Segur que serà

 

Enguany no ha estat possible, però m'hi jugaria un ram de mata florida que, un dia o altra ho veurem.

Veurem com la comunitat llorencina serva la memòria dels seus fills il·lustres i destacats.

No puc intuir si serà en un casal permanent on es posin en varor les seves aportacions, o si serà un simple codi QR en una placa o en un pedestal en el cementeri, però segur que serà

No sé si serà l'any vinent, o en la legislatura vinent o en l'altra, però segur que serà.

De moment tothom trepitja la tomba de Salvador Galmés i Sanxo sense adonar-se'n. I pocs saben on reposa, perquè no hi ha ni làpida, n'Antoni Riera i Melis, però un dia es faran presents, segur que serà així.

Foc a fora vila

 

Sabem que l'administració sempre va enrere en relació al mercat i encara més en relació a la ciència. També sabem que entitats, grups i associacions actuen com a éssers vius, és a dir “viuen el seu viure com si fossin el centre del cosmos”, tenen el “seu” posicionament. (Un exemple paradigmàtic dels posicionaments diversos en podria ser la “lluita cultural” - ho hauríem de dir comercial?- entre les fundacions de “la Caixa” i “Sa Nostra” a finals de segle XX).

No s'assumeix, idò, la responsabilitat de fomentar i empènyer els moviments que sorgeixen des de baix, en el sí de la comunitat, sinó que es fomenten els models que venint d'administracions superiors s'imposen en forma de ajudes i subvencions. (En el nostre cas una situació paradigmàtica en serien, a nivell local, per exemple, les sortides pensades, programades i realitzades des de la generositat, a cost zero del Grup 53, ofegades per les excursions del Consell, segurament d'interès electoral i en tot cas de cost desconegut).

This is art

M'agradarà manllevar el títol a aquell conegut programa de divulgació artística de Ramon Gener. Els qui, per la raó que sigui, no ens sentim dotats d'una singular sensibilització artística i volem superar la vacuïtat de la moda que imposa la cultura del moment, que pot anar des de “el valor de l'art l'imposa el mercat” a “una peça artística ha de provocar sensacions sense explicacions” o a un “m'agrada/mo m'agrada”, haurem de recórrer a les explicacions dels artistes o de les considerades persones enteses, com és el cas, a nivell local de l'èxit de les conferències de Lucia Mestre “Un mes una obra” o de Ramon Gener a nivell televisiu o Figuro Art a una altra de les múltiples pàgines que mostra la xarxa.

25 anys del Parc

 

Assumir com a pròpia aquella sentència, encara no gens vella, que provenint de la biologia assenyala que “tot el que es diu, es dit per algú” ens aboca a la recerca, si més no intuïtiva del “per a què?”, de les paraules, de les accions i de les identificacions i postures.

Ho recordava mentre llegia els actes programats amb motiu dels 25 anys del Parc Natural de la Península de Llevant.

Honors i preguntes

Tots tenim les nostre “persones de valor”. Persones -físiques, mítiques o imaginades- que reconeixem i admiram i a qui atribuïm aquelles virtuts que, potser, ens agradaria formassin part del nostre ésser. Cada persona té les seves que, amb els anys, poden anar canviant, o no, en funció de la mirada del moment. Referents que poden ser diversos en funció de l'àmbit d'anàlisi: personal, laboral, social, artístic...

Algunes vegades resulten ben evidents i es manifesten en les converses quotidianes, altres vegades sols apareixen en converses intimes i de confiança. Si no es treballa el tema potser fan part de l'inconscient. Ben mirat, també es podria donar el cas de l'egolatria, eixorca de referents.

Els grups socials, les comunitats també disposen dels seus referents que trien segons cultura i conveniències del moment. Es poden definir mitjançant protocols o per decisió de qui ostenta el poder en un moment determinat.

Transparència?

 Hi ha una variable on conflueixen estudiosos de diversos camps i educadors: el necessari desenvolupament de l'esperit crític. Únic camí per poder fer triadella entre informacions útils i mentides interessades.

L'evidència indica que ja han ben arrelat noves situacions transformadores de la vida humana que ens empeny a donar per iniciada una “nova època”. enmarcada pel canvi climàtic, els avanços tecnològics, el desig de millora de les condicions de vida (migracions) i el domini de les grans fortunes. Tot amb les seves pertinents derives, ens aboquen a una nova situació..

A tall d'exemple es presenta aquest article redactat per una màquina

L'àmbit de la responsabilitat

 

Des d'una perspectiva humana, ¿com es pot tractar el tema de la responsabilitat personal?. I encara més enllà, s'hauria de tractar el tema?

Ara mateix recordo varis exemples paradigmàtics.

Un a l'hospital de Manacor on un rellotge de paret situat en el replà de l'ascensor va estar mesos i potser anys espatllat, sense reparar. Hi havia en rellotge, però no servia per a res. Per a l'indret hi passaven metges, infermeres, visitants, malalts, tècnics...però reposar la pila del rellotge o la seva reparació es veu que no era responsabilitat de ningú i per això era allà, aturat, passant de ser una eina d'orientació temporal a ser un trasto inútil.

Subtil descuit

Potser cal recordar una consideració prèvia, es parteix de la hipòtesi que tot és relacionat amb tot; que no existeixen departaments estancs ni posicionaments purs, tot és mestall. Una deriva d'aquesta consideració és la inexistència d'una possible neutralitat. De forma conscient o inconscient sempre ens posicionam en un o altre sentit. S'imposa, idò, sempre una mirada sistèmica i holística.

A l'amic...

Hi ha una frase que, en castellà, era ben habitual en els cercles polítics i també empresarials. Una frase ben grossera en la seva forma i, encara més, en el seu fons. Frase que fa temps es considerava superada si no fos que, si mes no de forma aparent, deixà cert solam en la seva aplicació.

La frase és: «Al amigo, el culo; al enemigo, por el culo; y al indiferente, la legislación vigente.»

Segons la font és atribuïda a Oscar Benavides que va ser president del Perú a principis del segle XX mentre altres l´atribueixen al Comte de Romanones.

El valor de l'exemple

 

Un dels articles de premsa de l'altre dia (no recordo ni la data ni la capçalera) s'iniciava amb una referència a la “teoria dels vidres trencats”.

Aquella investigació ja referenciada fa devers cinc anys a card.cat assenyala que si en un edifici es trenca un vidre i aquests no es o reposa, al poc temps n'hi haurà d'altres de trencats.

Els investigadors també allargaren la recerca amb un cotxe estacionat en una zona residencial americana. Hi podia estar dies i dies sense que ningú en fes cas, però si se li trenca un dels vidres en poc temps, malgrat l'estacionament en una zona de luxe, es veia totalment desballestat.

La referència del diari em portà a pensar en la complexitat del comportament humà i a la transcendència del missatges que ens envia l'entorn. Com a grup intentam imitar les conductes dels altres i encara més si “els altres” van revestits d'autoritat.

Derives de "MOTS"

 

No sempre som conscients de l'abast de les nostres accions.

Encara més, diria que, en general, anam fent allò que ens sembla que hem de fer, sense aturar-nos a pensar amb les possibles conseqüències de les nostres accions, un posicionament que també podem fer extensiu a les nostres no-accions.

Encara que volgessim no fer res, mai podem deixar d'intervenir i d'afectar, en un o altre sentit, la naturalesa i les altres persones.

Amb els anys he après a posar en valor, de forma conscient, aquella vella, coneguda i transcendent pregunta que podem fer-nos en tants d'indrets i circumstàncies: ¿I si em veiés un infant que n'aprendria d'això que faig o d'allò que vaig fer?.

Dit això encara resta marge per a les sorpreses.

AL77 Creences terapèutiques

 

-”Es curandero, l'amo Antoni “Cabrer”, qui feia moltes estades en es cafè de Ca's Confit i sempre fumava amb cigarrera, una cigarrera com de canya que ja havia agafat color gris del fum... mos va posar s'exemple que, es meu genoll era com aquella branca de llenya que es vol corcar des de dins, per això ens receptà bavarades de butza de me que havia de ser mascle...ma mare ho negociava amb ses carnisseres -no me'n ganyeu, eh, ha de ser mascle!-. Aquella bavor feia una olor, una pesta que ja et pots imaginar...estirava sa cama damunt una cadira i abaix s'olla bullenta amb sa bavor que havia d'arribar a n'es genoll. No sempre podíem disposar de butza de me, llavors ses bavarades es feien amb matapoll, no et pensis que sigui bo de trobar es matapoll!, i també brots tendres de mata, havien de ser ses crescudes tendres. N'he vistes de coses!...”

Erwin

 El darrer dia d'octubre de l'any 25, a l'Espai 36, es realitzà l'anunciat concert titulat “CONCERT “LADIES YOU’RE ON” Homenatge a les grans cantants de jazz a càrrec de Carole Alston, Erwin Schmidt i Christian Havel”.

Sense esser-n'he seguidors habituals, cert és que hem seguit les actuacions d'Erwin diverses vegades: a casa -també amb na Carol-, a Son Servera, a Manacor i ara, a Sant Llorenç, sempre degudament informats per l'amable veïnada Brigitte companya del músic, reconegut a Àustria, amb la Medalla d'Honor.

AL76 Porcells

 Ses matances eren sonades. Hi anava un genter, estrets però molta de gent, una taula de dalt a baix i, a s'aiguavés de davant on sa casa eixamplava un poc, una taula parada per a ses autoritats. L'amo Antoni “Petit” o “de sa Teulera” havia estat batle i sa madona Tonina “Mena”, que era un poc pretensiosa, ho tenia tot a punt. De banda autoritats i matancers, es seus fill i filles convidaven ets seus amics, era un dia de festa grossa...

AL75 El xiulet

 

“A l'altra banda de la paret (del Pou Vell) un siulet tremolós d'intermitències rítmiques i vellutades, convidava la bístia a beure. Era en Belluguins“; la frase descontextualitzada de Salvador Galmés que apareix, de forma parcial, en el DCVB em va portar a una recordança que ben bé pot fer part de l'anecdotari llorencí.

Ens hem de situar a la dècada dels cinquanta del segle passat; un Sant Llorenç agrícola i on les persones es desplaçaven de forma habitual amb carro.

L'Arxiu Municipal disposa d'una preciosa imatge de l'època: el carrer d'Arta amb tres solitaris carros, un que ve i dos que van, amb rodes de llanta de ferro que, a mitjan matí, segons marca l'ombra de les cases, circulant per la banda esquerra del camí, segurament van a treballar la terra.

AL74 Substrats

 

En tota conversa, també a les superficials que hem anomenat “de cafè”, hi ha coses que, sense ser l'objecte principal ni el tema, surten de rampellada i sense voler. Conformen el que es podria anomenar “substrat de valors”.

Son aspectes repetitius que han anat apareixent al llarg d'aquestes converses que conformen l'anecdotari local.

Si n'hagués de destacar alguns d'aquests aspectes potser assenyalaria:

Mn. Salvador Galmés en el DCVB

Al treballar llargament un tema, qualsevol tema, sempre se'n deriven determinats aprenentatges. Tal vegada la primera qüestió a destacar era aquella que vaig comentar fa uns quants mesos (Alcover-Galmés). Les referències a l'obra de Salvador Galmés que mostra el Diccionari Català-Valencià-Balear es feren en moments de tensió entre ambdós homenots el que implica un alt grau d'acceptació i generositat, si més no per part de Mn. Alcover i Francesc de Borja Moll.

Canversa de cafè

 Les converses de cafè són això, converses de cafè. Normalment intranscendents i relacionals, amb predominança de la parla sobre l'escolta i on, en general, les persones s'esforcen per deixar i estendre les seves opinions, coneixements i ésser.

Però no sempre és així

A vegades hom descobreix coneixements i tècniques interessants que abans no sabia.

Altres vegades, poques, tals converses serveixen per qüestionar el propi posicionament o et convidin a la reflexió.

Un tant sorprenent, idò, però no excepcional va resultar la conversa de l'altre dia que em va descobrir una mancança de l'esser sospitada, però no contrastada. Faig referència a la dificultat d'afinar amb precisió les percepcions gràfiques. En definitiva, no sempre el que veig és tal com ho veig. ¿Us ha passat mai intentar posar brou o restes de menjar en un recipient que després ha resultat massa gran o massa petit?, idò semblant.

AL73 Il·luminació

 

Il·luminació referida a la interpretació física, no espiritual del concepte.

Mostra la “Cronologia” de Josep Cortès que va ser a l'any 1914 quan Gabriel Vives Mas sol·licità autorització a l'Ajuntament per instal·lar una central elèctrica moguda per un motor de gas pobre. En el juny del mateix anys s'acordà instal·lar l'enllumenat public. A a Son Carrió aquest enllumenat public hi arribaria quinze anys després.

També s'assenyala que l'any 1931 n'era propietari Joan Nadal “de ses Planes”. Un any després es canvien els comptadors de corrent continu per uns altres de corrent alterna

A l'any 1937 l'Ajuntament obliga a Joan Nadal a proporcionar corrent a l'edifici les 24 hores del dia.

El 1940 els germans Santandreu compren la central elèctrica a Joan Nadal i el 1959 GESA es fa càrrec del subministrament elèctric.

AL72 Fogons

 

Algunes vegades, però no sovint, acostuma a passar. Hi ha menjars , un arròs, un bullit, unes albergínies... que s'assemblen a les que “feia sa padrina”.

Tenim determinats sabors emmagatzemats en el record i algunes vegades se'ns fan presents. No passa sovint perquè la tècnica en la confecció dels menjars ha canviat radicalment.

Potser, poques coses han canviat de manera tan radicals com la cuina i els seus ormejos. Del foc a terra o als fogons alts, a la vitroceràmica, del passapuré a la batedora i a la termomitx...de la cuina elaborada amb temps i paciència als precongelats...res és com el que abans era!.