits caloroses i humides de festa, davant
la modernitzada torronera en una breu conversa de salutació... No ho
recordo!
Diuen
que els records van lligats a les emocions; si és així, el fet que
tan sols en recordi el contingut, parla de l'atenció o implicació
personal que, en aquells moments, posava en la conversa.
Malgrat
la feblesa de l'entorn circumstancial, la idea de fons se'm va fer
present, dies després, sopant a la plaça d'una petit poblet rural
de la zona de migjorn de l'Illa.
Els
fets d'aquell moment confirmaven, no sé sí de forma habitual, la
sentència radical que havia escoltat en una conversa d'estiu en el
marc de les festes patronals.
Després
d'analitzar les fesomies i les converses a les que teníem abast
sense cridar l'atenció arribarem a la conclusió que tots el demés
comensals amb qui compartíem l'espai del restaurant eren turistes.
Bona part, la majoria, parlaven en alemany o pel color dels cabells i
fesomies eren nòrdics, d'altres, pocs, parlaven en llegua
castellana, amb un cert to i accent que vam situar a la part central
de la Península Ibèrica.
En
contraposició el maître, una persona alta i fornida que en la
mirada des del taulell addicional situat vora les taules controlava
tot el que passava en el seu redol de negoci, era castellanoparlant
que entenia perfectament el mallorquí, ell continuà parlant en
castellà però sense alterar ni la cara ni el to de veu, fet que
varem considerar d'acceptació de la diferència lingüística. Un
dels cambrers que ens va servir parlava mallorquí, era de la terra,
del poble, Una actitud una mica més agre o distant, segons el dir de
la seva cara, va mantenir una de les cambreres que parlava en llengua
castellana... entre ells tots parlaven en castellà, també altres
cambrers que no ens varen sevir com aquell, que pels comentaris que
feia, segurament devia estar en situació de practiques, o aquell
altre de pell més obscura que servia en un altre racó de la plaça.
La
sentència inicial resulta contundent, però en certa manera l'avalen
els fet que varem viure l'altre nit en un petit poblet mallorquí.
Els turistes paguen i els d'aquí, nascuts o adoptats, serveixen.
No és
una hipòtesi de futur, és una imatge de present. Cert! En un espai
i moment determinat, però de l'agost d'enguany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada