AL0-Presentació

 AL - Anecdotari llorencí

Anam a encetar una nova sèrie de narracions curtes, un anecdotari llorencí (AL). Segons el diccionari una anècdota és un “fet particular més o menys curiós i poc transcendent”; es presenten, idò, una petita relació d'anècdotes locals que es donàren en el ja llunyà Sant Llorenç preturístic.

Quin interès hi podria haver rere anècdotes relatives al passat i pocs transcendents?. Diria que l'objectiu és doble.

D'una banda furgar en el passat ens pot ajudar a entendre el present. De fet hi ha actituds i comportaments que deixen petjada. Les circumstàncies han canviat, han canviat molt, no és probable idò, que fets semblants es puguin repetir, però si es poden repetir les actituds que suporten els fets. per posar un exemple quan, temps enrere, hom participava en una de les sonades cornades, la responsabilitat individual s'amagava rere el grup, vull dir que una persona que feia alulea o tirava una pedra a una persiana ho podia fer perquè el grup l'emparava; un acte que, de forma individual, mai s'hagués atrevit a fer. Persisteix un cert costum de tirar la pedra i amagar la ma, en sentit figurat? Si hi fos, tal vegada, arrela en antics comportaments.

En aquesta mateixa línia es situen les recents aportacions relatives a la importància formativa dels padrins, sobre tot de les padrines maternes, per la relació padrina. Filla, nétes i néts.

Entendre per acceptar i/o modificar aquests arrelats comportaments seria un primer objectiu.

El segon objectiu seria retre homenatge als contadors d'eixides. Enfocar i saber contar fets succeïts és un art que, tal vegada convendria recuperar. Cert és que la vigent revolució tecnològica -imatges, comentaris curts i immediats- ens porta per altres camins però difícilment aportaran la calidesa d'un relat contat. Part d'aquest segon objectiu n'és l'admiració per les vivències viscudes en aquella Mallorca preturística mancada de recursos, escoles i possibilitats de desenvolupament, però mai mancada d'enginy i coneixements. Uns coneixements macerats en l'art del viure en sintonia amb un entorn natural no sempre generós.

Homenatge que es fa extensió a les persones, citades en cada relat i de forma molt singular a n'Antoni Pasqual “Cus” que en els seus vuitanta-se anys mostra una lucidesa encomiable.

Totes les anècdotes mostren espais de reflexió. En una primera intenció s'afegia, en forma de moralina, rere cada escrit però posteriorment es varen suprimir al entendre que cada un dels lectors en traurà el seu suc.

Gens de mala intenció hi ha en la redacció de totes i cada una de les anècdotes presentades. En alguns casos s'han descrit els fets sense citar directament les persones, però al ser anècdotes de fets succeïts hi ha la possibilitat, sempre hi és, que alguna persona, d'alguna manera, es pogués sentir escomesa. Si es donàs el cas en demana sinceres disculpes. En tot cas s'han de considerant els avantatges de les edicions digitals on tot és sempre obert a possibles rectificacions.

El desig es que la secció es consideri oberta, com passa amb els “Mots perduts”; cada persona, cada lector te la seva llista d'anècdotes locals que es poden contar, assenyalar o escriure.