.jpg)
Vivia a Son Formiga, en una d'aquelles cases que tenint el frontis a l'actual carrer Ponent gaudeixen d'un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.
Casa que, aleshores, disposava de varies singularitats, primer el trespol de la casa anava per davall el nivell del carrer, disposava de soterrani i també d'una frondosa parra a la façana que, a l'estiu a més d'aportar-li l'ombra dels pàmpols oferia uns bons raïms als estadants de la casa -ja cap al final de la seva vida el sen Castell sovint era cuidat per una de les seves filles, una monja anomenada Sor Justina-. Façana que disposava d'una altra singularitat: el zum-zum de les abelles que entraven i sortien a la casera que el sen tenia sobre el sòtil i amb la boca al carrer.
Tots aquests detalls descriptius, com es veurà més envant resulten importants, de banda les abelles que mai molestaren a ningú i la parra a la façana que era un costum bastant generalitzat dels vells carrers llorencins.
Una de les filles del sen Castell, na Francinaina era la mare de na Margalida Molinera, que es casaria amb l'amo Antoni Fai el conegut i singular cantador. Res d'estrany resulta, idò que al retirar-se de la feina a fora vila l'amo Antoni i la seva esposa fessin posada a la casa del seu padrí, el sen Castell.
El torrent i el pis baix propiciarien una de les tres anècdotes relatives al sen Castell que es volen comentar.
La seva modesta casa rebria els efectes de la la torrentada de 1943, la va afectar de bons i de veres. Coneixedor de la reduïda capacitat de moviment que ja tenia aquell home magre, llarg i sempre amb la taleca al costat, conten com a cosa certa, que el batle, aleshores ho era el ferrer Comís, arremangant-se els calçons va entrar a la casa, quan ja hi havia uns quants palms d'aigua, per treure'l. L'eixida va sortir bé i no van haver de comptabilitzar desgràcies personals encara que sí nombrosos desperfectes físics. El Governador concedí ajudes als damnificats de tal torrentada.
Una altra curiositat és que en el 36 al sentir avions passar sobre el poble, o al repic de campanes, hi havia la recomanació d'amagar-se en els diversos soterranis que tenien algunes cases. El de la seva casa acollia a tots els veïnats i veïnades del carrer que s'hi arremolinaven per resar. Tothom arremolinat manco ell, ell restava a fora per veure el què. Malgrat recomanacions i precs de familiars i veïnats mai foren capaços de fer-li entrar en el soterrani.
Però més que el tema de la vella torrentada i el del soterrani, el que es vol enfocar és la pipa, perquè el sen Castell fumava en pipa.
Una pipa amb un manyà, fi i llarg canó de canya. I més concretament es vol enfocar l'art i l'habilitat que tenia per encendre-la.
Aleshores el recursos anaven migrats i qui més qui manco s'havia d'enginyar amb el que tenia i el sen Castell no anava gens sobrat.
Per això per encendre la pipa emprava una mica d'esca de caramuixa trinxada i assolellada, gairebé polseta, que situava delicadament sobre el tabac.
Després quan ho tenia tot a punt i el canó a la boca per poder pegar la xuclada justa en el moment de la xispa que derivava del cop sec d'un ferro amb la pedra foguera que aguantava amb la mateixa mà que mantenia la pipa a la boca.
L'informador, n'Antoni Cus que tenia els padrins just a la vora, no aclareix quina de les mans emprava per aguantar la pipa i la pedra, ni amb quina de les dues mans pegava amb el ferro.
Però en tot cas hi ha per treure's el capell o la gorra de ventalla i reconèixer la fina i habilitat d'aquell homonet per encendre la pipa i així poder fumar.
La setena generació posterior al sen Castell, persona enginyosa, fumadora i perseverant, ja corre pels carrers llorencins. Amb la mirada d'avui costa d'imaginar els nombrosos intents necessàries per arribar a dominar la tècnica. Era altre temps.
Imatge: Torrentada de 1973 (FASLdC/Fam. Genovart i Juan) Utilitzada al no disposar d'imatges de la torrentada de 1943 ni façanes amb parra o pipes amb canó de canya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada