AL7-Un tal Escandell

 

Ens situam, si fa no fa, en el Sant Llorenç de 1960 del segle passat. Don Mariano Serrano, el reconegut mestre, entre altres coses, per haver iniciat a Sant Llorenç i des de l'escola pública la formació de nous batxillers, havia arribat, en tren, el 1958. Posteriorment va viure en un pis de l'antic carrer Calvo Sotelo, avui Església i, si no vaig errat, ja s'havia tornat casar.

Del seu primer matrimoni -sembla que la seva dona havia finit a les riades valencianes de 1957- era el seu fill Fernando, aleshores pollastrell.

No sabem per quin motiu un tal Escandell que segons es comentava havia fuit de la presó de Palma, devia tenir alguns temes oberts amb en Fernando. Certament, com sol passar en els adecdotaris, no es coneix res com a cosa certa, hi ha certa nebulosa de desconeixement.

El que si es cert es que aquell desconegut, no gaire ben vestit, va comparèixer a Sant Llorenç i, demanant demanant, va localitzar la casa del mestre. Va esperar la fosca per intentar, pujant per la canal, arribar al pis on vivia el mestre amb la seva família.

Segurament pels crits, discussions i per no haver pogut complir els seus objectius el tal Escandell es va fer por i va fugir. Assabentades les autoritats van iniciar la recerca del fugitiu.

Abans de continuar amb la contarella convé assenyalar que en Simò va ser molts d'anys guàrdia rural de la vila, una mena de municipal orientat fonamentalment a les coses de fora vila quan fora vila era entitat de pes en el sí de la comunitat: que si la paret partionera, que si la pastura, que si els cans havien fet carn...

Però tornem a n'Escandell, el se'n demà, municipals i Guàrdia Civil començaren la recerca, de tot d'una infructuosa.

Però vet aquí que un pagès que, amb el carro, anava cap a retiro va veure un desconegut que es bellugava devers un clot de grava de Son Soler i va avisar les autoritats. Aquestes, conegudes les senyes de localització, iniciaren el procés per volta'l amb la finalitat de procedir a la seva detenció.

Va ser el aquest procés d'apropament quan un dels guàrdies, amb la intenció de finalitzar l'aventura, pistola en mà, amollà la famosa frase “cubreme Simón!” quan aquest era just a la seva vora.

Tot el procés de n'Escandell va ser un rum-rum que va cobrir el poble, ben poc avesat a notícies externes. Ben aviat s'estengueren, idò, els detall de la detenció amb el crit del “cubreme Simón!” inclòs. Tant que no sols, de forma immediata, es van comentar i popularitzar els fets sinó que l'expressió va passar a ser el malnom de referència de l'agent de l'autoritat que l'havia detingut (ben coneguda la capacitat “malnomanera” dels llorencins, es podria assenyalar que es va respondre a les expectatives).

Detingut n'Escandell el baixaren per un carrer Major ple de gent, com si del Lute es tractàs, fins a l'Ajuntament. Els llorencins, testimonis de la detenció, indignats, des de l'acera el miraren amb curiositat, despreci i, a vegades, acompanyaven la mirada de certs improperis.

I així va acabar l'eixida que va servir de llargs comentaris afegint-hi, sense mirar prim, girs i detalls.

Passats els dies, els agents actius de la detenció començaren a sovintejar el poble. I el sovinteig va propiciar el coneixement i el posterior enamorament. Qui reclamà l'ajuda d'en Simó es va enamorar d'una plantosa al·lota llorencina que gestionava un dels tallers de brodats. Posteriorment es van casar i iniciaren unes inversions immobiliàries a Cala Millor.

Els més propers i altres coneguts segurament coneixen l'esdevenir de la nova família. A nivell general, quan es furga, resta el record de l'anècdota.