D'ençà que Pere Rosselló Bover, en l'edició de les obres completes, la va mostrar m'agrada rellegir-la adesiara, tot recordant el sorprenent impacte d'aquella, ja llunyana, primera lectura..
Després de la ingent tasca intel·lectual -agrupada en els cinc volums de les obres completes a les que convé afegir-hi l'estudi que sobre la seva obra va fer Pere Rosselló Bover- realitzada de banda la seva tasca professional: capellà:, Administrador-Habilitat del Clero i posteriorment també Notari Apostòlic, “Es capellà Capirró”, en els darrers anys de la seva vida, es sentia sol i fracassat, “Me tenc per un fracassat en tots els ordres” mostrant un caire profundament humà on la prudència, la humilitat i, perquè no dir-ho! una infravaloració gens bona d'entendre de les seves aportacions intel·lectuals, socials i professionals.
Opinió i carta redactada precisament després de tot un allau de reconeixements públics, incloent-hi la trobada d'amics fotografiats vora la cisterna de ca seva amb motiu de l'entrega d'una miscel·lània lul·lística redactada en homenatge seu.
La mateixa persona que als seus trenta-nou anys, assenyalà amb contundent realisme que “la vida de 1’home, successió d'actes units i enllaçats orgànicament, té fases o períodes en els que hi predomina una tònica especial d’èxits o d’adversitat, d’alegria o de tristor, d’optimisme o de pessimisme, que poden imprimir fins i tot una direcció nova a la ulterior activitat de 1’individu”, mostrant equidistància i aplom vital, poc abans de morir demana, quan ja es sentia retut però amb una autoritat moral que confereix a la demanda un cert grau d’exigència, senzillesa i realisme envers les anàlisis de la seva obra: “Vos prec que no em tributeu elogis ditiràmbics que sempre saben una mica a falsedat i buidor, i vos repetesc que preferiria que no parlàssiu de mi en vida meva, perquè confés i reconec que no tenc mèrits positius a bastament”.
La descripció del seu present en aquell moment, avui des del nostre present pot tenir múltiples lectures: distòpia?, pessimisme? dol pel deterior físic?, amuntegament de decepcions vitals?... potser també es podria interpretar com realisme pessimista humà, senzillesa o humilitat confessional el que embargava el cor i el cervell de Mn. Galmés al final de la seva vida, situant-se d’aquesta manera ben lluny de posicionaments altius i envanits.
En tot cas, el seu posicionament no té res d'extraordinari. Quaranta anys després l'escriptor Fred Uhlman (“L'amic retrobat”,1987) es posiciona de manera semblant al assenyalar:“No he fet mai el que realment volta fer: escriure un bon llibre i un bon poema. Al principi no vaig tenir coratge per a posar-m’hi perquè no tenia diners, però ara que tinc diners em manca valor perquè no tinc confiança. Així que, en el fons del meu cor, em considero un fracassat. No és que això importi gaire. Sub especie aeternitatis, tots, sense excepció, som uns fracassats. No sé on vaig llegir que “la mort soscava la nostra confiança en la vida fent-nos veure que, a la fi, tot és igual de fútil davant l’obscuritat final”. Sí, “fútil” és la paraula exacta. Tot i així, no em puc queixar: tinc més amics que enemics i hi ha moments en què gairebé estiic content de viure: quan veig pondre's el sol i sortir la lluna o quan veig neu al cim de les muntanyes. I també tinc d'altres compensacions, com la de recolzar tant com puc les causes que considero bones:la igualtat racial, per exemple, o l'abolició de la pena de mort”
En ambdós casos, també podria interpretar-se com la desafecció característica de l'espiritualitat, l' abandó conscient de l'ego.
Un caire diferent d’aquest polièdric llorencí que, de cada dia i com més s’aprofundeix en el seu estudi, sembla més il·lustre i més gran. I tot malgrat es contempli des de l'atalaia biològica, la que assenyala (Maturana, 2007) entre moltes altres coses, que “Ningú fa res per a ningú, sinó perquè vol conservar alguna cosa” i que “sempre un està allà on vol estar, malgrat digui el contrari”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada