L'àmbit de la responsabilitat

 

Des d'una perspectiva humana, ¿com es pot tractar el tema de la responsabilitat personal?. I encara més enllà, s'hauria de tractar el tema?

Ara mateix recordo varis exemples paradigmàtics.

Un a l'hospital de Manacor on un rellotge de paret situat en el replà de l'ascensor va estar mesos i potser anys espatllat, sense reparar. Hi havia en rellotge, però no servia per a res. Per a l'indret hi passaven metges, infermeres, visitants, malalts, tècnics...però reposar la pila del rellotge o la seva reparació es veu que no era responsabilitat de ningú i per això era allà, aturat, passant de ser una eina d'orientació temporal a ser un trasto inútil.

Subtil descuit

Potser cal recordar una consideració prèvia, es parteix de la hipòtesi que tot és relacionat amb tot; que no existeixen departaments estancs ni posicionaments purs, tot és mestall. Una deriva d'aquesta consideració és la inexistència d'una possible neutralitat. De forma conscient o inconscient sempre ens posicionam en un o altre sentit. S'imposa, idò, sempre una mirada sistèmica i holística.

A l'amic...

Hi ha una frase que, en castellà, era ben habitual en els cercles polítics i també empresarials. Una frase ben grossera en la seva forma i, encara més, en el seu fons. Frase que fa temps es considerava superada si no fos que, si mes no de forma aparent, deixà cert solam en la seva aplicació.

La frase és: «Al amigo, el culo; al enemigo, por el culo; y al indiferente, la legislación vigente.»

Segons la font és atribuïda a Oscar Benavides que va ser president del Perú a principis del segle XX mentre altres l´atribueixen al Comte de Romanones.

El valor de l'exemple

 

Un dels articles de premsa de l'altre dia (no recordo ni la data ni la capçalera) s'iniciava amb una referència a la “teoria dels vidres trencats”.

Aquella investigació ja referenciada fa devers cinc anys a card.cat assenyala que si en un edifici es trenca un vidre i aquests no es o reposa, al poc temps n'hi haurà d'altres de trencats.

Els investigadors també allargaren la recerca amb un cotxe estacionat en una zona residencial americana. Hi podia estar dies i dies sense que ningú en fes cas, però si se li trenca un dels vidres en poc temps, malgrat l'estacionament en una zona de luxe, es veia totalment desballestat.

La referència del diari em portà a pensar en la complexitat del comportament humà i a la transcendència del missatges que ens envia l'entorn. Com a grup intentam imitar les conductes dels altres i encara més si “els altres” van revestits d'autoritat.

Derives de "MOTS"

 

No sempre som conscients de l'abast de les nostres accions.

Encara més, diria que, en general, anam fent allò que ens sembla que hem de fer, sense aturar-nos a pensar amb les possibles conseqüències de les nostres accions, un posicionament que també podem fer extensiu a les nostres no-accions.

Encara que volgessim no fer res, mai podem deixar d'intervenir i d'afectar, en un o altre sentit, la naturalesa i les altres persones.

Amb els anys he après a posar en valor, de forma conscient, aquella vella, coneguda i transcendent pregunta que podem fer-nos en tants d'indrets i circumstàncies: ¿I si em veiés un infant que n'aprendria d'això que faig o d'allò que vaig fer?.

Dit això encara resta marge per a les sorpreses.

AL77 Creences terapèutiques

 

-”Es curandero, l'amo Antoni “Cabrer”, qui feia moltes estades en es cafè de Ca's Confit i sempre fumava amb cigarrera, una cigarrera com de canya que ja havia agafat color gris del fum... mos va posar s'exemple que, es meu genoll era com aquella branca de llenya que es vol corcar des de dins, per això ens receptà bavarades de butza de me que havia de ser mascle...ma mare ho negociava amb ses carnisseres -no me'n ganyeu, eh, ha de ser mascle!-. Aquella bavor feia una olor, una pesta que ja et pots imaginar...estirava sa cama damunt una cadira i abaix s'olla bullenta amb sa bavor que havia d'arribar a n'es genoll. No sempre podíem disposar de butza de me, llavors ses bavarades es feien amb matapoll, no et pensis que sigui bo de trobar es matapoll!, i també brots tendres de mata, havien de ser ses crescudes tendres. N'he vistes de coses!...”

Erwin

 El darrer dia d'octubre de l'any 25, a l'Espai 36, es realitzà l'anunciat concert titulat “CONCERT “LADIES YOU’RE ON” Homenatge a les grans cantants de jazz a càrrec de Carole Alston, Erwin Schmidt i Christian Havel”.

Sense esser-n'he seguidors habituals, cert és que hem seguit les actuacions d'Erwin diverses vegades: a casa -també amb na Carol-, a Son Servera, a Manacor i ara, a Sant Llorenç, sempre degudament informats per l'amable veïnada Brigitte companya del músic, reconegut a Àustria, amb la Medalla d'Honor.

AL76 Porcells

 Ses matances eren sonades. Hi anava un genter, estrets però molta de gent, una taula de dalt a baix i, a s'aiguavés de davant on sa casa eixamplava un poc, una taula parada per a ses autoritats. L'amo Antoni “Petit” o “de sa Teulera” havia estat batle i sa madona Tonina “Mena”, que era un poc pretensiosa, ho tenia tot a punt. De banda autoritats i matancers, es seus fill i filles convidaven ets seus amics, era un dia de festa grossa...

AL75 El xiulet

 

“A l'altra banda de la paret (del Pou Vell) un siulet tremolós d'intermitències rítmiques i vellutades, convidava la bístia a beure. Era en Belluguins“; la frase descontextualitzada de Salvador Galmés que apareix, de forma parcial, en el DCVB em va portar a una recordança que ben bé pot fer part de l'anecdotari llorencí.

Ens hem de situar a la dècada dels cinquanta del segle passat; un Sant Llorenç agrícola i on les persones es desplaçaven de forma habitual amb carro.

L'Arxiu Municipal disposa d'una preciosa imatge de l'època: el carrer d'Arta amb tres solitaris carros, un que ve i dos que van, amb rodes de llanta de ferro que, a mitjan matí, segons marca l'ombra de les cases, circulant per la banda esquerra del camí, segurament van a treballar la terra.

AL74 Substrats

 

En tota conversa, també a les superficials que hem anomenat “de cafè”, hi ha coses que, sense ser l'objecte principal ni el tema, surten de rampellada i sense voler. Conformen el que es podria anomenar “substrat de valors”.

Son aspectes repetitius que han anat apareixent al llarg d'aquestes converses que conformen l'anecdotari local.

Si n'hagués de destacar alguns d'aquests aspectes potser assenyalaria:

Mn. Salvador Galmés en el DCVB

Al treballar llargament un tema, qualsevol tema, sempre se'n deriven determinats aprenentatges. Tal vegada la primera qüestió a destacar era aquella que vaig comentar fa uns quants mesos (Alcover-Galmés). Les referències a l'obra de Salvador Galmés que mostra el Diccionari Català-Valencià-Balear es feren en moments de tensió entre ambdós homenots el que implica un alt grau d'acceptació i generositat, si més no per part de Mn. Alcover i Francesc de Borja Moll.

Canversa de cafè

 Les converses de cafè són això, converses de cafè. Normalment intranscendents i relacionals, amb predominança de la parla sobre l'escolta i on, en general, les persones s'esforcen per deixar i estendre les seves opinions, coneixements i ésser.

Però no sempre és així

A vegades hom descobreix coneixements i tècniques interessants que abans no sabia.

Altres vegades, poques, tals converses serveixen per qüestionar el propi posicionament o et convidin a la reflexió.

Un tant sorprenent, idò, però no excepcional va resultar la conversa de l'altre dia que em va descobrir una mancança de l'esser sospitada, però no contrastada. Faig referència a la dificultat d'afinar amb precisió les percepcions gràfiques. En definitiva, no sempre el que veig és tal com ho veig. ¿Us ha passat mai intentar posar brou o restes de menjar en un recipient que després ha resultat massa gran o massa petit?, idò semblant.

AL73 Il·luminació

 

Il·luminació referida a la interpretació física, no espiritual del concepte.

Mostra la “Cronologia” de Josep Cortès que va ser a l'any 1914 quan Gabriel Vives Mas sol·licità autorització a l'Ajuntament per instal·lar una central elèctrica moguda per un motor de gas pobre. En el juny del mateix anys s'acordà instal·lar l'enllumenat public. A a Son Carrió aquest enllumenat public hi arribaria quinze anys després.

També s'assenyala que l'any 1931 n'era propietari Joan Nadal “de ses Planes”. Un any després es canvien els comptadors de corrent continu per uns altres de corrent alterna

A l'any 1937 l'Ajuntament obliga a Joan Nadal a proporcionar corrent a l'edifici les 24 hores del dia.

El 1940 els germans Santandreu compren la central elèctrica a Joan Nadal i el 1959 GESA es fa càrrec del subministrament elèctric.

AL72 Fogons

 

Algunes vegades, però no sovint, acostuma a passar. Hi ha menjars , un arròs, un bullit, unes albergínies... que s'assemblen a les que “feia sa padrina”.

Tenim determinats sabors emmagatzemats en el record i algunes vegades se'ns fan presents. No passa sovint perquè la tècnica en la confecció dels menjars ha canviat radicalment.

Potser, poques coses han canviat de manera tan radicals com la cuina i els seus ormejos. Del foc a terra o als fogons alts, a la vitroceràmica, del passapuré a la batedora i a la termomitx...de la cuina elaborada amb temps i paciència als precongelats...res és com el que abans era!.

AL71 Festeig

 -Vaig viure es festeig de sa meva cosina que era uns quants anys més gran. A fora vila érem veïnats i jo hi passava molt de temps a ca sa tia, era s'infant de ses dues cases, sa nostra i sa seva...

Es novio venia amb bicicleta i ella l'esperava a la casa.

Sa mare de s'al·lota, aquest dia, es posava un davantal net i planxat...no sa roba era sa mateixa, però es davantal era es nou...

Veus -diu agafant el diari que hi havia sobre la taula i estenent-lo va col·locant peces simulat l'aiguavés- això era es portal de sa casa, entre es portal i sa paret de sa cuina hi havia un petit espai on hi cabien, just just, dues cadires, idò aquí s'asseien es festejadors.

AL70 Cabres!

 

En el nostre entorn no hi havia una denominació generalitzada per anomenar el bestiar petit, bestiar de pèl o bestiar cabriu, al referir-se al bestiar normalment ho feien al bestiar gros (cavalls, egües, mules..) en els altres casos simplement eren guardes de porcs, de cabres...

Amb tot i amb això eren nombroses les famílies que disposaven d'una petita guarda de cabres, fonamentalment per obtenir-ne llet i per fer net a les finques.

Sabut és que que els fruits dels arbres que cauen en el camí són públics de la mateixa manera que ho són els torrents,, per això trescaven, per trobar alguna garrova, fulles d'ametler o vegetació de ribera. A diferència de les ovelles que prefereixen herba a les cabres les encanta la brosta, els brots tendres d'arbres i arbusts.

AL69 1957

 

-Me'n record bé, l'any 1957 va ser un any de transformació. -Conta n'Antoni Pascual- Jo feia el servici militar i vaig venir de permís. Quan me'n vaig tornar, tot havia canviat. Els tramvies que feien foranes, deixaren de circular, els del centre ja havien desaparegut;  els taxis que abans eren d'aquests quadrat i negres, s'havien convertit en Seat 1400; les vagonetes que treballaven en la construcció del “Dique del oeste” que anaven sobre rails i estirades per dues mules, també van desaparèixer...tot això a l'any 1957, quan em vaig tornar reincorporar tot havia canviat...

AL68 Xep-a-xep

 

A vegades et trobes amb imatges que et transporten a temps passats i oblidats.

Ara mateix el xep-a-xep entre adults no és moda ni costum, les converses intimes, si és que ho són, es produeixen en la intimitat, no voltat d'altres persones.

Se'n pot veure alguna vegada entre infants empegueïdors i adults, pares o padrins, com el que es mostra a la fotografia, però difícilment entre adults. Potser per això al veure-ho crida l'atenció.

AL67 Creences (i desinformació)

 Ho he sentit contar diverses vegades i de diverses fonts

-“En Miquel va alçar una pedra i hi va trobar un calàpot (a Sant Llorenç a vegades convertim la e neutre en o, així a un calàpet i diem calapot),. Temorenc que no li enviàs un broll de verí en forma d'escopitada -havia sentit a dir que els calàpots escopien verí a llarga distància- li va tirar la mateixa pedra que havia aixecada i el va esclafar.

Va acabar la seva feina a fora vila i solt post, com temia costum es va retirar a ca seva. El se'n demà matí, al obrir la finestra, hi va trobar el calàpot, mig esclafat, aferrat al vidre. Ferit l'havia perseguit uns quants quilometres, sort que era d'hivern i va trobar la vidriera tancada”

Potser algú coneixerà la mateixa o semblant història, amb petites variants. Per exemple a s'Alqueria Blanca es conte que el pagès, amb una forca va aspidar el calàper i aquest li va comparèixer a la finestra amb el forat de la forca

AL66 L'escopetada

 

En Jaume “Cus” seguia la seva rutina habitual. Tenia la casa en una finca i les ovelles en una altra, just en el coster de Son Mesquida Nou, per això sovint anava i venia, travessant una finca aliena. Entre veïnats de fora vila, ens els anys quaranta i cinquanta del segle passat era costum fer-se favors. Travessar una finca aliena fins a fer-hi carrerany era ben habitual, sobre tot a l'estiu, una vegada segat el gra. Fins i tot, a vegades, amb caràcter temporal i de comú acord, es permetien rebaixos i portells a les parets seques partioneres si n'hi havia.